miniatura|Bandera de la República de la Xina (1912-1928). miniatura|Bandera de la República de la Xina (1928-present). La història de la República de la Xina (xinès tradicional 中華民國, xinès simplificat 中华民国, pidgin Zhōnghuá Mínguó) comença amb la Revolució Xinhai que, enderrocant la dinastia Qing, al poder des de 1644, va posar fi a gairebé més de dos mil anys d'Imperi.
Des dels seus inicis, però, la història de la Xina republicana fou turbulenta; durant els primers anys de la República, la Xina va patir el desordre dels senyors de la guerra i, igual com en els darrers temps de l'Imperi, el domini dels poders colonials europeus. El 1928, la Xina fou unificada, si més no nominalment, pel poder del Kuomintang (KMT), cosa que li va permetre iniciar un procés d'industrialització i de modernització; ara bé, aviat va començar una nova era de conflictes motivada per l'enfrontament del Partit Comunista Xinès contra el govern del Kuomintang, per les accions dels darrers senyors de la guerra i, sobretot, per la lluita contra l'imperialisme japonès, la qual va dur a l'esclat de la Segona Guerra Sinojaponesa (1937-1945).
El 1949, el triomf del Partit Comunista en la Guerra Civil van obligar el govern del Kuomingtang a refugiar-se a l'illa de Taiwan, on va continuar l'existència de la República de la Xina, enfrontada a la República Popular de la Xina proclamada per Mao Zedong a la Xina continental. Des de 1949, els dos estats xinesos han pugnat per aconseguir ser reconeguts com l'únic i legítim govern de la Xina.
En un principi, a Taiwan, la República de la Xina va continuar sent un sistema de partit únic dominat pel Kuomingtang, fins que, el 1987, es va evolucionar cap a la democràcia i el multipartidisme.
Instauració de la República
miniatura|esquerra|Tres diferents banderes republicanes s'usaren durant la Revolució. El missatge de sota diu "Visca la República!" amb les cinc nacionalitats de la Xina representades pels cinc colors de la bandera.
Durant els darrers temps de la dinastia Qing, la Xina patí un moment d'inestabilitat i de submissió als poders colonials europeus, els quals, mitjançant els humiliants tractats desiguals que seguien a tota derrota xinesa, exigien quantioses reparacions de guerra i aconseguien concessions que els permetien dominar ciutats i territoris de la Xina. A més, els Qing eren una dinastia d'origen manxú, per la qual cosa, molts xinesos reclamaven la restitució del poder a l'ètnia han, la majoritària al país. Davant d'aquesta situació, la cort imperial va intentar diferents projectes reformistes com ara la redacció d'una constitució el 1906, la creació de parlaments provincials el 1909 i la convocatòria d'un parlament nacional el 1910; tanmateix, moltes d'aquestes mesures foren bloquejades pels elements reaccionaris del govern, amb la qual cosa molts reformistes foren empresonats o, fins i tot, executats. El fracàs del reformisme va dur, doncs, a la Revolució.
D'entre els molts grups revolucionaris, el més organitzat era el fundat per Sun Yat-sen, un activista republicà molt popular entre els xinesos de la diàspora, principalment entre els residents al Japó. El 1905, Sun va fundar a Tòquio el Tongmenghui, juntament amb Huang Xing, un prestigiós dirigent al Japó del moviment revolucionari xinès. Aquest moviment va aconseguir guanyar-se també l'adhesió d'alguns militars de províncies i d'alguns reformistes que havien fugit de la Xina després de la Reforma dels Cent Dies. La ideologia de Sun, elaborada el 1897, difosa per primera vegada a Tòquio el 1905 i modificada a partir de 1920, se centrava en allò que ell denominava els Tres Principis del Poble: "nacionalisme, democràcia i benestar del poble". El principi del nacionalisme es referia a enderrocar la dinastia manxú i a posar fi al domini colonial europeu; "democràcia" volia dir establir un sistema de govern republicà i el "benestar del poble", sovint denominat socialisme, s'havia d'aconseguir regulant la propietat dels mitjans de producció i de la terra.
miniatura|esquerra|Bons que Sun Yat-sen va emetre per recollir diners per a la causa revolucionària. La República de la Xina també fou coneguda com la República Chunghwa.
