miniatura|90px|Vara d'Esculapi, símbol de la medicina. La medicina és la branca de les ciències de la salut que s'ocupa de la prevenció, diagnòstic i tractament de les alteracions des del punt de vista de l'homeòstasi de les persones. Intervé en l'estudi dels processos no observables, anomenats fase preclínica i les alteracions observables en el cos humà, anomenades malalties. La seva funció principal és mantenir o restablir els nivell de salut humana i també d'establir un pronòstic tant en la fase preclínica com en cas de malaltia.
En un sentit ampli, abasta la ciència i la prevenció i guariment de les malalties humanes. De tota manera, hi ha teràpies i tècniques relacionades amb la salut que no se solen considerar estrictament com a medicina (per exemple, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la infermeria i podologia), ja que en aquest cas es tracta de disciplines consolidades dins de les ciències de la salut.
La medicina contemporània aplica les ciències de la salut, la recerca biomèdica i la tecnologia per diagnosticar i tractar lesions i malalties, generalment mitjançant medicaments, cirurgia o alguna altra forma de teràpia. La paraula "medicina" deriva del llatí ars medicina, que significa "l'art de cura".Etimologia: llatí: medicina, de l'expressió ars medicina "l'art mèdic," de medicus "metge."(Etym.Online) Cf. mederi "curar" etym. "saber el millor tractament per," de l'arrel PIE *med- "mesurar, limitar. Cf. grec medos "consell, pla," avèstic vi-mad "metge")"Medicine" Online Etymology Dictionary
La medicina té dues vessants: la primera, com a ciència o àrea de coneixement; la segona, com a aplicació d'aquest coneixement (professió mèdica).
Història de la medicina
Totes les societats humanes, fins on arriba el registre arqueològic, històric i les fonts etnogràfiques posen en relleu que prendre cura de la malaltia i el mal, és un universal en l'espècie humana. En canvi, el desenvolupament d'ocupacions o professions especialitzades es dona només en algunes. En molt poques hi ha desenvolupament d'institucions formals que prenguin cura dels malalts. El procés de medicalització, i de globalització, ha dut que el model institucional occidental sigui avui hegemònic en el món, però no exclou un amplíssim ventall de recursos de tot ordre que operen en totes les societats - també en les Occidentals, i que és el que coneixem com pluralisme mèdic o pluralisme assistencial. Totes les societats - incloses les post-industrials combinen recursos procedents del coneixement empíric - la medicina experimental en deriva -, recursos de caràcter ritual o religiós, a moltes societats hi ha rols socials mediadors entre l'individu, el grup primari i la gestió de la malaltia, la interpretació de la qualpot ser o no de caràcter etiològic (vegeu antropologia mèdica).
Antigament, a Egipte, la medicina era patrimoni de les castes sacerdotals i revestia el caràcter de pràctica medicoreligiosa. A Mesopotàmia, la malaltia s'interpretava com a intervenció de mals esperits. Els Vedes, de l'Índia, tenen descripcions superficials de nombroses malalties epidèmiques conjuntament amb els sortilegis per a curar els malalts i la pràctica de la cirurgia, tant plàstica com curativa. A la Xina, l'any 3000 aC ja hi havia un gran desenvolupament de pràctiques mèdiques empíriques, com l'acupuntura.
miniatura|Metge tractant un pacient. Museu del Louvre, París, França. A l'antiga Grècia destaquen els texts d'Hipòcrates, considerat pare de la medicina. A aquests texts s'aborden malalties des de perspectives naturalistes. És aquí quan, per primera vegada, deixen d'admetre's les intervencions de forces divines a la producció de malalties. L'escola alexandrina també va deixar grans llegats a la medicina.
L'Antiga Roma va desenvolupar les escoles i figures mèdiques d'origen grec sintetitzant i superant alguns treballs hel·lènics.
L'herència grega és conservada durant l'edat mitjana i transmesa principalment per traduccions fetes per àrabs i perses, que van completar moltes observacions gregues i van crear Escoles de Medicina i hospitals, que assentarien les bases dels moderns estudis universitaris. Destaca entre els professionals el metge àrab Avicena. I, entre les escoles, l'Escola Mèdica Salernitana, fundada el .
El Renaixement fou un període caracteritzat pel conflicte entre l'autoritat dels antics i l'observació directa en contacte amb la realitat, manifestant-se en primera instància a l'anatomia. Destaca la figura de Vesali i les seues aportacions a l'anatomia.
A partir de la segona meitat del i durant el , la informació existent es va fent més precisa, ordenada i completa. El microscopi marca una fita fonamental a la biologia. Apareixen nous plantejaments, com ara la generació espontània, la preformació i l'epigènesi. Comença a constituir-se una primera etapa positivista. Apareixen concepcions enfrontades com ara la mecanicista o iatromecànica i la vitalista o iatroquímica a la fisiologia.
El representa històricament el segle de la clínica i la fisiologia, en el context de la revolució industrial. Es desenvolupen al màxim els mètodes d'exploració clínica. La noció de l'evolució, la definitiva fonamentació de la teoria cel·lular, el coneixement de la natura i la fecundació, influeixen a la biologia en general, aconseguint un gran desenvolupament també a la fisiologia. El laboratori a la investigació mèdica obté una prominent importància durant la segona meitat d'aquest segle, amb el rigor científic i l'amplitud aconseguida per la microbiologia.
Es consoliden diverses especialitats, ajudades per les adquisicions cientificotècniques i les necessitats socials que van sorgint. La cirurgia, aconsegueix un gran desenvolupament per la introducció de l'asèpsia i l'anestèsia.
Durant el es profunditza el desenvolupament de les tècniques d'exploració, diagnòstic i tractament, amb les tecnologies sanitàries com els raigs Röntgen, la radioteràpia, i l'aplicació de distints radioisòtopsi els notables avanços al camp de l'electrònica, amb la invenció de l'electrocardiografia i l'electroencefalografia.
