La Guerra Civil xinesa, (, també coneguda com , en fonts comunistes), és el conflicte que va tenir lloc a la Xina entre el Guomindang o Partit Nacionalista xinès (KMT) i el Partit Comunista Xinès (PCX). Es va iniciar l'abril del 1927 després de l'Expedició del Nord, quan la facció dretana del KMT, dirigida per Chiang Kai-shek, va depurar els comunistes de l'aliança formada entre el KMT i el PCX.
Antecedents Després de la Revolució Xinhai de 1911-1912, els rebels van establir un govern republicà provisional a Nanjing sota el president Sun Yat-sen del Guomindang, però només controlaven el sud de la Xina i van haver de negociar amb el comandant de l'exèrcit de Beiyang, Yuan Shikai, per posar fi a la dinastia Qing. El 10 de març de 1912, Yuan va esdevenir president provisional mentre es trobava a Pequín, la seva base de poder i es va negar a traslladar-se a Nanjing, i el govern va iniciar la seva administració des de Pequín el 10 d'octubre de 1912.
En 1916 Yuan Shikai es converteix en president amb suport de l'Exèrcit, però la seva legitimitat com el govern legítim de la Xina fou seriosament desafiada a Cantó pel Guomindang, de Sun Yat-sen. La mort de Yuan va crear un buit de poder que es va estendre per Sichuan, Shanxi, Qinghai, Ningxia, Guangdong, Guangxi, Gansu, Yunnan i Xinjiang. L'era dels senyors de la guerra es va caracteritzar per una guerra civil constant entre diferents faccions, la més gran de les quals va ser la guerra de les planes centrals, que va implicar més d'un milió de soldats.
El Guomindang estava dividit en faccions de dreta i d'esquerra, i el Partit Comunista Xinès també creixia, i es va considerar imprescindible una aliança per lliurar a la Xina del feudalisme que afeblia el país enfront de l'expansionisme nipó. El Komintern va ordenar al Partit Comunista Xinès donar suport al Guomindang, animant als seus membres a pertànyer a ambdós partits, amb la finalitat de formar un front unit. Els consellers soviètics van ajudar també a formar un institut polític per a formar experts en propaganda i mobilització de les masses. Aliats amb el Partit Comunista Xinès, els nacionalistes van començar al juliol de 1926 l'Expedició del Nord, dirigida per Chiang Kai-shek amb més de 250.000 soldats nacionalistes que va avançar des de Canton cap al nord fins al riu Yangzi, per acabar amb els poderosos cacics militars i senyors feudals de nord de la Xina, que va conduir a la desaparició del govern de Beiyang i la reunificació xinesa de 1928.
esquerra|369px|miniatura|Situació a 1925: El Guomindang controla la capital, i el territori està dominat per senyors de la guerra A la mort de Sun el 1925, el Guomindang es va dividir en moviments d'esquerra i dreta. Al Guomindang el preocupava que els soviètics intentessin destruir-lo des de dins mitjançant el Partit Comunista Xinès, i aquest va iniciar moviments contraris a l'expedició del nord, adoptant resolucions en contra en una reunió del partit i per frenar el poder de Chiang. Aviat, el KMT quedaria clarament dividit. Entretant la Unió Soviètica va tenir un gran impacte en el Partit Comunista Xinès enviant diners i espies. Hi ha documents que mostren altres partits comunistes a la Xina de l'època, un amb fins a 10.000 membres, però tots van fracassar sense el suport de la Unió Soviètica.