La Revolució va començar el 10 d'octubre de 1911 a Wuchang, capital de la província de Hubei entre guarnicions descontentes, a les quals s'havia descobert conspirant contra els Qing. Aquest és el fet conegut com l'alçament de Wuchang, celebrat encara avui dia a Taiwan com la Diada del Doble Deu, la qual havia estat precedida d'altres intents de rebel·lió i de protestes en altres llocs de la Xina. La revolta aviat va estendre's a les ciutats veïnes, i els membres de Tongmenghui van alçar-se a tot arreu en suport als rebels de Wuchang. El 12 d'octubre, els revolucionaris van aconseguir apoderar-se de Hankou i Hanyang. Tanmateix, el 27 d'octubre, la cort imperial va nomenar el general Yuan Shikai comandant en cap de les forces armades encarregades de recuperar Wuhan, presa pels revolucionaris l'11 d'octubre; l'11 de novembre, els revolucionaris van haver de retirar-se des de Wuhan cap a Hanyang, ocupada per les forces governamentals el 27 de novembre; aleshores, els revolucionaris van haver de replegar-se al seu punt de partida, Wuchang. Ara bé, durant els cinquanta dies que durà la guerra contra els exèrcits de Yuan, quinze de les vint-i-quatre províncies de la Xina s'havien declarat independents de l'Imperi dels Qing. Un mes després, Sun Yat-sen va tornar a la Xina procedent dels Estats Units, on havia aconseguit diners dels xinesos emigrats i de simpatitzants americans. L'1 de gener de 1912, delegats de les províncies independents elegiren Sun com a primer President Provisional de la República de la Xina.
Davant d'aquesta situació, el general Yuan Shikai va creure més convenient iniciar negociacions amb els revolucionaris; per això, va acceptar la República i, igual com molts altres comandaments militars, va alçar-se contra els Qing. Al final, el 12 de febrer, la Cort va haver d'acceptar la proposta de Yuan d'anunciar l'abdicació de l'emperador Pu Yi, al qual, segons els acords de l'Edicte d'Abdicació de l'Emperador del Gran Qing, se li permetia continuar residint a la Ciutat Prohibida de Pequín i conservar el títol imperial, però cedint tot el poder a la República.
Domini de Yuan Shikai L'1 de gener de 1912, Sun havia proclamat oficialment la República de la Xina i a Nanjing havia jurat com a President Provisional. Ara bé, a Pequín, el poder havia passat a Yuan Shikai, qui controlava l'Exèrcit de Beiyang, la força més important de l'exèrcit xinès. Llavors, per evitar l'esclat d'una guerra civil i la intervenció de les potències europees, Sun va acceptar renunciar i, el 10 de març, el càrrec de President Provisional passà a Yuan.
miniatura|Un poster que commemora el President permanent de la República de la Xina Yuan Shikai i el President Provisional de la República de la Xina Sun Yat-sen. "Chinese Republic forever" és una traducció lliure de "Visca la República de la Xina."
Els revolucionaris no disposaven de cap exèrcit, la qual cosa va permetre a Yuan governar de manera dictatorial, ignorant el parlament i reformant la constitució al seu gust. L'agost de 1912, Song Jiaoren, un dels lloctinents de Sun, va fundar el Kuomintang (Partit Nacionalista), el qual resultava de la fusió d'altres petits partits, entre els quals el Tongmenghui de Sun. A les eleccions generals de febrer de 1913, Song va aconseguir que la majoria d'escons fossin per al Kuomintang, derrotant així Liang Qichao, el dirigent del Partit Republicà, on s'agrupaven els seguidors de Yuan.
