és un periodista i polític català, 130è president de la Generalitat de Catalunya, i president de Junts per Catalunya des d'octubre de 2024.
Biografia Es va iniciar al periodisme en diversos mitjans comarcals. Més tard va esdevenir director de l'Agència Catalana de Notícies, així com del setmanari Catalonia Today. Militant de Convergència i Unió des del 1983, començà la seva carrera política el 2006, quan fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per CiU. El 2011 fou elegit alcalde de Girona. Quatre anys després es va convertir en president de l'Associació de Municipis per la Independència. El 10 de gener de 2016 va ser investit 130è president de la Generalitat de Catalunya pel Parlament de Catalunya
El seu govern va promoure un Referèndum sobre la independència de Catalunya l'1 d'octubre de 2017. El 28 d'octubre del mateix any el Govern d'Espanya, a l'empara de l'Article 155 de la Constitució espanyola de 1978, va destituir-lo del seu càrrec, conjuntament amb els consellers del seu govern, una decisió que no acceptaren ni ell ni els membres del Govern. El mateix dia, el Parlament havia declarat formalment la independència. El 30 d'octubre de 2017 Puigdemont marxà a Brusseŀles juntament amb quatre consellers del seu govern, Clara Ponsatí, Antoni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret. El 25 de març de 2018 fou retingut a Alemanya després que s'hagué activat una ordre europea de detenció contra ell. Va ser posat en llibertat el 6 d'abril en mesures cautelars. El juliol de 2018 va presentar el projecte de Crida Nacional per la República. Des del mateix 2018, és president del Consell per la República.
A les eleccions al Parlament Europeu de 2019 fou escollit diputat al Parlament Europeu representant Lliures per Europa. Entre 2020 i 2022 fou President de Junts per Catalunya.
Durant tot aquest temps ha patit persecució i intents d'extradició per part de la justícia espanyols, com es va posar de manifest amb la detenció a Sardenya de 2021.
El 2023 va formar part de la negociació entre Junts i el PSOE per investir Pedro Sánchez president del govern espanyol, després de les eleccions generals espanyoles.
Primers anys Infància i joventut esquerra|miniatura|Carles Puigdemont, de petit (a la dreta), amb el seu germà gran. Carles Puigdemont va néixer al número 6 del carrer de Sant Miquel d'Amer, un edifici conegut com a can Crous. Fill de Xavier Puigdemont i Núria Casamajó, és el segon de vuit germans d'una família de tradició pastissera. Tot i que la seva família no està relacionada directament amb la política, el seu besavi i el seu oncle Josep Puigdemont (1979-1983) foren batlles d'Amer. La raó del nom de Carles és en record del seu avi Carles Casamajó, marit de l'andalusa Manuela Ruiz Toledo, el qual l'hivern del 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, va marxar a l'exili a França des d'on enviava cartes a la família, abans que desaparegués el 1943 sense deixar rastre. Per la seva banda, el seu avi patern, Francesc Puigdemont, va fugir del bàndol republicà després de ser cridat a files i es va refugiar a la Serra de Cadis i a Burgos.
Va ser escolaritzat al seu poble natal i també va ser intern a Santa Maria del Collell, on va tenir de mestres l'escriptor Manel Costa-Pau i el cantautor Josep Tero, entre d'altres. Durant la joventut va ajudar a la pastisseria familiar. Va ser baixista del grup de pop-rock Zènit, creat al casal d'Amer, que va tocar en alguns esdeveniments del poble. També va fundar la publicació local Espelt amb Salvador Clarà. Va començar estudis de Filologia catalana al Col·legi Universitari de Girona, una carrera que va compaginar amb algunes col·laboracions amb mitjans de comunicació locals, fins que els va abandonar per dedicar-se plenament al periodisme.
