La batalla de HastingsAnglès antic: Gefeoht æt Hæstingum; normand, Batâle dé Hastings. fou un fet d'armes esdevingut el 14 d'octubre del 1066 entre els anglosaxons d'Anglaterra, encapçalats pel rei Harold Godwinson, i els normands comandats per Guillem, duc de Normandia. Fou entaulada a uns 11 km al nord-oest de Hastings, prop de l'actual localitat de Battle (East Sussex), i acabà amb una victòria decisiva dels normands.
La mort del rei Eduard el Confessor sense descendència el gener del 1066 obrí una contesa entre diversos candidats a la seva successió. Coronat poc després de la mort d'Eduard, Harold hagué de fer front a les invasions de Guillem, el seu propi germà, Tostig, i el rei noruec, Harald Hardrada. El 20 de setembre del 1066, Hardrada i Tostig derrotaren un exèrcit anglès reunit a correcuita en la batalla de Fulford, però Harold els vencé en la batalla de Stamford Bridge cinc dies més tard. La mort de Tostig i Hardrada a Stamford Bridge deixà Guillem com a únic enemic seriós d'Harold. El 28 de setembre, mentre el rei i els seus homes encara es recuperaven de l'enfrontament anterior, Guillem desembarcà amb les seves forces a Pevensey, al sud d'Anglaterra, on establí un cap de pont per a la seva conquesta del regne. Harold es veié obligat a tornar al sud a marxes forçades, arreplegant forces pel camí.
No es coneix amb certesa el nombre de soldats que participaren en la batalla, atès que fins i tot les estimacions modernes varien considerablement. En canvi, la composició de les forces en conflicte no suscita gaire dubtes. La infanteria formava el gros de l'exèrcit anglès, que tenia pocs arquers a les seves files, mentre que en les forces invasores els soldats de peu tan sols constituïen la meitat de l'efectiu i combatien al costat de cavallers i arquers en igual nombre. Els exploradors normands frustraren l'intent d'Harold de sorprendre Guillem i el duc de Normandia, assabentat de la proximitat dels anglosaxons, sortí a plantar-los cara. La batalla durà des de les nou del matí fins a la posta del sol. Els invasors fracassaren en els seus primers intents de trencar les línies angleses, així que canviaren de tàctica i començaren a fer veure que fugien a la desbandada. Cada vegada que els anglesos queien en el parany, els normands es giraven i abatien els enemics que els empaitaven. La mort d'Harold, probablement en els últims compassos de l'enfrontament, conduí al col·lapse del seu exèrcit. Guillem seguí el seu camí i, després de sortir airós de diverses escaramusses, fou coronat el dia de Nadal del 1066.
Tot i que encara hi hauria revoltes i altres mostres de resistència a l'autoritat de Guillem, fou a Hastings que es dirimí la seva conquesta d'Anglaterra. Costa trobar dades sobre el nombre de baixes, però alguns historiadors calculen que hi perderen la vida uns 2.000 invasors i aproximadament el doble d'anglesos. Com a forma de penitència per la sang vessada durant la conquesta, Guillem fundà un monestir a l'escenari de la batalla, amb l'altar major de l'església abacial situat al punt exacte on havia mort Harold.
Antecedents
El 911, el rei carolingi Carles el Simple concedí part de la costa de Nèustria a una banda de vikings dirigida per Rol·ló. Fou un acord reeixit. Els nouvinguts no trigaren a adaptar-se a la cultura indígena, abandonant el paganisme, convertint-se al cristianisme i casant-se amb la població local, fins al punt que les seves terres passaren a ser conegudes com a «Normandia», nom derivat de Nortmann o Norðmaðr, que volia dir 'home del nord'. Amb el pas del temps, els normands estengueren el seu domini cap a l'oest. El 1002, el rei anglosaxó Etelred l'Indecís es casà amb Emma, germana del duc Ricard II de Normandia. Un dels seus fills, Eduard el Confessor, ascendí al tron anglès el 1042 després de molts anys d'exili a Normandia. Això conduí a la formació d'una poderosa facció normanda en la política anglesa, car Eduard explotà el suport dels seus antics amfitrions per consolidar-se en el poder, fent venir cortesans, soldats i clergues de Normandia i nomenant-los a càrrecs influents, particularment en l'Església. El rei, que no tenia descendents, renyí amb el formidable comte de Wessex, Godwin, i els seus fills i probablement li prometé el tron anglès al duc Guillem de Normandia.
