Teresa de Calcuta (Uskub, Imperi Otomà — actual Skopje, Macedònia del Nord —, 26 d'agost de 1910 - Calcuta, Índia, 5 de setembre de 1997), de nom secular Agnes Gonxha Bojaxhiu (pronunciat [aɡˈnɛs ˈɡɔndʒa bɔjaˈdʒiu]), fou una monja catòlica d'ètnia albanesa, naturalitzada índia, que fundà la congregació de les Missioneres de la Caritat a Calcuta el 1950. Durant més de 45 anys va atendre pobres, malalts, orfes i moribunds, al mateix temps que guiava l'expansió de la seva congregació, inicialment a l'Índia i després en altres països del món. És venerada com a santa per l'Església Catòlica Romana.<ref></</ref>
Agnes descobrí la seva vocació des de ben jove: el 1928 ja havia decidit que estava destinada a la vida religiosa. Va ser llavors quan va optar per canviar el seu nom a «Teresa» en referència a la santa patrona dels missioners, Teresa de Lisieux. Tot i que va dedicar els següents vint anys a l'ensenyança al convent irlandès de Loreto, va començar a preocupar-se de malalts i pobres de la ciutat de Calcuta, cosa que la va portar a fundar una congregació per a ajudar els marginats de la societat, primordialment malalts, pobres i persones sense llar.
Durant la dècada de 1970 era coneguda internacionalment i havia adquirit una reputació de persona humanitària i defensora dels pobres i indefensos, en part pel documental i llibre Something Beautiful for God de Malcolm Muggeridge. Va obtenir el Premi Nobel de la Pau de 1979 i el més elevat guardó civil de l'Índia, el Bharat Ratna, el 1980, per la seva tasca humanitària. A aquests s'hi van sumar una desena de premis i reconeixements de primer nivell, tant nacionals com internacionals.
Rebé elogis de moltes persones, governs i organitzacions. No obstant això, va enfrontar també una sèrie de crítiques, com les objeccions de Christopher Hitchens, Michael Parenti, Aroup Chatterjee i el Consell Mundial Hindú. El 2010, al centenari del seu naixement, va ser homenatjada al voltant del món i el seu treball fou reconegut per la presidenta índia Pratibha Patil.DNAIndia.com, «Commemorative coin on Mother Teresa released» (en anglès)
Biografia Primers anys Agnes Gonxha Bojaxhiu («gonxha» significa «capoll de rosa» o «petita flor» en albanès) nasqué el 26 d'agost de 1910 a Uskub, llavors part de l'Imperi Otomà i actualment Skopje, a Macedònia del Nord, encara que solia considerar com la seva data de naixement el 27 d'agost, ja que aquest fou el dia que la batejaren. Fou la menor dels fills d'un matrimoni acomodat de Shkodër format per Nikollë (1878-1919) i Dranafile Bojaxhiu (1889-1972). La seva família pertanyia a la població albanesa provinent de Kosovo assentada a Shkodër —el seu pare possiblement era originari de Prizren i la seva mare d'una vila propera a Đakovica. El seu pare, que estava involucrat en la política d'Albània, morí sobtadament i misteriosa el 1919 quan Agnes tenia amb prou feines vuit anys després de ser traslladat a l'hospital, per causes desconegudes, encara que presumiblement va ser a causa d'un enverinament.Encara que algunes fonts afirmen que tenia deu anys quan morí el seu pare, en una entrevista amb el seu germà, els documents del Vaticà indicaren que en aquell moment tenia vuit anys. Després de la seva mort, la mare l'educà en el si de la religió catòlica.
De nena, Agnes assistí a l'escola estatal i participà com a soprano solista del cor de la seva parròquia i, en absència del director, s'encarregava de dirigir el grup. A més, pertanyia a una congregació mariana fundada el 1563 i coneguda com a Sodalici de La nostra Senyora; allí començà a interessar-se per les històries dels missioners jesuïtes de Iugoslàvia que estaven a Bengala.
