miniatura|Xiquets en un parvulari de l'Afganistan. miniatura|L'adoctrinament a l'aula, la incorporació de contingut polític al material d'estudi o els professors que abusen del seu paper per adoctrinar els estudiants van en contra dels objectius de l'educació que busca la llibertat de pensament i el pensament crític. Leducació és el procés pel qual la societat transmet coneixements, perícies, aptituds i valors als infants i adults i està concernida tant per un procés de donar coneixements (ensenyament) com el de rebre'ls (aprenentatge). És qualsevol acte o experiència que té un efecte formatiu en la ment, el caràcter o la capacitat física d'un individu. S'ha de distingir entre l'educació informal (en la família, al carrer, en la comunitat, l'aprenentatge per imitació, l'autoaprenentatge) i l'educació formal (en escoles i altres institucions dedicades a la formació). En totes les seves formes és una part essencial del procés de socialització, que dona eines i coneixements per viure en la societat.
L'educació formal es divideix en una sèrie d'etapes conegudes al sistema català com educació infantil, educació primària, educació secundària obligatòria, seguit per formacions superiors, professionals, postgraus i l'educació permanent per adults.
El dret a l'educació és un dret humà fonamental reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans a l'article 26: «Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental.» També figura a l'article 2 del primer Protocol de la Convenció Europea de Drets Humans, i igualment al Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides de 1966 garanteix aquest dret a l'Article 13.
El filòsof Plató juntament amb Sòcrates definien 3 parts del mètode educatiu, la maièutica, l'anamnesi i l'amor
El filòsof Plutarc el Gran, deixeble de l'Escola Platònica definia: "El cervell no es un vas per omplir sinó una làmpada per encendre".
El filòsof Aristòtil, també deixeble de l'Escola d'Atenes, donava la definició següent: «L'educació consisteix a dirigir els sentiments de plaer i dolor cap a l'ordre ètic».
Etimologia El mot educació prové del substantiu llatí ēdūcō, compost per ēx- ('fora de, lluny de, en cada part de, a consciència de, aconseguir que, per sobre de, privació de') i dūcō ('jo condueixo, jo guio') o dux ('líder, comandant, general, príncep, governant').
La mateixa etimologia de la paraula promou el desenvolupament de les potencialitats psíquiques i cognitives pròpies de la persona des del seu intel·lecte i el seu coneixement.
El primer esment escrit en català data del 1696 en el Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria i Dulac.
Objectius Els objectius prioritaris de l'educació formal al llarg dels anys han anat variant però sempre amb l'èmfasi de transmetre coneixements, aptituds i valors. En una concepció contemporània, el desenvolupament màxim de les capacitats de tots és un dret que contribueix a la cohesió social.
Els centres, tenint en compte aquests objectius prioritaris i seguint el principi de l'escola inclusiva que garanteixi l'equitat, i d'acord amb les seves característiques, han de concretar totes i cada una de les actuacions dels alumnes i que, d'aquesta manera, aquests acabin establint tots i cada un dels objectius següents:
A través de la formació contínua orientada a les necessitats educatives dels alumnes, acabar afavorint l'autoformació en el centre a partir de la diagnosi de les necessitats del centre i així poder acabar de transferir-les a l'aula i, per tant, a l'alumnat. Incentivar el procés d'estructuració del pensament, de la imaginació creadora, les formes d'expressió personal i de comunicació verbal i gràfica. Afavorir el procés de maduració dels nens en el sensoriomotor, la manifestació lúdica i estètica, la iniciació esportiva i artística, el creixement social afectiu, i els valors ètics. Enfortir la relació del centre i l'entorn per afavorir respostes integrals i comunitàries als reptes educatius, amb la col·laboració i el treball en xarxa entre els centres, els agents socioeducatius, les entitats del territori i el teixit productiu. Estar sempre activats davant la innovació metodològica i didàctica a les aules per adquirir les competències bàsiques que han de contribuir al desenvolupament personal de tots i cadascun dels alumnes. Posicionar la lectura com a eix vertebrador dels aprenentatges en totes les àrees i matèries curriculars. Accions de dinamització lingüística i comunicativa en els àmbits acadèmics i d'interculturalitat per afavorir el plurilingüisme efectiu dels alumnes i incrementar el domini de les llengües. La utilització de l'emprenedoria en totes les etapes educatives com a eina per a l'autoconeixement de l'alumne i d'aquesta manera afavorir-ne la creativitat i la innovació. La prevenció i la reducció de l'absentisme i l'abandonament escolar amb estratègies i actuacions educatives i organitzatives que impliquin el centre, les famílies i els serveis socials.
Història de l'educació
Introducció La història de l'educació, recull les diferents concepcions de l'educació al llarg del temps i la seva evolució fins al dia d'avui, incloent-hi els seus objectius i els seus mètodes per dur-la a terme. Aquesta història inclou l'educació formal, a càrrec de mestres o docents professionals i aquella que forma part de la socialització de qualsevol infant; igualment comprèn els aprenentatges tècnics o d'oficis, depenent de tallers i basats en la imitació, i aquells coneixements més acadèmics, començant per l'alfabetització i finalitzant pels estudis superiors, passant per la cultura general que pretén proporcionar l'educació bàsica contemporània.
La paraula infant prové del grec i el seu significat era sinònim de "el que no tenia veu", una clara representació de la valoració que es tenia durant els principis de l'educació als infants. L'abandonament, el treball infantil i tota mena d'abusos han estat una tònica habitual durant molt de temps. Fins al els infants no solien rebre un tracte diferent dels adults.
