miniatura|El Mercat de València, situat al cap septentrionalLavinguda de l'Oest és una via urbana del centre de la ciutat de València. Està situada entre l'Església de Sant Agustí (plaça de Sant Agustí) i el Mercat Central (plaça Ciutat de Bruges). Fita amb el carrer de Guillem de Castro al sud i el carrer Peu de la Creu al nord.
Localització La numeració de l'avinguda va de nord a sud, ja que l'extrem septentrional és el més proper a la plaça de la Reina. Comença a la plaça de la Ciutat de Bruges i acaba a la plaça de Sant Agustí. Es desenvolupa completament al districte de Ciutat Vella, passant per dos dels seus barris -el Mercat i Sant Francesc- i formant part del límit d'un tercer -Velluters o el Pilar.Plànol Districte 1 Ciutat Vella. Barri 4 El Pilar. Ajuntament de ValènciaPlànol Districte 1 Ciutat Vella. Barri 6 Sant Francesc. Ajuntament de València
La part septentrional fins al carrer de la Beata per l'oest i la dels Adressadors a l'est forma part del barri del Mercat. Un tram de l´avinguda pertany al barri de Velluters, concretament el costat oest de l'avinguda entre els carrers Beata i de l'Hospital. La part sud de l'avinguda, entre els carrers de Beata i Adressadors i la plaça de Sant Agustí, forma part del barri de Sant Francesc.
No hi ha cap carrer que travesse l'avinguda, només n'hi ha que inicien o acaben. Són les següents:
Pel costat est, els carrers Carabasses, Llanterna, Adressadors, de les Garrigues, que forma cantonada amb Escolano, d'en Sanç, Padilla (que forma cantonada amb Músic Peydró) i Gravador Selma. En arribar a la plaça de Sant Agustí forma cantonada amb el carrer de Sant Vicenç Màrtir. Pel costat oest, els carrers Peu de la Creu, Editor Manuel Aguilar, Beata, Roger de Flor, de l'Hospital, Quevedo, Requena i Mare de Déu de Gràcia. En arribar a la plaça de Sant Agustí fa cantonada amb el carrer d'Osca.
Història Les primeres propostes per a la construcció de l'Avinguda de l'Oest es plantejaren cap a principis del i la seua execució definitiva va arribar cap a meitat del mateix segle. La idea era dur a terme un referent modern d'avinguda cèntrica, seguint els exemples d'altres ciutats europees com París o Viena. El projecte va fer desaparèixer diversos carrerons estrets per obrir una nova avinguda amb equipaments moderns. Va ser presentat per la ciutat de València al govern espanyol el 1907, i aprovat cinc anys més tard el 1912. Tot i això, les obres d'enderrocs s'iniciaren dècades més tard passada la Guerra Civil espanyola, el 1940, amb Joaquín Manglano Cucaló de Montull com a alcalde de València. Als anys 60 hi van haver projectes per a perllongar l'avinguda fins al riu i que creuara el barri del Carme, però les propostes no van prosperar.
Origen del projecte La concepció de la ciutat subjacent a l'origen del projecte de l'avinguda de l'Oest està presa de l'urbanisme haussmannià. Haussmann va dur a terme a París entre 1852 i 1870 un programa de construcció de grans avingudes que travessaven barris degradats, destruint-ne la seua trama urbana, buscant uns objectius tant de millora higiènica i de forma de vida, com de facilitar el control de la situació per part de l'autoritat -«l’embellissement stratégique»- alhora que s'unificava en certa manera la imatge i es donava rellevància a determinats edificis.
Aquest procés es va donar en altres ciutats europees, com Londres, Viena o Madrid, amb més èmfasi en uns aspectes o en altres, però sempre amb la construcció d'avingudes que eliminen nuclis de marginació. En el cas de València, també va tindre molt de pes la necessitat de descongestionar el trànsit al carrer de Sant Vicent Màrtir i facilitar l'accés al Mercat Central.
Els efectes higienitzants van fer que els projectes d'obertura d'avingudes al nucli històric de València tinguessin el suport de forces progressistes. Així, Vicent Blasco Ibáñez argumentava a El Pueblo:
València havia tingut entre el 1890 i el 1909 una iniciativa de sanejament el que havia estat l'antic barri de Pescadors (el quadrilàter posteriorment definit per la plaça de l'Ajuntament i els carrers Roger de Llúria, Pascual i Genís, i de les Barques). La gent humil que hi habitava, juntament amb tavernes, bars i prostíbuls, va ser desplaçada a la zona on després s'ubicaria l'avinguda de l'Oest.
Entre el 1891 i el 1892 hi va haver una primera proposta per part de Lluís Ferreres Soler, que consistia en dues grans vies que creuaven al centre de Ciutat Vella. Una, amb una amplada de 30 metres, una uniria l'antiga porta de Sant Josep amb Russafa, mentre que la segona tindria 25 metres d'amplada i hauria anat del pont del Reial al carrer Guillem de Castro.
Ja llavors va haver-hi algunes veus crítiques amb la construcció d'avingudes sobre els traçats antics. Un dels primers textos crítics va ser el llibre Granada la Bella, obra d'Ángel Ganivet, escrit el 1895 i on critica el desenvolupament urbà en el moment en què s'inicien les obres de la Gran Via granadina.
