miniatura|La serralada dels Andes La serralada dels Andes s'estén des de Veneçuela fins a la Patagònia i travessa tota l'Amèrica del Sud (l'Argentina, Xile, el Perú, Bolívia, l'Equador, Colòmbia i Veneçuela). En aquests dos darrers països es ramifica i arriba quasi fins al Carib.
La seva part meridional serveix de frontera natural entre Xile i l'Argentina. A la zona central, els Andes s'eixamplen i formen una regió de terres altes coneguda com lAltiplà o Altiplà Andí. L'Altiplà és compartit pel Perú, Bolívia i Xile. La serralada s'estreny de nou al nord del Perú i es torna a eixamplar a Colòmbia.
La seva màxima altitud és el cim de l'Aconcagua, en la província de Mendoza (l'Argentina). És la muntanya més alta d'Amèrica, i queda just per sota de l'altura dels 7.000 metres. Hi ha, en canvi, 102 pics amb més de 6.000 metres d'altitud.
La serralada dels Andes es va formar al final de l'era secundària, durant el període anomenat Cretaci superior, pel moviment de subducció de la placa de Nazca sota la placa sud-americana. Els moviments sísmics i l'activitat volcànica posterior han tingut molta més importància en la configuració del relleu que els agents erosius externs. En la morfologia actual s'hi troben elevades serralades, juntament amb extensos altiplans longitudinals paral·lels als grans eixos muntanyosos.
miniatura|L'Aconcagua
Etimologia Hi ha diverses teories pel que fa a l'etimologia del topònim Andes; la més probable és la paraula quítxua Anti amb el significat de cresta elevada; alguns suposen que deriva d'una altra paraula també runa simi (quítxua): Antisuyu, una de les quatre suyu o parts de l'imperi dels inques. No obstant és més probable que el nom d'aquest suyu provingués de la serralada en qüestió.
Molt més dubtosa és l'etimologia espanyola procedent de la paraula andén tot i que sí que és probable que els espanyols modifiquessin la paraula quítxua anti en notar que era freqüent als vessants d'aquesta serralada els cultius mitjançant terrasses o andenes. Cal fer notar que els quitúes del Tawantinsuyo solien denominar "Anti" als sistemes muntanyosos més occidentals que assenyalaven aproximadament els límits d'aquest imperi. Per aquest motiu algunes de les elevades Serres Pampeanes com la de l'Aconquija eren incloses en els "Anti" encara que en realitat pertanyien a sistemes orogràfics independents.
Geologia
miniatura|Cono de Arita, Salta (Argentina) Els Andes són el resultat del moviment de les plaques tectòniques, un fet que succeeix des del període Mesozoic. Els Andes s'han aixecat per la subducció de plaques oceàniques per sota de la placa Sud-americana. Les plaques que actualment són subduïdes són la de Cocos, Nazca, i l'Antàrtica. Abans de formar-se els Andes, el marge occidental de Sud-amèrica ja havia estat el lloc de diverses orogènies.
Alguns sectors dels Andes presenten activitat volcànica com a resultat de la fusió parcial de la falca del mantell que sol ocórrer en zones de subducció. El vulcanisme als Andes es distribueix en l'actualitat principalment en quatre sectors: la Zona volcànica nord (Colòmbia, l'Equador), la Zona volcànica central (l'Argentina, Bolívia, Xile, el Perú), la zona volcànica sud (l'Argentina, Xile) i la zona volcànica austral (l'Argentina, Xile). La manca de vulcanisme entre les tres zones volcàniques del nord, a Veneçuela, es pensa que es deu a una subducció d'angle baix en aquests llocs.
En els Andes Peruans i Patagons gran part dels massissos corresponen a batòlits de tonalita, granodiorita i granit que corresponen a antigues càmeres magmàtiques que han estat deixades al descobert per una combinació d'alçament tectònic i erosió. Els batòlits més grans són el Batòlit Costaner peruà, el Batòlit Nord Patagó i el Batòlit Sud Patagó.
