miniatura|Còpia d'un bust de Plató de finals del segle IV aC. Plató tracta el concepte per primera vegada a La República, als llibres II, III i X. La mimesi (del grec clàssic μίμησις mīmēsis; μιμεῖσθαι mīmeisthai, 'imitar'; de μῖμος, mīmos, 'actor') és el concepte grec d'imitació, pel qual l'art copia o representa la natura (la vida), en la què l'acció és representada en lloc de ser narrada. Aquesta relació entre art i realitat va ocupar el centre de moltes poètiques o obres prescriptives sobre estètica.
El terme original del grec antic mīmēsis () deriva de mīmeisthai (, 'imitar'), que prové de mimos (μῖμος, 'imitador, actor'). A l'antiga Grècia, la mīmēsis era una idea que regia la creació d'obres d'art, en particular, amb correspondència amb el món físic entès com a model de bellesa, veritat i bé. Plató va contrastar la mimesi, o imitació, amb la diègesi, o narrativa. Després de Plató, el significat de la mimesi va acabar canviant cap a una funció específicament literària a la societat grega antiga.
En els temps de Plató i Aristòtil el concepte de diegesi es va oposar a mimesi, per la diferència entre mostrar les accions dels personatges, i explicar el que fan i suposadament pensen i senten els personatges involucrats per un tercer narrador. Plató va escriure sobre la mímesi tant a Ió com a La República. A Ió afirma que la poesia és l'art de la bogeria divina, o la inspiració. Com que el poeta està subjecte a aquesta bogeria divina, en comptes de posseir art o coneixement(techne) del subjecte, el poeta no diu la veritat (tal com es caracteritza pel relat de les Formes de Plató). Tal com diu Plató, la veritat és la preocupació del filòsof. Com que la cultura en aquells temps no consistia en la lectura solitària de llibres, sinó en l'escolta de representacions, els recitals d'oradors (i poetes) o la representació d'actors clàssics de la tragèdia, Plató va sostenir en la seva crítica que el teatre no era suficient per transmetre la veritat. Li preocupava que els actors o oradors poguessin persuadir un públic amb la retòrica en lloc de dir la veritat.
De manera semblant als escrits de Plató sobre la mimesi, Aristòtil també va definir la mimesi com la perfecció i la imitació de la natura. L'art no és només imitació sinó també l'ús de les idees matemàtiques i la simetria en la recerca de l'ésser perfecte, atemporal i contrastat amb l'esdevenir. La natura està plena de canvis, decadència i cicles, però l'art també pot buscar allò que és etern i les primeres causes dels fenòmens naturals. Aristòtil va escriure sobre la idea de quatre causes a la natura. La primera, la causa formal, és com un plànol, o una idea immortal. La segona causa és la causa material, o de què està feta una cosa. La tercera causa és la causa eficient, és a dir, el procés i l'agent pel qual es fa la cosa. La quarta, la causa final, és el bé, o el propòsit i la fi d'una cosa, conegut com a telos.
A més de Plató i Auerbach, la mimesi ha estat teoritzada per pensadors tan diversos com Aristòtil, Philip Sidney, Jean Baudrillard (a través del seu concepte de Simulacres i Simulació, Gilles Deleuze (a través del seu concepte d'"esdeveniment del sentit" de La lògica del sentit, Samuel Taylor Coleridge, Adam Smith, Gabriel Tarde, Sigmund Freud, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Paul Ricœur, Guy Debord (a través del seu tractat polèmic conceptual, La societat de l'espectacle), Luce Irigaray, Jacques Derrida, René Girard, Nikolas Kompridis, Philippe Lacoue-Labarthe, Michael Taussig, Merlin Donald, Homi Bhabha, Roberto Calasso i Nidesh Lawtoo. Durant el , la política racial d'imitació envers els afroamericans va influir en el terme mimesi i la seva evolució.