Els projectes d'Aymamí El 26 d'agost del 1907, l'Ajuntament de València va acordar nomenar una comissió especial per a l'estudi de grans reformes urbanes, inspirat pels avantatges que la llei del 1904 havia atorgat al de Barcelona per executar les seues. L'Arquitecte Municipal Frederic Aymamí Faura va plantejar el 1907 un plànol ideal, amb què va proposar un avantprojecte aprovat en sessió de l'Ajuntament de 9 de març de 1908, que es componia d'onze iniciatives constructives de gran importància. Aquesta quantitat d'iniciatives no era abastable, per la qual cosa el projecte que va resultar, datat el 1910, ja només en contemplava que tres: l'ampliació de la plaça de la Reina, la construcció d'una avinguda que unís aquesta plaça amb el pont del Real, i la construcció d'una gran via de 20 metres d'amplada i de llargària que uniria la plaça de Sant Agustí amb el pont de Sant Josep. D'aquests tres projectes, l'ampliació de la plaça de la Reina trigaria dècades a fer-seLa reforma de la plaça de la Reina que es duria a terme seria força diferent del projecte d'Aymamí. Les dimensions, per exemple, es preveien de 110 per 92 metres; l'executada en té 154 per 63. i l'avinguda del Real mai no es realitzaria.
El Pla General d'Aymamí va ser aprovat per Reial Ordre de 21 d'agost de 1911. Hi figura la nova avinguda, amb el nom de Gran Vía del Oeste (Gran Via de l'Oest). Es tracta del traçat complet de , i els beneficis que s'indica que ha de reportar són cinc: millora de la circulació a la zona amb la conseqüent millora de salubritat, comunicació directa entre la plaça de Sant Agustí i els mercats Central i de Mossèn Sorell, millora de l'accés a l'interior de la ciutat des del pont de Sant Josep, donar accés a una nova plaça (al text del Pla, square) que es planificava davant de la Casa de Misericòrdia, i també es planificava l'execució d'altres diverses squares al traçat de l'avinguda.
El període de Goerlich Francisco Javier Goerlich Lleó va estar a càrrec del projecte entre 1929 i 1956, per la qual cosa va treballar en circumstàncies polítiques molt variables durant la dictadura de Primo de Rivera, la II República i la dictadura franquista. miniatura|Cantonades arrodonides característiques de l'avinguda El projecte d'avinguda havia quedat inactiu a causa de la manca de pressupostos, fins que va ser proposat el 1929 per Goerlich, qui havia estat alumne de Lluís Ferreres, emparat pel llavors alcalde, el Marquès de Sotelo. Instaurada la república arran de les eleccions municipals d'abril de 1931, Goerlich va seguir al seu lloc i desenvolupant el projecte per al consistori recentment instaurat. Tot i que el sentiment general era favorable a la reforma -una reforma que havia estat recolzada tant pels blasquistes com pels primoriveristes- va aparèixer oposició per part del Col·legi d'Arquitectes, que fins i tot va redactar un informe amb solucions alternatives. No obstant això, el projecte es va aprovar al ple municipal del 22 de febrer de 1932, sent alcalde Vicent Alfaro i Moreno. Al voltant del projecte es va desenvolupar una important campanya publicitària entre agost i setembre de 1931, amb una presentació de les aquarel·les del projecte a cinemes al novembre del mateix any.
La planificació del 1932 contemplava una amplada més gran per a la via, que passava a ser de 25 metres. El recorregut seguia anant dels terrenys del convent de Sant Agustí (enderrocat el 1904, només es conservava l'església) al pont de Sant Josep, en línia recta. S'esperava fer 699 expropiacions, amb una previsió inicial de dèficit de set milions de pessetes que, segons indicava el mateix Goerlich el desembre de 1931 a Mundo Gráfico, podrien reduir-se fins a dos milions per l'increment de valor dels terrenys.
Execució El projecte va tornar a quedar paralitzat durant la resta del període republicà i durant la guerra civil. Acabada la contesa, Goerlich va recuperar el lloc d'Arquitecte Municipal. Un nou alcalde, el Baró de Càrcer, va dictaminar el 2 de març del 1940 que es procedira a l'execució del projecte d'obertura de la primera secció de la Gran Via de l'Oest, que comprenia des de la plaça de Sant Agustí fins a la dels Pellissers, posteriorment desapareguda, situada a l'alçada dels carrers de les Garrigues i de l'Hospital.
El transcurs dels anys també va comportar un canvi en les directrius de l'urbanisme, prestant-se més atenció a la defensa i conservació dels centres històrics urbans i amb un ús més gran de la vegetació a les ciutats. Amb l'excepció de l'Alemanya nazi, la construcció de grans avingudes ja era cosa del passat. Els interessos polítics es movien en altres direccions. El desenvolupament monumentalista de rectes avingudes sobre el teixit urbà històric com ja no era un model vigent als anys quaranta. El mateix Goerlich manté una posició ambigua, ja que mentre en diferents escrits des del 1949 fins al 1957 reflexiona cap a un urbanisme menys invasiu, fins al moment de la seua jubilació el 1956 va continuar promovent el desenvolupament de la tercera secció del projecte. miniatura|L'edifici Balkis va ser un dels primer en habitar-se La construcció va tindre tres fases. La primera comprenia des de la plaça de Sant Agustí a la de Pellicers, a l'alçada dels carrers les Garrigues i de l'Hospital, i que va haver de desaparèixer en el procés constructiu. La segona anava des de la plaça dels Pellissers al carrer de la Carda. La tercera arribava des d'aquest carrer fins a la plaça del Portal Nou, ja a la vora del Túria al costat del pont de Sant Josep.
La presentació de documents per a la construcció d'edificis va començar el 1940. El 1941 ja hi havia edificis en marxa i hi ha dubtes de sobre si el primer a ser acabat va ser el del número 31 o el Balkis. Javier Goerlich va dissenyar sis dels edificis, més que cap altre arquitecte, i els germans Pascual Gimeno cinc més, dos Manuel i tres Salvador.