Des de llavors sentí el desig de treballar igual que ells a l'Índia. Segons la biografia escrita per Joan Graff Clucas, des d'una edat primerenca Agnes es mostrà fascinada per les històries de vida dels missioners i les seves obres a Bengala. A l'edat de cinc anys rebé la seva primera comunió i als sis la confirmació; amb dotze anys ja estava convençuda que havia de dedicar-se a la religió. La resolució definitiva la prengué el 15 d'agost de 1928 mentre resava a la capella de la Verge negra de Letnice, on acudia amb freqüència de peregrinació.
Al convent de Loreto miniatura|Casa memorial de la Mare Teresa a Macedònia El 26 de setembre de 1928, poc després d'haver complert 18 anys, Agnes es dirigí amb una amiga a l'abadia de Loreto, pertanyent a la congregació religiosa catòlica Institut de la Benaventurada Mare de Déu, a Rathfarnham (Irlanda). A partir d'aquest moment mai tornà a veure la seva mare ni la seva germana. Tot i que originalment va acudir allí per aprendre anglès (que era l'idioma que les germanes de Loreto ensenyaven als nens de l'Índia), una vegada al lloc fou admesa com a postulant i el novembre de 1928 es traslladà per via marítima a Calcuta, on arribà el 6 de gener de 1929. A Darjeeling, prop de les muntanyes de l'Himàlaia, inicià el noviciat i aprengué bengalí a més d'ensenyar a l'escola de Santa Teresa, que es trobava prop del seu convent. Després de fer els seus vots de pobresa, castedat i obediència com a monja el 24 de maig de 1931, Agnes fou traslladada al Col·legi de Santa Maria d'Entally, a l'est de Calcuta. En aquest període, va triar ser anomenada amb el mateix nom que Teresa de Lisieux, la santa patrona dels missioners. No obstant això, a causa que una infermera en el convent ja havia triat aquest nom, Agnes optà per usar el terme «Teresa» (en comptes de «Thérèse»). El 14 de maig de 1937, Teresa feu els vots solemnes mentre ensenyava al col·legi del convent de Loreto. Treballà allí durant gairebé vint anys com a professora d'història i geografia fins que, el 1944, es convertí en directora del centre.
Encara que gaudia fent de mestra al col·legi, cada vegada li preocupava més la pobresa que existia a Calcuta. La fam de Bengala de 1943 portà misèria i mort a la ciutat, mentre que l'onada de violència hindú-musulmana suscitada l'agost de 1946 enfonsà la població en la desesperació i el terror.
Les Missioneres de la Caritat
miniatura|esquerra|Missioneres de la Caritat
El 10 de setembre de 1946, nomenada ja com a encarregada d'un col·legi de les Germanes de Santa Anna, Teresa experimentà el que més tard descrigué com la «crida dins de la crida», fent referència al fet d'haver escoltat Déu demanant-li que dediqués la seva vida als menys privilegiats de la societat. Això ocorregué justament durant un viatge en tren rumb al convent de Loreto, situat a Darjeeling, partint des de Calcuta de camí al seu retir anual. «Estava per deixar el convent i ajudar els pobres mentre vivia entre ells. Va ser una ordre. Fallar hauria significat infringir la fe».
Després d'haver rebut capacitació mèdica bàsica a París amb el suport financer d'un empresari indi catòlic, començà a treballar entre els pobres el 1948 ensenyant-los a llegir. Després d'adoptar la ciutadania índia el 1950, Teresa rebé formació com a infermera durant tres mesos a Patna amb les Germanes Missioneres Metgesses de l'Amèrica del Nord, i finalment s'assentà als barris més pobres. Al principi, inaugurà una escola a Motijhil (Calcuta) i aviat començà a focalitzar-se en les necessitats dels indigents i dels famolencs. Al començament de 1949, se li uní un grup de dones joves i assentà les bases per crear una nova comunitat religiosa que ajudés els «més pobres entre els pobres». Aviat els seus esforços atragueren l'atenció de funcionaris indis, entre els quals el primer ministre, que li expressaren la seva estima.
