Kandahar (en paixtu کندهار [Kandahār] o قنذار [Qandahār]; en persa کندهار [Kandahār] o قندهار [Qandahār]; en darí قندهار [Kandahār]) és una ciutat de l'Afganistan, capital de la província homònima, situada a 500 km al sud-oest de Kabul. La província tenia 886.000 habitants (2002) (724.000 habitants el 1960), i a la capital hi viuen uns 450.300 habitants (2006), que eren 120.000 el 1960. És la segona ciutat de l'Afganistan i principal centre de comerç, especialment per a productes agrícoles. Té un aeroport internacional i una extensa xarxa viària. També està comunicada per via terrestre amb Quetta, al Pakistan. Peshawar i Kandahar són les principals ciutats del poble paixtu. Forma un oasi entre els rius Tarnak i Arghandab.
miniatura|esquerra|Carrer
Història Hi ha restes prehistòriques a les veïnes Mundigak i Deh Morasi Ghundai d'entre el 4000 i el 2000 aC, amb l'establiment de poblacions que ja comerciaven amb el nord-est de l'Índia, i amb Iran i les estepes de l'Àsia central. miniatura|esquerra|Aeroport de nit
Amb els aquemènides fou part de la satrapia d'Harahuvat; a les tauletes de la fortalesa de Persèpolis s'esmenta el viatge entre Susa i Kandarash. Al , la regió produïa un vi molt apreciat que esmenta l'autor indi Kautilya i era coneguda a Occident pel nom d'Aracòsia (Harahuvat) i la ciutat seria la Αραχωοίας d'Isidor de Carax, esmentada tanmateix per altres historiadors.
miniatura|Pedra gravada d'Aixoca La regió fou conquerida per Alexandre el Gran, que va fundar segurament al lloc de l'antiga Αραχωοίας la ciutat d'Alexandria d'Aracòsia o Alexandròpolis (330 aC), situada a uns 5 km a l'oest-sud-oest de la moderna ciutat, al lloc anomenat actualment shahr-i kuhna. Segons una part dels historiadors, la dominació grega es va acabar vers el 304 aC pel tractat entre Seleuc I Nicàtor i Chandragupta (Sandracottus), que va fixar la frontera entre els mauryes i selèucides al riu Helmand a l'oest de Kandahar, però aquesta suposició tendeix a ser descartada modernament, encara que sí que se sap que el tercer rei de la dinastia Maurya, Aixoca, va governar aquest territori, directament o per mitjà del reconeixement dels seus governants locals; a la meitat del , Aixoca hi va gravar inscripcions en unes pedres, algunes de les quals en grec i arameu o grec (descobertes el 1958 i 1963). El budisme s'hi va introduir en aquest segle i Kandahar tenia un monestir i una estupa.
Més tard, al final del , la província torna a aparèixer en mans d'Antíoc III el Gran (223 aC al 187 aC) per passar seguidament a Demetri I de Bactriana (primer terç del ) i després al rei Mitridates I de Pàrtia, que va regnar del 173 al 176 aC i s'hauria apoderat de la regió vers l'inici del seu regnat. Durant els regnats de Fraates II de Pàrtia (136-127 aC) i Artaban II de Pàrtia (127-124 aC), els nòmades saces van envair el territori des del nord procedents de l'Àsia central i van ocupar Aracòsia i Drangiana (reanomenada Sakastana, després Sistan).
No se sap quan fou restablert el domini part sobre la regió, però en temps d'Isidor de Carax (segle I aC) la província o almenys una part estava governada pels parts, que l'anomenaven "Índia blanca" (Indike Leuke), i serien membres de la família Suren, que s'haurien independitzat en començar el segle I formant el Regne indopart. A la segona meitat del , va passar dels indoparts a mans dels kushana i els kushanshah, que la van dominar un tres segles fins als primers anys del , quan va passar a mans dels haytala o heftalites, una branca meridional dels quals va governar Zabulistan. Estava en el seu poder quan els àrabs van arribar a la regió a la meitat del . El regne hindú establert a Gandhara amb centres a Udabhandapur i Wayhind va afavorir la conversió dels hefatlites a l'hinduisme i la desaparició del budisme.
Els àrabs van ocupar Sistan i van establir una posició avançada a Bust. La regió fou anomenada al-Rukhkhadj (arabització d'Aracòsia) i també Zamindawar i Bilad al-Dawar. La dinastia local dels zunbils del Zabulistan hi estenia el seu poder i tenien la seva capital en una vila i fortalesa anomenada Djarwin/Djurwin. En temps de Muàwiya I (661-680), el governador del Sistan, Abbad ibn Ziyad ibn Abi, va atacar Kandahar i la va ocupar després d'un dur combat i li va donar el nom dAbbadiya (agafat del seu propi nom); en aquest temps, la regió va pagar tribut al califat, però Abbad fou cridat el 681 i la regió es va perdre; al final del , només depenia nominalment del Sistan o Sidjistan, però de fet resistia a la penetració dels musulmans.
