miniatura|Galileo Galilei jutjat per la Inquisició La inquisició va ser un seguit d'institucions judicials, majoritàriament a l'Església Catòlica Romana, d'origen medieval i que tenien com a missió vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies (les idees que l'Església considerava falses). La primera inquisició s'estableix a Llenguadoc l'any 1184, amb la crida del papa Luci III als bisbes a establir tribunals per lluitar contra els càtars.
Definició i objectius miniatura|Tribunal del Palau de l'Inquisidor a Birgu, Malta. El manual d'Eymeric recomana que l'acusat estigui assegut en un banc baix sense respatller. Avui dia, el terme Inquisició s'aplica popularment a qualsevol dels tribunals regionals o institucions nacionals posteriors que treballaven contra heretges o altres delinqüents contra el dret canònic de l'Església Catòlica. Tot i que el terme Inquisició s'aplica normalment als tribunals eclesiàstics de l'Església Catòlica, a l'edat mitjana es referia pròpiament a un procés judicial organitzat.
El terme Inquisició prové de la paraula llatina medieval , que descrivia un procés judicial basat en el dret romà, que va tornar a utilitzar-se durant la baixa edat mitjana. Va ser una nova forma de judici menys arbitrària que va substituir la i procés que requeria un denunciant o utilitzava un procés contradictori, sent el més injust el judici per ordalia i el judici secular germànic per combat. Henry A. Kelly conclou que la inquisició va ser "una innovació brillant i molt necessària en el procediment judicial, instituïda pel més gran advocat-papa de l'Edat Mitjana" i que les pràctiques abusives posteriors s'haurien d'identificar com una perversió del procés inquisitorial original.
Teòricament, la Inquisició, com a tribunal eclesiàstic, no tenia jurisdicció sobre els musulmans i els jueus com a tals. Malgrat diverses excepcions, com l'infame exemple del Sant Nen de La Guardia la Inquisició es preocupava principalment pel comportament herètic dels adeptes o conversos catòlics (inclosos els conversos forçats).
Els inquisidors «eren anomenats així perquè aplicaven una tècnica judicial coneguda com a inquisitio, que es podria traduir com a «investigació» o «investigació». «En aquest procés, que ja era àmpliament utilitzat pels governants seculars (Enric II el va utilitzar àmpliament a Anglaterra al segle XII), un inquisidor oficial demanava informació sobre un tema específic a qualsevol persona que sentís que tenia alguna cosa a oferir». «La Inquisició» normalment es refereix a tribunals regionals específics autoritzats a ocupar-se del comportament herètic dels adeptes o conversos catòlics (inclosos els conversos forçats). Igual que amb les inquisicions de sedició, les inquisicions d'heretgia se suposava que utilitzaven els procediments estàndard de la inquisició: aquests incloïen que l'acusat havia de ser informat dels càrrecs, tenia dret a un advocat i dret d'apel·lació (al papa). L'inquisidor només podia iniciar un procediment d'heretgia si hi havia una opinió pública general sobre la «infàmia» de l'acusat (en lloc d'una denúncia o acusació formal) per evitar la pesca o el cobrament d'opinions privades. Tanmateix, aquestes inquisicions podien procedir amb una mínima distracció per part dels advocats, la identitat dels testimonis estava protegida, es permetien els testimonis contaminats i, un cop declarats culpables d'heretgia, no hi havia dret a un advocat. No obstant això, molts inquisidors no van seguir aquestes normes escrupolosament, sobretot des de finals del 1300: molts inquisidors tenien formació teològica, no jurídica.
Antecedents Ja en el III Concili de Toledo de l'any 589 s'ordenava als bisbes que investiguessin per arrancar de soca-rel «el sacrilegi d'idolatria fermament implantat a Hispània i Septimània».
En el XVI Concili de Toledo (693), es va dir que «el bisbe que no es preocupi de la seva extirpació» (referint-se al paganisme) «seria destituït i hauria de passar un any fent penitència».
Vegeu també Període catòlic visigot Abans del , l'Església Catòlica suprimia el que creien que era heretgia, generalment mitjançant un sistema de proscripció eclesiàstica o empresonament, però sense utilitzar la tortura,: L'ús judicial de la tortura era encara feliçment desconegut... i poques vegades recorrien a execucions. Diversos clergues i teòlegs s'oposaven a aquests càstigs, tot i que uns quants països castigaven l'heretgia amb la pena de mort. El papa Sirici, Ambròs de Milà i Martí de Tours van protestar contra l'execució de Priscil·lià, en gran part com una interferència indeguda en la disciplina eclesiàstica per part d'un tribunal civil. Tot i que àmpliament considerat com un heretge, Priscil·lià va ser executat com a bruixot. Ambròs es va negar a donar cap reconeixement a Ítaci d'Ossonuba, no volent tenir res a veure amb els bisbes que havien enviat heretges a la mort.Hughes, Philip (1979). History of the Church Volume 2: The Church In The World The Church Created: Augustine To Aquinas. A&C Black. pàgines 27–28,
Al , per contrarestar la propagació del catarisme i altres heretgies, el processament d'heretges es va fer més freqüent. L'Església va encarregar als concilis compostos per bisbes i arquebisbes l'establiment d'inquisicions (la Inquisició Episcopal). El papa Luci III va emetre la butlla Ad abolendam (1184), que condemnava l'heretgia com a contumàcia envers l'autoritat eclesiàstica. La butlla Vergentis in Senium del 1199 estipulava que l'heretgia es consideraria, en termes de càstig, igual a la traïció (Lesa majestat), i el càstig també s'imposaria als descendents dels condemnats.
