miniatura|Miguel de Cervantes i la seva obra El Quixot són màxims exponents d'aquesta literatura. En aquesta novel·la, l'autor va consolidar la forma de literatura que la novel·la picaresca havia establert a Espanya a una narrativa de ficció que va servir de plantilla a molts novel·listes al llarg de la història de la literatura castellana.J.A. Garrido Ardila "A Concise Introduction to the History of the Spanish Novel" A History of the Spanish Novel, Oxford University Press 2015 La literatura castellana és la literatura en castellà produïda a Espanya. Quan s'usa aquest terme és per diferenciar aquesta literatura de la que s'ha fet a l'Amèrica Llatina. Es diferencia de la literatura espanyola, escrita en castellà independentment del lloc d'origen.
La història d'aquesta literatura s'acostuma a dividir en literatura castellana medieval, renaixentista, del Segle d'Or, il·lustrada, neoclàssica, romàntica, realista, modernista, de la generació del 98 i del segle XX.
Època medieval
Només a partir del i en un sentit exclusivament geogràfic és possible parlar de literatura espanyola escrita. Fins a aquest període, se suposa la coexistència d'una poesia de transmissió oral en llengües romàniques, tant lírica com èpica, juntament amb usos cultes de l'escriptura que tenien com a llengua d'expressió i transmissió el llatí.
Fins a la dècada de 1950, va ser habitual considerar que el començament de la literatura espanyola es va donar amb una obra èpica: el Cantar de mio Cid (), obra que era transmesa generalment de forma oral pels joglars. La historiografia literària no va tenir en compte dades proporcionades per cròniques anteriors a la definitiva fixació textual de l'anomenada cançó de gesta. Aquestes dades fan referència a la tradició oral tant en la seva versió lírica més antiga com als romanços, ambdues formes d'expressió que formaven part del patrimoni cultural. L'any 1948, el lingüista hungarès Samuel Miklos Stern va descobrir en antics manuscrits conservats al Caire, unes estrofes líriques en llengua romanç aljamiada, denominades kharges. Actualment, s'assumeix que aquests textos no reflecteixen un romanç castellà, sinó l'idioma romanç mossàrab.
miniatura|Pàgina 72 del Còdex Emilianense 60. S'aprecia la glosa al marge.
Glosas Emilianenses (): El primer text escrit en formes romàniques espanyoles. En realitat no té caràcter literari. Va aparèixer en un manuscrit de San Millán de la Cogolla. El text diu:
S'ha assenyalat que aquest es podria interpretar aquest text per les seves característiques més aviat com la varietat riojana del romanç navarrès-aragonès.
Les kharges (): breus composicions líriques de caràcter amorós, escrites en àrab vulgar, o en la llengua romanç dels cristians que vivien a Al-Àndalus (mossàrabs). Exemple de kharja:
El que va deixar clar el descobriment de les kharges és que, des dels seus orígens, la literatura castellana ha estat testimoni d'una mescla rica i heterogènia de cultures i llengües.Linda Fish Compton: Review of Andalusian Lyrical Poetry and Old Spanish Love Songs: The "Muwashshah" and Its "Kharja." by S. G. Armistead", Hispanic Review, Vol. 46, No. 1. (Winter, 1978), p. 92-95 : "The use of Mozarabic should not be limited to "Christians and Jews living under Muslim rulers", since it is clear that most Hispano-Moslems also spoke [it]"LIPSKI, John M.: "Review of El Mozarabe de Valencia by Leopoldo Penarroja Torrejon", International Journal of Middle East Studies.Vol. 24, No. 3 (Aug., 1992), p. 519-521 CASTRO, Américo: "Mozarabic Poetry and Castile", Comparative Literature. Vol. 4, No. 2 (Spring, 1952), p. 188-189.: "[…] The new-found Mozarabic poetry is not written in Castilian, and that therefore its existence cannot be used to prove that there was a lyric poetry in Castile"
Cronològicament, el primer a sorgir és el Mester de joglaria, format per cançons de gesta que imites les chansons franceses al principi i posteriorment reaccionen a una temàtica nacional ben diferenciada agrupant-se en diversos cicles, dels quals els més importants són els relatius al El Cid, a Los siete infantes de Lara i el relatiu a Bernardo del Carpio. Davant de l'èpica francesa, l'èpica espanyola té uns trets diferencials molt marcats:
Més realisme, en detriment dels elements sobrenaturals i fantàstics que aparèixen en l'èpica francesa. Més vitalitat: els arguments i històries medievals de l'èpica espanyola perviuran posteriorment en el teatre clàssic del segle d'or i en el Romanç antic i nou fins a l'actualitat en forma oral o fins i tot escrita. Utilitza una rima més fàcil i lliure, l'asonant, a diferència de l'èpica francesa, escrita en rima consonant. El vers de l'èpica espanyola és anisosil·làbic (irregular, de diferent mesura, amb predomini de l'alexandrí o de 14 síl·labes amb pausa versal o cesura gairebé sempre després de la setena síl·laba), mentre que el de l'èpica francesa és regula, isosil·làbic.