Un dels sobirans zunbils va derrotar greument el governador delegat de Sistan, Ubayd Allah ibn Abi Bakra, a Zamindawar (698) i per posar fi a la resistència i dominar tota la regió, el governador de l'Iraq al-Hajjaj ibn Yússuf va enviar des de Kirman un gran exèrcit comandat pel general Abd al-Rahman ibn al-Ashath; pel seu magnífic equipament, l'exèrcit fou conegut com l'''exèrcit dels galls d'indi (Djaysh al-tawawis); Ibn al-Ashath va arribar a Sistan el 699 i va posar les tropes locals al càrrec del seu comandament; va envair Zabulistan establint guarnicions a les posicions que ocupava i un servei de correu entre aquestes; quan va arribar a les muntanyes, va retornar a Bust deixant per a la campanya del 700 una penetració més agosarada. Però quan va informar al-Hadjdjadj, aquest estava impacient i li va ordenar avançar ràpidament amb amenaça de ser substituït pel seu germà Ishak, i li va escriure diverses cartes pressionant i injuriant-lo greument tractant-lo d'incapaç i tou, deixant entendre a més a més que no retiraria les tropes (a les quals no agradava servir tan lluny) fins a la victòria. Al-Ashath va convocar els seus oficials i es va proclamar la rebel·lió; Ibn al-Ashath va oferir un pacte al zunbil de Kabul, que aquest va acceptar immediatament (en cas de victòria de la rebel·lió el zunbil gaudiria d'avantatges, en cas de derrota hauria de donar asil a al-Ashath). Al-Ashat fou derrotat i va fugir cap al Sistan; una vegada aquí, el seu amil (governador militar) de Zarandj li va refusar l'entrada; el de Bust la va obrir però el va fer presoner; el zunbil de Kabulistan es va presentar i va obligar l'amil a deixar lliure el general, i complint la seva paraula, se'l va emportar protegit fins a la vall de Kabul. Al-Ashat va reprendre la lluita, però se'n va retirar per les divisions entre els rebels, i es va refugiar altre cop amb el zunbil de Kabulistan. Durant un parell d'anys, el governador iraquià va pressionar el zunbil perquè li lliurés el seu protegit i finalment aquest va cedir; es diu que abans de ser lliurat al-Ashath fou mort pel mateix zunbil o va morir de malaltia i el seu cap fou enviat al governador, però el relat més repetit és que, quan estava encadenat en el castell de Rukhkhadj (Aràcosia) per ser lliurat, es va tirar daltabaix arrossegant l'home que li aguantava les cadenes (704).
Així doncs, la regió d'Aracòsia amb Kandahar va romandre de fet en poder dels zunbils al . Els historiadors musulmans van tenir tendència a considerar-la com a part nominal de la província del Sind, potser perquè els habitants del Zamindawar (Aracòsia estava al costat d'aquesta regió i formaven part dels dominis del zunbil) adoraven el déu Zun, que tenia similituds amb els déus hindús. En una data a l'entorn del 737, hi va fer una expedició el governador del Sind Amr ibn Muhammad ibn Kasim, que va arribar a Multan, Caixmir i un altre lloc que segons uns historiadors fou Kandahar i segons d'altres Gandhara, a l'Indus superior, segurament Wayhind, capital dels hindushàhides. En aquest temps, la regió s'anomenava Zamindawar i al-Rukhkhadj i la principal ciutat era Pandjway o Bandjway seguida per Tiginabad (a un dia de viatge de Bust). miniatura|esquerra|Moderna capella de Baba Wali Amb Harun ar-Raixid (786-809), el governador de Khorasan, al-Fadl ibn Yahya al-Barmakí (793-795) hi va enviar dues expedicions el 795. Durant el mandat d'al-Mamun (813-833), un nou atac va comportar la captura del zunbil i la seva conversió a l'islam; els zunbils van pagar tribut al governador del Khorasan Abd-Al·lah ibn Tàhir (828-845) en diners i esclaus.
Sota Yaqub ibn al-Layth, el safàrida, els àrabs va arribar a la zona, van derrotar el zunbil i van ocupar Gazni, Bust, Bamiyan, Kabul i les mines del Panjshir vers el 870/871) i van governar des de Zarandj. Els elefants de la zona i els ídols pagans, enviats a Bagdad, van causar sensació. Però els zunbils de Zabulistan tornaven a dominar la vall al final del , emparentats com estaven a la branca de Kabul (Kabulxahs o hinduxahides)
Finalment, foren eliminats pels gaznèvides al final del . En aquest temps, Kandahar havia esdevingut una vila musulmana que va tenir un creixement notable, amb formació de la fortalesa (kala), les seves muralles (madina, shahrastan) i barris (rabad). Amb la destrucció del centre gaznèvida de Lashkaria Bazar (Kalayi Bist) pel gúrida Ala al-Din Husayn el 1151, Kandahar va assolir la posició capdavantera com a ciutat principal de la regió. miniatura|Vall d'Arghandab El 1212 va caure sota domini de Coràsmia i el 1222 fou ocupada pels mongols, quedant a la frontera amb els ulus de Txagatai i formant part del kanat d'Hulagu (1256) si bé probablement Genguis havia assignat la zona al seu fill Txagatai i els txagataïdes es van anar infiltrant de manera pacífica.Aubin, L'Ethnogénèse des Qaraunas, Turcica I, 1969 El 1271 els il-kànides van rebre amistosament al deposat kan de Txagatai Mubarak Xah i li van concedir el govern dels neguderis, un cos de tropes turcomongoles establert a Kandahar, estretament relacionat amb un altre cos similar, els karaunes (establerts a Kunduz i Baghlan). Mubarak Xah va morir el 1276 en lluites al sud-est de Pèrsia, i els seus successors, prínceps txagataïdes, aviat es van distanciar de la lleialtat al kan Il-kan per decantar-se a favor del kan de Txagatai.Aubin considera que els neguderi -i segurament algun altre secció dels karaunes- es van considerar sotmesos al kan de Txagatai des del principi, però Karl Jahn i Peter Jackson consideren que el desplaçament de la lleialtat no es va produir fins a finals de segle