miniatura|upright=1.3|Fundació de l'observatori de París per Lluís XIV de França (1666). Pintura de Charles Le Brun. Més enllà de les preocupacions acadèmiques, observen un rei protector de les arts, distant i sever, segur de les seves col·laboracions majestuoses, guerrer i temible. Al seu voltant els personatges estan paralitzats i en actitud deferent. És la imatge que el rei difon en les diferents representacions pictòriques i que es correspon a la imposició d'una nova sociabilitat on es concedeix als nobles el privilegi visible de la seva eminència social, però a canvi d'una absoluta submissió a l'autoritat eminentíssima del rei.ARIES, Philippe i DUBY, Georges. Historia de la vida privada. El proceso de cambio en la sociedad de los siglos XVI-XVIII (Volum 5). Obra citada. pàgina 197. Ledat moderna és la quarta de les etapes en què es divideix tradicionalment la història a Occident segons la historiografia francesa. L'inici de l'Edat moderna es pot fixar entre la caiguda de Constantinoble (any 1453) i el Descobriment d'Amèrica (any 1492), i la seva fi en la Revolució Francesa (any 1789),Són dues dates simbòliques que només serveixen de referent. va començar a néixer un nou sistema econòmic, el mercantilisme. En aquesta perspectiva, l'edat moderna seria el període dels valors de la modernitat (el progrés, la comunicació, la raó) enfront del període anterior, l'edat mitjana, que el tòpic identifica amb un parèntesi històric dominat per l'endarreriment cultural i social, i l'obscurantisme. L'esperit de l'edat moderna buscà el seu referent en un passat anterior, l'edat antiga. Des d'una perspectiva més global, l'edat moderna va marcar el moment de la integració de dos mons humans que havien romàs completament aïllats durant més de 20.000 anys: Amèrica, el Nou Món, i Euràsia i Àfrica, el Vell Món.L'edat contemporània intensifica extraordinàriament la tendència a la modernització, però ho fa amb característiques sensiblement diferents, fonamentalment perquè significa el moment de triomf i desenvolupament espectacular de les forces econòmiques i socials que durant l'edat moderna s'estaven gestant lentament: el capitalisme i la burgesia; i de les entitats polítiques: la nació i l'Estat
El fraccionament polític característic del món medieval va anar deixant pas a l'aparició de poderosos estats regits per monarquies autoritàries i absolutes. Finalment, la ciència i la tecnologia van començar a deslliurar-se dels antics prejudicis i, en conseqüència, van aconseguir un coneixement més profund de la naturalesa, per posar-la al servei del progrés.
Delimitació del temps i l'espai miniatura|Adam i Eva d'Albrecht Dürer, al Museu del Prado. Un dels primers nus de grandària natural de la pintura alemanya; és un extraordinari estudi anatòmic. Els contorns fluids i les formes anatòmiques rítmicament assuaujades eviten la sensació escultòrica. Tradicionalment es considera que les dates que marquen el final de l'edat mitjana i l'inici de l'edat moderna són la caiguda de Constantinoble (1453) o bé el descobriment d'Amèrica (1492). L'edat moderna acaba, al , amb la Revolució Francesa (1789) i obre una nova etapa en la història: l'edat contemporània. Les dates d'inici i de finalització cal prendre-les sempre a tall orientatiu i no pas d'una manera absoluta. Aquests fets puntuals marcaren grans moments històrics que canviarien la societat de l'època anterior vers noves formes socials que classifiquem a l'edat posterior. Aquests canvis de diversa índole (econòmics, ideològics, de comportaments, etc.) es produïren a mitjà i llarg termini, no d'un any per l'altre.
Per exemple, la caiguda de Constantinoble o el descobriment d'Amèrica formen part d'un mateix procés: l'obertura de noves rutes comercials a l'oceà Atlàntic substituirà el Mediterrani com a centre comercial;Fernand Braudel (1999) El Mediterráneo y el Mundo Mediterráneo en la época de Felipe II, FCE, a mitjan l'imperi turc controlava tots els centres comercials terminals de les rutes que tradicionalment havien enllaçat l'orient asiàtic amb l'Europa occidental. Barrat el camí cap a Orient, les possibles vies alternatives passaven per les difícils aigües de l'Atlàntic.
