miniatura|Montjuïc La muntanya de Montjuïc de Barcelona es caracteritza per la seva forma de penya-segat que s'enfonsa en la mar Mediterrània per la banda del Morrot. El cim és a una altitud de 177,72 metres.Fitxa de Montjuïc Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 Administrativament forma part del districte de Sants-Montjuïc.
Etimologia del nom Pel que fa a l'etimologia del topònim, tradicionalment se li ha atribuït el significat Mont dels Jueus, suposadament provinent del català medieval, motivat per l'existència d'un cementiri jueu a la muntanya, confirmat pels documents i l'arqueologia. Igualment versemblant és que sigui una corrupció del llatí Mons Iovis (Mont de Júpiter), nom aquest mencionat per Pomponi Mela en la seva Corografia: «Inde ad Tarraconem parva sunt oppida Blande, Iluro, Baetulo, Barcino, Subur, Tolobi; parva flumina Baetulo, iuxta Iovis montem Rubricatum in Barcinonis litore, inter Subur et Tolobin Maius "Des d'aquí fins a Tàrraco hi ha les poblacions de Blande, Iluro, Bètulo, Bàrcino, Súbur i Tolobi; els petits rius Bètulo, el Rubricatus, al costat del Mont de Júpiter, a la costa de Bàrcino, i el Maius, entre Súbur i Tolobi"».
Geologia La muntanya de Montjuïc és de constitució neozoica i està formada per roques sedimentàries (argiles, gresos i conglomerats) dipositats en un delta que, durant el Miocè, fa 15 milions d'anys, desembocava a la mar Mediterrània. Aquesta zona sedimentària és rica en fòssils marins (gastròpodes, bivalves, crancs, foraminífers...), i diversos punts de la muntanya han estat indrets clàssics de cerca de fòssils, com el Far i el Morrot. Els materials de la muntanya provenen de l'erosió del massís de Collserola, de manera que, actualment, dins les roques de Montjuïc trobem còdols de totes les litologies presents en aquests massís (granits i pissarres). En la part nord i est trobem afloraments rocallosos de gresos d'edat miocena. En superfície trobem blocs de calcària. A causa de l'orientació de la muntanya en aquest vessant, de cara a llevant, les temperatures són una mica més elevades que en altres parts més enlairades o en altres cares, ja que queda resguardada dels vents del nord i la insolació és bona.
miniatura|Front d'extracció de la pedrera romana de Montjuïc, on s'aprecien les marques d'extracció Les pedreres La muntanya va ser explotada massivament en una munió de pedreres des dels ibers i els romans fins al 1957, any en què s'atura de cop l'extracció massiva de la pedra. Totes aquestes pedreres subministraven material a la ciutat per la construcció d'edificis de pedra de Barcelona, que fins a mitjans del són fets amb pedra de Montjuïc, un gres quarsític del Miocè superior. Els afloraments d'aquest material del vessant oest de la muntanya són els murs de les antigues pedreres. De sud cap a nord trobem els talls del Fossar del Jueus, del Sot del Migdia, del Club de Natació Montjuïc, de l'estadi Joan Serrahima, de la Foixarda, del Teatre Grec, de Sta. Madrona i del Mirador del Poble Sec, pedreres que han proporcionat gran part dels blocs de pedra utilitzats per a construcció.Fitxa GEOZONA 344 MONTJUÏC , Inventari D'espais d'interès Geològic. Direcció General del Medi Natural. Generalitat de Catalunya El 2015 es va celebrar una exposició per donar a conèixer aquest aspecte de la muntanya.
Mineralogia miniatura|Goethita pseudomòrfica de pirita Les pedreres del vessant oest de la muntanya són indrets de recollida de minerals per a col·leccionistes, com la barita. És abundant el quars, així com les seves varietats microcristal·lines: el jaspi, l'àgata, la calcedònia i l'òpal, les quals tenen un cert interès gemmològic. També és molt característica la goethita que s'hi troba a la muntanya, ja que, degut a un procés anomenat pseudomorfisme, adopta la forma de la pirita, a la qual substitueix. A banda d'aquests minerals esmentats, també s'hi poden trobar les següents espècies: guix, calcita, sofre i alguns alums.
Algunes publicacions, com el llibre Los minerales de España de Salvador Calderón, o la Gran Enciclopèdia Catalana, parlen de les amatistes de Montjuïc: «Las bellas amatistas de Montjuich, que tuvieron tanta fama, y de que hay bellos ejemplares en el Seminario de Barcelona, están casi agotadas». Es creu, però, que es tracta d'un error de transcripció, ja que a Montjuïc ningú no les ha citades mai recentment.
Història Montjuïc, per la situació estratègica –a la vora del Mediterrani, i al costat d'una important via de comunicació fluvial com és el riu Llobregat-, fou el bressol de la ciutat de Barcelona. En els darrers anys s'han fet descobertes arqueològiques que han capgirat la visió de la història de Barcelona, fruit de diversos projectes urbanístics d'arranjament i millora de tot aquest espai. Cal destacar que Montjuic va esdevenir des del període ibèric, i sobretot romà, la principal pedrera del pla de Barcelona, i posteriorment de la colònia romana, fet que implicà un canvi dràstic en la fesomia de la muntanya.