Definicions clàssiques Plató Tant Plató com Aristòtil veien en la mimesi la representació de la natura, inclosa la naturalesa humana, tal com es reflectia en els drames de l'època. Plató va escriure sobre la mimesi tant a Ió com a La República (Llibres II, III i X). A Ió, afirma que la poesia és l'art de la bogeria divina, o inspiració. Com que el poeta està subjecte a aquesta bogeria divina, en lloc de posseir art o coneixement(techne) del subjecte, el poeta no diu la veritat (tal com ho caracteritza el relat de Plató sobre les Formes). Tal com diu Plató, la veritat és la preocupació del filòsof. Com que la cultura en aquells temps no consistia en la lectura solitària de llibres, sinó en escoltar representacions, els recitals d'oradors (i poetes) o la representació de tragèdies per part d'actors clàssics, Plató va sostenir en la seva crítica que el teatre no era suficient per transmetre la veritat. Li preocupava que els actors o oradors fossin capaços de persuadir un públic mitjançant la retòrica en lloc de dir la veritat.
En el llibre II de La República, Plató descriu el diàleg de Sòcrates amb els seus deixebles. Sòcrates adverteix que no hem de considerar seriosament la poesia com a capaç d'assolir la veritat i que els qui escoltem poesia hem d'estar alerta contra les seves seduccions, ja que el poeta no té cabuda en la nostra idea de Déu.
Desenvolupant això, al llibre X, Plató va parlar de la metàfora de Sòcrates dels tres llits: Un llit existeix com una idea feta per Déu (l’ideal o forma platònica); un és fet pel fuster, a imitació de la idea de Déu; i un és fet per l'artista a imitació de la del fuster.Plato, Republic, Book X, translated by B. Jowett. Així doncs, el llit de l'artista s'allunya dues vegades de la veritat. Els qui copien només toquen una petita part de les coses tal com són realment, mentre que un llit pot aparèixer de manera diferent des de diversos punts de vista, mirat obliquament o directament, o de manera diferent en un mirall. Així, els pintors o poetes, tot i que pintin o descriguin un fuster o qualsevol altre fabricant de coses, no saben res de l'art del fuster (l'artesà), i, tot i que com millors pintors o poetes siguin, més fidelment s'assemblaran les seves obres d'art a la realitat del fuster fent un llit, els imitadors, tanmateix, no assoliran la veritat (de la creació de Déu).
Els poetes, començant per Homer, lluny de millorar i educar la humanitat, no posseeixen el coneixement dels artesans i són mers imitadors que copien una vegada i una altra imatges de virtut i en parlen amb entusiasme, però mai no arriben a la veritat com ho fan els filòsofs superiors.
Aristòtil De manera similar als escrits de Plató sobre la mimesi, Aristòtil també va definir la mimesi com la perfecció i la imitació de la natura. L'art no és només imitació, sinó també l'ús d'idees matemàtiques i simetria en la recerca del perfecte, l'atemporal i contrastant l'ésser amb l'esdevenir. La natura és plena de canvis, decadència i cicles, però l'art també pot buscar allò que és etern i les primeres causes dels fenòmens naturals. Aristòtil va escriure sobre la idea de quatre causes a la natura. La primera, la causa formal, és com un plànol o una idea immortal. La segona causa és la causa material, o allò de què està feta una cosa. La tercera causa és la causa eficient, és a dir, el procés i l'agent pels quals es fa la cosa. La quarta, la causa final, és el bé, o el propòsit i la fi d'una cosa, conegut com a telos.
La Poètica d'Aristòtil sovint es considera la contrapart d'aquesta concepció platònica de la poesia. La Poètica és el seu tractat sobre el tema de la mimesi. Aristòtil no estava en contra de la literatura com a tal; afirmava que els éssers humans són éssers mimètics, que senten la necessitat de crear textos (art) que reflecteixin i representin la realitat.
