La mar Mediterrània, també anomenada mar Mediterrani, és una mar continental situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². És el bressol de moltes civilitzacions occidentals de l'edat antiga.
L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.
La Mediterrània prové d'una mar anterior més gran, anomenada Tetis. La teoria de la tectònica de plaques preveu l'acostament d'Àfrica a Europa, de manera que la mar es convertirà d'aquí a cinc milions d'anys en un gran llac que s'assecarà, ja que rep menys aigua dels rius que la que s'evapora.
És la mar amb les taxes més elevades d'hidrocarburs i contaminació del món.
Altres denominacions Els termes Mediterrani i Mediterrània provenen del nom llatí mediterraneus, amb el significat 'd'enmig de la terra' (de medius, 'mitjà' + terra, 'terra', 'contrada'). Per als antics romans, la Mediterrània era el centre geogràfic de la Terra.
Al llarg de la història humana, moltes civilitzacions i cultures han conegut i donat nom a aquesta mar. En temps de l'Imperi Romà també era coneguda com a Mare Nostrum 'Mar Nostra', i també Mare Internum(Sal·lusti, Jug. 17). significant 'mar intern' o 'mar interior', ja que està envoltada de terra: Europa, Àsia i Àfrica, amb només l'estret de Gibraltar com a única sortida natural. Els grecs l'anomenaren Μεσόγειος (Mesogeios) 'Entre terres' (de μεσο, 'enmig' o 'al mig' + γαιος, 'terra', 'contrada'). En l'Antic Testament, el litoral mediterrani de Terra Santa és anomenat Mar Posterior (des del punt de vista d'algú mirant cap a l'est, això és, amb la Mediterrània al darrere), a vegades anomenada mar occidentalDeut. 11:24; Joel 2:20. i també mar dels Filisteus,Èxod. 22:81. ja que aquesta vila ocupava una llarga franja del litoral mediterrani, al costat dels seus veïns palestins. Tot sovint fou coneguda com la Gran Mar,Nom. 34:6,7; Josuè. 1:4, 9:1, 15:47; Ezeq. 47:10,15,20. o simplement El Mar.1 Reis 5:9; comp. 1 Macc. 14:34, 15:11. En hebreu modern és conegut com a aהַיָּם הַתִּיכוֹן Hayam Hatikhon, 'la Mar Mitjana' o 'del Mig', adaptació literal de l'alemany Mittelmeer. En turc és Akdeniz, la 'Mar Blanca'. En àrab البحر الأبيض المتوسط al-Baḥr al-Abyaḍ al-Mutawassiṭ, la 'Mar Blanca d'Enmig'.
Llengua Denominació Albanès Deti Mesdhe Àrab (Al-Baħr al-Abyaḍ al-Muttawasiṭ, 'la mar blanca d'enmig') Armeni Միջերկրական ծով (Mitchergragan dzov - Midjerkrakan tsov, 'mar entre terres')Amazic Ilel Agrakal (Ilel-Agr-Akkal, 'la mar d'entre terres') Búlgar Средиземно Море (Sredizemno More) Castellà mar Mediterráneo Català mar Mediterrània Cors Mare Mediterraniu Croat Sredozemno more Eslovè Sredozemsko morje ('mar d'enmig de les terres') Francès Mer Méditerranée Grec Μεσόγειος Θάλασσα (Mesogeios Thalassa), i posteriorment Ἀσώρι Θάλασσα (Asori Thalassa) Hebreu הים התיכון (ha-Yam ha-Tikhon, 'la mar d'enmig', una adaptació literària de l'alemany ) Hongarès ('la mar de la terra d'enmig') Italià Mar(e) Mediterraneo Llatí Mare Mediterraneum, o Mare Nostrum Macedònic Средоземно Море (Sredozemno More) Maltès Baħar Mediterran Occità mar Mediterranèa, mar Mediterrànea, Mar Nòstra, Miegterrana (literari) Romanès Marea Mediterană Turc Akdeniz ('la mar blanca')
Història miniatura|Bacino del Mediterraneo, dall'Atlante manoscritto del 1582-1584 ca. Biblioteca Nazionale Centrale Vittorio Emanuele II, Roma (cart. naut. 2 – cart. naut 6/1-2) La mar Mediterrània ha estat clau per a la història. Fenicis i romans hi ha navegat juntament amb els grecs, que en sobrepassaren els límits a través de l'estret de Gibraltar fa uns 3 000 anys aproximadament. Aquests navegants només coneixien els corrents dels rius i suposaren que l'extensió d'aigua a l'altre costat de Gibraltar era un enorme riu. Per tant, la paraula que significa riu en el grec clàssic era Okeano, i d'allà prové la paraula catalana oceà.
