miniatura|Geoffrey Chaucer, en una il·lustració publicada vora el 1902.
S'entén per literatura anglesa la literatura escrita en anglès (actual o antic) i a Anglaterra. En un sentit més ampli, també es pot utilitzar per referir-se a literatura escrita en anglès en altres països. Hi ha diverses literatures nacionals que també són escrites sobretot en anglès. Vegeu literatura estatunidenca, literatura australiana, literatura canadenca, literatura escocesa, literatura anglo-gal·lesa, literatura irlandesa.
La literatura anglesa sorgeix a l'època medieval, quan es pot començar a parlar d'una llengua anglesa diferenciada. La primera gran figura literària d'aquesta època és el poeta Geoffrey Chaucer, però la gran figura de la literatura anglesa és William Shakespeare, al . La primera gran novel·la en anglès és Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.
Els períodes de la literatura anglesa, si bé segueixen les conveccions estilístiques europees, acostumen a estar associades al monarca, de manera que els reis poden donar nom a un període o corrent.
Literatura anglesa antiga (c. 450–1066)
esquerra|miniatura|La primera pàgina de Beowulf La literatura anglesa antiga, o literatura anglosaxona, abasta la literatura supervivent escrita en anglès antic a l'Anglaterra anglosaxona, en el període posterior a l'assentament dels saxons i altres tribus germàniques a Anglaterra (Juts i els angles) c. 450, després de la retirada dels romans, i "acabant poc després de la conquesta normanda" el 1066. Aquestes obres inclouen gèneres com la poesia èpica, l'hagiografia, els sermons, les traduccions de la Bíblia, les obres jurídiques, les cròniques i endevinalles.Angus Cameron (1983). "Anglo-Saxon literature" a Dictionary of the Middle Ages, vol. 1, p. 274–88. En total hi ha uns 400 manuscrits supervivents de l'època.
Widsith, que apareix al Llibre d'Exeter de finals del , ofereix una llista de reis de tribus ordenats segons la seva popularitat i impacte en la història, amb Àtila, rei dels huns, primer, seguit d'Hermenric dels ostrogots. També pot ser l'obra existent més antiga que narra la Batalla dels gots i els huns, que també s'explica en obres escandinaves posteriors com la Hervarar saga ok Heiðreks i la Gesta Danorum. Lotte Hedeager argumenta que l'obra és molt més antiga, però, i que probablement es remunta a finals del o principis del , citant el coneixement de l'autor dels detalls històrics i la precisió com a prova de la seva autenticitat. No obstant això, assenyala que alguns autors, com John Niles, han argumentat que l'obra es va inventar al .
La Crònica anglosaxona és una col·lecció d'annals en anglès antic, del , que narra la història dels anglosaxons.Stanley Brian Greenfield, A New Critical History of Old English Literature (Nova York: Nova York University Press, Abels, Richard (2005). Alfred the Great: War, Kingship and Culture in Anglo-Saxon England. Longman. p. 15. . El poema Battle of Maldon també tracta de la història. Es tracta d'una obra de data incerta, que celebra la batalla de Maldon de 991, en la qual els anglosaxons no van poder evitar una invasió vikinga.
La tradició oral era molt forta a la cultura anglesa primitiva i la majoria de les obres literàries eren escrites per ser representades... Els poemes èpics eren molt populars, i alguns, inclòs Beowulf, han arribat fins als nostres dies. Beowulf és l'obra més famosa de l'anglès antic i ha aconseguit l'estatus d'èpica nacional a Anglaterra, tot i estar ambientada a Escandinàvia. L'únic manuscrit que es conserva és el Còdex Nowell, la data precisa del qual es discuteix, però la majoria de les estimacions el situen a prop de l'any 1000. Beowulf és el títol convencional, i la seva composició està datada entre el i principis del .
