En la teoria psicoanalítica, el complex d'Èdip planteja la idea que, durant l'etapa fàl·lica del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals), que té lloc dels 3 als 6 anys, aquest comença a sentir desig envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa, ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Aquest conflicte es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare. El concepte va ser desenvolupat per Sigmund Freud, basant-se en la figura mitològica d'Èdip del drama de Sòfocles, Èdip Rei. Freud l'anomena un complex humà universal (filogenètic), i la causa de bona part de la culpa inconscient. Postula que existeixen diferents formes d'enfrontar-se al complex: en el cas dels nois, a través del complex de castració i en el de les noies en l'enveja del penis. Un complex mal resolt, segons Freud, condueix a la neurosi, pedofília o homosexualitat. Tot això no es pot detectar molt fàcilment però es nota amb el pas del temps.
Tot i que molts cops s'utilitza el nom de "complex d'Èdip" indistintament per a ambdós sexes també es pot anomenar complex d'Electra l'etapa de desenvolupament psicosexual corresponent per a la nena per a distingir-la de la del nen.
Gènesi del concepte a Sigmund Freud El descobriment d'Èdip miniatura|Gustave Moreau, Èdip i l'esfinx, 1864.
Sigmund Freud descobreix el complex d'Èdip durant la seva autoanàlisiActivat aquest tema de l'autoanàlisi de Freud com a mitjà per descobrir el complex, llegir: Didier Anzieu, L'Auto-analyse de Freud et la découverte de la psychanalyse, PUF, Coll. « Bibliothèque de psychanalyse », 1988, i en particular el capítol 3 « La découverte du complexe d'Œdipe », en relacionar-la amb la història de l'heroi grec Èdip (personatge de la mitologia grega) segons el narrat pel dramaturg Sòfocles a la tragèdia principalment "Èdip Rei". La carta a Wilhelm Fliess del 15 d'octubre de 1897 ens permet datar l'inici de la conceptualització del complexCarta a Wilhelm Fliess del 15 d'octubre de 1897 a Lettres à Wilhelm Fliess 1887-1904, PUF, Coll. « Bibliothèque de psychanalyse », 2006, , Freud (neuròleg vienès) explica el següent: "Vaig trobar en mi mateix, com a tot arreu, sentiments d'amor cap a la meva mare i gelosia cap al meu pare, sentiments que, crec, comuns a tots els nens petits".
El 1900, Freud va fer públic el seu descobriment d'Èdip a "La interpretació dels somnis" (1899), data editorial 1900):Dominique Giovannangeli, Métamorphoses d'Œdipe : un conflit d'interprétations, De Boeck Université, 2001, , després evoca la llegenda de "Èdip Rei i el drama de Sòfocles".Freud, La interpretació dels somnis, Oeuvres Complètes de Freud / Psychanalyse — OCF.P, IV, PUF/Quadrige, 2010, El somni està arrelat en els desitjos infantils: "En el contingut latent del somni, Freud troba, com a element constant, el residu diürn, també troba que hi ha una relació entre aquest residus i records de la infància" explica Henri F. Ellenberger. Segons aquest últim, Freud pensa que "el somni té un peu en el present i un peu en la infància". Freud (que també és el fundador de la psicoanàlisi) també explica que el cas dels neuròtics permet observar desitjos afectius o hostils caps als pares. A partir d'aquest text, es refereix explícitament la tragèdia grega. El 1911, afegeix que el complex de castració està profundament lligat a Èdip i que en la tragèdia de Sòfocles la ceguesa d'Èdip funciona com a substitut de la castració.
Segons Roger Perron, la concepció del complex d'Èdip hauria estat plantada abans: «La idea ja era present en "Estudis sobre histèria" (1895) on Freud, investigant l'etiologia de l'histèria, va emfatitzar el paper traumàtic de les «seduccions» sexuals sofertes pel nen a causa del pare". Entrada "complex d 'Edip", de Roger Perron I és a partir del 1906, després de la discussió sobre l'ús d'aquesta paraula, especifica Roger Perron, que Freud usarà freqüentment el terme "complex" per designar el "complex nuclear de la neurosi", és a dir, el "complex paternal", designat des de 1910 com a "complex d'Èdip", i per designar d'una manera relacionada el "complex de castració"».Entrada "Complex", de Roger Perron.
L'origen d'Èdip està estretament lligat a l'"evolució sexual del nen", que també és la base de tot l'edifici teòric de la psicoanàlisi."(...) sigui quina sigui la direcció en què es decideixi, el psicoanalista pren la paraula sexualitat en un sentit total, al que va ser conduït per l'observació de la sexualitat infantil", Freud assenyala primer, "per observació directa i estudi analític de l'adult", que "el nen es dirigeix primer a aquells que el tenen cura; però aviat desapareixen darrere dels pares". Aquestes relacions, assenyala, "no estan en absolut desproveïdes d'elements sexuals". Per tant, el nen pren els seus pares com a "objectes del desig".
