El World Trade Center 7, o WTC 7, és un edifici de Nova York situat al complex del World Trade Center, al Lower Manhattan. El nom 7 World Trade Center es refereix a dos edificis: l'estructura original, completada el 1987 i destruïda l'11 de setembre del 2001, i l'estructura actual, inaugurada el 2006. Els dos edificis els va construir Larry Silverstein, llogater del solar, que és propietat de l'Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey.
El WTC 7 original, de planta trapezoidal i amb la façana de granit vermella, tenia una altura de quaranta-set pisos. Un pas elevat de vianants connectava l'edifici amb la plaça del World Trade Center. El WTC 7 es va construir sobre una subestació d'energia de la Consolidated Edison (Con Ed), cosa que va implicar un seguit de restriccions inusuals en el disseny de la seva estructura. Quan finalment es va inaugurar, el 1987, Silverstein va tenir dificultats per atreure-hi llogaters. El 1998 Salomon Brothers va firmar un lloguer a llarg termini, i es va convertir en el principal arrendatari de l'edifici. L'11 de setembre de 2001, l'edifici va quedar danyat per l'esfondrament de les Torres Bessones, i la seva integritat estructural va quedar compromesa pel seguit d'incendis que s'hi van declarar aquella mateixa tarda. El WTC 7 original es va desplomar a les 17.20 de l'11 de setembre a causa de l'efecte combinat de tots dos factors.
La construcció del nou WTC 7 va començar l'any 2002 i es va acabar el 2006. Té cinquanta-dues plantes d'altura i continua estant sobre la subestació elèctrica de Con Ed, tot i que ara ocupa menys superfície que l'edifici original per no interrompre el pas de Greenwich Street, que va de TriBeCa («Triangle Below Canal Street») fins a Battery Park travessant la zona del World Trade Center; en l'espai que antigament ocupava el WTC 7 avui també hi ha un petit parc. El nou edifici és limitat pels carrers de Greenwich, Vesey, Washington i Barclay. El disseny actual del WTC 7 posa més èmfasi en la seguretat, amb un nucli de formigó armat, escales més amples i uns suports d'acer més resistents al foc.
Construcció original (1983-2001) El WTC 7 original era un edifici de 47 plantes, dissenyat per Emery Roth & Sons amb una façana de granit vermella. El gratacel tenia 186 m d'altura, amb una planta trapezoïdal de 101 m de llarg i 43 m d'ample. La companyia Tishman Realty & Construction es va encarregar de la construcció, que es va iniciar el 1983. La torre es va inaugurar el març de 1987, convertint-se en el setè edifici del complex World Trade Center.
El WTC 7 es va aixecar sobre una estació elèctrica subterrània de la companyia Con Edison, que havia estat construïda el 1967. La subestació tenia una fonamentació semiprofunda mitjançant pous, que va ser dissenyada per suportar el pes d'un futur edifici de 25 plantes i 55.700 m² de construcció. En ser l'edifici del WTC 7 més gran va caldre cobrir una zona més àmplia que la planejada originàriament en construir la subestació. i el seu disseny estructural va respondre a aquestes característiques. La fonamentació existent, posada el 1967, va ser utilitzada junt amb una altra de nova. En les plantes 5a a 7a, es va construir un sistema reductor de transferència de càrrega, amb un entramat de suports i bigues que transferia les càrregues a la base petita i proporcionava estabilitat i la distribució lateral de les càrregues entre la fonamentació nova i vella. A partir de la 7a planta, l'estructura del nou edifici era una típica estructura reticular, amb suports en el centre i en el perímetre, i sent les càrregues laterals resistides per moments als marcs perimetrals.
miniatura|esquerra|Vista del WTC 7 original des de la plataforma d'observació del WTC (14 d'agost de 1992) miniatura|Gelosia estructural de transferència de càrrega, usada entre les plantes 5a i 7a per redistribuir la càrrega als fonaments. Una rampa d'entrada/sortida, que va servir per al complex World Trade Center, va ocupar un quart de l'est de la zona del WTC 7, el qual era obert sota de la tercera planta, proporcionant espai per a la sortida de camions a la rampa de sortida. El revestiment de protecció contra el foc de l'estructura d'acer era a base d'un guix Monokote, que tenia una resistència al foc de 2 hores per a les bigues i de 3 hores per als suports.
