miniatura|Escut miniatura|Agència de Kotah-Jhalawar Kotah (modernament Kota) fou un principat de l'Índia, a l'agència de Kotah-Jhalawar a la part sud-est de la Rajputana. Limitava al nord i nord-oest amb Jaipur i el districte d'Aligarh (de Tonk); a l'oest amb Bundi i Mewar; al sud-oest, amb el districte Rampura-Bhanpura de l'estat d'Indore, l'estat de Jhalawar i el districte d'Agar (de Gwalior); a l'est amb Kilchipur i Rajgarh; i a l'est amb Gwalior i el districte Chabra (de Tonk). La salutació de l'estat era de 17 canonades.
Geografia i clima Mesurava 185 km de nord a sud i 177 km d'amplada màxima (oest a est). Estava regat pel Chambal i els seus afluents. La serralada de Mukandwara d'entre 400 i 500 metres creuava la part sud de l'estat del nord-oest al sud-est; va rebre el seu nom del pas de Mukandwara on la rereguarda del coronel Monson va ser derrotada per Holkar el 1804. Les altures màximes eren a Indagarh, al nord, i al districte de Shahabad a l'est; aquí es troba el pic més alt amb 558 metres.
A part del Chambal, altres rius importants eren el Parbati i el Kali Sind; els dos darrers acaben desaiguant al Chambal. Altres rius que mereixen ser esmentats són el Parwa i l'Ujar (afluents del Kali Sind), el Sukri, Banganga i Kul (afluents del Parbati) i el Kurni (al districte de Shahabad)
El clima és agradable del novembre al febrer però el març comença la calor fins al juny; del juliol a l'octubre és la temporada de pluges, i es desenvolupava la malària. La temperatura mitjana a la capital és de 28 graus i les màximes i mínimes registrades abans de 1905 eren de 46 i 9,5 graus el maig i el desembre respectivament. La pluja és variable segons els districtes i plou més cap al sud i menys cap al nord.
La superfície era de 14.828 km², quasi un terç ocupat per boscos i terrenys no cultivables.
Població L'estat estava formar per 2.613 ciutats i pobles. La principal ciutat era Kotah l'única que era municipalitat el 1901.
La població al cens del 1881 era 517.275 habitants, el 1891 de 526.267 habitants, el 1901 de 544.879 habitantsincrement degut a la incorporació el 1892 dels districtes que abans eren part de Jhalawar, ja que si s'inclouen aquestos el cens de 1891 era de 718.771, per la qual cosa realment es va produir una pèrdua important (24%) deguda a la fam de 1899-1900 i el 1931 de 685.804 habitants.
L'ètnia principal eren els chamars (10%); els seguien els mines, els dhakars, els bramans, els malis, els gujars, els mahajans i els rajputs.
Llengua i religió La llengua principal era el rajasthaní (amb els dialectes haraoti, malwí o dhundari o jaipurí).
Hindús eren el 89% i musulmans el 7%. Un 2% era animista i la resta practicava altres religions entre els quals alguns cristians (335, tots menys dos presbiterians el 1901).
Jaciments arqueològics La resta arqueològica més antiga és el chaori de Mukandwara, suposadament del . El llogaret de Kanswa, antigament Kanvashram (heretat de la saga dels Kanva), a uns 6 km al sud-oest de Kotah (ciutat) té una inscripció dels maurya datada el 740 i que esmenta dos caps del clan Kanva, Dhaval i Sivgan, el darrer dels quals va construir un temple a Mahadeo. Interessant també són el fortí de Gagraun, les ruïnes de la vella ciutat de Mau, el llogaret de Char Chaumu (uns 30 km al nord) amb un temple a Mahadeo, i Ramgarh, 10 km a l'est de Mangrol, amb diversos temples jains i de Xiva.
Govern i administració L'estat estava dividit fins al 1901 en 15 nizamats i 11 tahsils, a més dels estats jagirs (36 jagirs dels que 7, després 8, eren estats kotris o nizamats, és a dir feus), i tenia quatre ciutats (Kotah, avui Kota, Baran, Mangrol i Sangod).