En aquest mester es podria grupar també la literatura oral tradicional de les kharges en llengua mossàrab, de les cantigas de amigo en gallec portuguès i la literatura trovadoresca que, en llengua provençal, van començar a escriure alguns trobadors catalans. Quant a la lírica castellana en aquest segle, gairebé no s'ha conservat res, tret d'algunes restes de nadales.
Segons Ramón Menéndez Pidal, el Cantar de mio Cid va ser compost al voltant de l'any 1145, quaranta-sis anys després de la mort del Cid; Antonio Ubieto Arteta, no obtant això, ha corregit aquesta hipòtesi inicial i ha datat la composició de l'obra al voltant de l'any 1207. Se n'ignora l'autor, tot i que segurament tenia alguns coneixements jurídics i potser estava relacionat amb el culte sepulcreal establerts al voltant del sepulcre del Cide a San Pedro de Cardeña; Menéndez Pidal pensa, a causa de la distribució dels topònims que es troben en el Cantar, que va poder ser dos autors relacionats amb San Esteban de Gormaz i amb Medinaceli; el manuscrit va ser copiat per un tal Per Abbat, Pere Abad.
Mester de joglaria Cantar de mio Cid, d'autor desconegut, tot i que el manuscrit està firmat per Per Abbat (Pere Abad) Auto de los Reyes Magos
Segle XIII Mester de Clerecia, va sorgir per oposició al Mester de Joglaria. El seu màxim representant va ser Gonzalo de Berceo. Lírica galaicoportuguesa, presenta tres tipus de cantigues: d'amic, d'amor i d'escarni o maleir. Ramon Llull, filòsof, poeta, místic, teòleg i missioner mallorquí del , és considerat el creador de la literatura catalana culta, llengua en què va escriure sobre filosofia; medicina; física; geometria; astronomia; astrologia; gramàtica; teologia; moral religiosa i social; educació; relat, novel·la i mística tant en prosa com en vers, així com poesia lírica religiosa d'influència provençal. És el primer novel·lista en prosa, autor místic i escriptor en llenguatge científic en una llengua neollatina. Alfons el Savi, promotor de la llengua castellana, excel·lent poeta en galaicoportuguès i promotor de l'Escola de Traductors de Toledo.
Segle XIV Don Juan Manuel Juan Ruiz, arxipreste d'Hita
Segle XV miniatura|La Celestina. Durant el segle XV va sorgir l'anomenat prerenaixement, la producció literària va augmentar de forma notable i els poetes més destacats d'aquest segle són Juan de Mena, Íñigo López de Mendoza (marquès de Santillana) i Jorge Manrique, que amb la seva obra Coplas a la muerte de su padre va reflectir perfectament l'acceptació cristiana de la mort. La Celestina: la literatura castellana de l'Edat Mitjana ca concloure amb aquesta obra de Fernando de Rojas.
El Renaixement
El període històric que va venir després de l'Edat Mitjana a Europa és conegut com a Renaixement i comprèn tot el segle XVI tot i que els seus precedents es troben en el segles i i les seves influències es deixen notar en el XVII.
Es va iniciar a Itàlia i es va estendre per tot Europa afavorit per la invenció de l'impremta de tipus mòbils.