Les instal·lacions de l'edifici van ser disposades en les plantes 4a a 7a, inclosos 12 transformadors en la 5a planta, diversos generadors i uns dipòsits de combustible de 91.000 litres de gasoil —utilitzats per l'Oficina d'Administració d'Emergència, Salomon Smith Barney i d'altres—Article: Study of Building Performance in the WTC Disaster , al Fire Protection Engineering de James Milke, 2003 Diversos components per a la distribució del gasoil es van disposar en les plantes baixes, fins a la novena.
Com a mesura de seguretat després de l'atemptat amb explosius del 26 de febrer de 1993 del World Trade Center, l'alcalde Rudy Giuliani va decidir ubicar el Centre d'Ordre d'Emergència i els seus tancs de combustible en el WTC 7. I això possiblement també va contribuir a incrementar el risc de l'edifici en l'atemptat de l'11 de setembre de 2001."Rudy Giuliani's 5 Big Lies About 9/11: On the Stump, Rudy Can't Help Spreading Smoke and Ashes About His Dubious Record, " Village Voice 8-14 d'agost del 2007, pàg. 22-36.
Cada planta tenia 4.366 m² d'espai lliure per a oficines en renda, una planta més gran que la de la majoria dels gratacels de la ciutat. En total, el WTC 7 tenia 174.000 m² d'espai d'oficina. A més, la coberta de la torre incloïa un petit àtic a l'oest i un altre cos d'instal·lacions major situat en la part est. Dos ponts connectaven el complex principal del World Trade Center amb el tercer pis del WTC 7, sobre el carrer Vesey (Vesey Street).
Al vestíbul de l'edifici hi havia tres murals de l'artista novaiorquès Al Held: The Third Circle, Pa North XII i Vorces VII. Una escultura d'Alexander Calder, anomenada WTC Stabile (també coneguda per altres noms com The Cockeyed Propeller i Tres Ales), presidia la petita plaça davant l'edifici.
Arrendataris miniatura|esquerra|El WTC 7, darrere, a l'esquerra de les Torres Bessones (març de 2001).
El juny de 1986, abans de finalitzar la construcció, Silverstein va firmar un contracte d'arrendament de l'edifici complet amb Drexel Burnham Lambert, per un termini de 30 anys i una quantitat de 3.000 milions de dòlars. Al desembre de 1986, després de l'escàndol comercial d'Ivan Boesky, Drexel Burnham Lambert va cancel·lar el lloguer deixant que Silverstein trobés altres arrendataris. Spicer & Oppenheim va acceptar llogar el 14% de l'espai, però només per períodes d'un any. El Dilluns Negre (19 d'octubre de 1987) i altres factors adversos van afectar el mercat immobiliari del Baix Manhattan i Silverstein no va poder trobar arrendataris per a l'espai restant. L'abril de 1998, Silverstein havia baixat el lloguer i fet altres conccessions.
El novembre de 1988, Salomon Brothers va renunciar als seus plans de construir un nou complex més gran en el centre de Manhattan, a Columbus Circle i, al seu lloc, va subscriure el lloguer, durant 20 anys, de les primeres 19 plantes del WTC 7. L'edifici va ser renovat en 1989 per a satisfer les necessitats de Salomon Brothers. Tres plantes de l'edifici van haver de ser suprimides i els seus llogaters reallotjats en altres plantes. Es van habilitar tres plantes comercials de doble alçària i es van necessitar per a això més de 350 tones d'acer. En la cinquena planta es van instal·lar nou generadors dièsel com a part d'una central elèctrica de suport. «Essencialment, Salomon està construint un edifici dins d'un altre -i és un edifici ocupat, el que complica la situació», va declarar un representant de Silverstein Properties. El treball, poc habitual, va ser possible perquè l'edifici havia estat dissenyat, segons va dir Larry Silverstein, per permetre que «parts senceres de plantes siguin retirades sense afectar la integritat estructural de l'edifici, suposant que algú pogués necessitar plantes de doble altura».
