El fonema (del grec φώνημα, 'so de la veu') és l'abstracció del so, és a dir, la realització ideal d'un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Així, en català, la S sorda /s/ i la S sonora /z/ són fonemes, puix que destrien, per exemple, els mots rosa (flor) i rossa (de cabells clars), mentre que, en castellà, aquesta distinció és una simple variant, i no pas un fonema. Els fonemes es poden transcriure emprant l'alfabet fonètic internacional (API, per la seva sigla en francès) i constitueixen l'objecte d'estudi principal de la fonètica, una de les branques de la filologia.
Els fonemes no són sons amb entitat física, sinó abstraccions mentals o formals dels sons de la parla. En aquest sentit, un fonema pot ser representat per una família o classe d'equivalència de sons (tècnicament anomenats fons), que els parlants associen a un so específic durant la producció o la percepció de la parla. Així, per exemple, en català, el fonema /d/ [+obstruent, +alveolar, +sonor] pot ser articulat com a oclusiva [d] a principi de paraula o després de nasal o pausa llarga, però és pronunciat com una consonant aproximant [δ] entre vocals o entre vocal i líquida. Així, /dada/ es pronuncia [daδa], on el primer i el tercer sons difereixen en el grau d'obstrucció, encara que són semblants en una sèrie de trets, els propis del fonema.
Antecedents i idees relacionades Se sap que el terme phonème (del , phōnēma) fou usat pel primer cop per Antoni Dufriche-Desgenettes el 1873, però solament per a referir-se al so de la parla. El terme fonema com a abstracció va ser desenvolupat pel lingüista polonès Jan Niecisław Baudouin de Courtenay i pel seu alumne Mikołaj Kruszewski durant els anys 1875-1895. El terme que van fer servir ambdós fou fonema, la unitat bàsica del que ells van anomenar psicofonètica. El concepte de fonema fou elaborat després en les obres de Nikolai Trubetzkoi i altres membres de l'Escola de Praga durant els anys 1926-1935 i d'alguns estructuralistes, com Ferdinand de Saussure, Edward Sapir i Leonard Bloomfield. Alguns estructuralistes (però no pas Sapir) van rebutjar la idea d'una funció psicolingüística o cognitiva del fonema.
Posteriorment, el terme va ser usat i redefinit en la lingüística generativa, de manera especial per part de Noam Chomsky i Morris Halle, i roman com a centre de moltes idees en el desenvolupament de la moderna fonologia. Com a concepte teòric o model, tanmateix, ha estat complementat i fins i tot substituït per d'altres.
Alguns lingüistes, com ara Roman Jakobson i Morris Halle, proposaren que els fonemes podien ser descomponibles posteriorment en trets distintius; aquesta mena de característiques serien els autèntics constituents mínims del llenguatge. Les característiques se solapen entre si en el temps, tal com ho fan els fonemes suprasegmentals en la llengua oral i molts fonemes en les llengües de signes. Les característiques es poden descriure de diverses maneres: Jakobson i els seus companys les defineixen en termes acústics, Chomsky i Halle usaren una base predominantment articulatòria, tot i que mantingueren algunes característiques acústiques, mentre que el sistema de Ladefoged és purament articulatori, a part de l'ús del terme acústic "sibilant".
En la descripció d'algunes llengües, el terme cronema ha estat usat per indicar longitud contrastiva o duració de fonemes. En llengües en les quals els tons són fonèmics, els fonemes tonals poden ser anomenats tonemes. No tots els estudiosos que treballen en aquestes llengües utilitzen aquests termes, que poden considerar obsolets.
Per analogia amb el fonema, els lingüistes han proposat altres tipus d'objectes subjacents, i els han donat noms amb el sufix -ema, com ara morfema i grafema. Aquests, de vegades, es diuen unitats èmiques. Aquest últim terme va ser utilitzat per primera vegada per Kenneth Pike, que també va generalitzar el concepte d'emic-ètic (de fonèmic i fonètic, respectivament) a les aplicacions externes a la lingüística.
Fon i fonema Un so o fon es caracteritza per una sèrie de trets fonètics i articulatoris. El nombre d'aquests trets i la seva identificació és tasca de la fonètica. Un fon és qualsevol de les possibles realitzacions acústiques d'un fonema.
La fonologia, en canvi, no necessàriament tracta ens clarament definibles en termes acústics. Com a realitat mental o abstracta, un fonema no ha de tenir tots els trets fonètics especificats. Per exemple, en diverses llengües, l'aspiració és rellevant per distingir uns parells mínims, però un fonema es pot pronunciar més o menys aspirat segons el context i la variant lingüística del parlant; en canvi, en general, per a un fonema en català no està especificat el grau d'aspiració. Per contra, en llengües com el xinès mandarí o el coreà, un fonema té predefinit el tret d'aspiració.
El nombre de fonemes d'una llengua és finit i limitat i el nombre d'al·lòfons potencialment definibles, especialment si especifiquem trets fonètics molt subtils, és potencialment il·limitat. Varia segons el context fonètic i l'articulació lingüística individual dels parlants, i el seu estudi és una tasca de l'anomenada fonètica experimental. Pel que fa al nombre de fonemes, no ha de ser fix i pot canviar amb el canvi lingüístic; de fet, en un instant donat, pot ser que es puguin construir dos sistemes fonològics amb diferent nombre de fonemes si s'introdueixen regles de pronunciació més complexes. No obstant això, en la majoria d'anàlisis, es considera que el català té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ę/, /ẹ/, /i/, /ǫ/, /ọ/, i /u/, amb /ę/ i /ǫ/ que són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats. Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà. En el cas del castellà, aquesta xifra és de 5 vocals, to i no totes les varietats del castellà tenen el mateix nombre de fonemes, especialment els consonàntics.