Els escriptors del Renaixement van adoptar com a models a imitar els escriptors de l'antiguitat clàssica i els grans italians del Dante, Petrarca i Bocaccio. Aquest moviment va ser influït pels humanistes que van estudiar la cultura de Grècia i Roma, entre els quals destaquen Erasme de Rotterdam, Antonio de Nebrija i Joan Lluís Vives i March.
Durant l'Edat Mitjana l'art va ser un mitjà per honorar Déu. En el Renaixement el centre del món és l'home, els poetes canten a l'amor humà, la naturalesa, els actes de guerra i també tracten temes filosòfics i polítics.
Poesia durant el regnat de Carles V Joan Boscà i Almogàver, influenciat per altres artistes italians i instat per Navagero va introduir noves formes, escrivint molts poemes de gran qualitat.
El seu amic Garcilaso de la Vega és l'adaptador definitiu de les formes italianes, usant el vers hendecasíl·lab i els recursos típics de la poesia italiana: el sonet, el tercet, la cançó, la lira, la rima interna i els versos solts.
Una sèrie de poetes van seguir els passos formant l'Escola Petrarquista, els representant més notables de la qual van ser: Hernando de Acuña: autor de bells sonets Gutierre de Cetina: autor del madrigal Ojos Claros Serenos Francisco de Figueroa
Poesia lírica a l'èpoc de Felip II Hi hagué dues tendències: L'escola Sevillana: caracteritzada per adorns retòrics, tractava temes de l'amor humà i patriòtic. Fernando de Herrera en va ser el màxim representant. L'escola Salamanquesa: fundada per Frai Luis de León, es caracteritzava per la seva sobrietat i per la concisió de l'estil. Es va inspirar en temes greco-llatins i en la Bíblia.
L'ascètica i la mística L'aparició d'aquest gènere a Espanya sembla influenciada pels místics estrangers anteriors com Kempis, Tauler, Ruysbrock, etc. Entre els primers escriptors ascètics està el Beat Joan d'Àvila (1500-1569).
Els escriptors ascètics més importants van ser:
Lluís de Granada: va ser membre de l'Ordre dels Dominics. Gran orador de temes religiosos. Les seves obres més importants, considerades tractats de doctrina, són Guía de pecadores, Libro de la oración y meditación, i, la més notable, Introducción al símbolo de la fe. Santa Teresa: Teresa de Cepeda i Ahumada. Va néixer a Àvila. Als 19 anys va ingressa a l'Ordre Carmelita, que més tard va reformar creant l'Ordre dels Carmelites descalços. Va fundar 17 convents en dotze anys. En la seva obra literària utilitzava un llenguatge planer propi del camp d'Àvila però també profund i fervorós. Entre les seves obres més importants hi ha El Libro de su vida, l'autobiografia espiritual Camino de perfección, en què indica els mitjans per obtenir-la, El libro de las fundaciones, El castillo interior, o Las moradas. Sant Joan de la Creu: Juan de Yepes Álvarez. Va néixer a Fontiveros (Àvila), va ser deixeble de Santa Teresa. Va a dur a terme la reforma de l'Ordre dels Carmelites Descalços i va fundar diversos convents. A diferència de Santa Teresa, sant Joan va ser un humanista i dominava l'idioma. La seva pràctica poètica, molt escassa, es redueix a Subida del monte Carmelo, Cántico espiritual, Noche oscura del alma, Llama del amor viva. I també algunes poesies de caràcter religiós, entre les quals hi ha Aunque es de noche i Tras un amoroso lance. La seva obra més important és el Cántico Espiritual, escrit en lires garcilasistes, inspirat en el Càntic dels Càntics. Sant Ignasi de Loiola: Íñigo López de Recalde, fundador de la Companyia de Jesús. Va ser ferit en la defensa de Pamplona. Durant la seva convalescència la lectura dels llibres Vida de Cristo escrit per Ludolf de Saxònia i Flos Sanctorum van influir en el seu esperit profundament. La seva única obra literària és Los Ejercicios Espirituales, en què va expressar la seva ideologia cristiana.
Segle d'Or: El Barroc miniatura|Retrat de Luis de Góngora, de Diego Velázquez.
Destaquen Miguel de Cervantes Mateo Alemán Alonso de Ercilla Francisco de Quevedo Luis de Góngora Baltasar Gracián Lope de Vega Tirso de Molina Pedro Calderón de la Barca