Ledat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, que marca l'inici de l'edat mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és la monarquia. Sorgeix el comerç com a tal, amb l'aparició de la moneda i de les grans rutes d'intercanvi.
L'edat antiga conté dues èpoques: Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'Extrem Orient (Xina, Índia) i al Pròxim Orient (Mesopotàmia, Egipte). Antiguitat clàssica, amb el predomini de l'antiga Grècia i Roma.
L'edat antiga és l'època històrica que coincideix amb el sorgiment i desenvolupament de les primeres civilitzacions o civilitzacions antigues. El concepte més tradicional d'història antiga és el de la invenció de l'escriptura, que convencionalment la historiografia ha considerat com a fita que permet marcar el final de la prehistòria i el començament de la història, donada la primacia que atorga a les fonts escrites davant la cultura material, que estudia amb el seu propi mètode l'arqueologia. Altres orientacions procuren atendre'n el sistema social o el nivell tècnic. Recentment, els estudis de genètica de poblacions basats en diferents tècniques d'anàlisi comparativa d'ADN i els estudis d'antropologia lingüística estan arribant a reconstruir, d'una manera cada vegada més precisa, les migracions antigues i la seva herència en les poblacions actuals.Un dels principals autors és Luigi Luca Cavalli-Sforza. La divulgació de les conclusions de cadascun dels estudis sol donar problemes, en presentar-se amb titulars periodístics sensacionalistes: «La pàtria es porta en els gens. Un grup d'investigadors descobreix la sorprenent coincidència del mapa de mutacions i el geogràfic d'Europa», El País, 26/11/2008; abusos contra els que solen advertir els propis genetistes: «No hi ha races. Des del punt de vista de la genètica, només veiem gradients geogràfics »(Lluís Quintana-Murci, de l'Institut Pasteur de París, citat per Gary Stix« Petjades d'un passat llunyà», a Investigació i Ciència, setembre 2008, ISSN 0210-136X pg. 19).
Sigui quin sigui el criteri emprat, coincideixen que, en temps i lloc, uns i altres processos van cristal·litzar en l'inici de la vida urbana (ciutats molt superiors en grandària i diferents dels poblets neolítics en funció), l'aparició del poder polític (palaus, reis), de les religions organitzades (temples, sacerdots), una complexa estratificació social, esforços col·lectius de gran envergadura que exigeixen prestacions de treball obligatori i impostos, i el comerç de llarga distància (tot el que s'ha anomenat «revolució urbana»); nivell de desenvolupament social que per primera vegada es va aconseguir en la Sumèria del IV mil·lenni aC, espai propici per a la constitució de les primeres ciutats estat competitives a partir del substrat neolític que portava ja quatre mil·lennis desenvolupant-se al Creixent Fèrtil.Terme encunyat per James Henry Breasted. Albert Clay: «The social called Fertile Crescent and Desert Bay». A partir d'aquestes, i de successius contactes (tant pacífics com invasions) de pobles veïns (cultures sedentarioagrícoles o nomadoramaderes, que es nomenen tradicionalment amb termes de validesa qüestionada, més propis de famílies lingüístiques que d'ètnies humanes: semites, camites, protoindoeuropeus, etc.), es van anar conformant els primers estats de gran extensió territorial, fins a assolir la mida d'imperis multinacionals.
Processos similars van tenir lloc en diversos moments segons l'àrea geogràfica (successivament, Mesopotàmia, la vall del Nil, el subcontinent indi, Xina, la conca del Mediterrani, l'Amèrica precolombina i la resta d'Europa, Àsia i Àfrica); en algunes zones especialment aïllades, alguns pobles caçadors-recol·lectors actuals encara no haurien abandonat la prehistòria mentre que d'altres van entrar violentament a l'edat moderna o contemporània sota el guiatge de les colonitzacions del al .
miniatura|Pedra de Rosetta, singularíssim objecte descobert el 1799, l'estudi del qual va permetre el començament del desxiframent dels jeroglífics egipcis, cosa que va obrir el camí a una història antiga des de nous supòsits metodològics. Els pobles cronològicament contemporanis a la història escrita del Mediterrani oriental poden ser objecte de la protohistòria, ja que les fonts escrites per romans, grecs, fenicis, hebreus o egipcis, a més de les fonts arqueològiques, permeten fer-ho.
L'antiguitat clàssica es localitza en el moment de plenitud de la civilització grecoromana ( al ) o, en sentit ampli, en tota la seva durada ( al segle V dC). Es va caracteritzar per la definició d'innovadors conceptes sociopolítics: els de ciutadania i de llibertat personal, no per a tots, sinó per una minoria sostinguda pel treball esclau, a diferència dels imperis fluvials de l'antic Egipte, Babilònia, Índia o la Xina, per als quals es va crear la imprecisa categoria de «mode de producció asiàtic», caracteritzades per l'existència d'un poder omnímode en la cúspide de l'imperi i el pagament de tributs per a les comunitats camperoles subjectes a aquest, però de condició social lliure (ja que, encara que hi existeixi l'esclavitud, no representa la força de treball principal).Perry Anderson, op. cit.
El final de l'edat antiga en la civilització occidental coincideix amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (l'any 476, l'Imperi Romà d'Orient va sobreviure tota l'edat mitjana fins al 1453), encara que tal discontinuïtat no s'observa en altres civilitzacions. Per tant, les divisions posteriors (edat mitjana i edat moderna) poden considerar-se vàlides només per aquella, mentre que la major part d'Àsia i d'Àfrica, i amb molta més claredat Amèrica, són objecte en la seva història d'una periodització pròpia.