L'11 de setembre de 2001 Salomon Smith Barney era el llogater més important del WTC 7, ja que ocupava 111.750 m² (el 64% de l'edifici), incloses les plantes 28a a 45a. Altres grans arrendataris eren ITT Hartford (11.400 m²), el Banc internacional American Express (9.900 m²), Estàndard Chartered Bank (10.350 m²), la «Securities and Exchange Commission» (9.850 m²), el Concili Regional Internal Revenue Service (8.400 m²) i el Servei Secret dels Estats Units (7.900 m²). Els arrendataris més petits eren la «New York City Office of Emergency Management», NAIC Securities, Federal Home Loan Bank, First State Management Group Inc., Provident Financial Management i el «United States Immigration and Naturalization Service». El Departament de Defensa dels Estats Units (DOD) i la CIA compartien la planta 25a amb l'IRS. Les plantes 46a i 47a eren plantes tècniques d'instal·lacions, com ho eren també les primeres sis plantes i part de la 7a.
Enderrocament miniatura|El WTC 7 en flames, després que les Torres Bessones s'esfondressin l'11 de setembre.
Quan l'11 de setembre de 2001 la Torre Nord es va esfondrar, les runes van colpejar al WTC 7, causant forts danys en la part sud. La part inferior d'aquesta zona sud de l'edifici va ser fortament afectada: danys a la cantonada sud-est, des de la 8a a la 18a planta; una gran esquerda vertical en la part central inferior que s'estenia almenys deu plantes; i altres danys en plantes ja molt altes, com la 18a. El WTC 7 estava equipat amb un sistema de ruixadors antiincendis, però el sistema tenia molts punts vulnerables, entre ells requerir l'activació manual de les bombes elèctriques contra el foc, per la qual cosa no era un sistema completament automàtic. Els controls dels ruixadors en cada planta tenien amb prou feines una sola connexió per activar les bombes i el sistema requeria més potència que el que proporcionaven les bombes per impulsar l'aigua. Una pèrdua d'energia a les bombes i els danys en l'estructura van suposar el no funcionament dels ruixadors, a més que la pressió de l'aigua era baixa i insuficient per a alimentar-los.
Després de l'ensorrament de la Torre Nord, alguns bombers van entrar al WTC 7 per revisar l'edifici. Van procurar extingir qualsevol resta de foc, però la baixa pressió de l'aigua va entorpir els seus esforços. Un gran foc va cremar durant la tarda en les plantes 11a i 12a i les flames van ser visibles des de la zona est de l'edifici. Durant la tarda, van ser vistes flames en les plantes 6a a 10a, 19a a 22a i 29a i 30a. Aproximadament a les 2:00 pm, els bombers van advertir una protuberància a la cantonada sud-oest del WTC 7, entre les plantes 10a a 13a, el que era un senyal que l'edifici era inestable i podia esfondrar-se. Aquella mateixa tarda els bombers també van escoltar cruixits que venien de l'edifici. Prop de les 15.30 h i com que el WTC 7 possiblement s'ensorraria, Daniel Nigro, cap del FDNY, va decidir suspendre les operacions de rescat, la retirada de restes i la recerca entre les runes en les proximitats de l'edifici, evacuant l'àrea per garantir la seguretat del personal. A les 5:20 pm, el WTC 7 es va ensorrar, però ja havia estat evacuat, per la qual cosa no hi va haver cap mort.