Ferdinand de Saussure (Ginebra, 26 de novembre del 1857 - Vufflens-le-Château, 22 de febrer del 1913) fou un lingüista suís. El seu interès per la llengua i pel llenguatge i les seues innovadores aportacions al respecte han fet que se'l consideri pare de la lingüística moderna, així com pare de la semiologia. Estudià a Leipzig i Berlín (Alemanya) el 1876-1878, i fou cap de lÉcole pratique des Hautes Etudes del 1880 al 1891. És germà del també lingüista i esperantista René de Saussure.
Biografia Fill d'un zoòleg i entomòleg (Henri de Saussure), Ferdinand de Saussure cresqué en un ambient científic. Tanmateix, descobrí el seu interès per la lingüística ja des de la jovenesa al col·legi de Hofwyl, de la mà de l'indoeuropeista Adolphe Pictet. El 1870, amb sols tretze anys, es matricula a l'Institut Martine, on assisteix a les classes de llengua grega del professor Millenet sobre la gramàtica d'Haas, però llavors Saussure ja sabia francès, alemany, anglès, llatí i grec. Dos anys més tard, el 1872, intenta establir un sistema general del llenguatge i escriu ‘Assaig per a reduir les paraules del grec, del llatí i de l'alemany (germànic) a un petit nombre d'arrels, (Essai pour réduire les mots du grec, du latin et de l'allemande à un petit nombre de racines)'''', dedicat al seu mentor Pictet. Aquest estudi que deixava entreveure les capacitats i la cientificitat de Saussure no fou ben rebut pel seu mentor i la severa resposta que li dedicà Pictet marcà ja des d'un inici les frustracions del lingüista per publicar els seus estudis. Un any després, als setze anys, Saussure descobrí la “nasal sonora” de les formes prehistòriques del grec a partir de la forma ‘tetájatai' -una de les moltes excepcions de la gramàtica grega- tres anys abans que ho fes el neogramàtic Karl Brugmann.
Període de Leipzig i Berlín Es matricula, per desig dels seus pares, a la Universitat de Ginebra per a estudiar física i química, però abandonà aquests estudis un any més tard a causa de l'interès cada cop més evident que sentia per la lingüística. És nomenat membre de la Societat de Lingüística de París el 1876 i viatja a Alemanya, a Leipzig i a Berlín, on estudia lingüística indoeuropea i manté contacte amb els neogramàtics. Durant la seua primera estada a Leipzig coneix Brugmann i la seua publicació sobre la nasal sonora grega, però continua els estudis i el 1878 acaba la ‘Memòria sobre el sistema primitiu de les vocals de les llengües indoeuropees' (Mémoire sur le système primitif des voyelles dans les langues européenes). A l'any següent defensa la tesi doctoral ‘De l'ús del genitiu absolut en sànscrit' (De l'emploi du génitif absolu en sanscrit) i es doctora el 1880.
Període de París En aquest mateix any viatja a París. Assisteix a les classes de Michel Bréal (pare de la semàntica) i a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis. Rep classes d'iranià de la mà de Darmesteter, de sànscrit per Bergaigne i de filologia llatina per Louis Harvet. El 1881, Bréal li cedeix el seu curs d'Escola Pràctica i als vint-i-cinc anys és nomenat ‘mestre de conferències' de gòtic i d'alt alemany. El curs que li cedeix Bréal es converteix a poc a poc en un curs de lingüística indoeuropea, ja que Saussure hi inclou també gramàtica comparada del grec i del llatí, i posteriorment del persa i del lituà. Ensenya a París fins al 1891 i el substitueix Meillet. Esdevé director de les Memòries de la Societat Lingüística de París (SLP) però per qüestions administratives i perquè s'obrí una càtedra de lingüística històrica i comparada de les llengües indoeuropees a la Universitat de Ginebra, Saussure abandona París i torna a Suïssa.