A principis de 1927, la rivalitat Guomindang i el Partit Comunista va provocar una escissió en les files revolucionàries. Els comunistes i l'ala esquerra del Guomindang havien decidit traslladar la seu del govern a Wuhan, on la influència comunista era forta però Chiang i Li Zongren, que van derrotar el senyor de la guerra Sun Chuanfang, es van desplaçar cap a l'est en direcció a Jiangxi. Els esquerrans van rebutjar la demanda de Chiang d'eliminar la influència comunista al KMT i Chiang els va acusar d'haver traït els Tres principis del poble de Sun Yat-sen seguint ordres de la Unió Soviètica. El 7 d'abril, Chiang i altres líders del KMT van proposar desfer les activitats comunistes per socialment i econòmicament pertorbadores perquè la revolució nacionalista continués. El 12 d'abril, a Xangai, molts membres comunistes del KMT van ser purgats amb centenars de detencions i execucions per ordre del general Bai Chongxi. Aquest incident va ampliar la fractura entre Chiang i Wang Jingwei, el líder de la facció de l'esquerra del KMT que controlava Wuhan. Finalment, l'ala esquerra del KMT també va expulsar els membres del PCX del govern de Wuhan, que al seu torn va ser derrocat per Chiang Kai-shek. El KMT va reprendre la seva campanya contra els senyors de la guerra i va capturar Pequín el juny de 1928 i aviat la major part de l'est de la Xina va estar sota el control del govern central de Nanjing, que va rebre un ràpid reconeixement internacional com a únic govern legítim de la Xina. El govern de KMT va anunciar, de conformitat amb Sun Yat-sen, la fórmula per a les tres etapes de la revolució: unificació militar, tutela política i democràcia constitucional.
La Guerra La insurgència L'1 d'agost de 1927, el Partit Comunista Xinès va iniciar una revolta a Nanchang contra el govern nacionalista de Wuhan, que va conduir a la creació de l'Exèrcit Roig xinès, que el 4 d'agost van marxar cap al sud cap a un assalt a Guangdong. Els nacionalistes van tornar a ocupar Nanchang mentre els membres restants del PCX a Nanchang es van amagar. Els comunistes va intentar prendre les ciutats de Changsha, Shantou i Guangzhou. L'Exèrcit Roig format per antics soldats revolucionaris de l'Exèrcit Nacional Revolucionari i camperols armats va establir el control sobre diverses zones del sud de la Xina mentre les forces del Guomindang intentaven suprimir les revoltes.
Al setembre, Wang Jingwei va ser forçat a sortir de Wuhan i es va produir una insurrecció rural armada sense èxit dirigida per Mao Zedong. Borodin va tornar a l'URSS a l'octubre a través de Mongòlia i al novembre, Chiang Kai-shek va anar a Xangai i va convidar Wang a unir-se-li. L'onze de desembre, el PCX va iniciar l'aixecament de Guangzhou, establint-hi un soviet allà l'endemà, però va perdre la ciutat el 13 de desembre a causa d'un contraatac sota les ordres del general Zhang Fakui. El 16 de desembre, Wang Jingwei va fugir a França. Ara hi havia tres capitals a la Xina: la capital de la república reconeguda internacionalment a Pequín, el PCX i el KMT d'esquerres a Wuhan, i el règim del KMT de dreta a Nanjing, que seguiria sent la capital del KMT durant la propera dècada.
miniatura|Fotografia presa el 7 de novembre de 1931, data en què es va establir la República Soviètica Xinesa. D'esquerra a dreta: Gu Zuolin, Ren Bishi, Zhu De, Deng Fa, Xiang Ying, Mao Zedong i Wang Jiaxiang El 1930 va esclatar la guerra de les planes centrals que es va centrar destruir les bosses comunistes en una sèrie de cinc campanyes d'encerclament. La primera i la segona campanya van fracassar i la tercera, en 1931 va ser avortada a causa de l'incident de Mukden. La quarta campanya entre 1932 i 1933 va aconseguir alguns primers èxits, però els exèrcits de Chiang van patir quan van intentar penetrar al cor de la República Soviètica Xinesa que havien fundat el novembre 1931 Mao Zedong, el General Zhu De i d'altres membres del Partit Comunista de la Xina i que comprenia el territori dispers del Soviet Nord-oriental de Jiangxi, el de Hunan-Jiangxi, Hunan-Hubei-Jiangxi, Honghu, Hunan-Hubei-Sichuan-Guizhou, Shaanxi-Gansu, Szechuan-Shensi, Hubei-Henan-Anhui i Haifeng-Lufeng. Durant aquestes campanyes, les columnes KMT van arribar ràpidament a les zones comunistes, però no van poder consolidar-se en la immensitat de les zones rurals. Finalment, a finals de 1934, Chiang va llançar una cinquena campanya que a diferència de les campanyes anteriors en què van penetrar profundament en una sola vegada, va implicar l'encerclament sistemàtic de la regió soviètica de Jiangxi amb casernes fortificades separades uns vuit quilòmetres, per envoltar les zones comunistes i tallar els seus subministraments.
