El gat manx (kayt Manninagh o stubbin, en manx; antigament també escrit Manks) és una raça de gat domèstic (Felis catus) originària de l'illa de Man. Presenta una mutació que escurça la cua: molts exemplars en tenen només un petit monyó, però la raça és especialment coneguda pels individus completament mancats de cua. Altres trets característics són les potes posteriors allargades i el cap arrodonit. Se'n troben exemplars de gairebé tots els colors i patrons de pelatge, encara que els completament blancs són rars. La varietat de pèl llarg és considerada per alguns registres una raça separada, el gat Cymric.
Els manx són apreciats com a bons caçadors i tradicionalment han estat buscats per pagesos amb problemes de rosegadors i emprats com a gats de vaixell. Se'ls descriu com a sociables, dòcils i actius. A l'illa de Man, els exemplars de cua curta reben el nom de stubbin i els que no en tenen s'anomenen rumpy. La raça s'exhibeix en concursos felins des del i el primer estàndard conegut fou publicat el 1903.
Història Origen i folklore miniatura|esquerra|Silverwing, un mascle manx tigrat i sense cua, campió d'exposició al Regne Unit el 1902. Els gats sense cua, anomenats col·loquialment stubbin en manx, ja eren coneguts com a gats procedents de l'illa de Man al començament del . Descendeixen de gats procedents del continent d'origen incert. Com tots els gats domèstics, incloses les poblacions britàniques i irlandeses pròximes, el seu avantpassat és el gat salvatge africà (Felis lybica) i no pas el gat salvatge europeu (Felis silvestris).
La manca de cua és un tret dominant originat per una mutació espontània. Probablement es va estendre per l'illa a causa de la diversitat genètica limitada de les poblacions insulars, en un exemple d'efecte fundador.
En manx, el nom modern de la raça és kayt Manninagh, literalment «gat de Man», o bé kayt cuttagh, «gat de cua curta». El mot kayt també es documenta com a cayt i pot experimentar lenició en les formes chayt o gayt segons la construcció gramatical. La forma anglesa Manks continuà emprant-se fins a les darreries del .
Els contes populars sobre la raça són d'origen relativament recent i se centren gairebé exclusivament en l'absència de cua. Un relat afirma que un vaixell de l'Armada Invencible naufragà prop del promontori de Spanish Head i que un gat sense cua arribà nedant fins a la costa. No hi ha proves del naufragi ni que aquesta característica arribés d'Espanya.
Una altra narració, ja present a l'article català, explica que Noè tancà la porta de l'arca quan començava a ploure i tallà accidentalment la cua d'un gat que arribava tard. En postals de l'illa aparegueren versions modernes en què la cua era seccionada per una motocicleta, en al·lusió a la popularitat del TT de l'Illa de Man. També s'ha afirmat, de manera genèticament impossible, que el manx era un híbrid de gat i conill, cosa que pretenia explicar la cua curta, les potes posteriors llargues i la forma de caminar a salts.
Existeixen altres poblacions de gats sense cua a Cornualla, a la península danesa de Reersø i a Crimea. No se sap si estan relacionades genèticament amb el manx o si són resultats independents de poblacions aïllades. El gen manx tampoc no és el mateix que causa la cua curta del bobtail japonès.
Reconeixement de la raça Els manx s'exhibeixen com una raça diferenciada des de finals del . Al principi solien competir en la categoria «qualsevol altra varietat», on només destacaven els exemplars excepcionalment bons de mida i marques. Charles Henry Lane, criador i propietari d'un manx blanc premiat anomenat Lord Luke, publicà el primer estàndard conegut de la raça el 1903. La Cat Fanciers' Association (CFA), fundada el 1908, fou una de les primeres organitzacions a reconèixer-la i conserva registres nord-americans de manx des de la dècada del 1920.
