Tunísia o República de Tunísia () és un estat del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya les seves costes, al nord i a l'est del país. És el país més petit situat prop de la serralada de l'Atles. Aproximadament 40% d'aquesta nació està composta pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i adient per a l'agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.
Etimologia El nom del país deriva de Tunis, la capital del país, coneguda pels grecs clàssics com a Tynes. Al nom de la capital se li han atribuït diversos orígens: s'ha associat a la deïtat fenícia Tanit (també anomenada Tunit) o amb l'expressió amaziga ens que significa «caure.»
En l'àrab local, el mateix nom és usat tant per al país com per a la ciutat, تونس, i solament pel context pot hom destriar-los.
El nom va ser introduït pels geògrafs i historiadors francesos al començament del com a part dels seus esforços per donar noms als nous territoris i protectorats ocupats. La forma francesa Tunisie va ser adoptada en alguns idiomes europeus amb mínimes variacions com a nom distintiu per designar al país, com és el cas del català Tunísia.
Història
El territori de la Tunísia moderna va ser administrat gairebé tot sota el nom de la província romana d'Àfrica, i va esdevenir un dels graners de Roma. En el , els vàndals al comandament de Genseric, van envair la regió. En el , Belisari va recuperar la regió per a l'Imperi Romà d'Orient. En el , va esdevenir part de la dinastia Omeia i els abbàssides, sota el nom d'Ifríqiya; durant aquesta època, es va fundar la ciutat de Kairuan. Posteriorment, els amazics nadius van arribar el poder amb el beneplàcit del Califat Fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels Ziris. En el 1045, els ziris van renunciar al xiisme, i els fatimites van enviar, a Banu Hilal, una confederació de beduïns, per eliminar els ziris. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.
En el 1159, els almohades van dominar la regió, i foren expulsats en el pels hafsis, que van governar Ifríqiya. Allí es va refugiar i va morir Lluís IX de França, quan anava de camí a les croades. A principis del la corona d'Aragó va assolir controlar-ne algunes ciutats costaneres, que van perdre ràpidament davant l'Imperi Otomà, que va governar Ifríqiya des del 1574. Els governants turcs, els Begs, van obtenir un grau d'independència respecte a Turquia.
En el , els Begs van sol·licitar grans sumes de diners com a préstec a França, que va començar a considerar la colonització de Tunísia. El 12 de maig del 1881, França va declarar Tunísia un protectorat, després d'un acord en què va permetre l'ocupació britànica de Xipre; no obstant això, molt abans d'aquesta data, el govern beg tunisià havia perdut la seva autonomia.
Al final de la Primera Guerra Mundial, el 4 de juny del 1920, es va crear el partit Destur (الحزب الحر الدستوري), organitzat a l'entorn de la figura d'Abd al-Aziz al-Thaalibi, que es va oposar al règim del protectorat. El 1932, el Destur s'escindiria en una branca islamista, que conservaria el nom, i una altra de laica organitzada a la manera dels partits socialistes europeus, que seria coneguda com a Nou Destur (الحزب الحر الدستوري الجديد), el partit d'Habib Burguiba.
Durant la Segona Guerra Mundial, Tunísia va ser una de les colònies franceses lleials al règim proalemany de Vichy, i tropes alemanyes es van atrinxerar al seu territori, i foren atrapades. Tunísia continuaria sota el control colonial de França després de la guerra i arribaria a la seva independència el 1956.
El president Zine El Abidine Ben Ali va ser reelegit per a un tercer mandat el 1999, amb el seu partit Agrupació Constitucional Democràtica (RCD) i va aconseguir 148 dels 182 escons del Parlament. Mohamed Ghannouchi va ser nomenat primer ministre. Tunísia va iniciar un període de més obertura a l'exterior. La IV Cimera Empresarial Centremediterrània es va celebrar per primer cop a Tunísia, en què el país va apostar per una zona de lliure comerç, que es va concretar el 2001 entre el Marroc, Egipte, Tunísia i Jordània. Es va incrementar la cooperació intermagribina arran de l'amenaça islàmica, amb entrevistes amb el president algerià i libi, i el rei del Marroc.
El 2001, la Unió Europea va signar acords amb Tunísia per al control de l'emigració clandestina, que es concretarien en el Grup 5+5 el 2002 (Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta i Mauritània, El Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia). Un grup terrorista vinculat a Al-Qaida va cometre un atemptat l'11 d'abril del 2002 en una sinagoga a l'illa de Jerba, en el qual van morir 15 persones.
El 2002, l'Assemblea Nacional va aprovar una reforma de la Constitució que considerava la creació d'una segona cambra legislativa (Cambra de Consellers), major protecció dels drets i llibertats públiques, així com l'eliminació del límit de mandats d'un president.
El 2011, en resposta a les protestes iniciades el desembre del 2010 i provocades per la situació econòmica, social i política, el president Ben Ali va declarar l'estat d'emergència al país, va dissoldre el govern el 14 de gener del 2011 i va prometre noves eleccions legislatives en sis mesos. Però aquell mateix dia, el primer ministre Mohammed Ghannouchi va aparèixer a la televisió estatal per anunciar que assumia el poder a Tunísia.
