miniatura|Bec de tisora negre (Rynchops niger) considerat sovint a la família dels rincòpids miniatura|Xatrac bengalí (Thalasseus bengalensis) considerat sovint a la família dels estèrnids Els làrids (Laridae) són una família d'ocells marins de l'ordre dels caradriformes (Charadriiformes) que típicament habiten zones costaneres de gairebé tot el Món.
La família Laridae, comunament coneguda com a gavines, abasta una diversa gamma d'espècies d'ocells que es troben principalment en entorns costaners i aquàtics. Els membres d'aquesta família es caracteritzen per la seva adaptabilitat, comportament social i grandàries variables, que poden diferir significativament entre els diferents gèneres. Aquesta família es divideix en dues subfamílies principals: Larinae, que inclou gavines, i Sterninae, que inclou els xatracs.Klaus Malling Olsen i Hans Larsson. Gulls: A Guide to Identification. (2003) Princeton University Press 304 pag. ISBN 978-0691116274
Són en general ocells grans, en la seva majoria de plomatge gris, blanc o negre, sovint amb senyals negres al cap o les ales. Tenen pics robustos, bastant llargs. Les espècies varien en grandària des de la gavina menuda de 120 g i 29 cm, al gavinot atlàntic d'1.75 kg i 76 cm.
Característiques generals Els ocells de la família Laridae són típicament de grandària mitjana a gran, amb algunes espècies que exhibeixen trets físics distintius que les diferencien. La majoria té ales llargues i cossos esvelts, la qual cosa els permet planejar amb gràcia sobre l'aigua. La coloració del seu plomatge varia, sent moltes espècies una combinació de plomes blanques, grises i negres. Una característica notable de moltes gavines és el seu bec robust, sovint adaptat per a furgar i caçar, mentre que les gavines tendeixen a tenir becs més aerodinàmics, reflectint els seus hàbits de pesca.
La grandària dins de la família Laridae pot variar àmpliament. Per exemple, la Gavina d'esquena negra gran (Larus marinus), una de les espècies de gavina més grans, pot mesurar fins a 76 cm de longitud, amb una envergadura que supera els 1.5 metres. Aquesta espècie és coneguda per la seva constitució robusta, el seu pic pesat i la seva distintiva esquena negra. En contrast, la Gavina menuda (Larus minutus), que és una de les gavines més petites, mesura entre 28 i 36 cm de longitud, la qual cosa mostra que diversa pot ser la família en termes de grandària.
El color i els patrons del plomatge compleixen diverses funcions, des del camuflatge fins a les exhibicions d'aparellament. En moltes espècies de gavines, els adults exhibeixen una paleta de colors més apagada, típicament involucrant grisa i blanc, mentre que les gavines juvenils sovint tenen plomatges més clapejats o marrons, que els ajuden a barrejar-se en el seu entorn. La Gavina occidental (Larus occidentalis), per exemple, té una aparença distintiva de dos tons, amb un mantell gris i un cap blanc, mentre que els ocells més joves exhibeixen una coloració marró clapejada que canvia gradualment a mesura que maduren. David Allen Sibley. National Audubon Society. The Sibley Guide to Birds (2000) Alfred A. Knopf 544 pag. ISBN 978-0679451205
Por otro lado, las gaviotas se caracterizan por sus cuerpos alargados y alas puntiagudas.
Su esperanza de vida media suele ser elevada, con una edad máxima de cuarenta y nueve años para la gaviota argéntea.
Alimentació Les gavines s'alimenten de tot allò mínimament comestible: tot tipus d'animals marins, vegetals, insectes, carronya, ocells petits, com a coloms (a les quals ataca en vol), ous d'ocells (tant d'altres espècies com de la seva pròpia), pollastres, rates, a més en zones poblades s'alimenten d'aliments petits que roben als humans.
Els hàbits alimentaris entre les espècies de Laridae són altament variats, reflectint els seus rols ecològics. Les gavines són sovint alimentadores oportunistes, furgant menjar i consumint una àmplia gamma d'articles, incloent-hi peixos, crustacis, bivalves, rosegadors i fins i tot deixalles humanes. La Gavina argentera (Larus argentatus), per exemple, és notòria pel seu comportament de cerca d'aliment i la seva adaptabilitat, sovint vista farrejant prop de pobles costaners i vaixells pesquers.
