Itamar Augusto Cautiero Franco (Salvador, 28 de juny de 1930 – São Paulo, 2 de juny de 2011) fou un polític brasiler. Fou President del Brasil entre el 2 d'octubre de 1992 i 1 de gener de 1995.
Infància Era el fill petit d'Augusto Cèsar Stiebler Franco i d'Italia Cautiero. El pare, Augusto César, va morir poc abans del seu naixement. La mare va donar a llum en un vaixell de cabotatge, un paquebot que feia la ruta entre Rio de Janeiro i Salvador. El registre civil del seu naixement va ser expedit a la capital bahiana, on la seva mare vídua i els germans s'hi dirigien per a viure-hi amb un oncle.
La seva família era de Juiz de Fora (Minas Gerais), on van tornar al cap d'uns anys, i on va completar la secundària i va graduar-se en Enginyeria civil el 1955. Després de formar-se, va servir al cos d'enginyers de l'exèrcit del Brasil.
La vida pública abans de la presidència esquerra|miniatura|251x251px|Itamar Franco als anys setanta. Itamar va entrar en política a la meitat dels anys 50, afiliant-se al Partit Laboralista Brasiler. Va ser candidat a regidor de Juiz de Fora el 1958, i a vicealcalde el 1962, sense èxit.
Amb l'adveniment de la dictadura al país el 1964, i la posterior instal·lació en el país del bipartidisme, Itamar s'afilià al Moviment Democràtic Brasiler (MDB). Va disputar l'alcaldia amb el partit opositor al règim, obtenint sengles victòries en les eleccions municipals de 1966 i 1972. El novembre de 1974, va dimitir com a alcalde per competir, amb succés, les eleccions al Senat Federal com a representant del seu estat, Minas Gerais. Elegit senador, ràpidament va guanyar pes dintre de l'MDB, del què va ser elegit vicepresident dues vegades, el 1976 i 1977.
A principis dels 1980, el sistema multipartidista és restablert al país. Els dos partits únics desapareixen i Itamar esdevé membre fundador del PMDB, successor polític de l'MDB. El 1982 Itamar és reelegit senador, al mateix temps que el seu company de partit, Tancredo Neves, és elegit governador de Minas Gerais.
Durant el seu mandat, Franco va ser un ferm defensor de la campanya de Diretas Já!, un moviment social que pretenia recuperar el sistema d'elecció directa al Brasil. Amb el rebuig de l'esmena proposada per Dante de Oliveira, els militars van convocar novament unes eleccions presidencials indirectes. Al col·legi electoral reunit per a l'elecció presidencial, Itamar votaria al candidat de l'oposició, Tancredo Neves, qui resultaria vencedor dels comicis.
Amb la vacant deixada per Neves a l'executiu mineiro, va voler ser candidat a governador, però va ser rebutjat pel partit. Llavors, Itamar va deixar el PMDB i va afiliar-se al Partit Liberal, amb el què va participar de les eleccions. El resultat final va ser prou ajustat, éssent derrotat per Newton Cardoso per una diferència de l'1% dels vots. Així doncs, Itamar Franco va continuar al Senat, fins que va acabar el seu mandat l'any 1990.
Actuació a l'Assemblea Constituient Pel que fa a l'activitat parlamentària, Itamar va participar en la tasca de l'Assemblea Nacional Constituent, que va començar la singladura el 1 de febrer de 1987 i va ser el líder del PL al Senat. Va votar a favor de trencar relacions entre el Brasil i els països que desenvolupen una política de discriminació racial, la legalització de l'avortament, del pagament d'un 50% addicional per les hores extra, la jornada laboral de 40 hores setmanals, les jornades ininterrompudes de sis hores de treball, el període de preavís mínim proporcional al temps de treball, la sobirania popular; la nacionalització del subsol, la nacionalització del sistema financer, el topall al pagament de les càrregues del deute extern, i la creació d'un fons per donar suport a la reforma agrària. Estava en contra de la pena de mort, del presidencialisme i de l'ampliació del mandat del president José Sarney.