Varen córrer notícies que citaven fonts no identificades del govern de Tunísia, que el President havia abandonat el país. Gannouchi va basar la presa de poder en l'article 56 de la Constitució de Tunísia. No obstant això, el cap del Tribunal Constitucional de Tunísia, Fethi Abdennadher,Tunisia swears in interim leader anuncià que Gannouchi violava la Constitució, ja que l'article 56 no era aplicable en les circumstàncies actuals i requeria un president. L'article 57 de la Constitució estableix que el President del Parlament ha de prendre el poder executiu i organitzar unes eleccions en un termini de 45 a 60 dies. El 2013, fou nomenat primer ministre Ali Laarayedh.Enciclopèdia Espasa Volum Commemoratiu, pàg. 303
De la Cartago púnica a la Cartago romana miniatura|esquerra|Amfiteatre romà a El Djem Al territori de la Tunísia actual va florir la ciutat de Cartago, fundada en el pels fenicis de Tir. Cap al , Cartago havia vençut a les tribus líbies i havia conquerit les antigues colònies fenícies, controlant d'aquesta manera tota la costa del nord d'Àfrica, des de l'oceà Atlàntic fins a la frontera occidental d'Egipte, així com Sardenya, Malta, les illes Balears i part de Sicília. Al , el navegant cartaginès Hannó (530-470 aC) va emprendre un viatge al llarg de la costa atlàntica del nord d'Àfrica. El poder marítim va permetre als cartaginesos estendre els seus assentaments i conquestes, formant un imperi dispers dedicat al comerç. Entre les seves empreses comercials destacaven la mineria de plata i plom, la fabricació de llits, una indústria de fusta a les muntanyes de la serralada de l'Atles, la fabricació de ceràmica, joieria, i l'exportació d'animals salvatges provinents de les jungles africanes, de l'ivori i l'or. L'Imperi Cartaginès va estar en guerra gairebé contínuament amb Grècia i Roma durant 150 anys. Les guerres amb els grecs, que van començar en el 409 aC, es van produir pel domini de Sicília, situada aproximadament a 160 km al nord de Cartago, que formava un pont natural entre el nord d'Àfrica i la península itàlica.Julio López Davalillo; Guia dels països i territoris del món, Editorial Síntesi, Madrid 2004.
Va ser definitivament conquerida per la República Romana en ser derrotada en les guerres púniques en el Cartago va ser destruïda i la influència cultural asiàtica i africana en l'actual Tunísia va ser minvada per la influència romana. El territori de la Tunísia moderna va ser administrat gairebé íntegrament sota el nom de la província romana d'Àfrica, i es va convertir en un dels graners de Roma.
Edat mitjana miniatura|upright|Ciutat islàmica de Kairuan. miniatura|Mesquita Ez-Zitouna Al , els vàndals al comandament de Genseric van envair la regió. En el , Belisari la va recuperar per l'Imperi Romà d'Orient. En el es va convertir en part del califat omeia i abbàssida, sota el nom d'Ifríqiya. Durant aquesta època es va fundar la ciutat de Kairuan. Posteriorment els amazics natius van aconseguir el poder amb el beneplàcit del Califat Fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels zírides. El 1045, els zírides van renunciar al xiïsme, i els fatimites van enviar al Banu Hilal, una confederació de beduïns, a eliminar els zírides. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.
El 1159, els almohades van dominar la regió, sent expulsats en el pels hàfsides, que van governar Ifríqiya. Aquí es va refugiar i va morir Lluís IX de França quan anava de camí a les croades.
Tunísia otomana La fi de la Reconquesta espanyola el 1492 va obrir les portes del nord d'Àfrica a aquest país. El 1504 el corsari barbaresc Uruj, més conegut com a Barbarroja, va establir la seva caserna general a Tunísia. Aquest famós pirata va néixer en una illa grega del mar Egeu. Una de les seves primeres gestes va ser la captura de dues galeres propietat del papa Juli II carregades de riqueses. Barbarroja va rendir tribut a l'anomenada “Sublim Porta” (Turquia), oferint-li un quart de les seves captures i declarant-se vassall del seu sultà.
Tunísia aviat es va transformar en refugi dels pirates barbarescos, enemics acèrrims dels cristians del Mediterrani. Les contínues depredacions dels tunisians van motivar el 1509 les expedicions organitzades pel cardenal Cisneros, que va avançar els fons necessaris per equipar 20.000 homes. Cisneros va entrar amb les seves tropes a la ciutat d'Orà, i Pedro Navarro va sotmetre Bugia, Alger, Tunis, Tlemcen i l'any 1511 la ciutat de Trípoli. Però en intentar sotmetre l'illa de Gelba, les forces espanyoles, esgotades, van ser escomeses pels moros. Els pocs supervivents de la batalla van ser reembarcats pel general Navarro, podent escapar de la mort.
miniatura|Conquesta de Tunísia pel rei espanyol Carles I en l'anomenada Conquesta de Tunis el 1535. Khair ed-Din Barba-rossa, almirall otomà governant de la regència d'Alger, s'apoderà de Tunis el 18 d'agost de 1534 deposant a Mulei Hassan, vassall de l'emperador Carles V. Això va provocar la convocatòria de les corts a Madrid, per a sol·licitar subsidis per a recuperar Tunis, i, al mateix temps, demanar ajuda a altres prínceps. Es convoca per a l'operació a les esquadres del Cantàbric i de Flandes. Per aquest motiu el 1535 l'emperador Carles V va partir rumb a Tunísia amb totes les seves forces. La Goleta va ser presa el 16 de juliol, i Tunísia va caure pocs dies després. Carles I va reposar en el tron a Muley Hassan, obligant a deixar La Goleta amb dues milles de terreny en circumferència. En proposar-se el rei espanyol la conquesta d'Alger el 1541, les tempestats van destrossar gran nombre de les seves naus.