L'educació en el món clàssic A l'Antiguitat Clàssica, la infància no gaudia d'una consideració especial. Es tenien molts fills per garantir la reproducció de la família, en aquestes condicions, el dret a l'educació era un luxe, en què l'estat no intervenia per res i l'educació passava a ser un negoci privat on els alumnes es convertien en clients. Cal destacar però, que l'educació del camp a la ciutat era molt diferent, una diferència que es trobava reflectida també entre els dos gèneres. Es considerava que les nenes no calien tenir estudis, ja que la seva posició no podia sobre passar-se de fer feines com la costura o cuidar de la casa i dels seus fills en un futur.
A Roma es va promoure l'educació de les nenes (tot i que només fins als 11 anys, mentre que els nois continuaven usualment fins als 15) i es van organitzar nivells o cursos, seguint les idees de Quintilià, ja que va advertir que els petits tenien més memòria i capacitat per aprendre, idea cabdal de l'educació infantil d'aquell temps, i això significava que els infants que s'ho podien permetre anaven a escola i que avançaven de curs quan assolien determinats continguts, deixant els estudis per incorporar-se al món laboral o a petició de les famílies, independentment del nivell final adquirit. Només les elits finalitzaven els plans complets. És per tant que cal mencionar que durant els seus inicis, la violència física era una via per corregir les conductes, considerada com a "mètode pedagògic".
En aquesta etapa es van proliferar les escoles privades i d'aquesta manera només les famílies privilegiades (el que ens dona resposta a l'alt nivell d'analfabetisme que trobàvem i encara trobem en la gent gran) poguessin assegurar els coneixements necessaris per poder prosperar socialment. Cal esmentar que el terme pedagog va sorgir en referència a l'esclau que portava els infants a l'escola. És per tant, que l'aparició de l'escola com una institució rígida marcada per a influència de l'església, va suposar un canvi radical en la manera d'educar els alumnes. Allà es va establir per primer cop un currículum educatiu dividit en assignatures, que comprenia lectoescriptura, educació física, música, literatura i història. Com que no hi havia control estatal podia variar molt el nivell i tipus de continguts impartits. Amb l'adveniment de la democràcia a Atenes, va augmentar el nombre d'anys d'escolarització i es va començar a ensenyar ciència, retòrica i filosofia, com proven els cercles sofistes, l'Acadèmia de Plató (qui proposava una educació pública segons la futura ocupació) o el Liceu d'Aristòtil, destinats no ja a infants sinó a gent desitjosa de continuar formant-se. A Esparta, per contra, es promovia la instrucció militar i la formació en valors d'obediència als superiors, per sobre de l'accés a la paraula escrita.
L'humanisme va suposar una revolució pedagògica, i amb això es va poder passar de l'ensenyament memorístic a l'aprenentatge creatiu. Al món clàssic va néixer el llibre de text entès com a manual per a l'aprenentatge escolar, en forma d'apunts o recopilacions manuscrites de cada escola que es repetien i es multiplicaven segons el nombre d'alumnes. Aquests manuals combinaven l'exaltació de la formació intel·lectual, física i moral simultània. Per tant, es tractava d'aprendre dels clàssics però per corregir en tot allò que en el moment no s'estava realitzant de forma correcta.
L'educació medieval En l'edat mitjana el vincle entre religió i educació es va fer més estret. A Europa els monestirs eren el centre de cultura que conservava el llegat clàssic, copiava els manuscrits i aprofundia sobre la teologia cristiana.
La centralitat de les Escriptures i el seu estudi en la tradició islàmica van ajudar a fer de l'educació un pilar central de la religió sempre i arreu de l'Islam. La importància de l'aprenentatge en la tradició islàmica es reflecteix en una sèrie d'hadiths atribuïts a Mahoma, inclòs un que diu "Buscar el coneixement és obligatori per a tots els musulmans". Es considerava que s'aplicava especialment als estudiosos, però també fins a cert punt al públic musulmà més ampli, com s'exemplifica amb el dictum de Burhan al-Din al-Zarnuji, "l'aprenentatge està prescrit per a tots nosaltres". Tot i que és impossible calcular les taxes d'alfabetització a les societats islàmiques premodernes, és gairebé segur que eren relativament altes, almenys en comparació amb les seves contraparts europees.
A partir del naixen les universitats, noves formes d'escola científica i d'estudis sistemàtics, d'acord amb l'esperit de l'intel·lectual. El que primer s'estudiava era el trívium i el quadrívium (matèries d'humanitats i ciències respectivament) i després es podia escollir una via professionalitzada, bàsicament en les branques de teologia, dret, medicina o arts. La disciplina era fonamental en els centres d'estudi, i els mestres podien usar el càstig físic amb els nens que no la respectaven. L'aprenentatge es basava en la còpia de manuscrits d'experts i la seva apropiació progressiva, ja que fins a estadis avançats no es permetia el debat de la doctrina o coneixements.
L'educació en l'edat moderna El concepte d'educació global és una de les novetats de l'humanisme renaixentista, cosa que va suposar una renovació pedagògica vinculada al studia humanitatis i pretenia proporcionar a l'estudiant tots els elements que li podien resultar útils per a la vida pràctica i d'aquesta manera ser un bon cristià.
En l'Amèrica precolombina els asteques (que provenien de la civilització asteca) van instaurar el que s'anomenava "educació obligatòria" fins als quinze anys, per ambdós sexes. Els inques van impulsar una educació general i una d'elit, a càrrec dels savis de la regió, especialitzats a transmetre la tradició.