El mite edípicEl 1927, Freud també va veure en l'obra de Fiodor Dostoievski, Els germans Karamàzov la representació de la pulsió de mort sembla a Freud la narració d'un complex complex psíquic."El «mite del rei Èdip» que mata el seu pare i pren la seva mare per dona és una manifestació poc modificada del desig infantil contra el qual s'eleva posteriorment la «barrera de l'incest», per fer-la retrocedir", En la mitologia grega, Èdip és fill de Laios i de Jocasta, governants de la ciutat de Tebes. Un oracle prediu a Laios que el seu fill el matarà i es casarà amb la seva mare. Espantat, Laïos decideix abandonar Èdip a la muntanya. Un pastor troba el nen i l'encarrega al rei de Corint, Polibos, que el cria com el seu fill, sense revelar-li el secret dels seus orígens. És ell qui li dona el nom d'Èdip. Un nou oracle prediu a Èdip que serà l'assassí del seu pare i es casarà amb la seva mare. Sense saber que Polibos no és el seu pare biològic, deixa Corint per tal que la predicció no es pugui fer realitat. Durant el seu viatge, coneix a Laios i els seus servents. Es barallen per una qüestió de prioritat de pas, i Èdip mata a Laios, que desconeix que és el seu pare, i que ell pren per líder d'una banda de lladres de carreteres. Quan arriba a Tebes, l'objectiu del seu viatge, l'Esfinx li impedeix l'entrada a la ciutat, un monstre que mata i devora els viatgers incapaços de resoldre l'enigma que els ofereix. Èdip, astut, aconsegueix trobar la solució i derrota el monstre. Es converteix, doncs, en un heroi adorat pels habitants de la ciutat, que acaben proclamant-lo rei i li donen per esposa la vídua de Laios, Jocasta, que en realitat és la seva mare. Freud veu en aquest mite la il·lustració ideal dels desitjos infantils extrems: "donem el nom de «complex d'Èdip» perquè la llegenda, que té a Èdip com a heroi, aconsegueix, donant-los només una lleugera atenuació, els dos desitjos extrems derivats de la situació del fill: el desig de matar el pare i el desig de casar-se amb la mare". De fet, assenyala que aquest complex també es troba en altres drames culturals; cita en particular el Hamlet de Shakespeare.
El 1967, Jean Starobinski, al prefaci de Hamlet i Èdip d'Ernest Jones, argumenta que si Èdip és el drama de la revelació, la tragèdia de Hamlet és la drama de la "repressió".Freud, citat per Élisabeth Roudinesco i Michel Plon, a Dictionnaire de la psychanalyse, entrada «Œdipe», Fayard, 1997, ,
Històries de casos i implementació de la teoria d'Èdip El 1905 Freud publica Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat), l'obra fonamental de la psicoanàlisi. Fins i tot si el complex no hi apareix explícitament,"El 1905, Freud havia publicat la seva Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie. El que havia després d'una reflexió sobre l'anàlisi de subjectes adults el va portar, en la seva investigació, a establir la validesa de les seves observacions prenent directament informació extreta de la biografia d'un nen. Aquesta preocupació va donar lloc a la publicació, quatre anys després, de l'anàlisi d'una fòbia en un nen de cinc anys, una obra rica en conceptes fructífers i que, als ulls de Freud, semblava demostrar el paper patogen de el complex d'Èdip", en Erich Fromm, Grandeur et limites de la pensée freudienne, Laffont, Paris, 1980, Freud defineix en primer lloc la libido com a energia sexual en els fonaments de la dinàmica psíquica que tendeix a projectar-se sobre un objecte extern. En segon lloc, insisteix en les vicissituds de l'elecció de l'objecte d'amor la font del qual és el complex d'Èdip. Per tant, planteja que la realitat de la sexualitat infantil és induïda per la mare, i que xuclar és la primera relació sexual. D'aquesta sexualitat arcaica depèn el complex d'Èdip, que al seu torn determina el tabú de l'incest. Freud continua desenvolupant la seva teoria explicant que la libido dona lloc a diverses perversions sexuals quan el patró edípic original experimenta alteracions. La libido també s'expressa a través d'un simbolisme amb significació sexual, en particular als somnis. L'anàlisi de Dora el 1905 és particularment edificant en aquest sentit.Sigmund Freud, Fragment d'une analyse d'hystérie : Dora, a Cinq psychanalyses, Presses Universitaires de France, 2001, Coll. « Bibliothèque de psychanalyse »,
A 1909, un altre cas d'anàlisi, famós en la literatura psicoanalítica, permet a Freud validar la seva concepció del complex. L'anomenat cas de "el petit Hans" - el nom real del qual és Herbert Graf - segueix, de fet, fidelment el patró dramàtic edípic. La fòbia de cavall apareix a Herbert Graf quan és testimoni de la caiguda d'un cavall i el veu lluitant a terra. Freud postularà que l'inconscient del petit Hans associa el seu pare amb el cavall i, malgrat l'amor que té pel seu pare, la seva mort li aportaria el gaudiment de ser l'únic aspirant a l'amor matern. Això desenvoluparà en ell una neurosi fòbica, la incapacitat de sortir al carrer per por de ser mossegat per un cavall. Freud "supervisa" l'anàlisi realitzat indirectament pel pare del nen i, per tant, permet al nen petit superar el seu complex d'Èdip,La majoria dels casos pràctics, així com les observacions teòriques, elaborades per Freud, es recullen a l'obra Über Psychoanalyse: Fünf Vorlesungen (1909).
No va ser fins al 1910, en un text titulat Über einen besonderen Typus der Objektwahl beim Manne (Beiträge zur Psychologie des Liebeslebens, I), que va aparèixer el terme "complex d'Èdip". La noció és la invenció d'altres dos psicoanalistes que ofereixen a Zúric, Carl Gustav Jung i Franz Riklin. El complex gefühlsbetonte Komplexe en alemany)"La paraula «complex», un terme convenient, sovint essencial per a la descripció general de situacions, ha adquirit el dret de ciutadania en psicoanàlisi, s'utilitza per tant en psicoanàlisi per designar fragments psíquics inconscients amb una forta càrrega afectiva. Freud l'utilitza així per descriure el que és per a ell el principal complex psíquic humà, el que es constitueix en les primeres etapes de la vida, segons els seus pares: el “complex nuclear”. Freud explica que els objectes d'amor són amb tot substituts de la mare. El cas de la nena ja és particular: Freud teoritza que, en lloc de la por de perdre el pare, desenvolupa una frustració lligada a la manca del fal·lus.