La primera Inquisició es va establir temporalment al Llenguadoc (sud de França) el 1184. L'assassinat del llegat papal del papa Innocenci III Pere de Castellnou, pels càtars el 1208 va desencadenar la Croada Albigesa (1209–1229). La Inquisició es va establir permanentment el 1229 (Concili de Tolosa), dirigida en gran part pels dominics a Roma i més tard a Carcassona, al Llenguadoc.
El 1252, la butlla papal Ad extirpanda, després d'un altre assassinat per part dels càtars, va encarregar al cap d'estat el finançament i la selecció d'inquisidors de les ordres monàstiques; això va causar friccions en establir un tribunal competitiu amb els tribunals del bisbe.
Inquisició episcopal
La Inquisició va ser creada per mitjà de la Butlla Ad abolendam, promulgada el 4 de novembre de 1184 pel papa Luci III desencadenant la Croada albigesa com un instrument per combatre el catarisme al sud de França. Cap al 1215 també l'arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca es determinà a combatre el catarisme, especialment a la zona del Montsant i a Prades. El mètode no era el de la inquisició, sinó que manava als monjos de la cartoixa d'Escaladei que sortissin de la seva clausura a predicar contra l'heretgia. L'èxit no degué ser durador, ja que durant tot el , i part del XIV, romangueren càtars per aquesta zona. La Inquisició va tenir un paper important en la destrucció definitiva del catarisme durant els segles i majoria del .
Durant aquesta època els bisbes actuaren segons el seu criteri.
Inquisició pontifícia El 1231, Gregori IX proclamà la butlla Excommunicamus, origen d'una inquisició dirigida directament pel papa. La missió encomanada era la de localitzar, processar i evacuar sentència contra sospitosos. El papa nomenava els inquisidors, sovint dominics, però no sempre. Aquesta institució reforçava el poder del papa davant dels altres bisbes i per damunt de reis i prínceps.
L'autoritat religiosa és la que limitava a inquirir i arribà a condemnar. La sentència l'executà l'autoritat laica. Des de l'XI Concili de Toledo (675) hi hagué també antecedents de la prohibició de "matar… mutilar…ordenar a un altre que ho faci". És l'any 1252, quan el papa Innocenci IV en la butlla Ad extirpanda va autoritzar la tortura per tal que el processat confessés. S'indica, però, que sigui "sense mutilar ni posar en perill la vida de l'acusat".
Aquesta Inquisició pontifícia es va consolidar a Occitània, Provença, Milà, Gènova, Florència … també a la corona d'Aragó, on entre els inquisidors hi havia el dominic i conseller reial d'alt nivell de cultura Sant Ramon de Penyafort. A l'entorn de 1230 arribaren molts càtars des d'Occitània a Catalunya. Els concilis de la província eclesiàstica Tarraconense se'n feren ressò des d'aquest anys fins al 1318. La Inquisició Papal va arribar a Catalunya el 1232.
Coincidint en l'època, l'heretgia seguia combatent amb prèdiques, molt valorades pel poble senzill, especialment les dels franciscans, i més tard també les dels carmelites. No hi havia notícies d'heretgies més enllà de l'any 1321, any de la darrera prèdica carmelitana a les terres de Prades. La Inquisició morí per manca de feina.
El procediment inquisitorial s'iniciava amb l'arribada dels inquisidors a una localitat específica, que sol·licitava en primer lloc la col·laboració de les autoritats civils que, de negar-se a prestar-la, incorrien en l'excomunió o l'entredit segons el grau de desacatament. Es concedia un període de gràcia (Edicte de Gràcia) durant el qual els heretges podien lliurar-se lliurement. Passat aquest període s'acceptaven denúncies de qualsevol persona, fins i tot de delinqüents i altres heretges (Edicte de Fe). Els denunciats mai coneixien els delators suposant què n'hi hagués. L'acusació exacta també es considerava secret sumarial.
Dos informants solien ser suficients per aixecar càrrecs. Passat el termini sense confessar, al presumpte heretge se li confiscava la propietat. Llavors el tribunal convocava al sospitós, l'interrogava i tractava d'obtenir la confessió necessària per a la condemna. L'inquisidor no podia acusar directament, sinó que havia d'obtenir una confessió.
El concili de Narbona de 1235, ordenà que les sentències es fessin fonamentades en proves irrefutables, i, sota criteri que és "preferible un culpable en llibertat que un innocent condemnat". Se sap, però, que sovint els presos ignoraven fins i tot quins eren els càrrecs. Tenien un advocat defensor, però que limitava la seva funció a recomanar la confessió dels càrrecs.
Una butlla papal de 1252 va autoritzar els inquisidors l'ús de la tortura per obtenir confessions. La tortura no s'entenia com un càstig, sinó que era un mitjà de fomentar la confessió i sobretot servia d'exemple a altres persones que podien rebre el mateix tractament. Si una persona confessava i es mostrava penedit, els magistrats aplicaven penes menors.
Un cop el Tribunal declarava heretge a l'acusat, se li aplicava un càstig. Aquest podia ser, una flagel·lació, un dejuni, una peregrinació, posar-se una gramalleta, o una multa econòmica. Els càstigs més extrems, i a la vegada més coneguts, van ser la cadena perpètua i l'execució. Atès que per a l'Església era pecat el vessament de sang, els condemnats eren lliurats a les autoritats seculars per a la seva execució, generalment en la foguera.
La Inquisició alemanya