Orogènia La banda occidental de la placa sud-americana ha estat el lloc de diverses orogènies preandines des d'almenys el Proterozoic tarda i principis de Paleozoic quan els terrenys i microcontinents van xocar i es van fusionar amb l'antic crató de l'est de Sud-amèrica, llavors el part Sud-americana de Gondwana.
La formació dels Andes moderns va començar amb els esdeveniments del Triàsic quan Pangea va començar a trencar-se i desenvolupar divisions. Va continuar a través del període Juràssic. Va ser durant el període Cretaci quan els Andes van començar a prendre la seva forma actual, per elevacions, falles i plegats de roques sedimentàries i metamòrfiques dels cratons antics cap a l'est. L'augment dels Andes no ha estat constant i regions diferents han tingut diferents graus d'estrès tectònic, elevació, i erosió.
Les forces tectòniques per sobre de la zona de subducció al llarg de tota la costa occidental de Sud-amèrica on la placa de Nazca i una part de la placa antàrtica llisquen per sota de la placa sud-americana produint un continu esdeveniment orogènic, i això com a resultat alguns terratrèmols i erupcions volcàniques en l'actualitat. A l'extrem sud, una de les principals falles transformants separa Terra del Foc de la petita placa de Scotia. A través de 1.000 km de llarg del Pas de Drake hi ha les muntanyes de la Península Antàrtica al sud de la placa de Scotia, que semblen una continuació de la cadena dels Andes.
Vulcanisme
miniatura|Fotografia de satèl·lit amb les altes planes de la Serralada dels Andes en el primer pla, amb una línia de volcans joves que s'enfronten al, molt més baix, desert d'Atacama
La serralada dels Andes té molts volcans actius, que es distribueixen en quatre zones volcàniques separades per zones d'inactivitat. El vulcanisme andí és el resultat de la subducció de la placa de Nazca i la placa antàrtica per sota de la placa sud-americana. El cinturó se subdivideix en quatre zones principals volcàniques que estan separades l'una de l'altra per zones no volcàniques. Els volcans del cinturó són molt diferents en termes d'estil de l'activitat, els productes i la morfologia. Mentre que algunes diferències poden explicar-se per la zona volcànica on es troba el volcà, hi ha diferències significatives, fins i tot dins de les zones volcàniques i entre amb els volcans veïns. Tot i ser lloc per al tipus calc-alcalí i el vulcanisme de subducció, el cinturó volcànic dels Andes ofereix un gran nombre d'ajustaments vulcanotectònics, com ara els sistemes de rift i les zones extensionals, falles transpressionals, la subducció de la dorsal oceànica i cadenes de muntanyes submarines, a part d'una àmplia gamma de gruixos de l'escorça i rutes d'ascens del magma, i una quantitat variable de l'escorça.
Zones miniatura|Machu Pichu, Andes peruans miniatura|Huascarán, Cordillera Blanca, Perú miniatura|El pic Bolívar, Andes venezolans miniatura|Huayna Potosí, Andes bolivians miniatura|Nevado del Tolima, Andes colombians miniatura|El Cerro Aconcagua, Andes argentins, el cerro més alt de la serralada La classificació de les diverses zones de la serralada andina ha anat canviat al llarg del temps, predominant, durant un llarg període, una nomenclatura associada a les divisions politicoadministratives. Encara se sol parlar d'Andes veneçolans, colombians, equatorians, etcètera. El 1973, el geòleg Augusto GansserGansser, A. 1973. Facts and theories on the Andes. Journal of the Geological Society, Vol. 129, p. 93-131. va proposar una divisió basada en l'observació científica de les característiques morfològiques de la serralada:
Andes septentrionals: a nord del golf de Guayaquil (4 °S), l'Equador, els Andes veneçolans, els Andes colombians i els Andes equatorians. Andes centrals: entre el golf de Guayaquil i el golf de Penas (46 °30´S), Xile, Andes peruans, bolivians, i argentino-xilens. Andes australs: al sud del golf de Penas, Andes patagons i Andes del foc (l'Illa Gran de la Terra del Foc).