A la Roma antiga, s'anomenà Mare Nostrum ('Mar Nostra'), perquè totes les ribes foren ocupades per l'imperi, i en el Mussolini, volent recrear l'Imperi Romà, l'anomenà Mare Nostrum Italiano durant la Segona Guerra Mundial.
La mar originà una sèrie de llegendes i mites al seu voltant; la més famosa n'és la de Jàson i els argonautes.
La Mediterrània al Mesolític A l'actual Banc de Pantelleria Vecchia, hi va haver persones vivint des del VIII mil·lenni aC, fins aproximadament al 7300 aC.
La Mediterrània en l'Antiguitat Les primeres civilitzacions de la història es desenvoluparen a la Mediterrània est. A la vall del riu Nil es desenvolupà l'Egipte dels faraons al . La majoria de civilitzacions de Mesopotàmia també estengueren els dominis fins a la part del Creixent Fèrtil que limita amb la Mediterrània. A la regió d'Àsia Menor, sorgiren imperis com l'hitita. Durant aquests anys, però, els vaixells encara no estaven preparats per endinsar-se prou a la Mediterrània i la majoria de civilitzacions s'expandien només per les terres que envoltaven la mar.
miniatura|La mar Mediterrània cap al 220 aC Un dels primers pobles mariners en fou la civilització minoica, que es desenvolupà a l'illa de Creta. Els pobles costaners ràpidament esdevingueren importants societats comercials, els més importants en foren els fenicis i les ciutats estat gregues. Els grecs s'expandiren per la mar Negra i a la Mediterrània occidental, on fundaren ciutats com Massàlia i Empúries. Els fenicis s'expandiren pel nord d'Àfrica i la península Ibèrica, i esdevingueren un dels majors pobles mariners de l'antigor. Fundaren ciutats com Gadir o Cartago i proporcionaren suport naval a altres imperis com els perses aquemènides. El Regne de Macedònia aconseguí, sota la direcció de Filip II de Macedònia i sobretot Alexandre el Gran, integrar tot el Mediterrani oriental sota un gran imperi de vida efímera. Alexandria, a Egipte, una ciutat de cultura grega fundada per Alexandre, esdevingué la major ciutat mediterrània fins a l'aparició de la història de Roma.
Els romans es convertiren en els dominadors de tota la Mediterrània des de la seva situació central. Després de derrotar Cartago, la nació dominant del Mediterrani occidental, en les guerres púniques, s'expandiren vers l'Orient, i crearen un gran imperi. Durant aquests temps el Mediterrani esdevingué, metafòricament parlant, un "llac romà", ja que tot n'estava envoltat de possessions de l'imperi, i fou anomenat Mare Nostrum. El cristianisme, que s'originà a la part més oriental de la mar, a Palestina, s'expandí per tot l'imperi i esdevingué la principal religió de la zona.
La Mediterrània a l'edat mitjana miniatura|Mapa del Mediterrani vers el 1400 L'Imperi romà es col·lapsà el 476 dC. La part oriental romangué unida en l'Imperi Romà d'Orient, mentre que la part occidental fou envaïda per successius pobles germànics, entre aquests els ostrogots, visigots, francs i longobards. Al , després d'una ràpida successió de victòries, un nou poble, l'àrab, s'expandí per la major part del Mediterrani. Les diverses tribus islàmiques foren aturades en la seva expansió l'any 718 a Constantinoble, a la Mediterrània oriental, i en la batalla de Tours l'any 732, a l'occidental, però la seva cultura i religió romangueren en grans parts de la mar, principalment a l'africana i asiàtica.
