Benifaió és un municipi del País Valencià, situat a la comarca de la Ribera Alta. Té 11.930 habitants (INE 2018). Històricament ha rebut també el nom de "Benifaió d'Espioca" en relació amb la parròquia a la qual va pertànyer després de la conquesta, i de "Benifaió de Falcó", per la família dels Falcó de Belaochaga, senyors de Benifaió entre 1612 i 1872.
Geografia La població està situada a 22 kilòmetres al sud de la ciutat de València, a l'extrem nord-oriental de la Ribera Alta, llindant amb la Ribera Baixa i l'Horta Sud. Des de València, per carretera, s'arriba a la localitat a través de l'A-7, prenent després la carretera autonòmica CV-520. També compta amb estació de ferrocarril de la línia C-2 de Rodalies València (RENFE). Pel seu terme, que històricament creuà la Via Augusta, passen també les carreteres nacional N-340 i la comarcal CV-3320, així com la línia 1 de Metrovalència amb estació a la Font de l'Almaguer.
Localitats limítrofes El terme municipal de Benifaió limita amb Alfarb i Alginet (a la mateixa comarca); amb Almussafes i Sollana (a la Ribera Baixa); i amb Picassent (a l'Horta Sud).
Toponímia El nom de Benifaio prové de la denominació de l'alqueria àrab, i està format per beni ("fills") i Hayyún, nom de família musulmana, usual també a terres cristianes.
Història Hi ha indicis de poblament de l'Epipaleolític (10.000 a 8.000 anys) a la Font de l'Almaguer, als límits amb el terme d'Alfarb. També s'han trobat restes de l'Eneolític a les partides de la Paridera, al Pla de les Clotxes i fins i tot al nucli urbà, concretament una destral de pedra polida. També a la Font de l'Almaguer hi ha restes del Bronze. A la Font de Mussa hi ha vestigis de població Eneolítica, puntes de sílex i material lític divers.
Pel que fa a la romanització, destaca l'existència d'una vil·la rústica romana, ocupada entre els segles I al IV dC, segons les diverses restes numismàtiques i ceràmiques. La vila romana s'alçava sobre un petit turó a prop de la citada Font de Mussa, on es documenten troballes arqueològiques des del .MARÍ GARCIA, E., “Un document per a la història de l'arqueologia a Benifaió”, en Benifaió en Festes 2002, Benifaió, Ajuntament de Benifaió, 2002, p. 36-38. L'any 1922, Nicolau Primitiu Gómez Serrano va donar a conéixer la troballa d'una ara romana amb una inscripció dedicada al déu Mitra. L'any 2001, en el transcurs d'unes obres de gasificació, aparegué un esplèndid mosaic (segles I-II) que actualment està exposat en un lloc destacat del Museu de Prehistòria de València.
De la civilització islàmica destaca la pervivència de dues torres vigia de l'època almohade (segles i ): la Torre de l'Horta o de Mussa, situada als voltants de la font homònima, posteriorment modificada i adaptada com a palomar, i la Torre de la Plaça, alçada al vell mig d'una illa de cases entorn de les actuals places Major, Progrés i de l'Àngel, circumdant el nucli primigeni de l'alqueria islàmica.
Després de la conquesta cristiana, Benifaió formà part, eclesiàsticament, de la parròquia d'Espioca, amb Alginet i Almussafes, fins que passà a ocupar la seu parroquial pel despoblament que va sofrir Espioca. Posteriorment es disgregaren de Benifaió la parròquia d'Alginet, en agost de 1537, així com la d'Almussafes, que es desmembrà com a parròquia definitivament en 1788.
El lloc, d'origen islàmic (Bani Hayyun), apareix citat el 13 de juny de 1238 en el Llibre del Repartiment com una de les deu alqueries donades per Jaume I a cavallers de Barcelona que l'acompanyaren en la conquesta de la zona. Al novembre de l'any 1304 Jaume el Just va lliurar el terç delme de Benifaió al ciutadà de València Bertomeu Matoses. A la seua mort en 1338 el rei Pere el Cerimoniós fa donació, mentre visca, del terç delme reial dels llocs de Benifaió, Alginet i Cotes, a Pardo de la Casta.