Pel que fa a la concepció d'una divisió del temps històric d'àmbit mundial, el període històric considerat com l'edat moderna sol ser criticat per presentar una perspectiva eurocèntrica.En aquest article, s'ha optat per aquesta visió eurocèntrica i per la subdivisió "clàssica" en segles llargs i segles curts.
Demografia Des de finals de l'edat mitjana al , Europa coneix diverses fases de creixement demogràfic i de prosperitat econòmica. Tanmateix, aquesta expansió sempre és successivament interrompuda per crisis profundes marcades per les epidèmies, com la pesta, les guerres, a saber, les noves invencions militars i els moviments de soldats, i les caresties. Els soldats, en època de guerra, majoritàriament no residien en campaments, sinó en les cases de fronteres, on les famílies es veien obligades a donar més menjar als soldats que a si mateixos, a més els soldats contagiaven les malalties que portaven. A Catalunya una població de frontera era Perpinyà.
La mortalitat infantil és molt elevada, comparable a la d'un país del tercer món actual, cada 1000 naixements 150-350 morts, la higiene continua sent generalment desastrosa, fet que generava innombrables malalties, com ara infeccions pulmonars, febres de tifus, i l'alimentació continua centrada, essencialment, en els cereals.Fernand Braudel (1985): La Dynamique du capitalisme. La quantitat de menjar no creix exponencialment, la població tampoc, però el gràfic de població i d'aliment es va separant cada cop més, a causa, en part, de l'elevada taxa de natalitat, de mitja 35/45 naixements per cada 1000 habitants, fet que provoca que la població pugui morir de desnutrició o que les seves defenses baixin, cosa que deixa la porta oberta a l'acció de les epidèmies.
L'esperança de vida no era gaire elevada: depenent de la regió d'Europa que sigui observada, generalment de 30/40 anys.
Segons els càlculs d'Angus Maddison, l'Europa occidental coneix des de l'any 1500 al 1800 un creixement demogràfic d'un 0,14%, una taxa feble però ja superior a altres regions del món (0,02%). Europa, doncs, comença a diferenciar-se econòmicament de la resta del món, però encara de forma limitada.Angus Maddison, «When and Why did the West get Richer than the Rest» Encara que la població europea representava un 18,2% sobre el total del món en 1500 i en 1800 un 20,4%, tal com explica Massimo Livi-Bacci, li faltava molt a Europa per arribar al 60% que representava el continent Asiàtic. La població a Europa viu al camp i no a les ciutats, el 1500 un 11% viu a les ciutats i el 1800 un 13%. Podríem estar parlant que a Europa el 1500 hi ha de 84 milions d'habitants i el 1800, 195 milions, segons Livi-Bacci.
Els descobriments i l'expansió comercial del El procés de transformació econòmica va començar amb el pas d'una economia agrària i rural a una altra de comercial i mercantil. Al final del es produeix a Europa la crisi del sistema econòmic vigent des del , basat en la producció feudal al camp, l'artesania i el comerç a escala local. Els esdeveniments que porten a aquest canvi són, fonamentalment, el descobriment d'Amèrica i els viatges dels portuguesos per Àfrica.
L'ampliació de l'horitzó geogràfic
miniatura|upright=1.3|Làmina que representa l'arribada de Colom a l'illa Hispaniola, del llibre Americae de Theodor de Bry, 1559. Cristòfor Colom va projectar seguir el camí de l'oest a través de l'oceà Atlàntic per arribar a les Índies. Seguidor del geògraf grec Claudi Ptolemeu va creure que arribaria a l'Índia, i no a Amèrica, continent amb el qual no va comptar perquè Ptolemeu va suposar que la Terra era un terç més petita que la realitat. Va morir creient que havia arribat a unes illes properes a les Índies orientals, tot i que en els seus viatges no va trobar cap rastre de presència portuguesa ni tampoc de conreus d'espècies. En qualsevol cas, ja abans de la seva mort, era clar que les terres descobertes pertanyien a un nou continent.