Aristòtil considerava important que hi hagués una certa distància entre l'obra d'art, d'una banda, i la vida, de l'altra; només obtenim coneixement i consol de les tragèdies perquè no ens passen. Sense aquesta distància, la tragèdia no podria donar lloc a la catarsi. Tanmateix, és igualment important que el text faci que el públic s'identifiqui amb els personatges i els esdeveniments del text, i si no es produeix aquesta identificació, no ens afecta com a públic. Aristòtil sosté que és a través de la representació simulada, la mimesi, que responem a l'actuació a l'escenari, que ens transmet el que senten els personatges, de manera que puguem empatitzar amb ells d'aquesta manera a través de la forma mimètica del joc de rol dramàtic. És tasca del dramaturg produir la representació tràgica per aconseguir aquesta empatia mitjançant el que està passant a l'escenari.
En resum, la catarsi només es pot aconseguir si veiem alguna cosa que sigui alhora recognoscible i distant. Aristòtil argumentava que la literatura és més interessant com a mitjà d'aprenentatge que la història, perquè la història tracta de fets específics que han succeït i que són contingents, mentre que la literatura, tot i que de vegades es basa en la història, tracta d'esdeveniments que podrien haver tingut lloc o haurien d'haver tingut lloc.
Aristòtil pensava que el drama era una imitació d'una acció i que la tragèdia era una caiguda d'un estat superior a un inferior i, per tant, una situació menys ideal en circumstàncies més tràgiques que abans. Va postular que els personatges de la tragèdia eren millors que l'ésser humà mitjà, i els de la comèdia eren pitjors.
Michael Davis, traductor i comentarista d'Aristòtil, escriu:
Contrast a la diegesi També van ser Plató i Aristòtil els qui van contrastar la mimesi amb la diegesi (en grec: διήγησις). La mimesi mostra, en lloc de narrar, mitjançant l'acció directament representada que es representa. La diègesi, però, és la narració de la història per part d'un narrador; l'autor narra l'acció indirectament i descriu el que hi ha a la ment i les emocions dels personatges. El narrador pot parlar com un personatge en particular o pot ser el narrador invisibleo fins i tot el narrador omniscientque parla des de dalt en forma de comentaris sobre l'acció o els personatges.
En el llibre III de la seva República (c. 373 aC), Plató examina l'estil de la poesia (el terme inclou la comèdia, la tragèdia i la poesia èpica i lírica): tots els tipus narren esdeveniments, argumenta, però per mitjans diferents. Distingeix entre narració o informe (diègesi) i imitació o representació (mímesi). La tragèdia i la comèdia, continua explicant, són tipus totalment imitatius; el ditirambe és totalment narratiu; i la seva combinació es troba en la poesia èpica. Quan informa o narra, el poeta parla en la seva pròpia persona; mai no ens fa suposar que és algú altre; quan imita, el poeta produeix una assimilació de si mateix a un altre, ja sigui mitjançant l'ús de la veu o del gest. En els textos dramàtics, el poeta mai parla directament; en els textos narratius, el poeta parla com si mateix.
A la seva Poètica, Aristòtil argumenta que els tipus de poesia (el terme inclou el drama, la música de flauta i la música de lira per a Aristòtil) es poden diferenciar de tres maneres: segons el seu mitjà, segons els seus objectes i segons el seu mode o manera (secció I); «Com que el mitjà és el mateix i els objectes són els mateixos, el poeta pot imitar-lo mitjançant la narració —en aquest cas pot adoptar una altra personalitat, com fa Homer, o parlar en la seva pròpia persona, sense canvis— o pot presentar tots els seus personatges com a vius i en moviment davant nostre».
Tot i que conceben la mimesi de maneres força diferents, la seva relació amb la diègesi és idèntica en les formulacions de Plató i Aristòtil.
En ludologia, la mimesi s'utilitza de vegades per referir-se a l'autoconsistència d'un món representat i a la disponibilitat de racionalitzacions dins del joc per a elements de la jugabilitat. En aquest context, la mimesi té un grau associat: es diu que els mons altament autoconsistents que proporcionen explicacions per als seus trencaclosques i mecàniques de joc mostren un grau més alt de mimesi. Aquest ús es pot rastrejar fins a l'assaig Crimes Against Mimesis.
Imitació dionisíaca