Carrera periodística Puigdemont es va iniciar en el periodisme amb 16 anys, com a corresponsal a Amer del diari Los Sitios i va arribar a ser redactor en cap d'El Punt, diari on va començar a treballar el 1982 com a corrector lingüístic. En aquell mateix període va fundar l'empresa de serveis periodístics CAT Edicions, que elaborava butlletins, pròlegs i discursos per a alcaldes, principalment de CiU.
A la dècada del 1990 va impulsar projectes de comunicació a través d'Internet per a la Diputació de Girona.
El 1993 es va prendre un any sabàtic i va recórrer els països de la Unió Europea per elaborar diversos reportatges que es van publicar aquell any a la revista Presència. És autor del llibre Cata… què? (La Campana, 1994), en què analitza com ha estat tractat el catalanisme per la premsa internacional des dels Fets de Prats de Molló fins als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. En aquesta obra investiga el ressò internacional que va tenir el catalanisme en la premsa internacional, sobretot als EUA i a Europa durant el franquisme; també aprofundeix en altres temes com les declaracions de l'abat Escarré, la figura de Tarradellas, la victòria catalanista, l'ús de la llengua, les tensions entre Espanya i Catalunya, l'independentisme, etc. https://web.archive.org/web/20170924054807/http://lacampanaeditorial.com/llibre-94/ Edicions La Campana, 1994, Número 82. Puigdemont també va tractar aquesta en les seves columnes a la revista Presència.
Entre 1999 i 2002 va ser el primer director de l'Agència Catalana de Notícies, nascuda amb l'objectiu de dotar els mitjans locals i comarcals catalans d'un servei informatiu multimèdia per Internet. També va ser director general de la publicació Catalonia Today, el diari català en anglès que va contribuir a impulsar.
El març de 2006 va fundar amb el periodista Saül Gordillo l'empresa Doble Utopia, que a través de la seva filial Poliblocs va promoure la primera edició de la Catosfera.
A més a més, ha publicat diversos assaigs sobre comunicació i noves tecnologies, i ha col·laborat en mitjans de comunicació. És membre de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Inici de la carrera política Activisme i Parlament Considerat independentista des del final de la dècada del 1970, Puigdemont fou activista de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Va pertànyer a la Joventut Nacionalista de Catalunya, que va contribuir a fundar a les comarques gironines amb Pere Casals. L'estiu de 1991 va fer un viatge a Eslovènia per conèixer de prop el seu procés d'independència. Va formar part de l'organització d'actes de suport als independentistes detinguts en l'operació Garzón el 1992. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1983, va ser director de la Casa de Cultura de Girona (2002-2004).
El 2006 va esdevenir diputat per CiU al Parlament de Catalunya, càrrec que mantindria entre la vuitena i desena legislatures. En aquest període, va ser membre de diferents comissions parlamentàries: d'Educació i Universitats (2006-2010), d'Acció Exterior i de la Unió Europea (2006-2015; anomenada d'Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació en la darrera legislatura), de Polítiques de Joventut (2006-2012), de Cultura i Llengua (2010-2015) i del síndic de greuges (2012-2015).
Alcaldia de Girona El 2007 el seu partit li proposa encapçalar la llista de CiU a l'Ajuntament de Girona a les eleccions municipals, en substitució de l'advocat Carles Mascort. Puigdemont va acceptar amb la condició de fer ell la llista, decidir el to de la campanya i no fer servir el local del partit. Finalment, no va guanyar les eleccions i va romandre a l'oposició. En les eleccions de 2011, però, va trencar l'hegemonia del PSC a Girona –els socialistes havien governat durant els 32 anys de democràcia fins llavors– i va esdevenir Alcalde de Girona. Va governar en minoria durant els dos mandats a l'alcaldia, establint pactes amb diverses formacions polítiques del consistori. Com a alcalde, se'n destaquen la projecció turística de la ciutat –en part com a estratègia per pal·liar els efectes de la crisi econòmica i generar ocupació– i la potenciació de projectes com Temps de Flors, el festival Strenes, la campanya Girona 10 i l'obertura a rodatges com la sèrie estatunidenca Joc de Trons. Tot i això, la Candidatura d'Unitat Popular, va criticar especialment el model turístic de la ciutat, i va impugnar la contractació dels càrrecs de confiança del govern municipal gironí.