Durant els segles i el comerç es fa encara a petita escala, en un àmbit mediterrani. Les ciutats comercials enviaven productes a Síria i Egipte, i des d'aquests punts connectaven amb la ruta de les caravanes que importava la seda de la Xina i amb la ruta que importava les espècies de l'Índia a través del mar Roig i l'oceà Índic. En tots els casos, els àrabs actuaven d'intermediaris.
Des de començaments del els portuguesos, dirigits des de l'escola de navegació de Sagres, al sud de Portugal, pel príncep Enric el Navegant, van intentar arrabassar als àrabs aquest monopoli comercial. El seu projecte era fer la volta a l'Àfrica i portar directament els gèneres des dels llocs d'origen, sense intermediaris. Després ho distribuirien ells mateixos i es beneficiarien del que cobraven del corretatge. De Sagres sortien cada any els combois de vaixells que anaven costejant Àfrica i hi deixaven factories que servirien per anar més lluny l'any següent. El 1487 Bartolomé Dias va assolir el cap de les Tempestes, posteriorment rebatejat amb el nom de Bona Esperança, ja que, després de gairebé un segle de navegar en direcció sud, la costa marcava una nova direcció cap al nord-est. Finalment, Vasco de Gama va arribar a l'Índia l'any 1497.
Un membre de l'equip de navegants reunit a Portugal, Cristòfol Colom, va tenir la idea de seguir el camí de l'oest a través de l'oceà Atlàntic després d'haver llegit les obres del geògraf grec Claudi Ptolemeu. Com que el projecte de Colom fou rebutjat a Portugal on ja tenien molt avançada la ruta africana, aquest va recórrer als reis Catòlics. En aquell moment les possessions atlàntiques de Castella es limitaven a l'acabament de la conquesta de les illes Canàries, iniciada per Jean de Bethencourt a principis del i no acabada fins al 1496. miniatura|esquerra|La caravel·la Vera Cruz en la commemoració dels 150 anys de l' Associação Naval de Lisboa. El contacte entre les tradicions constructives navals de la Mediterrània i les procedents de la mar del Nord va desembocar en la construcció d'una nau, la caravel·la, alta, resistent i capaç de navegar per mars oberts. A més a més, l'existència de grups socials desposseïts (baixa noblesa i camperols) van proporcionar el material humà (capitans i mariners) capaç de cercar la fama i l'enriquiment personal fora de les seves terres d'origen. Reblar el clau, la utilització de la brúixola i del timó i el desenvolupament dels estudis matemàtics, astronòmics i geogràfics que van permetre elaborar portolans i cartes marines que marcaven les rutes, la forma de les costes, els ports i la direcció dels vents. Aquestes tècniques de navegació, mitjançant l'astrolabi i el sextant van permetre calcular la posició dels vaixells.Carlo Cipolla, Guns and sails in early phase of european expansión, 1400-1700. Londres 1965. Mentre que des del començament del , els portuguesos circumnavegaven Àfrica cercant el camí de l'Índia, Indonèsia, la Xina i el Japó, Cristòfol Colom va arribar al continent americà travessant per primer cop l'oceà Atlàntic. El 12 d'octubre, quan la tripulació ja estava inquieta per la llarga travessia, el grumet Rodrigo de Triana, des de La Pinta, va fer el famós crit de: Terra a la vista. Van arribar a una illa (Guanahani), rebatejada com a San Salvador, a l'arxipèlag de les Bahames; en el mateix viatge van desembarcar a l'illa de Cuba, a la qual van donar el nom de Joana, i la de la Hispaniola, a Haití. Fins a la seva mort Colom va fer tres viatges més, en què va explorar i descobrir noves terres.