La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que portà a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dues fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i s'estableix una república de caràcter liberal. La segona, la «Revolució d'Octubre», fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuïren la terra.
Causes de la Revolució Russa La Revolució Russa va ser un dels més importants fets ocorreguts en l'època contemporània. El seu impacte va ser palpable tant a Amèrica com a Europa. Encara que la Revolució no va fer expandir el comunisme immediatament, provocà en altres països convulsos del tercer món un exemple a seguir. Dècades després, el model filosòfic-governamental prendria renovada notorietat a mesura que Rússia, convertida en un estat socialista i en una superpotència econòmica i militar, s'enfrontés als Estats Units en la Guerra Freda.
En qualsevol cas, les dues revolucions de 1917 es van dividir en dos grans parts: la caiguda del règim tsarista (Revolució de Febrer) i la creació del primer estat comunista del món (Revolució d'Octubre). Les causes d'aquestes dues revolucions abasten les situacions polítiques, socials i econòmiques de Rússia a l'època. No hi ha una causa detonant de la revolució, sinó que la suma de causes de curta, mitjana i llarga durada van desembocar en la insurrecció definitiva.
Causes polítiques El poble rus odiava el règim autoritari del tsar Nicolau II, membre de la Dinastia Romànov. Les baixes que els russos van patir durant la Primera Guerra Mundial van debilitar encara més la imatge del tsar i va dur al descontentament de la massa social, desmoralitzada i en situació d'una profunda crisi. El règim despòtic del tsar havia estat oprimint els camperols durant segles, i quedava clar que es trobava antiquat, encara que ell no se n'adonava. Això va provocar tensions dins de la classe baixa rural que van desembocar en altercats i revoltes. Econòmicament, la inflació i la fam per tot Rússia va contribuir així mateix a la revolució. Una combinació d'aquests tres factors, combinats amb el lideratge de personatges tan carismàtics com Vladímir Lenin i Lev Trotski, van conduir irremissiblement a la Revolució Russa.
Causes econòmiques Les causes econòmiques de la Revolució Russa s'atribueixen en gran manera a la mala gestió del tsar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze milions d'homes es van unir a l'exèrcit, que va deixar un nombre insuficient de treballadors a les fàbriques i les granges. El resultat va ser una escassetat generalitzada d'aliments i matèries primeres. Els obrers van haver de suportar terribles condicions de treball, incloent-hi jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es van desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris. Encara que algunes fàbriques van accedir a les peticions per elevar els salaris, la inflació de guerra va anul·lar el seu efecte. Hi va haver una protesta davant la qual Nicolau II de Rússia respongué amb violència (dijous roig), en resposta, els treballadors de la indústria van anar a la vaga i varen paralitzar el ferrocarril i la resta de xarxes de transport. Les poques mercaderies que existien no es podien portar al seu lloc de destinació. Els preus es van disparar a mesura que els béns essencials eren cada vegada més escassos. El 1917, la fam amenaçava a moltes de les grans ciutats. El fracàs de Nicolau a resoldre els problemes econòmics del seu país i la promesa del comunisme per aplacar la fam va compondre el nucli d'aquesta revolució.
Causes socials Les causes socials de la Revolució tenen l'origen en segles d'opressió del règim tsarista sobre les classes baixes, a més dels excessos de Nicolau en la I Guerra Mundial. Aproximadament un 85% del poble rus formava part de la pagesia, oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallatge, associat comunament amb l'edat mitjana, descriu amb precisió la situació social de la Rússia de Nicolau: una petita classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. El 1861, el tsar Alexandre II de Rússia va emancipar aquests camperols no per raons morals sinó perquè impedia l'avanç social de Rússia. No obstant això, aquesta nova llibertat va ser de caràcter limitat, atès que no tenien cap terra per conrear. Com a resultat, el govern va elaborar noves lleis que els atorgaven petites parcel·les de treball. Tot i això, la quantitat de terra que se'ls va cedir va ser insuficient, de manera que es van desencadenar enormes revoltes. La Primera Guerra Mundial només va augmentar el caos. La ingent demanda de producció industrial d'articles de guerra i obrers va causar moltes més insurreccions i vagues. A més a més, com que es necessitaven molts treballadors a les fàbriques, els pagesos van emigrar a les ciutats, que aviat es van veure superpoblades, vivint sota condicions que ràpidament van empitjorar. A sobre, mentre que la quantitat d'aliments requerida per l'exèrcit era cada vegada més gran, l'abastament després del front s'empobria més i més. El 1917, la fam amenaçava a la majoria de les grans ciutats. La suma de tots els factors anteriors contribuí a un creixent descontentament entre els ciutadans russos, que posteriorment desembocaria en la Revolució.