Noves disciplines es van desenvolupant, com ara la genètica, l'endocrinologia i la bioquímica.
L'era de la quimioteràpia comença amb el descobriment de la primera sulfamida. Per altra part, al descobriment de la penicil·lina seguirà el de molts altres antibiòtics.
La cirurgia, continua també el seu avanç, aconseguint el desenvolupament de la cirurgia toràcica i del sistema nerviós. A més, el descobriment dels grups sanguinis fa que les transfusions sanguínies deixin de ser perilloses.
La recerca en àrees de la biomedicina suposa poca fiabilitat segons els metodologistes pels freqüents errors com són els biaixos cognitius i l'execució mitjançant un sol equip d'investigadors en compte de diversos equips independents entre ells.
Vara d'Asclepi o Esculapi El bàcul d'Asclepi o Esculapi és utilitzat com el símbol mundial de la medicina. Es tracta d'una vara amb una serp enrotllada, representant al déu grec Asclepi, o Esculapi per als romans. Aquest símbol és utilitzat per organitzacions com l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'Associació Mèdica Americana i d'Osteopatia, l'Associació Australiana i Britànica Mèdica i diverses facultats de medicina a tot el món que igualment incorporen aquest símbol.WHO - EN WHO is the directing and coordinating authority for health within the United Nations system.British Medical Association (BMA).
Pràctica mèdica miniatura|Fecundació "in vitro". La medicina no només és un cos de coneixements teòrico-pràctics, sinó que és una disciplina que té els seus fonaments en un trípode:
el metge, com a agent actiu en el procés sanitari; el malalt, com a agent passiu, i per això és el pacient; i l'entitat nosològica, la malaltia que és el vehicle i nexe de la relació entre el pacient i el metge.
La pràctica de la medicina combina la ciència i les humanitats. La ciència i la tecnologia proporcionen proves tangibles per a solucionar malalties i problemes sanitaris de grans poblacions. Les humanitats també són necessàries, perquè tant la intuïció com el bon judici clínic són crucials per a determinar tant el diagnòstic com el tractament correcte de cada pacient.
El sistema sanitari La medicina es practica mitjançant el sistema sanitari, que és un sistema legal, financer i de credencials establert per un govern. Les característiques de cada sistema sanitari tenen un efecte molt significatiu en la forma en què es practica la medicina a cada territori.
L'àrea que més influencia la pràctica mèdica és la financera, atès que defineix qui paga el cost de la sanitat i de quina forma es paga als professionals sanitaris. Els sistemes sanitaris es divideixen, segons el seu finançament, en: Sanitat basada en el mercat. N'és un exemple el sistema sanitari dels EUA. Sanitat pública universal. És el cas de la sanitat a Espanya i a molts altres països de la UE. Aquesta sanitat pública pot permetre o no un sistema privat paral·lel, segons el cas.
Organització sanitària El sistema sanitari s'organitza en atenció primària, secundària i terciària.
L'atenció sanitària primària ofereix al pacient un primer contacte amb el sistema sanitari, a través de metges de Medicina general o especialistes. Es pot donar en CAPs (Centres d'Atenció Primària), escoles, empreses o la pròpia casa dels pacients entre d'altres. El 90% de les visites mèdiques poden ser solucionades directament en l'atenció primària. Això inclou el tractament de malalties agudes i cròniques, medicina preventiva o educació sanitària per totes les edats i sexes.
L'atenció sanitària secundària són serveis oferts per especialistes realitzats a les seves pròpies oficines, a clíniques o hospitals locals per a pacients que han estat referits des d'organismes d'atenció primària, on han tingut un primer diagnòstic o un primer tractament. Els pacients són enviats aquí per sotmetre's a proves més especialitzades o tractaments concrets duts a terme per especialistes en la matèria. Es poden incloure en aquest apartat el tractament en ambulatoris, unitats de cures intensives, serveis de fisioteràpia, medicina intensiva, etc.
L'atenció sanitària terciària és proveïda per especialistes que es troben a hospitals regionals i que estan equipats amb equips de diagnòstic i tractament que normalment no es troben als hospitals locals o a l'atenció primària. Aquí s'inclouen els pacients de malalties traumatològiques, cremats, trasplantaments d'òrgans, oncologia radiològica, etc.
Relació metge-pacient miniatura|Nounat essent auscultat. La relació metge-pacient s'estableix quan un individu amb un problema de salut busca l'ajuda del metge (també s'estableixen altres relacions similars amb altres professionals sanitaris com ara els fisioterapeutes o les infermeres. Com a part d'aquesta relació, el metge ha de:
Desenvolupar una relació cordial amb el pacient. Reunir dades (història clínica i exploració física, que combinarà amb proves complementàries) Analitzar i sintetitzar aquestes dades, i així elaborar un diagnòstic. Elaborar un pla de tractament (continuar amb les proves, teràpia, observació, seguiment…). Seguir aquest pla de tractament i alterar-lo segons les millores del pacient.
La relació entre metge i pacient es documenta a la història clínica, que també serveix com a document legal a moltes jurisdiccions. Així, en cas d'haver de determinar la responsabilitat legal en cas de judici (per negligència mèdica, per exemple), aquest document serà crucial, atès que allí es registra tota la informació del pacient (preguntes que li fa el metge, proves complementàries, tractaments, evolució…).
Habilitats clíniques Una completa avaluació mèdica inclou una història clínica, un interrogatori al pacient, una exploració física, estudis d'imatge o de laboratori si són necessaris, anàlisi de les dades i una decisió per obtenir un diagnòstic, i un pla de tractament.
Els components d'una història clínica són: