L'època dels Tres Regnes és el període comprès entre la fundació de Wei, l'any 220, i la conquesta de Wu, l'any 280, per part de la dinastia Jin (265-420); els historiadors xinesos solen marcar-ne el seu inici amb la rebel·lió dels turbants grocs, el 184.
Els tres regnes foren Wèi (魏), Shǔ (蜀), i Wú (吳). Per tal de distingir aquests estats històrics d'altres estats xinesos amb el mateix nom, els historiadors afegiren un altre caràcter: Wei també és conegut com a Cáo Wèi (), Shu com Shǔ Hàn (), i Wu com a Dōng Wú o Wu Oriental (). El terme Tres Regnes en si mateix és un error de traducció, ja que cada estat fou encapçalat per un emperador que al·legà la legítima successió de la dinastia Han, no per reis. No obstant això, el terme ha esdevingut estàndard entre els sinologistes.
La més primerenca, i «no oficial», part del període, aquella que abraça els anys que transcorren del 190 al 220, fou caracteritzada per les caòtiques lluites entre els senyors de la guerra que es succeïren en diverses parts de la Xina. Durant la part central del període, de 220 i 263, hi hagué un acord militar més estable entre tres estats rivals, Cao Wei, Han Shu, i Wu Oriental. I en l'última part d'aquest període, la situació tripartida col·lapsà: en primer lloc, la destrucció de Shu Wei (263), a continuació, el derrocament de Wei, per part de la Dinastia Jin (265), i, per acabar, la destrucció de Wu per part de Jin (280).
Tot i la seva relativa brevetat, aquest període històric s'ha vist molt representat en la cultura de la Xina, del Japó, de Corea, i del Vietnam. S'ha popularitzat i se'n fan òperes, contes populars, novel·les i, en temps més recents, pel·lícules, sèries de televisió i fins i tot videojocs. El més conegut d'ells és, sens dubte, el Romanç dels Tres Regnes, un conte fictici de l'època que es basa en gran manera en la història. L'autoritat del registre històric de l'època és del Sanguo Zhi, de Chen Shou, juntament amb les posteriors marcacions de Pei Songzhi al text.
El període dels Tres Regnes és un dels més sagnants de la història xinesa. Un cens de població a la darreria de la Dinastia Oriental Han informava d'una població d'aproximadament 50 milions, mentre que un cens de població a principis de la dinastia Occidental Jin (després de la reunificació de la Xina, duta per Jin) parlava d'una població d'uns, aproximadament, 16 milions. Fins i tot tenint en compte les possibles inexactituds d'aquests censos, un gran percentatge de la població fou aniquilada durant les constants guerres lliurades durant aquests anys.
Periodització No hi ha un període de temps establert per a l'era. La visió majoritària utilitza els anys 220–280 com a punts finals, començant amb l'abdicació de l'últim emperador Han i acabant amb la reunificació de la Xina pel primer emperador Jin. En rigor, els Tres Regnes, o estats independents, només van existir des de la proclamació del governant Wu Oriental com a emperador el 229 fins a la caiguda de Shu Han el 263. Les interpretacions del període fora dels actes polítics performatius ens fan retrocedir l'inici als darrers anys dels Han, amb el declivi de la casa reial Han.
Els historiadors xinesos donen diversos altres punts de partida per al període: la Rebel·lió dels Turbants Grocs el 184; l'any després de l'inici de la rebel·lió, 185; Dong Zhuo deposant l'emperador Shao de Han i entronitzant l'emperador Xian de Han el 189, Dong Zhuo saquejant Luoyang i traslladant la capital a Chang'an el 190, o Cao Cao posant l'emperador sota el seu control a Xuchang el 196.
Com que la unificació Jin va ser de curta durada, durant almenys fins a l'inici del període dels Setze Regnes amb la independència de Cheng-Han i Han-Zhao el 304, tot el període entre la caiguda de Han i la unificació Sui (220–589) es perioditza de vegades conjuntament com el període de la desunió, dinasties Wei, Jin, del Nord i del Sud (o fins i tot dinasties del Nord i del Sud soles, tot i que això més comunament significa 420–589 entre Jin i Sui), o el període de les Sis Dinasties.