El descendent homònim, Bertomeu Matoses, es documenta com a senyor de Benifaió en 1345 en un plet entre el senyor d'Almussafes, en Raimon Escorna i els seus vassalls, i el senyor de Benifaió, en Bertomeu Matoses i els seus, amb motiu de dirimir els límits del terme i per les aigües de rec procedents de la font del Raval.
Condemnat a mort per la seua adscripció unionista, el rei Pere III li'l va confiscar, i el va vendre com a senyoriu, l'any 1349Registre de la Propietat de Carlet, Reial Executòria, T. 30, p. 168 i ss. a Maria Lladró de Vidaure per 110.000 sous, amb el terç delme i la propietat del castell, els seus vassalls, forns, molins i d'altres regalies. Lladró va fer donació del senyoriu al seu fill Ramon de Vilanova (+ ca. 1406).
A finals del , el senyoriu de Benifaió pertangué a Bernat d'Alpicat, savi en dret, documentat com a senyor de Benifaió en 1385, en un conflicte amb el lloc d'Almussafes per la construcció d'un molí i la corresponent séquia per al desguàs. En l'any 1396 apareix regestat per primera vegada el seu fill, Joan d'Alpicat, com a senyor del poble, i al seu testament de 17 d'octubre de 1397, passa a mans de la seua filla major, Isabel d'Alpicat.GALAN CAMPOS, Luis, "Cavallers del rei, senyors de la terra: el llinatge dels Jofré, senyors de Benifaió (1381-1458)" XVIII Assemblea d'Història de la Ribera, Villanueva de Castellón, 9, 10 i 11 de novembre de 2018 [en premsa]. El senyoriu de Benifaió passà a la família Jofré, en contraure matrimoni (entre 1413 i 1419) Isabel d'Alpicat amb Jaume Jofré, membre d'una família patrícia valenciana recentment ennoblida, amb residència a la parròquia de Sant Bertomeu de València. Jaume Jofré es documenta com a senyor de Benifaió al contracte que les universitats de Benifaió i Almussafes signaren amb el pintor Gonçal Peris en 1435 per a la realització d'un retaule per a la parròquia de Sant Pere de Benifaió.
El senyoriu i jurisdicció de Benifaió passaren a mans dels Jofré, successivament a Lluís Jofré i d'Alpicat, casat amb Aldonça Escorna, documentat en 1458, en un conflicte novament amb el poble veí d'Almussafes, pels límits del bovalar;Garcia-Oliver, Ferran.. Cistercencs del País Valencià : el monestir de Valldigna, 1298-1530. E. Climent, 1998,p. 68. al seu fill Nicolau Jofré, casat amb Joanna Estellés, es documenta també com a senyor de Benifaió en 1506, en una venda d'una casa que posseïen a València.GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes i CORBALAN DE CELIS I DURAN, Juan, "La casa del obispo de Tortosa, Alfonso de Aragón. Un palacio valenciano en la encrucijada entre dos siglos (XV-XVI), Ars Longa, 13 (2004), p. 13-14. Posteriorment, Benifaió va pertànyer al seu fill Jeroni Jofré, casat amb Andreua Vilarragut, ambdós documentats en un procés de “ferma de dret” pel qual reclamava els drets feudals de la senyoria, heretats de son pare.MARI GARCIA, Enric., “Els Jofré contra Benifaió. Una visió del poder del senyor a través d'un procés de ferma de dret.”, en Festes Benifaió 2001, Benifaió, Ajuntament de Benifaió, 2001, p. 30-33. El senyoriu de Benifaió passà al fill de Jeroni, Miquel Jofré, legitimat en 1585 “...Don Miquel Jofré, hijo de don Gerónimo Sllava y de Jofré, señor de Benifayó, siendo éste casado, tuvo a aquel con una muger suelta”.DOÑATE SEBASTIÁ, J.M., "Libro del Biem y del Mal", Ligarzas, nº 8, 1976, págs. 5-204. Miquel Jofré va contraure matrimoni amb Caterina Figuerola.