Eleccions presidencials de 1989 El 1989, el jove (però cada cop més influent) governador d'Alagoas, Fernando Collor, del PMDB, va decidir postular-se a la presidència del Brasil, en les primeres eleccions directes des de 1960. Duia temps actuant com una de les veus més crítiques contra el govern de José Sarney, fins aleshores company de partit. Cercant el favor de la poderosa esfera política de la regió Sud-est, va convidar Itamar Franco a acompanyar-lo com a candidata a la vicepresidència del país. El polític mineiro va acceptar l'oferiment, deixant el Partit Liberal per a enrolar-se en el Partit de Reconstrucció Nacional (PRN).
Presentant-se com una oposició radical al president José Sarney i proposant un programa de modernització econòmica de caràcter liberal, Collor és elegit president i Itamar Franco vicepresident de la República. El nou govern va prendre possessió el 15 de març de 1990.
A la Vicepresidència de la República Inaugurat el nou govern, Itamar ràpidament s'allunyà de Collor, per divergències en aspectes importants de les polítiques econòmiques i financeres adoptades pel nou govern. Ell va criticar públicament el procés de privatització i l'aplicació dels fons de la venda d'empreses estatals, què, a parer seu, haurien d'haver-se emprat en l'àrea social. La tensió entre ells va arribar al màxim quan Collor va remodelar el gabinet ministerial l'abril de 1992, incorporant-hi excàrrecs de l'antic règim militar, com Celio Borja, Pratini de Morais i Ângelo Calmon de Sá. Setmanes més tard, com a protesta, Franco va desvincular-se del PRN.
Mesos després d'arribar a la presidència, sovint Collor va ser ser centre d'una sèrie d'acusacions de corrupció per part dels mitjans. El fracàs del Pla Collor (un paquet de mesures econòmiques centralitzadores promoguda pel president) i la denúncia del seu germà sobre la trama de finançament ilegal al seu partit i compra-venda de favors amb empresaris afins; va acabar derivant en una gran campanya política per obrir-li un procés d'impeachment. D'ençà, Itamar Franco va posar èmfasi en demostrar en públic les diferències amb el cap de govern.
El 29 setembre de 1992, la Cambra de Diputats va votar aclaparadorament a favor d'autoritzar l'obertura d'un procés de impeachment de Collor. El 2 d'octubre, quan el procés va iniciar-se efectivament, Collor va ser suspès de les funcions presidencials, motiu pel qual Franco va jurar el càrrec com a president interí fins, almenys, a la conclusió del judici al Senat Federal. Va renunciar a celebrar cap mena de cerimònia d'investidura, una mostra de prudència que va ser ben rebuda pel poble. Va fer una reestructuració profunda als ministeris i va proposar una política d'entesa nacional.
El 29 de desembre, hores abans de rebre el veredicte de culpabilitat, Collor va signar la renúncia a la presidència.
A la Presidència de la República miniatura|329x329px|Imatge oficial de Franco investit amb la faixa presidencial. El Brasil estava enmig d'una greu crisi econòmica, on la hiperinflació va passar del 472,70 % el 1991, al 2.477,15 % el 1993, un registre mai vist al país. Itamar va canviar de ministre d'economia en diverses ocasions, fins que Fernando Henrique Cardoso, es va fer càrrec del Ministeri d'Hisenda. Cardoso era membre del Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB) i l'aleshores Ministre d'Afers Exteriors, .
Plebiscit de 1993 L'abril de 1993, en compliment dels requisits de la Constitució de 1988, el govern va organitzar un referèndum per a l'elecció de la forma de govern al Brasil. Gairebé el 30% dels votants no es va presentar o van cancel·lar el seu vot. Dels que van assistir a les urnes, el 66% va votar a favor de la República, enfront del 10% a favor de la monarquia. El presidencialisme va rebre al voltant del 55% dels vots, mentre que el parlamentarisme va obtenir un 25% dels vots. D'acord amb els resultats obtinguts, el país va preservar el seu règim polític.
