miniatura|Primera pàgina de signatures de les Normes de Castelló, amb la signatura de Martínez i Ferrando. fou un escriptor i intel·lectual valencià, germà d'Ernest Martínez i Ferrando i Daniel Martínez i Ferrando. Va ser el primer en donar qualitat teòrica a la formulació del valencianisme polític.
Fill de Pasqual Martínez i Romualdo, un advocat de prestigi de València, i Dolors Ferrando i Martín, estudià dret i filosofia a la Universitat de València, on fou guanyat per l'incipient valencianisme polític. Seguidor del pensament de Prat de la Riba, fou un dels impulsors del ressorgiment del nacionalisme valencià en la segona dècada del segle XX, durant la qual tingué un gran protagonisme polític, de tal manera que el 1908 fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista. Aquell mateix any, el 24 de març, pronuncià una conferència (Solidaridad y Regionalismo) a l'Acadèmia Jurídica-Escolar de València on diferenciava entre nació-estat i nacionalitat segons el pensament del líder catalanista Prat de la Riba i on defensava que el mètode per a arribar a plantejar la reconstrucció del País Valencià s'havia de dur a terme des del "triángulo oriental de la península que se extiende des de los Pirineos hasta Murcia".
Al Jocs Florals de 1915 protestà contra la designació del conservador espanyol, el malagueny José Estrada, com a mantenidor dels jocs, des de la revista Pàtria Nova. El dia de l'acte alguns joves intentaren boicotejar-lo al crit de que parle en valencià!, la policia va intervenir i va detenir Eduard Martínez juntament amb altres valencianistes, com Miquel Duran i Tortajada i Marià Ferrandis, i Pàtria Nova fou clausurada.
El 1917 acompanyà Ignasi Villalonga a entrevistar-se amb Francesc Cambó. Fou un dels signants de la Declaració Valencianista de 1918 i formà part del nou partit Unió Valencianista Regional. Aquell mateix any publicà un segon opuscle teòric sobre el valencianisme polític amb el nom de Síntesi del criteri valencianista.
Fou un destacat polemista partidari de la unitat de la llengua i dels països de parla catalana a nombroses publicacions i revistes com Las Provincias, Pàtria Nova, La Veu de Catalunya o València Nova, on s'enfrontà a Josep Maria Bayarri.
En 1919 sense abandonar el seu valencianisme, evoluciona cap a idees lligades al socialisme, i així ho deixà escrit a La Correspondencia de Valencia en un article d'opinió. Això faria que anara allunyant-se de les simpaties pel que representava Francesc Cambó i que per contra començara a tenir simpaties, sobretot a partir de 1923 per la política de Francesc Macià.
Eduard Martínez morí tràgicamenten el juny de 1935 quan va ser atropellat per un tramvia a València que el deixà malferit, dies després de l'accident, el 27 de juny, al no poder recuperar-se de les ferides causades va morir.
Obres Solidaridad y Regionalismo (València: impremta Boira,1908) Síntesi del criteri valencianista (Barcelona: Joventut Valencianista, 1918) L'Arxiu Municipal. Notes del carnet d'un visitant (València: Editorial Valenciana, 1919) La casa de la Generalitat del Regne de València (1920) Vida d'infant (1921) El milacre de Santa Llúcia (València: Nostra Novel·la, 1930, núm. 28) La indústria valenciana de la seda (1933)
Referències
Bibliografia Francesc Pérez Moragón El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936) Enllaços externs Obra de Eduard Martínez i Ferrando al Projecte Gutenberg
Categoria:Escriptors de València Categoria:Escriptors valencians contemporanis en català Categoria:Morts a València Categoria:Assagistes valencians del segle XIX Categoria:Assagistes valencians del segle XX Categoria:Escriptors valencians nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors valencians morts al segle XX