Hereu dels deutes deixats per son pare, com a garant a l'administració del comtat d'Oliva, Miquel Jofré es trobà obligat a firmar una concòrdia amb Carles de Borja, duc de Gandia, reconeixent un deute superior a les 17.000 lliures, i en la qual donava la possessió del senyoriu de Benifaió al duc de Gandia. Tanmateix, el poble es va negar a prestar-li cap reconeixement de vassallatge, sense la prèvia autorització de la Reial Audiència valenciana. Este tribunal havia procedit a subhastar la població, prèvia taxació pericial, per a liquidar els deutes del darrer Jofré, procés que es trobà postergat per la conjuntura de l'expulsió dels moriscs en 1609. Finalment ja superada la crisi fini secular, la sentència de la Reial Audiència de València de 16 de febrer de 1612 concedia el senyoriu i la jurisdicció de Benifaió, per 27.000 lliures, a favor de Miquel Falcó de Belaochaga.Arxiu del Regne de València (ARV), Reial Audiència, Sentències, nº 7.254
Des d'esta data, els Falcó de Belaochaga foren els senyors territorials i jurisdiccionals de Benifaió. Miquel Falcó va estar armat cavaller i aconseguí el reconeixement de noblesa l'1 d'agost de 1615.ARV, Reial, nº 384, f. 243v.-250v. L'Any 1623 cedia el senyoriu, amb les millores incorporades, mitjançant la fundació d'un vincle a favor del seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga, en contemplació de matrimoni amb Joanna Anna Ferrer i del Milà, filla de don Pere Ferrer i de María del Milà. En esta donació, Miquel Falcó de Belaochaga fundava un vincle d'estricta agnació i primogenitura. En les Corts Valencianes de 1626 l'església parroquial va demanar exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 800 lliures.
El tercer senyor de Benifaió, Josep Falcó de Belaochaga i Ferrer, heretà el senyoriu a la mort del seu germà primogènit Miguel, i sota tutela de sa mare Janna Ferrer, per minoria d'edat, prenent possessió en abril de 1647. Durant el seu senyoriu, les rendes de Benifaió quedaren confiscades parcialment per a fer front als deutes que Josep Falcó hagué de fer front en l'administració de les carns del cap i casal. Mor a Benifaió, en novembre de 1707, mesos després de la batalla d'Almansa i l'adveniment dels Borbons.
El seu fill primogènit i hereu, Joan Falcó de Belaochaga i Casp, havia lluitat amb els austriacistes i es trobava fugat a Barcelona. És per això que el jutge de confiscacions Melcior de Macanaz procedí a la confiscació de les rendes senyorials de Benifaio, per delicte de lesa majestat. Pocs mesos després, el seu germà, Antoni Falcó de Berlaochaga i Casp, combatent al bàndol borbònic, reclamà les rendes confiscades i recuperà per a la família la baronia de Benifaió en 1708.
Mort Antoni Falcó sense descendència cap a 1710, la baronia de Benifaió passà a mans del seu germà Francesc, que també va morir sense descendència en 1714, provocant que novament fora hereu el germà, Pere Miquel (1663-1731) i després el seu fill, Vicent Falcó de Belaochaga y García de Tardajos (1697-1780), hereu també d'un segon vincle fundat pel seu avi en 1630, al morir sense descendència Fèlix Falcó de Belaochaga i Blanes.
En 1744 el poble inicià un plet contra el seu senyor pel nomenament de l'escrivania de l'Ajuntament. En 1767 el duc d'Hixer, senyor de Sollana, ordenà la prolongació de la Séquia Reial del Xúquer la qual cosa beneficià els cultius de Benifaió, on es configura una elit de terratinents al voltant de l'extensió del conreu de l'arròs. En 1770 es va encetar la construcció de l'actual temple parroquial, dedicat a sant Pere apòstol.
Mort Vicent Falcó sense descendència masculina en 1780, el vincle passà al seu nebot Pascual Falcó de Belaochaga i Pujades per sentència de 1785. Casat amb Mª Concepción Valcárcel i Pascual de Povil, hereva a la mort del seu germà Antoni Valcárcel, dels títols de marquesa de Castel Rodrigo, princesa Pio de Saboya, marquesa d'Almonacid de los Oteros, duquesa de Nochera i comtesa de Lumiares.
Així, el títol de baró de Benifaió recau en el seu fill primogènit, Pascual Falcó i Valcárcel, príncep Pio de Saboya (1795-Florència, 1839) mort sense successió, i en el seu germà Joan Falcó i Valcárcel (València, 1797-Baiona, 1873), qui va redimir els censos en 1872, poc abans de morir. El darrer baró efectiu de Benifaió fou el seu fill menor, Juli Falcó d'Adda (Milà, 1834 - 1899), senador, que va morir sense successió en San Pedro del Pinatar (Múrcia) en 1899.