Els quinze nizamats eren:
Anta Baran Barod Digod Etawah Ghatoli Kanwas Khanpur Kishanganj Kunjer Ladpura Mangrol Sangod Shergarh Taraj
Els kotris eren:
Indargarh Khatoli Gainta Balwan Karwar Pipalda Phasod Antarda
Després del 1901 les divisions administratives foren modificades i va passar a 19 nizamats i 4 tahsils.
L'administració correspon al sobirà que porta el títol de maharao, assitit per un diwan. Al front de cada nizamat hi havia una nazim i al front de cada tahsil un tahsildar, assistits respectivament per naibs-nazims i naibs-tashildars. Els jagirs de Kotah van dependre antigament de Bundi i després de Jaipur fins que el 1823 van ser transferits a l'estat.
Segells i moneda El 1899 va adoptar el sistema postal imperial britànic i el 1901 hi havia 32 oficines de correus de les que dues (a la ciutat de Kotah i a Baran) disposaven de telègraf. Fins al 1899 va disposar de servei postal autònom. Emissions de segells pròpies apareixen entre 1910 i 1949. Els kotris de Indargarh, Khatoli i Gainta van emetre adhesius fiscals i paper gravat, i Balwand, Pipalda i Phasod van emetre només paper gravat.
Kotah va tenir moneda pròpia fabricada a la capital i a Gagraun probablement des del temps de Shah Alam II. Al final del segle XIX als districtes que havien estat de Jhalawar també corria la moneda d'aquest estat. El 1899 la moneda local fou abolida per fer front a les compres de gra degut a la fam i es va introduir la moneda britànica, introducció que es va fer efectiva entre el dia 1 de març i el 31 d'agost de 1901.
Escut i bandera L'escut de l'estat era de gules amb un garuda daurat; al damunt un elm fosc amb llambrequins sinople, i sobre un home amb quatre braços desplegats damunt d'un foc vermell portant a les mans superiors una muntanya (a la dreta) i una massa (esquerra), i a les inferiors un katar i un estel de 8 puntes, tot daurat. L'escut està aguantat per dos dracs de sinople clar amb la part inferior del cos de plata i els extrems i les ales sinople fosc. A la part inferior una cinta de plata amb inscripció de lletres sànscrites en negre, aguanta per elements daurats.
miniatura|Bandera, imatge de Commons; una reproducció amb petites variacions del garuda es troba a la pagina de Roberto Breschi on es pot veure també la primera bandera L'estat disposava de tres banderes:
La primera rectangular en proporció propera a 1:2, triforcada, de color vermell amb un garuda en vol al centre (sense comptar les forques); el garuda era principalment blanc però amb elements d'altres colors: els ulls negres, braços grocs, i ombra safrà. El barret i el bec eren blancs amb ombra rosada; al bec un collar de perles daurades; braçalets blancs al braç superiors i als inferiors (que fan de cames); la mà superior portava una massa daurada; les ales eren grogues i la plomes del final verdes; els dos braços inferiors eren grocs amb ombra verda; la resta excepte petits detalls era blanc amb decoració rosa i ombra gris.
La segona era idèntica però quadrada, també trifurcada i amb el garuda en vol al centre de la bandera sense comptar la part de les forques.
La tercera era similar a l'anterior però era més alta a la part del pal que a la part on començaven i acabaven les forques; el color era safrà en lloc de vermell i el garuda presentava algunes diferències de color.
L'estendard personal era blanc, idèntica a la bandera segona però amb una versió simplificada del garuda, amb els colors daurat, verd i groc.
L'estendard dinàstic era rectangular (proporció 8:13) de color safrà amb un falcó blanc complert al centre mirant cap al pal.
Exèrcit i policia L'exèrcit local era de 15.000 homes però es va anar reduint i el 1905 era de 7.913 homes dels quals 910 eren de cavalleria (609 irregulars), 353 artillers, i 6650 infants (5456 irregulars). L'estat disposava de 193 canons dels quals 62 no funcionaven. L'estat contribuïa al finançament del 42 regiment Deoli.