Característiques El fonema és una unitat fonològica diferenciadora, indivisible linealment i abstracta. Diferenciadora, perquè cada fonema es delimita dins del sistema per les qualitats que el distingeixen dels altres i, a més, és portador d'una intenció significativa especial. Per exemple: / potable / i / bota / són dues paraules que es distingeixen semànticament pel fet que / b / s'oposa a / p / per la sonoritat. Indivisible, ja que no es pot descompondre en unitats menors. Per exemple: la síl·laba o el grup fònic sí que es poden fraccionar. Una anàlisi detallada del fonema revela que està format per un feix de diversos elements fònics anomenats trets distintius. La combinació forma l'inventari de fonemes. L'inventari de trets distintius és, així mateix, limitat i ve a constituir una mena de tercera articulació del llenguatge.
Abstracta, perquè no són sons, sinó models o tipus ideals de sons. La distinció entre so i fonema ha estat una gran troballa en els últims temps.
Definició formal de fonema Donada la distinció entre fonema i fon, hi ha una altra manera de concebre un fonema com una especificació incompleta de trets fonètics. Aquesta relació és, de fet, equivalent a la del fonema com a conjunt de fons: el fonema seria el conjunt de trets fonètics comuns a tots els fons que formen la classe d'equivalència del fonema.
Més formalment si és un fonema que pot ser articulat com tot un conjunt de fonos , llavors podem definir una relació de pertinença de cada un d'aquests al·lòfons al fonema si definim la funció que assigna a cada telèfon o fonema el conjunt de trets rellevants. Un al·lòfon és una realització possible un fonema si pertany a la classe d'equivalència de sons associada al fonema, que en termes de trets equival a:
En canvi a partir del conjunt de fonos del mateix fonema es pot definir el conjunt de trets rellevants per a definir el fonema:
Podem aplicar les idees anteriors a analitzar els fonemes obstruents / b, d, g / de l'espanyol. Com és sabut entre aquestes podem distingir una relització oclusiva i una altra aproximant, de manera que podem escriure:
I si introduïm un conjunt de trets fonètics rellevants com [+ obstruent], [+ oclusiu], [+ aproximant], [+ labial], [+ alveolar], [+ vetllar], [-fricatiu], [+ sonor], ... s'ha de: fonema tret relació
Fixat un conjunt de trets fonètics es poden definir els sons de la llengua, en principi no hi ha límit al fina que pugui ser la distinció que estableixen aquests trets potencialment la llisa de sons pot fer-se tan gran com es vulgui si s'inclouen més i més trets. No obstant això el nombre de fonemes és un assumpte diferent, ja que molts dels anteriors sons seran equivalents des del punt de vista lingüístic. Un sistema fonològic és un parell on és un inventari de fonemes abstractes definits per uns pocs trets del conjunt total (les llengües naturals entre 1 o 2 desenes fins a 4 o 5 desenes de fonemes), i és el conjunt de regles que en funció del context relatiu d'aparició dels fonemes defineixen totalment els trets fonètics, així el conjunt de regles pot pensar-se com una aplicació del conjunt de seqüències admissibles de fonemes al conjunt de seqüències admissibles de sons:
On representen el conjunt de seqüències finites de fonemes i el conjunt de seqüències finites de sons o lòfons.
Unitats èmiques Un fonema es considera una unitat èmica o mínima intrínseca de la llengua, és a dir l'element més petit en el qual es pot partir una tira fònica. Aquest caràcter és controvertit, ja que alguns autors creuen que les unitats mínimes en fonètica són els trets articulatoris. Els fonemes formen part d'un grup d'unitats èmiques en lingüística equivalents en cada nivell d'anàlisi de la llengua: en morfologia la unitat equivalent és el morfema i en semàntica seria el sema.
Interpretacions Estructuralisme D'acord amb la caracterització clàssica de estructuralisme fonemes són entitats abstractes d'un estudi sistematitzat del llenguatge.
Fonemes com a unitats mentals (Chomsky) Noam Chomsky i Morris Halle establiren una interpretació psicològica dels fonemes com a unitats mentals. En el procés d'adquisició del llenguatge, el nen aprèn quines característiques fonètiques d'un so són essencials per al significat d'una paraula són essencials i quines no ho són. Prenent com a base el curs d'aquest procés, les categories són vistes com a correspondències mentals (representacions) del fonema, definit originalment de manera purament lingüística. D'acord amb aquest punt de vista, els fonemes tenen una existència independent en el sistema de processament de llenguatge mental del parlant: El sistema s'involucra, de fet, en el processament del llenguatge d'aquestes unitats cap enrere. (Una hipòtesi contrària seria l'afirmació que la impressió només es crea per la interacció de les paraules apreses i les percepcions individuals dels parlants. Les categories de fonemes es troben en el sistema a treballar.)
La influència d'aquestes categories de fonemes en la percepció pot ser especialment observada quan es tracta d'una llengua estrangera. Les distincions fonètiques que no juguen cap paper en la seva pròpia llengua, no són percebudes per l'oïda no entrenada en altres idiomes o són assignades incorrectament al mateix fonema.
Prendrem com a exemple el cas dels al·lòfons. En lingüística, un al·lòfon és cadascun dels fons o sons que en un idioma donat es reconeix com un determinat fonema, sense que les variacions entre ells tinguin valor diferenciador;