Gairebé tots els autors anglosaxons són anònims: dotze són coneguts pel seu nom a partir de fonts medievals, però només quatre d'ells són coneguts per les seves obres vernacles amb certesa: Cædmon, Beda, Alfred el Gran i Cynewulf. Cædmon és el primer poeta anglès del qual es coneix el nom,Henry Bradley (1886). "Cædmon". A Lee, Sidney (ed.). Dictionary of National Biography. 8. Londres: Smith, Elder & Co. p. 195-201. i la seva única obra supervivent coneguda Cædmon Hymn data probablement de finals del . El poema és un dels primers exemples testimoniats de l'anglès antic i és, amb les inscripcions rúniques de Ruthwell Cross i Franks Casket, un dels tres candidats per al primer exemple documentat de poesia en anglès antic. També és un dels primers exemples registrats de poesia sostinguda en una llengua germànica. El poema, The Dream of the Rood, va ser inscrit a la Creu de Ruthwell.
Dos poemes anglesos antics de finals del són The Wanderer i The Seafarer. Tots dos tenen una temàtica religiosa, i Marsden descriu The Seafarer com "un poema exhortatori i didàctic, en què les misèries de la navegació hivernal s'utilitzen com a metàfora del repte que enfronta el cristià compromès [...]".Marsden, Richard (2004). The Cambridge Old English Reader. Cambridge: Cambridge UP. p. 221. .
L'antiguitat clàssica no es va oblidar a l'Anglaterra anglosaxona, i diversos poemes en anglès antic són adaptacions de textos filosòfics clàssics tardans. La més llarga és la traducció del d'Alfred el Gran (849–899) de la Consolació de la filosofia de Boeci.Walter John Sedgefield (ed.), King Alfred's Old English Version of Boethius: De consolatione philosophiae, 1968 (1899)
Literatura anglesa mitjana (1066–1500) Després de la conquesta normanda d'Anglaterra el 1066, la forma escrita de l'idioma anglosaxó es va fer menys comuna. Sota la influència de la nova aristocràcia, el francès es va convertir en la llengua estàndard dels tribunals, el parlament i la societat educada. A mesura que els invasors es van integrar, la seva llengua i literatura es van barrejar amb les dels nadius, i els dialectes normands de les classes dominants es van convertir en anglonormands. Des d'aleshores fins al , l'anglosaxó va experimentar una transició gradual a l'anglès mitjà. El poder polític ja no estava en mans angleses, de manera que la llengua literària saxona occidental no tenia més influència que qualsevol altre dialecte i la literatura anglesa mitjana s'escrivia en molts dialectes que corresponien a la regió, la història, la cultura i els antecedents dels escriptors individuals.Baugh, Albert and Cable, Thomas. 2002. The History of the English Language. Upper Saddle River, New Jersey: Prentice Hall. p. 79–81.
En aquest període la literatura religiosa va continuar gaudint de popularitat i es van escriure, adaptar i traduir hagiografies: per exemple, La Vie Seinte Audree, d'Eadmer (c. 1060 – c. 1126).. En l'escriptura de lOrmulum (c. 1150 – c. 1180), es destaquen per primera vegada la barreja d'elements anglesos antics i anglonormands en anglès, marcant l'inici del període de l'anglès mitjà. Després, Layamon a Brut va adaptar el normand-francès de Wace per produir la primera obra en anglès per presentar les llegendes del rei Artús i els cavallers de la taula rodona. També va ser la primera historiografia escrita en anglès des de la Crònica anglosaxona. miniatura|Piers Plowman d'un manuscrit del segle XIV Les traduccions de la Bíblia a l'anglès mitjà, en particular la Bíblia de Wycliffe, van ajudar a establir l'anglès com a llengua literària. La Bíblia de Wycliffe és el nom que es dona ara a un grup de traduccions de la Bíblia a l'anglès mitjà que es van fer sota la direcció o per instigació de John Wycliffe. Van aparèixer entre 1382 i 1395 aproximadament. Aquestes traduccions de la Bíblia van ser la principal inspiració i causa del moviment Lollard, un moviment anterior a la Reforma Protestant que va rebutjar molts dels ensenyaments de l'Església Catòlica Romana.