Període de Ginebra Aquests anys són especialment difícils. Dicta cursos de sànscrit i indoeuropeu, però no escriu res al respecte ni publica res referent a la lingüística. Substituí el 1906 a Wertheimer en la càtedra de lingüística comparada, la qual es convertí en una sèrie de cursos sobre lingüística general. És llavors quan dicta els seus famosos cursos, que posteriorment publicaren, no sense polèmica, Bally i Sechehaye. Més tard es casa amb Marie Faesch i naixen Raymond i Jacques. Finalment, Ferdinand de Saussure mor a Ginebra el 22 de febrer de 1913 a causa d'un càncer.
Obra Les produccions directes de Ferdinand de Saussure es redueixen a dues. D'una banda, la Mémoire sur le système primitif des voyelles dans les langues européenes (1878), on demostra de manera algebraica l'existència necessària d'un fonema indoeuropeu desconegut, tot i a partir de les relacions que aquest fonema devia tenir amb la resta de fonemes. I de l'altra, la tesi doctoral De l'emploi du génitif absolu en sanscrit (1880). Tanmateix, l'obra per la qual ha obtingut més reconeixement el lingüista ha sigut pel Cours de linguistique générale (1916; traduïda al català per Joan Casas, Curs de lingüística general, 1990, ). Aquesta obra pòstuma és un recull dels tres cursos sobre lingüística general que Saussure impartí durant els anys de la càtedra de la Universitat de Ginebra, després de substituir Joseph Wertheimer el 1906. Els tres cursos foren editats per Charles Bally i Albert Séchehaye a partir de les anotacions de cinc dels alumnes de Saussure i de notes personals del suís, però no se sap fins a quin punt el que conté el Cours és producció de Saussure o dels editors.
En tot cas, la influència que ha exercit aquesta publicació des de la seua aparició és ben notòria, i no sols dintre de l'àmbit lingüístic, sinó també dintre d'altres àmbits com el filosòfic, el sociològic o l'antropològic. De fet, alguns autors han descrit la publicació del Cours com una vertadera “revolució copernicana”.
Aportacions a la lingüística El Curs suposa tres guanysSeguint Robins (1967:272) pel que fa al camp de la lingüística. En primer lloc, pel fet d'haver formulat i d'haver fet explícites dues dimensions que fins al moment no s'havien considerat, a saber: la dimensió diacrònica del llenguatge i la dimensió sincrònica. En segon lloc, pel fet de distingir la langue (llengua), entesa com a la competència lingüística del parlant en tant que membre d'una comunitat lingüística, i la parole (parla), entesa com als fenòmens lingüístics reals. I per acabar, pel fet de reconèixer que la langue s'ha de considerar de manera sincrònica com un sistema d'elements lèxics, gramàtics i fonològics, directament interrelacionats. Tanmateix, les aportacions i les innovacions en el camp de la lingüística de Saussure amb el Cours foren més nombroses: establí la primacia de la langue i considerà que aquesta havia de ser l'objectiu de la ciència. Postulà també l'arbitrarietat i la linealitat del signe lingüístic i atengué les relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques del llenguatge.
La semiologia Saussure entén la llengua com un sistema de signes, i com a tal, creu que ha de formar part de la ciència que els estudia i que ell anomenà “semiologia” (del grec, semeion, ‘signe').
El suís concep aquesta ciència com l'encarregada d'estudiar en què consisteixen els signes i quines són les regles per les quals es regeixen. En aquest sentit, la semiologia, doncs, estudiaria els sistemes de signes com, per exemple: l'escriptura, l'alfabet dels sordmuts, els ritus simbòlics, les formes de cortesia o els senyals militars, però el sistema de signes lingüístics és, per a ell, el més important.
