miniatura|Retaule de la Trinitat. Museu d'art Jacint Rigau, Perpinyà (1489)

La doctrina cristiana de la Trinitat és la doctrina central sobre la naturalesa de Déu en la majoria de les esglésies cristianes, que defineix un Déu existent en tres persones divines coiguals, coeternes i consubstancials: Déu Pare, Déu Fill (Jesucrist) i Déu Esperit Sant, tres persones diferents (hipòstases) que comparteixen una essència/substància/natura (homoousion). Com va declarar el Concili del Laterà IV, és el Pare qui engendra, el Fill qui és engendrat i l'Esperit Sant que procedeix. En aquest context, una essència/natura defineix què és Déu, mentre que les tres persones defineixen qui és Déu. Això expressa alhora la seva distinció i la seva indissoluble unitat. Així, tot el procés de creació i gràcia es veu com una única acció compartida de les tres persones divines, en la qual cada persona manifesta els atributs propis de la Trinitat, demostrant així que tot prové "del Pare", "a través del Fill" i "en l'Esperit Sant".«Catechism of the Catholic Church, 253–267: The dogma of the Holy Trinity»

Aquesta doctrina s'anomena trinitarisme i els qui la sostenen s'anomenen trinitaris, mentre que els seus oponents s'anomenen antitrinitaris o no trinitaris. Les posicions cristianes no trinitàries inclouen l'Unitarisme, el binitarisme i el Modalisme.

Si bé la doctrina desenvolupada de la Trinitat no és explícita en els llibres que constitueixen el Nou Testament, el Nou Testament posseeix una comprensió triàdica de Déu i conté una sèrie de fórmules trinitàries. La doctrina de la Trinitat es va formular per primera vegada entre els primers cristians i pares de l'Església mentre intentaven entendre la relació entre Jesús i Déu en els seus documents bíblics i tradicions anteriors. Hi ha hagut algunes interpretacions diferents de la Trinitat entre els teòlegs i les denominacions cristianes: filioque, subordinació funcional eterna, subordinacionisme i trinitarisme social.

Tot i que la Trinitat és principalment un concepte cristià, el judaisme ha tingut opinions paral·leles, especialment entre els escrits de la tradició de la càbala.

Mitologia Molts déus politeistes s'organitzaven en grups de tres, que si bé no eren equivalents a la complexa relació cristiana, podrien haver inspirat els primers pensadors sobre el concepte. Aquestes tríades són de diferents tipus: tríades: 3 déus que apareixen junts a les històries i representen conceptes relacionats, com la vida, la mort, i la reencarnació o els membres bàsics d'una família celestial (deïtat triple) triuns: 3 aspectes del mateix déu (la Trinitat n'és l'exemple més reeixit). tripartits: un déu amb tres parts que es poden manifestar separadament, per exemple monstres amb tres caps cadascú amb la seva personalitat. triassociats: un déu envia els seus atributs de tres en tres, com per exemple tres senyals o tres ocells.

Antecedents jueus Pare Segons l'Enciclopèdia Jueva, Déu s'anomena figurativament Pare d'Israel de vegades, i Marit o Amant d'altres vegades, utilitzant termes sexuals i familiars per descriure analògicament l'amor de Déu per Israel (l'amor de Déu per Israel és com l'amor d'un pare pel seu fill, un l'amor del marit per la seva dona, o un amant per la seva estimada).Jewish Encyclopedia: God, Relation to Israel

Fill de Déu Basat en l'analogia de la paternitat divina, el "fill de Déu" en el judaisme és una analogia per al poble d'Israel ("el meu fill Israel") i els àngels ("fills de Déu"), perquè són sants com, però diferents de i creat per, el Sant d'Israel. Déu no té fill, ni iguals, ni parts, en realitat.Jewish Encyclopedia: Son of God

Esperit Sant Els rabins medievals van identificar l'Esperit Sant com la Shekhinah, que és el tron vivent, o presència o alè de Déu, diferent i creat per Déu.Jewish Encyclopedia: Holy Spirit

Antic Testament S'ha interpretat que l'⁣Antic Testament fa referències a la Trinitat en diversos fragments. Un d'ells és la profecia sobre el Messies a Isaïes 9. El Messies és anomenat "Consolador meravellós, Déu poderós, Pare etern, príncep de la pau". Alguns consideren que aquest vers significa que el Messies representarà la Trinitat a la terra. Això es deu al fet que Consolador és un títol per a l'Esperit Sant (Joan 14:26), la Trinitat és Déu, Pare és un títol per a Déu Pare i Príncep de Pau és un títol per a Jesús. Aquest vers també s'utilitza per donar suport a la Deïtat de Crist.