L'aparició dels Tres Regnes miniatura|Tortuga de bronze sostenint una copa, Wu oriental A principis del 220, Cao Cao va morir i el va succeir el seu fill Cao Pi. L'11 de desembre, l'emperador Xian va abdicar i Cao Pi va ascendir al tron imperial proclamant el seu mandat celestial com a emperador de Wei. El 15 de maig de 221, Liu Bei va respondre proclamant-se emperador de Han. El seu estat es coneixeria generalment com a Shu Han. Sun Quan va continuar reconeixent la seva sobirania de jure sobre Wei i va ser infeudat com a rei de Wu.
A finals del 221, Shu va envair Wu en resposta a l'assassinat de Guan Yu i la pèrdua de la província Jing per part de Wu. A la primavera del 222, Liu Bei va arribar al lloc dels fets per prendre personalment el comandament de la invasió. Sun Quan va enviar Lu Xun al comandament de la defensa de Wu contra la invasió de Shu. En contra del consell dels seus subordinats, Lu Xun va esperar fins que Liu Bei fos empresonat al llarg del Iang-Tsé, sota les Gorges del Iang-Tsé. Finalment, al sisè mes del 222, Lu Xun va llançar una sèrie d'atacs de foc contra el flanc de la posició estesa de Liu Bei, cosa que va causar desordre a l'exèrcit Shu i la retirada de Liu Bei a Baidi (prop de l'actual Fengjie). Posteriorment, el 222, Sun Quan va renunciar a la seva sobirania sobre Wei i va declarar la independència de Wu. El 223, Liu Bei va morir a Baidi. Zhuge Liang va actuar com a regent per a Liu Shan, de 17 anys, i va mantenir el control del govern de Shu. Shu i Wu van reprendre les seves relacions diplomàtiques restablint la pau i l'aliança a l'hivern del 223. El 23 de juny del 229, Sun Quan es va proclamar Emperador de Wu.
Shu controlava la vall superior de Han i el territori a l'oest de les gorges del Iang-Tsé. Les muntanyes Qinling dividien Shu i Wei. Wei tenia el control de la vall de Wei i Huai, on es van establir guarnicions agrícoles a Shouchun i Hefei per defensar Huai. Les incursions militars de Wu contra Hefei i Shouchun acabaven constantment en fracàs, confirmant així el control de Wei sobre Huai. Wu controlava tota la vall del Iang-Tsé. El territori entre Huai i el Iang-Tsé era una zona desolada, on s'havia format una frontera en gran part estàtica entre Wei i Wu a la vall inferior de Han. miniatura|Mapa dels Tres Regnes
Shu esquerra|miniatura|Mapa que mostra la batalla de Yiling entre els regnes Shu Han i Wu. El 223, Liu Shan va ascendir al tron de Shu després de la derrota i mort del seu pare. Del 224 al 225, durant les seves campanyes cap al sud, Zhuge Liang va conquerir els territoris meridionals fins al llac Dian a Yunnan.
El 227, Zhuge Liang va transferir els seus principals exèrcits Shu a Hanzhong i va obrir la batalla pel nord-oest amb Wei. L'any següent, va ordenar a Zhao Yun que ataqués des del congost de Ji com a diversió, mentre que el mateix Zhuge dirigia la força principal cap al mont Qi. L'avantguarda Ma Su va patir una derrota tàctica a Jieting i l'exèrcit Shu es va veure obligat a retirar-se. En els següents sis anys, Zhuge Liang va intentar diverses ofensives més, però els problemes de subministrament van limitar la capacitat d'èxit. El 234, va liderar la seva última gran ofensiva del nord, arribant a la batalla de les Planúries Wuzhang, al sud del riu Wei. A causa de la mort de Zhuge Liang el 234, l'exèrcit Shu es va veure obligat a retirar-se una vegada més, però va ser perseguit per Wei. Les forces Shu van començar a retirar-se; Sima Yi va deduir la mort de Zhuge Liang i va ordenar un atac. Shu va contraatacar gairebé immediatament, fent que Sima Yi dubtés i permetés que Shu es retirés amb èxit.