La policia estava dividida en dos cossos: un per la capital amb 177 homes dirigits per un kotwal; i un altre pels districtes (sota un superintendent general) amb 5260 homes, dels que 3490 eren sepoys i sowars de l'exèrcit i 1668 eren chaukidars o policies locals (que per aquest servei rebien terres sense pagar renda). El nombre d'estacions de policia era de 39. A la capital hi havia una presó i als caps dels districtes calabossos.
Justícia El codi local estava basat des de 1874 en el de l'Índia Britànica amb algunes esmenes fetes pel darbar (govern). Les corts inferiors eren les dels tahsildars (tercera classe) i dels nazims (segona classe). Apel·lacions contra les seves sentències i casos més importants o casos criminals eren competència dels faujdars. Sobre aquestos hi havia la Cort de Judicis Civils, per casos importants i alguns casos criminals (fins a 7 anys de presó); la cort suprema era el mahakma khas que si era presidit pel maharao podia dictar sentències de mort.
Possessió de la terra La possessió de la terra era en arrendament de l'estat amb les modalitat de jagir, khalsa i muafi. Entre jagirs i muafis ocupaves una quarta part de les terres de l'estat; els jagirdars disposaven de la terra a manera semi feudal, podien cedir una part per fills segons i altres familiars i podien recaptar diners pels enterraments; no podien ser exclosos de la terra; la successió era regular i l'havia de consentir el maharao igual que l'adopció; pagaven un tribut anual i alguns havien de proveir a l'estat amb cavallers o soldats; les muafi eren concedides a individuals en pagament de serveis o a institucions de caritat i generalment no pagaven renda. A les terres khalsa es pagaven fins al començament del segle XIX dos cinquenes parts de la producció i la resta era pel cultivador, però Zalim Singh I va establir un pagament fix, i com que ho va cobrar amb exactitud la major part de les terres van tornar a l'estat, que les va deixar en mans dels posseïdors reals com a cultivadors, augmentant així la producció.
Economia i comunicacions La majoria de la població vivia de l'agricultura i la ramaderia (47% directament i 20% com a activitat principal encara que no única); els cultius principals eren el blat (27% del terreny de cultiu), el gram (15%), i la resta altres incloent opi, moresc, cotó, civada, tabac i arròs. La part irrigada era entre el 7 i el 8% (87% de fonts, 11% de canals i 6% de dipòsits i altres orígens). L'estat disposava de 24000 fonts de les que la meitat eren d'obra. El canal principal era el del riu Parbati; hi havia 350 cisternes de les quals 30 s'utilitzaven per irrigació, destacant la de Aklera Sagar; la principal obra d'irrigació era el Umed Sagar al districte de Kishanganj, a l'est, que podia contenir més de 12 milions de metres cúbics d'aigua. La fusta de l'estat era poca, ja que els arbres de qualitat eren escassos.
El bestiar era de tipus inferior i els millors s'importaven de Malwa.
Hi havia ferro prop de Indargarg, al nord, i a Shahabad a l'est. De pedra útil per construcció n'hi havia a diversos llocs de l'estat.
La principal industria era la del cotó. També es fabricaven objectes de plata per taula, paper, decoracions d'elefants i cavalls, treballs de vorí i de corn de búfal, perles a Etawah, nines i altres articles a Gianta i Indargarh, i poteria a aquest darrer lloc. Hi havia una petita factoria de cotó a Palaita a 40 km a l'est de la ciutat de Kotah.
Les principals exportacions eren cereals, opi, olis, cotó i pells. Les importacions eren sal, objectes fabricats a Anglaterra, El comerç principal es feia amb Bombai, Calcuta i Cawnpore, i amb altres estats de la Rajputana i de l'Índia Central. L'opi local era considerat d'òptima qualitat, fins i tot superior al de Malwa. Els principals centres comercials eren la ciutat de Kotah i Baran.
L'estat es va lliurar de les principals fams. El 1804 Zalim Singh I va poder abastir a altres estats on la fam feia estralls. El 1868 i 1877 les escassetats foren menors, concretades en una pujada de preus. La fam principal van passar el 1899-1900 agreujada per l'emigració des dels estats de Rajputana situats a l'oest, els ramats dels quals van exhaurir l'herba a Kotah.