Un altre vers utilitzat per donar suport a la Deïtat de Crist és Daniel, 7:13-14.

Això es deu al fet que tant l'ancià carregat d'anys (Déu Pare) com el fill d'home (Jesús, Mt 16:13) tenen un domini etern, que s'atribueix a Déu al Salm 145:13.

Alguns també ho veuen al Gènesi, 19:24, ja que consideren que el Senyor al cel és diferent del Senyor a la terra.

També es pot trobar la Trinitat quan l'Antic Testament es refereix a la paraula de Déu (Salm 33:6), el seu Esperit (Isaïes 61:1) i la saviesa (Proverbis 9:1), així com narracions com l'aparició dels tres homes a Abraham. Tanmateix, els estudiosos cristians trinitaris estan d'acord en general que aniria més enllà de la intenció i l'esperit de l'Antic Testament correlacionar aquestes nocions directament amb la doctrina trinitària posterior.

Alguns Pares de l'Església creien que es va concedir un coneixement del misteri als profetes i sants de l'Antic Testament, i que van identificar el missatger diví de Gènesi 16:7, Gènesi 21:17, Gènesi 31:11, Èxode 3:2 i La saviesa dels llibres sapiencials amb el Fill, i "l'esperit del Senyor" amb l'Esperit Sant.

Altres Pares de l'Església, com Gregori de Nazianz, van argumentar que la revelació va ser gradual, afirmant que el Pare va ser proclamat a l'Antic Testament obertament, però el Fill només de manera obscura, perquè "no era segur, quan la Deïtat del Pare encara no s'havia reconegut, proclamar clarament el Fill".

El Gènesi 18–19 ha estat interpretat pels cristians com un text trinitari. La narració fa que el Senyor s'aparegui a Abraham, que va rebre la visita de tres homes. Al Gènesi 19, "els dos àngels" van visitar Lot a Sodoma. La interacció entre Abraham, d'una banda, i el Senyor/tres homes/els dos àngels de l'altra va ser un text intrigant per a aquells que creien en un sol Déu en tres persones. Tant Justí el Màrtir com Joan Calví ho van interpretar de manera que Abraham va ser visitat per Déu, que va ser acompanyat per dos àngels. Justí va suposar que el Déu que va visitar Abraham es distingia del Déu que roman als cels, però, tanmateix, va ser identificat com el Déu (monoteista).

Agustí, en canvi, va sostenir que els tres visitants d'Abraham eren les tres persones de la Trinitat. No va veure cap indici que els visitants fossin desiguals, com seria el cas a la lectura de Justí. Aleshores, al Gènesi 19, Lot es va dirigir a dos dels visitants en singular: "Lot els va dir: 'No és així, senyor meu' (Gn. 19:18). Agustí va considerar que Lot es podia adreçar als ells com un sol perquè tenien una única substància, malgrat la pluralitat de persones.

Els cristians interpreten les teofanies, o aparicions de l'Àngel del Senyor, com a revelacions d'una persona diferent de Déu, que, no obstant això, s'anomena Déu. Aquesta interpretació es troba en el cristianisme ja des de Justí el Màrtir i Melitó de Sardes i reflecteix idees que ja estaven presents en Filó d'Alexandria. Les teofanies de l'Antic Testament eren doncs vistes com a Christofanies, cadascuna una "aparició preencarnada del Messies".