Wu miniatura|Campanya del Sud de Zhuge Liang Sun Quan es va girar cap als aborígens del sud-est, a qui els xinesos anomenaven col·lectivament els Shanyue. Una sèrie d'èxits contra les tribus rebels van culminar amb la victòria de 224. Aquell any, Zhuge Ke va posar fi a un setge de tres anys de Danyang amb la rendició de 100.000 Shanyue. D'aquests, 40.000 van ser reclutats com a auxiliars a l'exèrcit Wu. Mentrestant, Shu també experimentava problemes amb les tribus indígenes del seu sud. Els pobles Nanman del sud-oest es van revoltar contra l'autoritat de Shu, van capturar i saquejar ciutats de la província de Yi. Zhuge Liang, reconeixent la importància de l'estabilitat al sud, va ordenar l'avanç dels exèrcits Shu en tres columnes contra els Nanman. Va lluitar en diversos enfrontaments contra el cap Meng Huo, al final dels quals Meng Huo es va sotmetre. A un membre de la tribu se li va permetre residir a la capital de Shu Chengdu, com a funcionari, i els Nanman van formar els seus propis batallons dins de l'exèrcit Shu. esquerra|miniatura|noma i segona expedicions al nord de Zhuge Liang contra Cao Wei esquerra|miniatura|La tercera expedició al nord de Zhuge Liang contra Cao Wei esquerra|miniatura|Quarta i cinquena expedicions al nord de Zhuge Liang contra Cao Wei En l'època de les ofensives del nord de Zhuge Liang, l'estat de Wu sempre havia estat a la defensiva contra les invasions del nord. La zona al voltant de Hefei va ser l'escenari de moltes batalles amargues i sota la pressió constant de Wei després de la Batalla dels Penya-segats Rojos. La guerra s'havia intensificat tant que molts dels residents van optar per emigrar i reassentar-se al sud del Iang-Tsé. Després de la mort de Zhuge Liang, els atacs a la regió sud del riu Huai es van intensificar, però, tot i així, Wei no va poder trencar la línia de defenses del riu erigida per Wu, que incloïa la fortalesa de Ruxu.
El llarg regnat de Sun Quan es considera una època d'abundància per al seu estat meridional. Les migracions des del nord i l'assentament dels Shanyue van augmentar la mà d'obra per a l'agricultura, especialment al llarg dels trams inferiors del Iang-Tsé i a la comandança de Kuaiji, al llarg de la riba sud de la badia de Hangzhou. El transport fluvial va florir, amb la construcció dels canals de Zhedong i Jiangnan. El comerç amb Shu va prosperar, amb una gran afluència de cotó Shu i el desenvolupament de les indústries del celadó i el metall. Es van fer viatges per mar a Liaodong i a l'illa de Yizhou (probablement les actuals Illes Nansei o Taiwan). Al sud, els comerciants Wu van arribar a Linyi (sud del Vietnam) i al regne de Funan. A mesura que l'economia prosperava, també ho feien les arts i la cultura. Al delta del Iang-Tsé, les primeres influències budistes van arribar al sud des de Luoyang.
L'era de Wu Oriental va ser un període formatiu en la història vietnamita. Un prefecte de Jiaozhou (l'actual Vietnam i Guangzhou), Shi Xie, va governar Vietnam com a senyor de la guerra autònom durant quaranta anys i va ser deificat pòstumament pels posteriors emperadors vietnamites. Shi Xie va jurar lleialtat a Wu Oriental. Originalment satisfets amb el govern de Wu Oriental, els vietnamites es van oposar a la rebel·lió de Shi Hui contra Wu Oriental i el van atacar per això. Tanmateix, quan el general Wu Lü Dai va trair Shi Hui i va executar tota la família Shi, els vietnamites es van molestar molt. El 248, el poble de les comandàncies de Jiaozhi i Jiuzhen es va rebel·lar. Wu Oriental va enviar Lu Yin per tractar amb els rebels. Va aconseguir pacificar els rebels amb una combinació d'amenaces i persuasió. Tanmateix, els rebels es van reagrupar sota el lideratge de Lady Triệu a Jiuzhen i van renovar la rebel·lió amb una marxa sobre Jiaozhi. Després de diversos mesos de guerra, va ser derrotada i es va suïcidar.
Wei