Una de les mesures més controvertides en l'etapa d'alcaldia va ser l'adquisició del fons del crític d'art Rafael Santos i Torroella el 2014. En aquell moment, partits de l'oposició i la plataforma Aigua és Vida van denunciar que l'executiu tenia previst pagar part del fons amb el cànon de l'aigua, un extrem que l'ajuntament va negar. Anys després, la Fiscalia Anticorrupció va obrir una investigació per esclarir si el consistori havia destinat diners procedents del cànon de l'aigua per la compra d'aquest fons. El novembre de 2020, el Tribunal Suprem va descartar cap delicte. En aquest sentit, la sentència va concloure que l'operació podria constituir una infracció administrativa, a valorar per la jurisdicció contenciosa administrativa, però no pas una infracció penal. Justament, el govern municipal liderat per Puigdemont va encarregar el 2012 una auditoria per conèixer a fons la situació de l'empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià davant dels dubtes suscitats per la gestió durant els 20 anys anteriors. miniatura|esquerra|Carles Puigdemont, el 2015A banda, l'inici del procés d'independència també va marcar el seu mandat. El 2012 la Delegació del Govern de l'Estat a Catalunya va denunciar l'ajuntament per haver destinat diners públics per a la contractació de trens especials a Renfe amb motiu de la celebració de la manifestació «Catalunya, nou estat d'Europa»; i el jutjat administratiu va anul·lar el decret d'alcaldia que ho permetia, tot donant parcialment la raó al govern central. El 2015 l'Ajuntament va ser investigat per la Fiscalia de l'Audiència Nacional per haver aprovat una moció en favor de la Declaració d'inici del procés d'independència de Catalunya del Parlament de Catalunya.
El juliol de 2015 va substituir Josep Maria Vila d'Abadal com a president de l'Associació de Municipis per la Independència, i poc després va ser elegit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 a la llista de Junts pel Sí. Dins la coalició independentista, ocupava la tercera posició de la llista per les comarques gironines, per darrere de Lluís Llach i Anna Caula.
President de la Generalitat de Catalunya (2016-2017) Primers mesos miniatura|Artur Mas imposa la medalla a Carles Puigdemont, el 2016El 9 de gener de 2016, el llavors president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, va proposar el seu nom com a candidat per a la Presidència de Catalunya. La CUP-CC va acceptar el fet que Carles Puigdemont fos el següent president de la Generalitat amb un pacte amb Junts pel Sí. El diumenge, 10 de gener de 2016, l'últim dia legal per a dur-ho terme, va ser investit president pel Parlament de Catalunya. Per cloure el seu discurs amb una declaració de l'estil que volia imprimir al seu mandat, va fer servir una cita de Miquel Pairolí:
miniatura|Puigdemont al costat de Neus Munté al congrés fundacional del Partit Demòcrata Europeu Català. L'endemà del ple d'investidura va deixar l'alcaldia de Girona i va ser substituït en funcions per Isabel Muradàs, primera tinent d'alcalde, fins a l'elecció d'Albert Ballesta i Tura com a nou alcalde. El 12 de gener va entrar en vigor el seu nomenament com a president i va prendre possessió del càrrec en una cerimònia al Palau de la Generalitat. En el jurament del càrrec, no va jurar fidelitat ni al Rei ni a la Constitució, tan sols al poble català, fet que va generar polèmica entre alguns sectors. El 13 de gener va signar el decret de nomenament dels membres del seu Consell Executiu (Govern de Catalunya 2016-2017). miniatura|Mariano Rajoy reunit amb Carles Puigdemont el 20 d'abril de 2016, en la seva primera reunió amb el president espanyol. |esquerra