Nou Testament miniatura|Icona russa de la Trinitat de l'Antic Testament d'Andrei Rublev, entre 1408 i 1425 Tot i que la doctrina desenvolupada de la Trinitat no és explícita als llibres que constitueixen el Nou Testament, el Nou Testament conté una sèrie de fórmules trinitàries, incloent-hi Mateu 28:19, 2 Corintis 13:14, 1 Corintis 12:4–5, Efesis. 4:4–6, 1 Pere 1:2 i Apocalipsi 1:4–6. Reflexió dels primers cristians sobre passatges com el Mandat Apostòlic: "Aneu, doncs, i feu deixebles de totes les nacions, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant". I l'apòstol Pau beneeix dient: "La gràcia del Senyor Jesucrist i l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres", guiant els teòlegs de la història a intentar articular la relació entre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Finalment, les diverses referències a Déu, Jesús i l'Esperit que es troben al Nou Testament es van reunir per formar la doctrina de la Trinitat: una Deïtat que subsisteix en tres persones i una substància. La doctrina de la Trinitat es va utilitzar per oposar-se a visions alternatives de com es relacionen els tres i per defensar l'església contra els càrrecs d'adoració de dos o tres déus.

1 Joan 5:7–8 Els estudis bíblics moderns estan d'acord en gran manera que 1 Joan 5:7, que apareix en textos llatins i grecs després del segle IV i es troba en traduccions posteriors, no es pot trobar als textos grecs i llatins més antics. El vers 7 es coneix com la coma joànica, que la majoria dels estudiosos accepten que és una addició posterior d'un copista posterior o el que s'anomena glossa textual i no forma part del text original. Aquest vers diu:

Aquest vers està absent de les traduccions en etíop, arameu, siríac, eslau, armeni, georgià i àrab del Nou Testament grec.

Jesús miniatura|Déu en la persona del Fill s'enfronta a Adam i Eva, del mestre Bertram (dc 1415) A les epístoles paulines, els patrons devocionals col·lectius públics cap a Jesús a la comunitat cristiana primitiva reflecteixen la perspectiva de Pau sobre l'estatus diví de Jesús en el que els estudiosos han denominat un patró o forma "binitari" de pràctica devocional (adoració) al Nou Testament, en què "Déu" i Jesús són tematitzats i invocats. Jesús rep l'oració (1 Corintis 1:2; 2 Corintis 12:8–9), la presència de Jesús és invocada confessionalment pels creients (1 Corintis 16:22; Romans 10:9–13; Filipencs 2:10–). 11), la gent es bateja en nom de Jesús (1 Corintis 6:11; Romans 6:3), Jesús és la referència en la comunió cristiana per a un àpat ritual religiós (el Sopar del Senyor; 1 Corintis 11:17–34). Jesús es descriu dient que té una "existència en la mateixa forma de Déu" (Filipencs 2:6), i que té "la plenitud de la Deïtat [vivent] en forma corporal" (Colossencs 2:9). Jesús també és en alguns versos anomenat directament Déu (Romans 9:5, Tit 2:13, 2 Pere 1:1).

Els Evangelis representen Jesús com a humà a través de la major part de la seva narració, però "al final un descobreix que és un ésser diví manifestat en carn, i l'objectiu dels textos és, en part, donar a conèixer la seva naturalesa superior en una mena d'epifania intel·lectual". En els Evangelis, Jesús es descriu com qui perdona pecats, la qual cosa fa que alguns teòlegs creguin que Jesús és retratat com Déu. Això és perquè Jesús perdona els pecats en nom d'altres, quan la gent normalment només perdona les transgressions contra un mateix. Els mestres de la llei ho critiquen amb aquestes paraules.«Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» Marc 2:7Jesús també rep () després de la resurrecció, un terme grec que o bé expressa el gest social contemporani d'inclinar-se davant d'un superior, sigui de genolls o en plena postració (a Mateu 18:26 un esclau fa al seu amo perquè no fos venut després de no poder pagar els seus deutes). El terme també pot referir-se a l'acte religiós de devoció cap a una divinitat. Mentre Jesús rep una sèrie de vegades en els evangelis sinòptics, només en alguns casos es refereixen al culte diví.