Revolució de 1905
miniatura|Diumenge sagnant. Tirotejant treballadors prop del Palau d'Hivern. Pintura d'Ivan Vladimirov. Principalment la revolució de 1905 va ser provocada per la derrota a la Guerra russo-japonesa començada el 8 de febrer de 1904. Molts historiadors consideren les revoltes ocorregudes el 1905 com a l'antecedent immediat de la revolució de 1917. Alguns fins i tot consideren com a període revolucionari el període 1905-1917.Haimson, Russia’s Revolutionary Experience, 1905-1917. La "revolució" de 1905 fou un conjunt de revoltes antigovernamentals, espontànies i no organitzades que tingueren lloc al llarg del 1905 en diversos punts de l'Imperi Rus. Els dos episodis més coneguts d'aquestes revoltes són el Diumenge Sagnant a Sant Petersburg i la revolta del Cuirassat Potiomkin a Odessa. Fruit de les diferents revoltes el Tsar es trobà obligat a dur a terme un seguit de reformes polítiques de tipus liberal i accepta la constitució d'un parlament, la Duma.
Revolució de Febrer
miniatura|Nicolau II el març de 1917, poc després d'haver abdicat. La Revolució de Febrer va néixer d'una forma pràcticament espontània. Es va donar l'any 1917 quan la gent va sortir a protestar contra el règim tsarista, per manca d'aliments, la carestia general i la fam que passaven. Malgrat tot, aquest no va ser l'únic factor, i el descontentament de la població amb la participació en la Primera Guerra Mundial n'és un dels més importants.
Des de gener hi havia hagut vagues diverses per tot Petrograd (nom russificat de Sant Petersburg, i vigent de 1914 fins a 1924) això va fer créixer les protestes de febrer. Durant aquest mes l'esquerra radical i els liberals es van coordinar per estendre la revolta i dur a terme diverses activitats. La revolució va començar després del 23 de febrer. El 24 de febrer les protestes s'havien tornat molt violentes, les tensions cada vegada anaven augmentant més, i un gran nombre de residents de les ciutats van mantenir disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats es va establir a la capital russa, aleshores Sant Petersburg, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1905, i aleshores la protesta va agafar un altre aire més revolucionari aconseguint que el 2 de març, el tsar Nicolau II abdiqués. Aquest fet va suposar que la revolució fos tot un èxit a l'aconseguir la caiguda del règim tsarista, fet que va significar el final de la dinastia Romanov, que portava governant Rússia 300 anys. Se'ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seves pròpies files, que anaven en augment. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejades pels revoltats.
Veritablement, la seva dissort, va ser precisament que aquesta vegada la punta de llança que tenia, l'Exèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se li havia polititzat i no a favor. La insurrecció de l'Exèrcit, sense la qual no s'hauria liderat amb suficient força el moviment per expulsar el tsar, fou el 27 de febrer. Un dia abans, però, van morir assassinats 50 manifestants a la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a l'incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l'Exèrcit Rus), fent que la guarnició de la capital s'adherís als revolucionaris, i també la creació del soviet de Petrograd. Durant aquests dies de revolucions constants, el tsar Nicolau II es va veure obligat a dissoldre la Duma i nomenar un Comitè de la Duma, presidit per Mikhaïl Rodzianko, qui negocià amb el tsar Nicolau II la seva abdicació. El Comitè va proclamar-se govern de l'imperi Rus, però va haver de competir pel poder amb el Soviet de Petrograd, que s'havia creat aquell mateix dia. A més a més, el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, amb Aleksandr Kérenski com a ministre de guerra. L'objectiu d'aquest govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burgesia liberal menxevics i fer de Rússia un país democràtic. El primer episodi de la revolució es va saldar amb més d'un centenar de víctimes, principalment manifestants, més la caiguda del règim tsarista i les poques pèrdues humanes que van existir va provocar l'augment d'entusiasme i d'alliberació per tot el país.
Període Interrevolucionari Després de la Revolució de Febrer, el 2 de març, el tsar ha d'abdicar, ja no pot fer res més, li han pres el govern. Com que després de l'abdicació del Tsar el Govern Provisional sota la presidència primer del príncep Lvov i després del dirigent socialrevolucionari Aleksandr Kérenski, va decidir continuar la guerra dins de les potències de l'Entesa, el Govern Imperial Alemany va decidir intentar aconseguir la victòria al Front de l'Est aprofitant el sentiment antibel·licista existent a Rússia; per això, va permetre al dirigent bolxevic Lenin viatjar en un vagó de tren segellat des de Suïssa, on residia, cap a Rússia passant per Alemanya, Suècia i Finlàndia. El 3 d'abril de 1917 Lenin va publicar les "Tesis d'abril" en el diari Pravda. En aquestes, va fer una anàlisi de com s'haurien de desenvolupar els polítics, ara que s'iniciava una nova etapa. A més a més, parla d'aconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. L'experiment, però, acaba aquí, ja que el 30 del mateix mes, s'anuncia en una nota de Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, doncs, se'n forma un de nou on Aleksandr Kérenski torna a obtenir el ministeri de guerra i el de la flota.