Les inundacions de l'estiu de 1931 van ser una de les primeres proves importants per al govern del Guomindang. La Comissió Nacional per a la Inundació va donar feina a diversos experts xinesos i estrangers, com ara el famós epidemiòleg Wu Lien-teh, el ministre de Salut Liu Ruiheng, el treballador de salut pública John Grant i l'enginyer hidràulic Oliver Todd. També va aconseguir l'assistència de la Societat de Nacions i un gran préstec de blat i farina procedent dels Estats Units. A causa de la manca de finançament i del caos de la guerra, les diverses comissions només van poder construir petites preses al llarg del Iang-Tsé.
La llarga Marxa
esquerra|369px|miniatura|Situació a 1934-35: Destrucció de bosses comunistes, i la llarga marxa Les campanyes de l'Exèrcit Nacional Revolucionari van destruir la República Soviètica de la Xina el 1934. L'octubre de 1934 el Partit Comunista de la Xina va aprofitar els forats en l'anell de les casernes i va trencar l'encerclament. Els exèrcits dels senyors de la guerra, reticents a desafiar les forces comunistes per por de perdre els seus propis homes no van perseguir el PCX amb molt de fervor. A més, les principals forces del Guomindang estaven preocupades per aniquilar l'exèrcit de Zhang Guotao, molt més gran que el de Mao Zedong. La Llarga Marxa va consistir en una sèrie de marxes, durant les quals nombrosos exèrcits comunistes del sud van escapar cap al nord i l'oest.
El Primer Exèrcit Roig de Mao va travessar diverses zones d'aiguamolls i fou atacat pels musulmans Hui comandades pels generals Ma Bufang i Ma Buqing. Finalment, l'octubre de 1935, el seu exèrcit va arribar a la província de Shaanxi. Les restes del Quart Exèrcit Roig de Zhang van acabar ajuntant-se amb Mao a Shaanxi, però amb el seu exèrcit anorreat, Zhang, tot i ser membre fundador del PCX, no va poder discutir l'autoritat de Mao. Després d'una expedició de gairebé un any, el Segon Exèrcit Roig va arribar a Bao'an (Shaanxi) el 22 d'octubre de 1936, fet conegut a la Xina com la "unió dels tres exèrcits", i el final de la Llarga Marxa.
Per tot el camí, l'exèrcit comunista va confiscar propietats i armes de cabdills i terratinents locals, mentre reclutava pagesos i pobres. Això no obstant, només 8.000 tropes comandades per Mao, l'Exèrcit del Primer Front, van aconseguir arribar al destí final de Yan'an el 1935. D'aquests, menys de 7.000 eren dels 100.000 soldats originals que havien començat la marxa. Diversos factors van contribuir a les pèrdues, incloent la fatiga, la fam i el fred, malalties, desercions, i baixes militars. Durant la retirada, el nombre de membres del partit va baixar de 300.000 fins al voltant de 40.000.
La lluita armada va acabar amb l'incident de Xi'an quan Chiang Kai-shek es va veure obligat a formar el Segon Unit Front contra les forces invasores de l'Imperi del Japó.
Segona guerra sinojaponesa 369px|miniatura|Ocupació japonesa del continent el 1940 Amb la invasió japonesa de la Xina, el govern dirigit per Chiang Kai-shek es replegà cap a l'interior del país, establint la capital provisional a Chongqing, ja que Nanjing havia caigut en mans dels japonesos, que van instaurar allí un govern titella sota el comandament de Wang Jingwei. Durant la invasió japonesa, el Guomindang va interrompre la lluita contra el Partit Comunista Xinès, formant un front unit contra els invasors. Les dues parts van suspendre la lluita per formar un Segon Front Unit per centrar les seves energies i combatre els japonesos. El 1937 el Japó va llançar la seva invasió a gran escala de la Xina i les seves tropes ben equipades van atacar els defensors del KMT al nord i la costa de la Xina.