LEast London Line (ELL) és una línia de ferrocarril metropolità que formava part de la xarxa del metro de Londres, de color taronja en el mapa del metro. Circulava de nord a sud travessant l'East End i els Docklands, a Londres. Al sistema tarifari integrat pertanyia a la Zona 2. El servei va cesar el 22 de desembre del 2007 per obres i és reemplaçat temporalment per un servei especial d'autobusos.
L'East London Line s'està ampliant dins un programa d'inversions de Transport for London de 10 mil milions de lliures. La línia completa es reobrirà el 2010 i formarà part de la xarxa de London Overground. La línia passarà de ser una infraestructura menor a una àrteria clau del transport, convertint-se en un ferrocarril orbital enllaçant les àrees perifèriques de Londres.
Inaugurada el 1869 com el Ferrocarril East London (East London Railway), circulava per sota el riu Tàmesi a través del Thames Tunnel, que era la part més antiga de les infraestructures del metro de Londres. La línia, inicialment operada per sis companyies ferroviàries (després reduïdes a dos) va passar a formar part del metro londinenc el 1933. De les vuit estacions que tenia la línia, quatre eren soterrades i quan acabin les obres de la primera fase tindrà unes 23 estacions.
Història
L'era del metro de Londres
miniatura|esquerra|Wapping de l'East London Line. El control d'East London Railway va passar a mans de London Passenger Transport Board. Tot i que la infraestructura seguia sent de propietat privada, el servei de passatgers al llarg de la línia va passar a estar operada sota el nom de "East London Branch" de la línia Metropolitan. El 1948 es van nacionalitzar els ferrocarrils i va esdevenir part de British Transport Commission, juntament amb la resta del metro. Els serveis de mercaderies van continuar circulant per la línia fins al 1962, ocasionalment passaven trens des passatgers cap a Liverpool Street fins al 1966. La curta longitud de la via de connexió de Shoreditch i Liverpool Street es va retirar el 1966. El servei de Shoreditch també es va reduir, al convertir-se Whitechapel la terminal nord durant molt temps i finalment Shoreditch va tancar el 2006.
Els serveis cap a l'oest es van reduir de manera constant durant la primera era del metro. El servei de Hammersmith es va reduir a només les hores punta el 1936 i va ser retirat per complet en 1941, deixant el tram d'East London com un apèndix aïllat a la fi de la xarxa del metro de Londres. L'únic intercanviador amb el metro es trobava a Whitechapel. A les dècades de 1980 i 1990 es van fer dos connexions importants: A Shadwell es va fer un enllaç amb Docklands Light Railway el 1987, i a Canada Water un enllaç amb Jubilee Line el 1999.
La identitat de l'East London Line va canviar considerablement durant aquesta època. Als mapes del metro entre el 1933 i el 1968 era colorejada del mateix color que la Metropolitan Line. El 1970 va ser reanomenada "Metropolitan Line - East London Section", en el mateix color lila que la Metropolitan però amb ratlles blanques. A la dècada de 1980 va esdevenir una sola línia de nou, va recuperar el nom i el 1990 es va colorejar de color taronja.
El manteniment de la línia va passar al consorci Metronet el 2003 sota una societat publicoprivada, amb operacions de trens sota la responsabilitat de TfL.
Segons TfL, la línia ha transportat 10,7 milions de passatgers per any abans del tancament de 2007.East London Line (dades clau) , Transport for London
Característiques físiques East London Line era l'única línia del metro que no entrava a la Zona 1 de Travelcard. Era la segona línia més curta després de Waterloo & City Line, amb un viatge d'extrem a extrem de 14 minuts. Tenia una longitud de 9 quilòmetres amb nou estacions. Quan es va tancar el 2007 circulava en un túnel continu des de Whitechapel a Surrey Quays, amb la resta de línia en superfície.
Quan es va tancar, la línia connectava amb serveis de Southeastern a New Cross i Southern a New Cross Gate. També tenia enllaços amb altres línies del metro a Canada Water (Jubilee Line) i Whitechapel (District i Hammersmith & City Lines), i amb Docklands Light Railway a Shadwell
També existeix un enllaç amb Metropolitan Line i District Line al sud de Whitechapel via St Mary's Curve, fora de servei de passatgers des de 1941 però utilitzat per traspassar material rodant.
centre|miniatura|Mapa geogràfic de les zones 1 i 2.
Material rodant miniatura|Tren de la sèrie A Stock a Surrey Quays L'East London Line utilitza trens de la sèrie que també eren utilitzants a Metropolitan Line, els A60 i A62 Stock (Metro de Londres) fabricats per Cravens de Sheffield en dos lots entre 1960 i 1962. Que es van actualitzar el 1994 amb millores de la suspensió, il·luminació, calefacció i ventilació. El material rodant s'intercanvia regularment amb l'utilitzat a Metropolitan Line i portaven tant els mapes de l'East London com de la Metropolitan.
Cinc trens de quatre cotxes donaven servei a la línia, un dels trens més curts de la xarxa per la poca llargària de les andanes. El baix nombre de trens feia que la línia fos sensible a interrupcions causades per vandalisme o fallades de trens, ja que cada tren assumia el 20% de la capacitat de la línia.
El manteniment lleuger tenia lloc en una cotxera petita al costat de New Cross, i els treballs més grans a Metropolitan Line, a la cotxera de Neasden. Entre el 1985 i 1987 van circular trens de la sèrie D78 Stock abans de ser reemplaçats per A60 i A62 Stock de nou.
Nous trens Com a part de l'actualització de l'East London Line es reemplaçaran els trens de la sèrie A el 2010. El 31 d'agost de 2006 es va anunciar que Bombardier havia estat l'empresa escollida per proveis 20 unitats de trens de quatre cotxes per a l'East London Line i 24 unitats de 3 cotxes de doble voltatge per a North London Line. Al juliol de 2007 es va anunciar que s'afegien tres trens més per a l'East London Line.