Pla Real El febrer de 1994, el govern de Franco va decidir canviar la moneda, passant a emprar el real brasiler. El programa d'implementació, conegut com "Pla Real", va ser elaborat per Cardoso i un equip d'experts liderat per l'economista Edmar Bacha. va aconseguir estabilitzar l'economia i va posar fi a la crisi hiperinflacionista.. Acessado em 2013-11-08. Mercès a l'èxit del seu pla, Fernando Henrique Cardoso va ser nomenat candidat al relleu d'Itamar, qui va ser el primer president des d'Artur Bernardes (1926) en proposar i donar suport actiu al seu successor. Cardoso va ser elegit president l'octubre de 1994, obtenint majoria absoluta en el primer torn, i va jurar el càrrec el dia 1 de gener de 1995.
Després de la presidència Tres mesos després de deixar l'Alvorada, Franco va ser nomenat ambaixador a Portugal, i l'agost de 1996 va ser el cap de la delegació brasilera a l'Organització d'Estats Americans a Washington, Estats Units. Amb tot, l'expresident va esdevenir un fort crític del govern de Fernando Henrique Cardoso, posicionant-se en desacord amb el programa de privatització de les empreses estatals, com ara la minera Companhia Vale do Rio Doce.
El 1997 va anunciar que havia tornat a afiliar-se al seu antic partit, el PMDB. Tenia previst postular a la presidència en les eleccions de 1998, però va veure com la idea es difuminava després que Cardoso promogués una esmena constitucional, aprovada a continuació pel Congrés Nacional, que permetia la reelecció dels càrrecs executius (presidents, governadors i batlles) per a un segon mandat consecutiu. Fins i tot amb aquest canvi en les regles electorals, Itamar va intentar convèncer el seu partit per a representar el partit en els comicis. El PMDB, emperò, va cedir a l'enorme pressió exercida per Cardoso —que volia evitar a tota costa tenir-lo com adversari— i va preferir formar una coalició electoral amb el PSDB, enlloc de presentar una candidatura pròpia. Aquesta va ser una de les raons de la ruptura d'Itamar amb Fernando Henrique Cardoso.
Itamar, llavors, va decidir presentar-se al govern de l'estat de Minas Gerais. S'hi va enfrontar al governador titular, Eduardo Azeredo, del PSDB. Cardoso, centrat en la seva reelecció, i en l'intent de no crear conflictes amb els aliats del PMDB, va decidir no involucrar-se en les eleccions mineiras. Això va afavorir Franco, que va vèncer Azeredo en el segon torn, amb el 57,62% dels vots.
Governador de Minas Gerais Des del seu primer any de mandat (1999), Itamar Franco va adoptar mesures contundents a Minas Gerais, com declarar una moratòria del deute estatal i reclamar-ne una auditoria. Tot i les crítiques del Banc Central del Brasil, va aconseguir reestructurar el deute i va reduir progressivament el dèficit. Itamar també va revertir privatitzacions de l’administració anterior, recuperant el control de la Companhia Energética de Minas Gerais i impedint la privatització de Furnas.
El seu govern es va caracteritzar per restaurar i reforçar l’administració pública, després del desmantellament previ, i per una política de centreesquerra fonamentada en una àmplia coalició de partits. Va combatre el clientelisme, eliminant subvencions i rebutjant negociar esmenes, fet que li va comportar nombrosos projectes rebutjats per l'Assemblea Legislativa de l'estat.
Franco va intentar novament que el PMDB apostés per ell de cara a les eleccions de 2002, però la cúpula del partit va optar per repetir l'aliança amb el PSDB. Desencisat, va deixar el partit i renunciar a la reelecció com a governador mineiro, donant a més el seu suport a la campanya d'Aécio Neves (PSDB). També va posicionar-se a favor de Lula da Silva (PT), en la quarta temptativa de l'exsindicalista d'arribar a la presidència del país. Després de les eleccions, Itamar va ser nomenat ambaixador a Itàlia, càrrec del qual va dimitir el 2005. miniatura|Itamar Franco, Lula da Silva, F.H. Cardoso i José Sarney, 2005.
Darreres eleccions