Característiques miniatura|Manx Cymric, gat manx de pèl llarg. miniatura|Manx amb cua rumpy. Aspecte El gat manx és de mida mitjana, pit ample, espatlles inclinades i musculatura ferma. Les potes posteriors són sensiblement més llargues que les davanteres, de manera que la gropa queda més alta que les espatlles i el llom forma un arc continu. Això li dona una aparença general arrodonida o lleugerament geperuda, sovint comparada amb la d'un conill. Segons la descripció de Lane, els mascles de la població originària pesaven habitualment entre 4,5 i 5,5 kg, i les femelles entre 3,5 i 4,5 kg.
El cap és arrodonit, amb galtes ben desenvolupades i una profunditat mitjana. Les orelles són dretes, força grans, orientades cap endavant i de punta arrodonida. Els ulls són grossos, rodons i prominents, amb l'angle exterior més alt que l'interior. El color dels ulls ha de correspondre al color i patró del pelatge segons els estàndards felins.
Cua La cua del gat manx és una de les seves característiques més notòries perquè no té una longitud llarga com la majoria dels gats, hi ha altres races, com el bobtail japonès, que també es caracteritza per tenir cues curtes. La cua d'un manx és, regularment, curta, pot no tenir cua, o tenir unes quantes vèrtebres en ella. La seva cua pot ser classificada en:
Rumpy o dimple rumpy: sense cua, sovint amb un petit floc de pèl al lloc on hauria de néixer. Riser o rumpy riser: amb una prominència de cartílag sota el pèl, especialment perceptible quan l'animal està content. La cua té tres vèrtebres coccígenes. Stumpy: amb una cua parcial formada per vèrtebres vestigials fusionades, habitualment de fins a uns 2,5 cm. Amb algunes vèrtebres mòbils. Stubby, shorty o de cua curta: amb vèrtebres no fusionades i una cua que pot arribar aproximadament a la meitat de la llargada normal. Longy o taily: amb una cua d'entre mitja llargada i una llargada normal.
En les exposicions, normalment només s'accepten els exemplars rumpy, riser i stumpy. Els de cua més llarga continuen sent manx de raça pura i són importants en els programes de cria perquè redueixen el risc de deformacions associades a l'aparellament de dos exemplars sense cua. Antigament era habitual amputar quirúrgicament les cues llargues pocs dies després del naixement, una pràctica avui prohibida en moltes jurisdiccions.
La seva peculiar cua es deu a un procés genètic. Aquest tret és controlat per un sol gen, quan tots dos al·lels són dominants neix un gat amb cua normal, si es presenta un gen recessiu, neix un gat manx, de ser dos recessius, el fetus no completa el seu desenvolupament.
Comportament El gat manx prefereix ambients tranquils, pot créixer en un ambient domèstic i adaptar-se als membres de la família. Si creix en un ambient d'exteriors, els seus instints sortiran, és un gran caçador i molt popular en xous de gats. Els manxs no són tímids i busquen l'atenció dels seus amos. S'adapten molt fàcilment quan han crescut en un ambient familiar. La raça és genèticament diferent del bobtail japonès. En aquest, la cua és corbada o cargolada i el gen responsable és recessiu i no està associat a deformacions greus; quan un manx té cua, aquesta és recta i el gen que la suprimeix és dominant. Malgrat la creença popular, els manx sense cua no tenen problemes d'equilibri, que en els gats depèn principalment de l'orella interna.
Pelatge miniatura|Manx negre de pèl curt i cua stumpy. miniatura|Manx de pèl llarg o Cymric.
Tots els manx tenen un pelatge dens de doble capa, curt o llarg. La varietat de pèl curt, que correspon a la raça originària, té un sotapèl suau i dens i una capa exterior més llarga i aspra. El conjunt és fi, curt i proper a la pell.
La varietat de pèl llarg o Cymric presenta pèl sedós de llargada mitjana, més llarg a les potes posteriors i al coll, amb flocs entre els dits i dins les orelles. La CFA la considera una varietat del manx, mentre que altres organitzacions, com The International Cat Association, la jutgen com una raça diferenciada. Els manx poden presentar gairebé tots els colors i patrons, encara que cada registre aplica normes diferents. Els més habituals són els tigrats, els carei, els calicó i els colors uniformes. A la població originària de l'illa la diversitat cromàtica era menor i predominaven les tonalitats ataronjades i bicolors.