Prehistòria De presència prehistòrica trobem la documentació d'unes coves, conegudes com a Coves del Morrot, que s'ubicaven al sud del Castell de Montjuïc, entorn del jaciment arqueològic del Taller de Jaspi del Morrot. Les cavitats van ser destruïdes a final del , i podrien datar d'època neolítica. En el front de la falla geològica del Morrot, al mapa geològic de la Guia Excursionista realitzat per Solé i Pla, l'any 1899, se senyalen les coves sota el mateix castell, entre el Far i el cementiri modern. Als anys 70 del , Josep de la Vega va intentar localitzar-les sense èxit, tot i que va recollir un sílex i un os treballat, restes que indiquen sens dubte la seva freqüentació en època antiga. A la darreria del , els col·leccionistes de minerals ja coneixien de la presència de jaspi en els vessants de Montjuïc, però no fou fins a les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 1984 i 1988 (Servei d'Arqueologia de la Ciutat i el Centre de Recerques Paleosocials de Girona), quan es demostrà l'existència del jaciment del taller de jaspi del Morrot, just al peu del Castell de Montjuïc, a la part septentrional del vessant est, a la zona compresa entre el far del port i unes pedreres del segle passat. El terreny té un fort pendent en aquest punt, fet que comporta una forta acció erosiva. A uns 25-30 cm de la superfície actual, es va localitzar un col·luvió d'uns 40cms de gruix, amb gran quantitat de jaspi tallat.
miniatura|Detall dels sondejos realitzats l'any 1988 al jaciment epipaleolític del taller de jaspis del Morrot (Montjuïc, Barcelona)
El jaciment del Taller de Jaspi, al peu del Castell de Montjuïc, es localitza al nord del vessant que mira al port. L'any 1988 comença una intervenció arqueològica que permeté localitzar un dipòsit amb material lític (jaspi, òpal, sílex, quarsos i quarsites) tallat. Els materials recuperats van permetre associar aquest jaciment a una cronologia d'època epipaleolítica.CARBONELL, E. et alii, 1997 Aquests materials s'empraven per a elaborar diferents estris per a treballs domèstics i artesanals. D'una falla tectònica afloren, entre els gresos tan característics de la muntanya, vetes de jaspi que van ser explotats des del 10.000 aC (epipaleolític) fins a l'època romana. La característica principal d'aquest taller és la tècnica d'extracció dels nòduls de jaspi dels estrats de gres de la base, i que es consideraria com un precedent d'activitat minera, i del qual es coneix un cas proper, a una altra escala i cronologia, en les mines prehistòriques de Gavà. Aquesta activitat implicava que l'extracció de la matèria primera sortia a compte, a més de tenir coneixements profunds del terreny, tot marcant un «continuum» en el procés de selecció de matèries i de coneixement i transformació de l'entorn per part de les comunitats prehistòriques.
La significació històrica de la troballa és, sens dubte, molt important per la història del pla de Barcelona, més atès pels escassos paral·lels documentats fins al moment, com serien a les terrasses del rius Llobregat i Besos, del massís del Garraf (Cova Fumada i la Cova del Gegant) i a la Depressió Pre-Litoral (Abric Vernet i Can Garriga). En el registre lític del Morrot consta l'ús del foc per a l'explotació de les vetes. En els nivells superficials es detecta la presència d'objectes cremats i al nivell C format d'antic es constata la presència de cremació en els objectes lítics, ja que té més probabilitats de ser produïda per processos tecnològics (canvis de coloració, cúpules i craquelats). Els elements lítics recuperats només mostren parts de la cadena operativa i això, juntament amb el fort pendent de la zona, fa improbable l'aprofitament d'aquest espai com a zona d'hàbitat, tot i que no s'ha de menystenir la possibilitat que no fos gaire lluny. Seria probable que l'hàbitat es localitzés al cim del turó, tot dominant tota el pla de Barcelona i unes planes costaneres avui en dia submergides. La muntanya de Montjuïc, amb nombroses fonts i recursos forestals, segons les anàlisis pol·líniques, hauria de tenir prou recursos per mantenir un grup de caçadors, que a més aprofitaven els recursos mineralògics de la mateixa muntanya per al seu benefici, tot esdevenint l'ocupació més antiga documentada a l'actual terme municipal de Barcelona. A més trobem, el conegut jaciment de la Sitja del carrer Anníbal, que està situat a la confluència del carrer Margarit i el carrer Anníbal, a la part més septentrional de la muntanya de Montjuïc, al barri del Poble Sec. Durant les obres constructives d'urbanització del carrer d'Anníbal per a permetre la continuació del passeig de l'Exposició l'any 1988, es va documentar una sitja d'època del Bronze Final. Es documentaren quatre estrats, els tres superiors aportaven un conjunt de restes força heterogeni, amb presència majoritària de materials arqueològics atribuïbles al Bronze Final, però també amb ceràmiques pertanyents a un moment més antic i, fins i tot, a un moment avançat de la cultura ibèrica.
Al vessant est del Cementiri de Montjuïc i al sud-oest del castell de Montjuïc. En aquest indret s'havien recollit nombrosos fragments de ceràmica de pasta grollera fets a mà, de jaspi i de sílex. Presumiblement es tractava d'un assentament prehistòric i proper a una àrea d'extracció de jaspi a l'aire lliure. Confirmades per aquestes troballes l'existència d'un assentament antic en aquest indret, restava delimitar-ne l'extensió i superfície. El material aparegut al jaciment ens situa en un moment relacionat amb la transició del Bronze Final a la primera edat del ferro. El material arqueològic data de final del fins a l'inici del .
Protohistòria i món ibèric La situació estratègica de Montjuïc, amb una gran visió del pla de Barcelona i la serralada Prelitoral, amb el mar i el riu Llobregat als seus peus, permetent la navegació i intercanvi comercial vers la Mediterrània i l'interior de Catalunya, respectivament, motivà els ibers a instal·lar-se al cim del turó i fundar un important lloc de poblament i nucli comercial. En els darrers anys, diverses actuacions arqueològiques han permès ampliar considerablement el coneixement històric i arqueològic del Montjuïc ibèric. Actualment es pot parlar de diversos assentaments, així com de troballes disperses arreu de la muntanya.