Un altre gènere literari, el dels romanços, apareix en anglès a partir del , amb King Horn i Havelock the Dane, basat en originals anglonormands com el Romance of Horn (c. 1170), però va ser al quan apareixen per primera vegada els escriptors importants en anglès. Aquests van ser William Langland, Geoffrey Chaucer i l'anomenat Pearl Poet, l'obra més famosa del qual és Sir Galvany i el Cavaller verd.Piers Plowman de Langland (escrit cap al 1360–87) o Visio Willelmi de Petro Plowman (La visió de William de Piers Plowman) és un poema narratiu al·legòric de l'anglès mitjà, escrit en vers al·literatiu sense rima.Sir Galvany i el Cavaller verd és un novel·la de cavalleries al·literativa de l'anglès mitjà de finals del . És una de les històries artúriques més conegudes d'un tipus establert conegut com el "joc de la decapitació". Desenvolupat a partir de la tradició gal·lesa, irlandesa i anglesa, Sir Gawain destaca la importància de l'honor i la cavalleria. En el mateix manuscrit amb Sir Gawayne es conservaven altres tres poemes, ara generalment acceptats com a obra del mateix autor, inclòs un complex poema elegíac, Pearl.. El dialecte anglès d'aquests poemes de Midlands és notablement diferent del del Chaucer de Londres i, tot i que influït pel francès a les escenes de la cort de Sir Gawain, també hi ha en els poemes moltes paraules dialectals, sovint d'origen escandinau, que pertanyien al nord-oest d'Anglaterra. miniatura|Geoffrey Chaucer L'anglès mitjà va durar fins a la dècada de 1470, quan el Chancery Standard, una forma d'anglès amb seu a Londres, es va generalitzar i la impremta va començar a estandarditzar l'idioma. Chaucer és més conegut avui per Els contes de Canterbury. Es tracta d'una col·lecció d'històries escrites en anglès mitjà (majoritàriament en vers tot i que algunes són en prosa), que es presenten com a part d'un concurs de contes per un grup de pelegrins mentre viatgen junts des de Southwark fins al santuari de St Thomas Becket a la catedral de Canterbury. Chaucer és una figura important en el desenvolupament de la legitimitat de la langue vernacle, l'anglès mitjà, en una època en què les llengües literàries dominants a Anglaterra eren encara el francès i el llatí.
En aquesta època, la literatura a Anglaterra s'escrivia en diverses llengües, com ara el llatí, el francès normand i l'anglès: el caràcter multilingüe de l'audiència de la literatura al s'il·lustra amb l'exemple de John Gower (c. 1330–1408). Contemporani de William Langland i amic personal de Chaucer, Gower és recordat principalment per tres obres principals: The Mirroir de l'Omme, Vox Clamantis i Confessio Amantis, tres poemes llargs escrits en anglonormand, llatí i anglès mitjà respectivament, que estan units per temes morals i polítics comuns.
També es van crear obres religioses importants al , com ara les de Juliana de Norwich (c. 1342 – c. 1416) i Richard Rolle. Es creu que les Revelations of Divine Love (al voltant de 1393) de Juliana és el primer llibre publicat escrit per una dona en llengua anglesa.
Una obra important del segle XV és La morte d'Artús de Sir Thomas Malory, que va ser impresa per Caxton el 1485.The Oxford Companion to English Literature (1996), p. 182. Aquesta és una recopilació d'alguns romanços artúrics francesos i anglesos, i va ser un dels primers llibres impresos a Anglaterra. Va ser popular i influent en el posterior renaixement de l'interès per les llegendes artúriques.
Teatre medieval A l'Edat Mitjana, el drama en les llengües vernacles d' Europa pot haver sorgit de les representacions de la litúrgia. Les obres de misteri es presentaven als porxos de les catedrals o als jugadors passejants els dies de festa. Les obres de miracle i de misteri, juntament amb les obres de moral (o "interludis"), van evolucionar més tard cap a formes més elaborades de drama, com es va veure als escenaris isabelins. Una altra forma de teatre medieval eren les obres de teatre dels mummers, una forma de teatre de carrer primerenc associada amb la dansa Morris, centrada en temes com Sant Jordi i el drac i Robin Hood. Eren contes populars que tornaven a explicar històries antigues, i els actors viatjaven de poble en poble interpretant-los per al seu públic a canvi de diners i hospitalitat.