En contrast, les gavines són principalment piscívors, depenent de les seves hàbils habilitats de caça per a atrapar peixos. Són conegudes per les seves espectaculars habilitats de busseig, sovint capbussant-se en l'aigua per a capturar preses.
Sovint és possible veure a les gavines en poblacions de l'interior, llunyanes a la costa, on arriben seguint el curs dels rius. La seva variada alimentació ha desplaçat a les poblacions costaneres fins a zones on mai s'havien vist abans. Aquests nous inquilins alteren i fins i tot erradiquen les poblacions locals d'ocells, que rares vegades són competència per a un ocell d'aquesta voracitat.
Hàbitat i distribució Les gavines són espècies típicament costaneres marines o costaneres de llacs i llacunes interiors, i volen grans distàncies. Les espècies de major grandària triguen fins a quatre anys a aconseguir el plomatge adult ple, si bé als dos anys la majoria de les espècies de gavines petites tenen plomatge adult. És típic veure-les volar al voltant dels vaixells pesquers a l'espera d'aliment.
La família Laridae té una àmplia distribució geogràfica, amb membres trobats en tots els continents, inclosa l'Antàrtida. Habiten en diversos entorns, des de costes i aiguamolls fins a llacs i rius interiors. Moltes espècies són migratòries, viatjant llargues distàncies entre les seves àrees de reproducció i hivernada.
Comportament El comportament social és un altre segell distintiu de Laridae. Moltes espècies són altament socials i sovint nien en colònies, la qual cosa pot proporcionar seguretat en números enfront dels depredadors. La Gavina de cap negre (Chroicocephalus ridibundus), per exemple, es troba sovint en grans grups durant la temporada de reproducció, creant colònies sorolloses al llarg de llacs i rius. Aquestes dinàmiques socials són crucials per a diversos aspectes del seu cicle de vida, incloent-hi la reproducció, l'alimentació i la defensa.
Les gavines també són conegudes per les seves complexes vocalitzacions, que serveixen per a comunicar-se entre si i establir territori. Els anomenats poden variar des del característic graznido de les gavines més grans fins als sons més melòdics de les gavines, la qual cosa contribueix a les seves interaccions socials.
Són ocells intel·ligents, posseeixen mètodes complexos de comunicació i una estructura social molt desenvolupada. Unes certes espècies, com la Larus argentatus, exhibeixen conductes complexes. Per exemple, moltes colònies de gavines mostren comportament d'assetjament (assetjament psicològic en anglès), atacant i assetjant a possibles predadors i altres intrusos.Alcock, J. (1998) Animal Behavior: An Evolutionary Approach (7th edition). Sinauer Associates, Inc. Sunderland, Massachusetts. Unes certes espècies (per exemple, la gavina areng) han exhibit un comportament d'ús de l'eina, utilitzant trossos de pa com a esquer amb el qual agafar peixos de colors, per exemple. Moltes espècies de gavines han après a coexistir amb èxit amb els éssers humans i han prosperat en els hàbitats humans. Uns altres confien en el cleptoparasitismo per a obtenir els seus aliments. S'ha observat que les gavines ataquen a les balenes vives, aterrant en la balena mentre es troba en la superfície, per a picar cap a fora trossos de carn.
La hibridació entre les espècies de gavina és bastant freqüent, encara que depenen de les espècies involucrades.
Nidificació Nien en colònies densament poblades, dipositen dues o tres ous clapejats en un niu compost de vegetació. Els pollets són precoços, nascuts amb una pelussa clapejada i amb mobilitat després de la sortida de l'ou.