Els trens seran de la sèrie British Rail Class 378 basat en el disseny d'Electrostar que són aparentment similars als de la classe 376 que opera al sud-est d'Anglaterra.
Serveis d'autobús de substitució El 10 de juny de 2006 es van introduir els següents serveis de substitució dels serveis ferroviàris: ELS Whitechapel - Shoreditch (dilluns-divendres 7:00-10:30 i 15:30-20:30, dissabte 7:00-15:30). Retirat el 19 de juliol de 2008 i substituït per una ampliació en hora punta de ELW.
El 23 de desembre de 2007 es van introduir els següents serveis: ELC New Cross Gate - New Cross - Surrey Quays - Canada Water (dilluns-divendres cada 5–10 minuts, caps de setmana cada 15 minuts). ELP Canada Water - Rotherhithe (cada 15 minuts). Retirat el 24 de febrer de 2008 a causa de la falta d'ús: els bitllets són vàlids entre Bermondsey i Canada Water a la rute 381. ELW Whitechapel - Shadwell - Wapping (cada 10 minuts, tardes i caps de setmana 15 minuts). Ampliat des de Whitechapel a Shoredtich (dilluns-dijous 7.00-10.30 i 15.30-20.30, dissabte 7.00-15.30) des del 19 de juliol de 2008.
Estacions miniatura|Mapa geogràfic. Estacions de la línia East London ordenades de nord a sud:
Shoreditch - oberta el 10 d'abril de 1876, el primer servei del metro va circular el 31 de març de 1913 i es va tancar al públic el 9 de juny de 2006. Whitechapel - estació d'ELR va obrir el 10 d'abril de 1876, el primer servei del metro va circular per les andanes d'ELR el 31 de març de 1913. Enllaça amb les línies District i Hammersmith & City. Shadwell - va obrir el 10 d'abril de 1876, el primer servei del metro va circular l'octubre de 1884. Enllaç amb Docklands Light Railway. Wapping - va obrir el 7 de desembre de 1869, el primer servei del metro va circular l'octubre de 1884. Rotherhithe - va obrir el 7 de desembre de 1869, el primer servei del metro va circular l'octubre de 1884. Canada Water - va obrir el 17 de setembre de 1999. Enllaç amb la línia Jubilee. Surrey Quays - va obrir el 7 de desembre de 1869, el primer servei del metro va circular l'octubre de 1884. Reanomenada Surrey Docks el 1911.
bifurcació de la línia: New Cross Gate - les andanes d'ELR van obrir el 7 de desembre de 1869, el primer servei del metro va circular l'1 d'octubre de 1884. Enllaç amb serveis de Southern (estació principal oberta des del 1839 com New Cross, i reanomenada el 1923). New Cross - estació d'ELR va obrir l'1 d'abril de 1880, el primer servei del metro va circular l'1 d'octubre de 1884. Enllaç amb serveis de Southeastern (estació principal oberta des del 1850).
Nota: hi hagué dues estacions anomenades New Cross fins que New Cross Gate va ser anomenada així el 1923 dsprès de l'agrupació.
Extensions
L'East London Line s'està ampliant en dues fases. La fase 1, prevista la seva finalització al juny de 2010, parteix de Whitechapel cap a Highbury & Islington i al sud cap a Crystal Palace i West Croydon. La fase 2, aprovada però no totalment financiada,"Replacement for doomed rail line 'is £50m short'" , Southwark News, 4 setembre de 2008 parteix a l'oest cap a l'estació de Clapham Junction. 23 de maig de 2008.
Propostes i problemes Les ampliacions de l'East London Line s'han debatut durant molts anys. Durant la dècada de 1980 Transport for London considerava la conversió de la línia per esdevenir un ferrocarril lleuger similar a Docklands Light Railway, o el restabliment de la connexió amb Liverpool Street."A working party set up by London Regional Transport and British Rail to examine potential sites for light railway networks in London has revealed its findings." Financial Times, 5 de febrer de 1987. "Booming Tube lines may be extended", The Times, 10 d'abril de 1987. El 1989 es va proposar una ampliació cap al nord fins a Dalston i al sud fins a Dulwich i Peckham Rye, compartint vies i estacions amb parts de diferents línies del metro: Bakerloo Line, District Line i Metropolitan Line. Es va estimar que el cost d'aquest últim projecte podria pujar uns 100 o 120 milions de lliures i que es podria obrir l'ampliació el 1994."Dalston-Dulwich Tube likely to go ahead", Financial Times, 22 de desembre de 1989.
El projecte d'ampliació es va proposar diverses vegades durant la dècada de 1990 però es va abandonar repetides vegades per la manca de suport governamental i la manca de finançament. El nomvembre de 1990, el Secretari de Transport Cecil Parkinson va rebutjar la proposta parlamentària que hauria autoritzat el projecte"Way open for private rail link to City of London." The Guardian, 21 de november de 1990. i dos anys més tard els plans es van posposar indefinidament a causa de les retallades de finançament del metro de Londres."The cuts run deep for London Underground." Financial Times, 14 de november de 1992. Una altra proposta es va forumar el 1993"East London Line - London Underground to seek consent." Estates Gazette, 4 de desembre de 1993. i que va rebre el suport en una enquesta pública del 1994. El projecte va ser finalment aprovat pel Govern del Regne Unit el 1996"Final approval given for powers to construct East London Line northern extension." Department of Transport, 16 de gener de 1997. però la manca de finançament va forçar que el projecte quedés en suspens el 1997."Where Tube axe falls." The Times, 21 de february de 1997.