Crisi de successió a Anglaterra Eduard morí el 5 de gener del 1066O, segons altres fonts, el 4 de gener, data que es considera poc probable. sense deixar un hereu clar. Diversos pretendents reclamaren el seu tron. El seu successor immediat fou el comte de Wessex, Harold Godwinson, l'aristòcrata més ric i poderós d'Anglaterra, fill de Godwin, el primer adversari d'Eduard. Fou elegit rei pel Witenagemot i coronat amb tota probabilitat per Ealdred, l'arquebisbe de York, tot i que els normands feren córrer el rumor que era Stigand, l'arquebisbe de Canterbury elegit de forma no canònica, qui havia oficiat en la cerimònia. El nou monarca es veia amenaçat per dos poderosos governants veïns: el duc Guillem afirmava que Eduard li havia promès el tron i que Harold havia jurat respectar aquesta decisió, mentre que el rei de Noruega, Harald Hardrada, reivindicava els seus drets, que emanaven d'un pacte entre el seu predecessor, Magnus el Bo, i un anterior rei d'Anglaterra, Harthacnut, segons el qual, si un dels dos moria sense hereu, l'altre heretaria Anglaterra i Noruega. Tant Guillem com Hardrada començaren a reunir tropes i naus per envair Anglaterra, cadascun per la seva banda.Altres pretendents entraren en escena més endavant. El primer fou Edgard Ætheling, nebot d'Eduard el Confessor i descendent del rei Edmund Ironside per via patrilineal. Era fill d'Eduard l'Exiliat, fill d'Edmund Ironside, i havia nascut a Hongria, on havia fugit el seu pare després de la conquesta d'Anglaterra per Canut el Gran. Després del retorn de la seva família a Anglaterra i la mort del seu pare el 1057, Edgard tenia clarament el vincle hereditari més fort al tron, però només tenia uns 13 o 14 anys en el moment de la mort d'Eduard el Confessor i, amb poca família per donar-li suport, la seva candidatura fou rebutjada pel Witenagemot. Un altre pretendent era Sweyn II de Dinamarca, que reclamava el tron com a net de Sweyn Forkbeard i nebot de Canut el Gran, però no feu cap intent de fer valdre els seus drets fins al 1069. Els atacs de Tostig Godwinson a principis de 1066 podrien haver estat l'inici d'una campanya pel tron, però després de ser vençut per Edwin i Morcar i abandonat per la majoria dels seus seguidors feu causa comuna amb Hardrada.
Invasions de Tostig i Hardrada
A principis del 1066, el germà exiliat d'Harold, Tostig Godwinson, feu una incursió al sud-est d'Anglaterra amb una flota reclutada a Flandes i posteriorment reforçada per naus de les Orcades. Amenaçat per la flota d'Harold, Tostig posà rumb al nord i saquejà poblacions de l'Ànglia de l'Est i Lincolnshire. Els germans Edwin de Mèrcia i Morcar de Northúmbria el feren tornar a les seves naus. Abandonat per la majoria dels seus seguidors, fugí a Escòcia a mitjans d'any. A principis de setembre, Hardrada envaí el nord d'Anglaterra al capdavant d'un estol de més de 300 vaixells que potser transportaven 15.000 homes. Les forces de Tostig, que feu costat al rei noruec en la seva pugna pel tron, engrossiren les files de Hardrada. Els noruecs descendiren sobre York i ocuparen la ciutat després de vèncer un exèrcit del nord d'Anglaterra comandat per Edwin i Morcar en la batalla de Fulford, lliurada el 20 de setembre.