Tanmateix, la tesi semiològica de Saussure sols hi apareix al Cours esbossada i no desenvolupada, ja que realment correspon a una preocupació pròpia de l'època, a saber, la de la classificació de la lingüística amb relació a la resta de les ciències, sobretot amb relació a la psicologia i a la sociologia. En qualsevol cas, Saussure sembla no extraure conseqüències, en la mesura que tracta sempre la semiologia amb relació a la lingüística. És així com sembla incitar a buscar els caràcters específics del llenguatge i una definició del llenguatge més satisfactòria que la seua pròpia, amb la qual cosa sembla obtenir el mèrit d'iniciador i de precursor.
La teoria del signe Contràriament a les velles teories de l'etiquetatge, per a Saussure un signe lingüístic no uneix un concepte amb una realitat, sinó més aviat un concepte (le signifié, el significat) amb una “imatge psíquica” (le signifiant, el significant), és a dir, amb una idea. Si açò és així, llavors el signe lingüístic és, primerament, un compost de dos elements interconnectats i indissolubles (significat i significant) i, segon, una entitat psíquica o mental i, per tant, no material.
D'aquestes premisses, Saussure dedueix la definició de ‘signe' més rigorosaSegons Mounin (1968:44) que s'ha donat en el camp de la lingüística. Per a Saussure, dues són les característiques primordials del signe: L'arbitrarietat: per al suís, el lligam que uneix el significat i el significant d'un signe és arbitrari, i ho podem veure amb el fet que cada llengua utilitza uns conceptes diferents per a les mateixes idees (cheval, horse, Pferd, lochad, misatim', etc.). La linealitat: el significant, en tant que imatge psíquica de natura auditiva, es desenvolupa en el temps. És doncs una línia, una cadena. D'això es dedueixen conseqüències importants per al funcionament de la llengua, sobretot el fet que dues unitats no poden situar-se simultàniament en el mateix punt de la cadena quan es parla, sinó que se succeeixen les unes a les altres.
La noció de sistema La noció de sistema és molt antiga en el camp de la lingüística, es remunta a la segona meitat del segle VXIII però és amb Bopp, el fundador de la gramàtica comparada, amb qui la noció de sistema adquireix més funcionalitat i rellevància. Per tant, Saussure no introdueix el terme en la lingüística, però sí que el redefineix, en la mesura que a partir d'ell deixa de ser un terme descriptiu i passa a ser un terme operatiu, i ocupa una posició central dintre de la teoria del llenguatge.
Per a Saussure el sistema és el conjunt de relacions que, en un determinat estat sincrònic de la llengua (és a dir, en un punt determinat de l'evolució de la llengua), defineixen, per oposició, les unitats que l'integren. El ginebrí acudeix a la metàfora dels escacs per explicar-ho: si es substitueixen les peces de fusta per unes de marfil, el canvi no afecta el sistema, però si se disminueix o s'augmenta el nombre de peces, aquest canvi afectarà significativament la gramàtica del joc. Per tant, el valor de les peces dels escacs (dels signes lingüístics) no depèn de la substància, sinó solament de les relacions que mantenen entre si (les regles de posició, de desplaçament, etc.). Així doncs, hi ha sistema perquè les unitats són diferents i perquè les dites diferències assenyalen valors diferents. En francès, els tres tipus de erra són diferents entre si, però aquestes diferències de substància o de forma no tenen valor d'oposició: la paraula rire sempre té el mateix significat, tant si es pronuncia amb la erra apical com si es fa amb l‘uvular. En canvi, la /p/ de poule s'oposa a la /b/ de boule, perquè la diferència de la sonoritat és suficient per a establir dos significats diferents.
Per tant, l'originalitat de Saussure pel que fa al concepte de sistema en lingüística rau en el fet que ja no designa classificacions de fenòmens a partir de la seua naturalesa, sinó que s'interessa pel perquè de les relacions que s'estableixen entre les unitats dels sistemes i redefineix així el concepte a partir de termes operatius com el de diferència, oposició o valor. Aquesta concepció del sistema serà clau per al posterior desenvolupament estructuralista.
La llengua i la parla Saussure basa la seua teoria lingüística en l'oposició que ell mateix establí entre el concepte de langue (llengua) i de parole (parla).