Alguns autors culturalistes fan arribar l'antiguitat tardana europea fins als segles VI i VII, mentre que, l'escola "mutacionista" francesa l'estén fins a algun moment entre els segles IX i XI. Diferents interpretacions de la història posen l'accent en qüestions econòmiques (transició del mode de producció esclavista a manera de producció feudal, des de la crisi del segle III); polítiques (desaparició de l'imperi i instal·lació dels regnes germànics des del ), o ideològiques, religioses (substitució del paganisme politeista pels monoteismes teocèntrics): el cristianisme -segle IV-, i posteriorment l'islam, [, filosòfiques (filosofia antiga per la medieval) i artístiques (evolució des de l'art antic -clàssic- cap a l'art medieval, paleocristià i preromànic)].Edward Gibbon, Fustel de Coulanges i Perry Anderson (op. cit.); Henri PirenneMahoma i Carlemany.
Les civilitzacions de l'antiguitat són agrupades geogràficament per la historiografia i l'arqueologia en zones en què diferents pobles i cultures van estar especialment vinculats entre si, tot i que les àrees d'influència de cadascuna d'aquestes van arribar en moltes ocasions a interpenetrar-se i a anar molt més lluny, formant imperis de dimensions multicontinentals (l'Imperi persa, el d'Alexandre el Gran i l'Imperi Romà), talassocràcies ('govern dels mars') o rutes comercials i d'intercanvi de productes i idees a llarga distància; encara que sempre limitades pel relatiu aïllament entre si (obstacles dels deserts i oceans), que arriba a ser radical en alguns casos (entre el Vell Món i el Nou Món). La navegació antiga, especialment la naturalesa i extensió de les expedicions que necessàriament van haver de realitzar les cultures primitives de Polinèsia (almenys fins a l'Illa de Pasqua), és un assumpte encara polèmic. En algunes ocasions, s'ha recorregut a l'arqueologia experimental per provar la possibilitat de contactes amb Amèrica des del Pacífic. Altres conceptes d'aplicació discutida són la prioritat del difusionisme o del desenvolupament endogen per a determinats fenòmens culturals (agricultura, metal·lúrgia, escriptura, alfabet, moneda, etc.) i l'aplicació de l'evolucionisme en contextos arqueològics i antropològics.
Antic Orient
En l'antic Orient és on va sorgir l'escriptura i, amb aquesta, la història pròpiament dita. La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l'Àsia (com ara el riu Groc, el Ganges, el Tigris i l'Eufrates) i al Nil.
Tant els països de l'Extrem Orient (Índia, Tibet, Xina) com els del Pròxim Orient (Egipte, Imperi Persa, Mesopotàmia) van desenvolupar una gran varietat de cultures, amb molts idiomes (i sistemes d'escriptura), religions, sistemes polítics, etc.
Creixent fèrtil
miniatura| El «Creixent fèrtil» El Creixent fèrtil és una regió històrica del Pròxim Orient que abastava part dels territoris de l'antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. Es considera que fou el lloc on començà la revolució neolítica a Occident. El terme va ser creat per l'arqueòleg James Henry Breasted (Universitat de Chicago). Per extensió, també se li dona aquesta denominació a altres territoris on va aparèixer l'agricultura i la ramaderia. Així, s'anomena Creixent fèrtil els altiplans mexicans (cultura del panís) o certes regions la Xina (cultura de l'arròs) o de l'Àfrica subsahariana (cultura del sorgo). Són unes terres banyades pels rius Nil, Jordà, Tigris i Eufrates i d'una extensió de 400-500.000 quilòmetres quadrats. La regió comença a la riba oriental de la Mediterrània fins al nord del desert de Síria, i des d'Al-Jazira i Mesopotàmia fins al golf Pèrsic, en part dels actuals estats d'Egipte, Israel, Cisjordània, la Franja de Gaza, el Líban, Síria, l'Iraq, el sud-est de Turquia i el sud-oest de l'Iran. Es calcula que la població neolítica era d'uns 40 o 50 milions de persones. Testimonis de la remota activitat humana són la Cova de Kebara, a Israel, i altres restes de cultures caçadores-recol·lectores nòmades del Plistocè i semisedentàries de l'Epipaleolític. La zona occidental dels voltants del riu Jordà i al nord de l'Eufrates -amb ciutats com Jericó- van donar lloc a la primera cultura neolítica datada al voltant del 9000 aC.
Aquesta regió, juntament amb la Mesopotàmia definida a l'est del creixent, entre els rius Tigris i Eufrates, van amalgamar una complexa realitat de cultures d'ençà de l'edat del bronze, fet pel qual la zona ha rebut el nom de Bressol de la civilització. Des de l'edat de bronze, la zona de conreu s'ha anat ampliant a causa de l'extensió del regadiu, en una zona de condicions severes de calor i salinitat edafològica. L'afavoriment en l'aparició de l'agricultura en el creixent es creu deguda no sols a la fàcil irrigació pels rius de la zona, sinó també a una bondat climàtica que va afavorir el creixement de plantes anuals, de llavors comestibles i amb una major productivitat al llarg de les estacions que no pas les plantes perennes. Al creixent, hi van coincidir les avantpassades espècies neolítiques més importants: el blat, l'ordi, el lli, el cigró, el pèsol, la llentia i d'altres, així com les cinc espècies d'animals domesticats més importants: la vaca, la cabra, l'ovella, el porc i el cavall.
Mesopotàmia lang=ca|miniatura|Expansió aproximada de l'Imperi Neobabilònic durant el regnat de Nabonid (556-539 aC).