Exèrcit anglès i preparatius d'Harold
miniatura|Escenari de la batalla de Stamford Bridge L'organització de l'exèrcit anglosaxó seguia línies regionals. El fyrd, una milícia local, prestava servei sota un magnat local, que podia ser un comte, bisbe o xèrif, i es componia de terratinents equipats per la seva comunitat per satisfer les necessitats militars del rei. Sembla que la principal unitat d'organització del fyrd era el hundred. En el seu conjunt, Anglaterra podia posar uns 14.000 homes sobre el camp de batalla. El fyrd servia durant dos mesos, excepte en casos d'emergència. Era poc habitual convocar el fyrd de tot el país; entre el 1046 i el 1065 només es feu tres vegades, el 1051, el 1052 i el mateix 1065. A més a més, el rei tenia un regiment personal d'homes d'armes, els huscarlas, que formaven el nucli dur de les forces reials. Alguns comtes també mantenien huscarlas en el seu seguici. Els thegnas, les elits terratinents locals, o bé combatien al costat dels huscarlas del rei o bé s'unien a les forces d'un comte o algun altre magnat. Tant el fyrd com els huscarlas eren soldats de peu. La principal diferència era que aquests últims portaven una millor armadura. Sembla que els anglesos tenien un grapat d'arquers.
El rei havia acampat a la costa meridional de Gran Bretanya des de la primavera, esperant la invasió de Guillem amb un gran exèrcit i una gran flota. El 8 de setembre, havent exhaurit les provisions, Harold no tingué més remei que dissoldre tant la milícia com la flota. En tenir coneixement del desembarcament de Hardrada, es dirigí cap al nord, arreplegant forces pel camí. El 25 de setembre, els anglosaxons agafaren els noruecs de sorpresa i els derrotaren en la batalla de Stamford Bridge. Les baixes dels noruecs, entre les quals hi havia Hardrada i Tostig, foren tan nombroses que només calgueren 24 vaixells per endur-se els supervivents. Tanmateix, la victòria anglesa sortí molt cara, puix que l'exèrcit d'Harold quedà tocat i afeblit a una gran distància del sud.
Preparatius i desembarcament de Guillem miniatura|upright=1.2|Havent desembarcat a Pevensey, Guillem bastí un castell a les ruïnes del fort romà. Les muralles exteriors daten de l'època romana, però els edificis supervivents del pati interior són posteriors a Guillem. Guillem reuní una gran flota i un gran exèrcit amb soldats de Normandia i la resta de França, incloent-n'hi molts de Bretanya i Flandes. Els preparatius duraren gairebé nou mesos, puix que el duc hagué de construir una flota des de zero.La llista de naus supervivents en menciona 776, fornides per 14 nobles normands. No esmenta la nau insígnia de Guillem, el Mora, que li havia donat la seva muller, Matilde de Flandes. El Mora apareix al Tapís de Bayeux amb un lleó com a mascaró de proa. L'afirmació d'algunes cròniques normandes que Guillem també hauria anat teixint aliances diplomàtiques ha estat posada en dubte. L'al·legació més coneguda és que el papa Alexandre II li hauria atorgat un estendard papal com a mostra de suport, detall que és esmentat en diverses fonts contemporànies. L'abril del 1066 aparegué al firmament el cometa de Halley, fet esmentat per fonts d'arreu d'Europa. Els cronistes contemporanis vincularen l'aparició del cometa a la crisi de la successió a Anglaterra.El cometa és representat al Tapís de Bayeux, que el relaciona amb la coronació d'Harold, tot i que la seva aparició fou posterior, del 24 d'abril a l'1 de maig del 1066. Es tracta de la il·lustració més antiga del cometa de Halley que ha sobreviscut fins a l'actualitat.