Segona Revolució A partir del mes de març, va difondre's força el rumor que Yuan havia fet assassinar Song, cosa que no es pot demostrar tot i que Yuan ja havia fet matar molts generals favorables als revolucionaris; per això, va començar a créixer el rebuig a Yuan. Per l'abril, Yuan va negociar l'Emprèstit de la Reorganització, valorat en cinc milions de lliures esterlines, amb Gran Bretanya, França, Rússia, Alemanya i Japó sense haver-ho consultat amb el Parlament; els diners de l'emprèstit van usar-se per finançar l'exèrcit de Yuan. El 20 de maig, Yuan va acordar amb Rússia fer-li una concessió a Mongòlia Exterior, on, en virtut del tractat, quedava prohibit estacionar-hi tropes xineses. Llavors, al Parlament, els diputats del Kuomingtang acusaren Yuan d'abusar del seu poder i en demanaren la destitució. Al seu torn, el Partit Progressista (xinès tradicional 進步黨, pidgin Jìnbùdǎng), format per monàrquics constitucionals i per seguidors de Yuan, va acusar el Kuomingtang d'estar fomentant una insurrecció. Aleshores, Yuan va decidir usar la força militar contra els nacionalistes.
El juliol de 1913, set províncies meridionals s'alçaren contra Yuan, cosa que va donar origen a la Segona Revolució (xinès tradicional 二次革命, pidgin Èrcì Gémìng). A part de l'obvi abús de poder per part de Yuan, les causes de la segona revolució eren, per una banda, el llicenciament de molts dels exèrcits revolucionaris després de la proclamació de la República, amb la qual cosa molts oficials i soldats consideraven que no se'ls havia recompensat per haver contribuït a la caiguda de l'Imperi dels Qing; i, per altra, molts revolucionaris no consideraven legítima la presidència de Yuan Shikai i la vicepresidència de Li Yuanhong, els quals, consideraven ells, havien obtingut aquests càrrecs mitjançant jocs de poder i no pas per haver participat en la revolució. Finalment, l'ús de la violència i de la repressió per part de Yuan va destruir les esperances d'assolir els seus objectius reformistes per la via electoral.
Tanmateix, el Kuomintang va fracassar en aquesta segona revolució. Les tropes de Yuan derrotaren les del Partit Nacionalista l'1 d'agost, cosa que els va permetre prendre Nanchang; l'1 de setembre, va caure Nanquín, i Sun Yat Sen, i d'altres instigadors de la revolta, van fugir al Japó. L'octubre de 1913, actuant sota coacció, el Parlament va elegir oficialment Yuan Shikai President de la República. Duan Qirui i d'altres generals de confiança van rebre càrrecs importants al govern; les principals potències mundials reconegueren el govern de Yuan Shikai a canvi, però, que aquest concedís una àmplia autonomia a Mongòlia Exterior i al Tibet, cosa que, a la pràctica, volia dir permetre-hi la influència, respectivament, de Rússia i Gran Bretanya.
Imperi de Yuan Shikai
miniatura|Yuan Shikai com a emperador 1915-1916 El novembre, el president Yuan Shikai va ordenar la dissolució del Kuomintang i va expulsar els seus membres del Parlament. Com que la majoria dels diputats eren del Kuomintang, el Parlament es va quedar sense prou quorum com per poder reunir-se; finalment, el gener de 1914, Yuan va dissoldre el Parlament; el maig, va anunciar una revisió de la Constitució Provisional de la República de la Xina que estenia els poders del president, permetent-li declarar la guerra, signar tractats i nomenar càrrecs públics sense necessitat d'aprovació del parlament. El desembre de 1914, va allargar el mandat presidencial a deu anys, sense límit de mandats. Amb totes aquestes mesures, Yuan s'estava preparant el camí per proclamar-se emperador.
Per la seva banda, d'ençà del fracàs de la Segona Revolució, Sun Yat-sen i els seus aliats maldaven per reconstruir el moviment revolucionari. El juliol de 1914, Sun va crear el Partit Revolucionari Xinès (xinès tradicional中華革命黨, pidgin Zhōnghúa Gémìngdǎng). Sun considerava que el moviment revolucionari havia fracassat per la manca de cohesió dels seus membres; per això, va concebre el nou partit com una organització amb una forta disciplina interna, idea rebutjada per alguns dels tradicionals aliats de Sun com ara Huang Xing; ara bé, tots acceptaven lluitar per evitar l'establiment d'una nova autoritat imperial a la Xina.