Taxonomia La taxonomia de les gavines és complicada, especialment les de cap blanc. La família Laridae va ser introduïda (com Laridia) per l'erudit francès Constantine Samuel Rafinesque en 1815. Històricament, els Laridae estaven restringits a les gavines, mentre que els xatracs es col·locaven en una família separada, Sternidae, i els Rynchops en una tercera família, Rynchopidae. Els Anous s'incloïen tradicionalment en Sternidae. En la classificació de Sibley els làrids es consideraven a l'ordre dels ciconiformes i s'incloïa la subfamília Alcinae i els paràsits del gènere Stercorarius, ambdós grups actualment ubicats a famílies pròpies.Seqüència de Sibley Rev. 18/03/2012 Un estudi filogenètic molecular realitzat per Baker i els seus companys publicat en 2007 va trobar que les estirades del gènere Anous formaven un grup germà d'un clade que contenia a les gavines, Rynchops i les altres gavinetes. Més tard els làrids s'han classificat en tres grups amb categoria de subfamília (o encara famílies separades): els larins (Larinae) amb les gavines, els esternins (Sterninae) amb els xatracs, i els rincopins (Rynchopinae) amb els bec de tisora.Classificació del làrids en tres subfamílies a ADW Rev. 18/03/2012 A partir de 2007, arran els treballs de Baker et al.A.J.Baker, S. L. Pereira i T. A. Paton. 2007. Phylogenetic relationships and divergence times of Charadriiformes genera: Multigene evidence for the Cretaceous origin of at least 14 clades of shorebirds. Biol. Rev.18/03/2012 s'obtenen cladogrames que no admeten la validesa d'aquests grups.Cladograma dels làrids a Tree Life Project Rev. 18/03/2012 Així i segons el Congrés Ornitològic Internacional, gavines, xatracs i becs de tisora formen la família dels làrids, amb 23 gèneres i 102 espècies:Classificació dels làrids a l'IOC Rev. 18/03/2012 Ocells sovint classificats a la subfamília dels larins (Larinae) o a la família dels làrids (Laridae). Gènere Chroicocephalus, amb 12 espècies. Gènere Creagrus, amb una espècie: Gavineta cua de tisora (Creagrus furcatus). Gènere Hydrocoloeus, amb una espècie: Gavina menuda (Hydrocoloeus minutus). Gènere Ichthyaetus, amb 6 espècies. Gènere Larus, amb 24 espècies. Gènere Leucophaeus, amb 5 espècies. Gènere Pagophila, amb una espècie: Gavina d'ivori (Pagophila eburnea). Gènere Rhodostethia, amb una espècie: Gavina rosada (Rhodostethia rosea). Gènere Rissa, amb dues espècies. Gènere Xema, amb una espècie: Gavineta cuaforcada (Xema sabini). Ocells sovint classificats a la subfamília dels esternins (Sterninae) o a la família dels estèrnids (Sternidae). Gènere Anous, amb tres espècies. Gènere Chlidonias, amb 4 espècies. Gènere Gelochelidon, amb una espècie: Curroc (Gelochelidon nilotica). Gènere Gygis, amb una espècie: Xatrac blanc (Gygis alba). Gènere Hydroprogne, amb una espècie: Xatrac gros (Hydroprogne caspia). Gènere Larosterna, amb una espècie: Xatrac inca (Larosterna inca). Gènere Onychoprion, amb 4 espècies. Gènere Phaetusa, amb una espècie: Xatrac becgròs (Phaetusa simplex). Gènere Procelsterna, amb dues espècies. Gènere Sterna, amb 13 espècies. Gènere Sternula, amb 7 espècies. Gènere Thalasseus, amb 7 espècies. Ocells sovint classificats a la subfamília dels rincopins (Rhynchopinae) o a la família dels rincòpids (Rhynchopidae). Gènere Rynchops, amb tres espècies.
Baker i els seus col·legues van trobar que el llinatge Laridae es va separar d'un llinatge que va donar origen tant als estercoràrids com als àlcids abans del final del Cretaci en l'era dels dinosaures. També van trobar que els propis Laridae van començar a expandir-se a principis del Paleocè, fa uns 60 milions d'anys. El paleontòleg alemany Gerald Mayr ha qüestionat la validesa d'aquestes dates primerenques i va suggerir que es van usar fòssils inapropiats per a calibrar les dades moleculars. Els primers fòssils caradriformes daten només de l'Eocè tardà, fa uns 35 milions d'anys.