Els Andes septentrionals i australs s'anomenen també Andes de Tipus Col·lisionals, per haver-se format per l'abducció de l'escorça oceànica. Els Andes centrals corresponen als anomenats Andes de Tipus Andí, desenvolupats per a la subducció de l'escorça marina.Ramos, V.A., 1999. Plata tectonic setting of the Andean Cordillera. Episodes, 22 (3): 183-190.
La geologia també proveeix altres classificacions més detallades de les zones andines.
Subregions Andes septentrionals Andes del Carib: a la costa del mar Carib, sobretot a l'est del llac Maracaibo. Zona de subducció horitzontal de Bucaramanga: al nord de la latitud de Bogotà, excloent l'àrea anterior. Zona volcànica nord (ZVN): entre la latitud de Bogotà i la del golf de Guayaquil.
Andes centrals Zona de subducció del Perú: entre la latitud del golf de Guayaquil i la del llac Titicaca. Zona volcànica central (ZVC): entre la latitud del llac Titicaca i el límit sud del desert d'Atacama. Zona de subducció horitzontal Pampeana: entre el límit sud del desert d'Atacama i l'àrea de l'Aconcagua. En esta franja s'hi troben els pic més alts de l'Amèrica del Sud. Zona volcànica sud (ZVS): fins a la latitud del golf de Penas.
Andes australs Zona volcànica austral (ZVA): des de la latitud del golf de Penas fins als confins de l'Illa Gran de la Terra del Foc i altres illes adjacents. Andes patagons: correspon a la zona al sud del cerro Tronador a Xile i l'Argentina, fins a l'estret de Magallanes, on s'interromp totalment la cadena muntanyosa. Les seves altituds mitjanes oscil·len entre els 1.500 i els 2.000 metres, arribant en algun punt fàcilment a superar els 3.500 metres sobre el nivell del mar. Destaca dins d'aquesta cadena muntanyosa el massís del Paine, un grup de torres granítiques de més de 3.000 msnm, que s'eleven sobre llacs i glaceres de la Patagònia xilena. En aquesta part els Andes són dominats per dos gegantescos camps de gel que constitueixen les reserves d'aigua dolça més grans del món fora de les zones polars (l'Antàrtida i Groenlàndia). Andes del foc o serralada de Darwin: immediatament al sud de l'estret de Magallanes, els Andes tornen a fer gala de majestuositat amb alçades superiors als 2.000 metres i dominats per un camp de gel amb glaceres que cauen cap al canal de Beagle.
Descripció de les zones principals Andes septentrionals Al sud de Colòmbia, a la frontera amb l'Equador, els Andes constitueixen una sola serralada amb pics volcànics de fins a 5.000 msnm, però cap al nord, al nus de les Pastures (Nudo de los Pastos, en castellà), es divideix ràpidament en dues serralades anomenades respectivament Occidental i Central, i d'aquesta se'n desprèn l'Oriental.
La serralada Central està separada de l'Occidental, una distància mitjana de 400 km, per una falla geològica ocupada pel riu Patía al sud i pel riu Cauca al nord. La serralada Oriental gradualment es va separant cap a l'est, creant la conca del riu més important de Colòmbia, el riu Magdalena. Aquesta serralada s'estén cap al nord i al Departament de Norte de Santander se subdivideix en dos braços; el braç oriental penetra al territori de Veneçuela, on obté el nom de serralada de Mérida de les que les seves continuacions naturals donen pas a la formació Lara-Falcón i tenen una allunyada relació amb les serralades del Litoral Central (Caracas, Valencia, Maracay) i Oriental (Puerto La Cruz, Barcelona (Veneçuela)).
El braç occidental, anomenat Serralada del Perijá, es desprèn d'aquesta cap al nord i forma la frontera natural colombianoveneçolana i gradualment va perdent alçada i arriba al Carib a la punta Gallinas a la península de Guajira, a l'extrem nord de Colòmbia. Al Perijá s'acosta a la Sierra Nevada de Santa Marta formant una vall per on passa el riu César. La Serra Nevada de Sant Marta és l'estructura muntanyosa més alta de Colòmbia: 5.775 metres, i a més, és la muntanya costanera més alta del món.