Teresa escrigué en el seu diari personal que el seu primer any de treball amb els pobres estigué ple de dificultats. No tenia ingressos i per això tenia la necessitat de demanar donacions d'aliments i subministraments. Segons relatà, durant els primers mesos experimentà dubte, solitud i, fins i tot, la temptació de tornar a la seva vida al convent. En les seves pròpies paraules:
El 1948 envià una comanda al Vaticà per iniciar una congregació diocesana; no obstant això, a l'Índia existien serioses dificultats polítiques, ja que el país s'havia independitzat recentment: podria ser mal vist que una europea es dediqués als pobres en la situació d'aquell moment. El permís per abandonar el convent li fou concedit l'agost de 1948 quan, portant un sari blanc de cotó decorat amb vores blaves en substitució del seu tradicional hàbit de Loreto, abandonà el lloc solament amb cinc rupies per ajudar els més necessitats.CREDO Reference. Mother Teresa . Great Lives: A Century in Obituaries (2005, en anglès) El 7 d'octubre de 1950, la Santa Seu l'autoritzà a inaugurar la seva nova congregació, a la qual denominà les Missioneres de la Caritat. Segons Teresa, la seva missió des de llavors fou cuidar «els famolencs, els nus, els que no tenen llar, els lesionats, els cecs, els leprosos, tota aquesta gent que se sent inútil, no estimada o desprotegida per la societat, gent que s'ha convertit en una càrrega per a la societat i és rebutjada per tots».
Encara que inicialment aquesta congregació tenia només 13 membres a Calcuta, amb el temps arribà a posseir més de 4.000 integrants presents en orfenats, hospicis i centres de sida de tot el món. La congregació oferí caritat i cura als refugiats, entre els quals hi havia cecs, discapacitats, alcohòlics, ancians, pobres, persones sense llar i víctimes d'inundacions, epidèmies o fams.
El 1952 inaugurà la primera llar per a moribunds a Calcuta. Amb l'ajuda de diversos funcionaris indis, convertí un temple hindú abandonat en la Llar per a moribunds Kalighat, un hospici gratuït per als pobres. Temps després, el seu nom fou canviat per «Kalighat, la casa del cor pur». Tots aquells que arribaven a Kalighat rebien atenció mèdica i se'ls oferia l'oportunitat de morir amb dignitat segons els rituals de la seva fe; els musulmans llegien l'Alcorà, els hindús rebien aigua del Ganges i els catòlics rebien els últims ritus. Segons ella, «per a persones que visqueren com animals, una mort bella és morir com àngels, estimats i volguts». Així ho narrà la mateixa Teresa de Calcuta:
Després fundà el centre «Shanti Nagar» per a aquells individus que patien la malaltia de Hansen, comunament coneguda com a lepra, juntament amb altres clíniques similars on les Missioneres de la Caritat proporcionaven atenció mèdica i aliments.
El 1964, el papa Pau VI, en ocasió del seu viatge a Bombai per un congrés eucarístic, li va regalar un vehicle Lincoln de tipus limusina de color blanc, el qual després la Mare Teresa va subhastar; amb els diners obtinguts va organitzar un establiment per a leprosos denominat «Ciutat de la Pau», molt similar a «Do de la Pau», un centre de rehabilitació fundat per Teresa amb els diners que va obtenir gràcies al premi Joan XXIII l'any 1971. La Fundació Joseph P. Kennedy Jr. li va concedir un bo de 15.000 dòlars que foren destinats a un centre mèdic a Dum Dum. El 1955, amb l'augment de nens abandonats, va obrir la institució «Llar del Nen de l'Immaculat Cor» per als orfes i els joves sense llar. A la dècada de 1960 ja havia establert una gran quantitat d'hospicis, orfenats i cases de leprosos per tota l'Índia.
El seu orde va començar a propagar-se pel món a partir de 1965, any en el qual es va establir a Veneçuela amb tan sols cinc germanes; a data de 1968 ja hi havia establiments a Roma, Tanzània i Àustria, i fins i tot es va estendre per gran part de l'Àsia, l'Àfrica, Europa i els Estats Units. Al moment de la seva defunció, l'orde operava 610 missions en 123 països, incloses tasques en hospicis i llars per a persones amb sida, lepra i tuberculosi, menjadors populars i programes d'assessorament per a nens i famílies, orfenats i escoles.