La Mediterrània nord estigué sota el control de diversos regnes cristians. La corona catalanoaragonesa, Venècia o Gènova, esdevingueren grans pobles marítims que hi desenvoluparen els seus imperis. Els grans regnes cristians efectuaren diversos intents de conquesta del que s'anomena Terra Santa en diverses campanyes conegudes com les croades, que no aconseguiren assolir els objectius, ans al contrari, provocaren el debilitament del major territori cristià de l'edat mitjana, l'Imperi Romà d'Orient, que l'any 1453 caigué en mans dels turcs otomans, un altre poble que havia adoptat la religió islàmica.
La Mediterrània a l'Edat Moderna miniatura|Zones controlades per Itàlia (en verd) i els aliats (en vermell) durant la II Guerra mundial l'any 1942 El creixement del poder naval dels regnes cristians europeus s'enfrontà a l'expansió otomana en la batalla de Lepant, però sols fou una petita aturada per als otomans. L'illa de Xipre esdevingué otomana el 1571, Tunísia el 1574 i Creta fou presa als venecians el 1669. La Mediterrània occidental, en canvi, restà sota control de la corona catalanoaragonesa fins al .
Històricament, l'àrea europea més densament poblada ha estat la que envolta aquesta mar. Cap a finals del primer mil·lenni, les dues ciutats més grans d'Europa eren Constantinoble i Còrdova, ambdues a l'àrea cultural mediterrània. El domini dels països mediterranis sobre l'economia i el pes demogràfic del continent va durar fins a la irrupció de nous centres de comerç internacional als segles i , localitzats al nord d'Europa, de manera que en la modernitat va perdre importància aquesta zona, amb algunes zones entrant en decadència social, com ara Barcelona (vegeu Decadència a Catalunya).
Al , els estats europeus esdevingueren molt forts i començaren a colonitzar el nord d'Àfrica. França estengué el seu poder sobre Algèria el 1830 i més tard sobre Tunísia. Gran Bretanya obtingué el control d'Egipte el 1882. Itàlia conquerí Líbia als otomans el 1911. L'Imperi Otomà es col·lapsà finalment després de la Primera Guerra Mundial, i el seu poder sols restà circumscrit a la península d'Anatòlia, a l'actual Turquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la Mediterrània africana fou escenari d'importants enfrontaments, principalment entre britànics i italians. Acabada la guerra, es produí la independència de la majoria dels estats que avui dia en conformen l'actual mapa de la zona.
Natura miniatura|Estret de Gibraltar miniatura|El Mediterrani vist des de la costa de Marsella La regió mediterrània està caracteritzada per un alt grau d'endemisme que ha ocasionat que sigui considerada com un dels llocs de major concentració de biodiversitat en l'àmbit mundial. Aquesta peculiaritat s'explica de diverses formes: al baix impacte de l'última glaciació en la zona, que ocasionà que actués com a reserva; la presència de massissos muntanyosos importants (per exemple, l'Atles, la serralada del Taure al sud, les zones de Gúdar, Javalambre, a ponent…), que dota de diversitat estructural el biòtop; i també a la llarga història dels diversos usos de la terra per part de la població local, que hi ha creat i mantingut una àmplia gamma d'hàbitats. miniatura|Serra de Tramuntana, Escorca Geologia La mar Mediterrània es formà a partir del primitiu mar de Tethys, de molta més extensió que el Mediterrani, i fou disminuint a mesura que la placa africana s'apropava a l'euroasiàtica. Fa uns 60 milions d'anys, al començament del Terciari, el mar de Tethys, antecessor del Mediterrani, inundava gran part del nord d'Àfrica i Europa, que llavors no era més que un arxipèlag d'illes.
Durant el Terciari, el mar de Tethys fou estrenyent-se per l'est fins que es formà una gran conca marina, gairebé separada de l'oceà obert. Aquesta conca abastava en una mateixa massa d'aigua la Mediterrània, la mar Negra i la Càspia. Tanmateix, per occident, el Mare Nostrum continuava connectat a mar oberta per superfícies avui dia emergides del sud de la península Ibèrica i el nord del Marroc.
Fa uns sis o cinc milions d'anys, la Mediterrània va sofrir contínues dessecacions a causa d'una inestable connexió amb l'oceà Atlàntic, la qual cosa es coneix com a crisi de salinitat del Messinià. Aquest fenomen tingué una forta repercussió sobre la salinitat de l'aigua marina.