Comportament Els afeccionats sovint descriuen el manx com un gat de comportament semblant al d'un gos. Les descripcions històriques, però, es limiten a qualificar-lo de dòcil, afable, sociable, alerta i actiu. Prefereix els ambients tranquils, s'adapta bé a la vida familiar i acostuma a cercar l'atenció dels cuidadors. Els seus instints de caça expliquen que fos popular en granges i vaixells.
Variants S'han desenvolupat quatre varietats estables a partir del manx original: el Cymric, l'Isle of Man Shorthair, l'Isle of Man Longhair i el Tasman Manx. Només el Cymric ha obtingut un reconeixement ampli entre els registres felins.
Cymric El Cymric o manx de pèl llarg és un gat sense cua o de cua parcial, d'ascendència manx i pèl semillarg o llarg. Malgrat que el nom al·ludeix a Gal·les (Cymru en gal·lès), la varietat es desenvolupà al Canadà. Alguns registres la consideren una raça diferenciada i d'altres, simplement una varietat de pèl llarg del manx.
Isle of Man Shorthair i Longhair L'Isle of Man Shorthair és essencialment un manx de cua completa i pèl curt: conserva les característiques corporals i el doble pelatge de la raça, però no expressa el gen de supressió de la cua. L'Isle of Man Longhair és l'equivalent de pèl llarg, és a dir, un Cymric amb cua completa. Han estat reconeguts com a races pròpies principalment per la New Zealand Cat Fancy; en altres registres són considerats exemplars de cria manx i no poden competir en exposicions.
Tasman Manx El Tasman Manx, anomenat així per la mar de Tasmània, és un manx sense cua o de cua parcial amb el pèl arrissat, a causa d'una mutació recessiva apareguda en ventrades d'Austràlia i Nova Zelanda. El pelatge pot ser curt o semillarg. El reconeixen alguns registres neozelandesos, però no la majoria de les organitzacions internacionals.
Salut i genètica miniatura|Esquema d'herència del gen manx.
El gen de supressió de la cua és dominant i té una penetrància elevada. Els gats sense cua només poden portar-ne una còpia: l'homozigosi, és a dir, la presència de dues còpies, sol ser letal durant el desenvolupament embrionari i provoca l'avortament. Per aquesta raó, els criadors eviten aparellar dos exemplars completament sense cua. Dos manx de cua completa, que no porten l'al·lel de supressió, produeixen descendència amb cua completa.
Algunes cues parcials poden desenvolupar artritis dolorosa. La síndrome de Manx és el nom col·loquial del conjunt de problemes que apareixen quan el gen escurça excessivament la columna vertebral. Pot causar lesions a la medul·la espinal i als nervis, espina bífida i trastorns intestinals, urinaris i digestius. Un estudi va detectar-la en aproximadament el 30% dels manx examinats, gairebé tots del tipus rumpy, que presenta el fenotip més extrem. La raça també té predisposició a l'intertrigen dels plecs de la gropa, la distròfia corneal i, en alguns individus sense cua, el megacòlon.
Identificació del gen El 2013 es demostrà que diverses mutacions del gen brachyury o TBXT són responsables de l'absència de cua del manx i de quatre altres races felines sense cua. Les mutacions dels gens homòlegs causen defectes semblants en altres espècies; en humans, les alteracions de TBXT s'associen amb defectes del tub neural.
Projecte del genoma del gat manx El Manx Cat Genome Project es posà en marxa l'agost del 2015 com un projecte voluntari de micromecenatge dirigit per la biòloga computacional Rachel Glover, de Douglas. El seu objectiu era dur a terme la primera seqüenciació completa del genoma d'un manx, identificar les mutacions pròpies de la raça i aportar les dades als projectes 99 Lives de la Universitat de Missouri i del National Center for Biotechnology Information.