miniatura|Jònia, on va néixer la filosofia grega primerenca, a l'oest de l'Àsia Menor La filosofia occidental fa referència al pensament filosòfic i al seu desenvolupament a occident, distingint-se així de la filosofia oriental o d'altres tendències observades entre diversos pobles indígenes. La paraula "filosofia" es correspon a la paraula de l'antiga Grècia φιλοσοφία, literalment, "amor a la saviesa" (Φιλεῖν - philein "Apreci" i σοφία - sophia "saviesa", en el sentit del coneixement).
El terme és recent i es va encunyar per referir-se al pensament filosòfic de la civilització occidental a partir de les seves arrels gregues, a l'antiga Grècia, i abasta una gran part del món, incloses Amèrica del Nord i Austràlia. Anteriorment s'equiparava per etnocentrisme el pensament occidental amb la història de la filosofia general i, per tant, no es necessitava cap diferenciació. Amb la reivindicació de tradicions racionals diferents, es va diferenciar el cànon clàssic de pensaments d'altres regions.
En el seu sentit contemporani, la filosofia occidental fa referència a les dues tradicions contemporànies de la filosofia: filosofia analítica i filosofia continental.Britannica online Topic : Western Philosophy.
Història Antiga L'abast de la filosofia occidental antiga incloïa els problemes de la filosofia tal com s'entenen avui; però també incloïa moltes altres disciplines, com ara les matemàtiques pures i les ciències naturals com la física, l'astronomia i la biologia (Aristòtil, per exemple, va escriure sobre tots aquests temes).
Presocràtics Els filòsofs presocràtics estaven interessats en la cosmologia; la naturalesa i l'origen de l'univers, alhora que rebutjaven les respostes mítiques a aquestes preguntes. Estaven especialment interessats en l'arque (la causa o primer principi) del món. El primer filòsof reconegut, Tales de Milet (nascut c. 625 aC a Jònia) va identificar l'aigua com l'arkhé (al·legant que "tot és aigua"). El seu ús de l'observació i la raó per treure aquesta conclusió és la raó per distingir-lo com el primer filòsof. Anaximandre, estudiant de Tales, va afirmar que l'arkhé era lapeiron, l'infinit. Després de Tales i Anaximandre, Anaxímenes de Milet va afirmar que l'aire era l'element més adequat.
Pitàgores va néixer c. 570 aC a l'illa de Samos davant de la costa de Jònia, i més tard va viure a Crotona al sud d'Itàlia (Magna Grècia). Els pitagòrics sostenen que "tot són nombres", donant explicacions formals en contrast amb les materials anteriors dels jonis. El descobriment dels intervals consonàntics en la música per part del grup va permetre establir el concepte d'harmonia en la filosofia, que suggeria que els contraris podien donar lloc a coses noves. També creien en la metempsicosi, la transmigració de les ànimes o la reencarnació.
Parmènides va argumentar que, a diferència dels altres filòsofs que creien que l'arkhé es transformava en múltiples coses, el món ha de ser singular, immutable i etern, i que qualsevol cosa que suggerís el contrari era una il·lusió. Zenó d'Elea va formular les seves famoses paradoxes per donar suport a les opinions de Parmènides sobre la il·lusió de la pluralitat i el canvi (en termes de moviment), demostrant que eren impossibles. Heràclit va presentar una explicació alternativa, que afirmava que tot estava en moviment constantment, assenyalant, amb unes paraules que van fer fortuna, que no es podia entrar al mateix riu dues vegades. Empèdocles compartia molts punts tant amb Parmènides com amb els pitagòrics. Va afirmar que l'arkhé estava compost per múltiples fonts, donant lloc al model dels quatre elements clàssics. Aquests al seu torn actuaven segons les forces de l'Amor i la Lluita, creant les barreges d'elements que formen el món. Una altra visió de l'arkhé que actuava per una força externa va ser presentada pel seu contemporani Anaxàgores, que va afirmar que nous, la ment, n'era responsable. Leucip i Demòcrit van proposar l'atomisme com a explicació de la naturalesa fonamental de l'univers. Jonathan Barnes considera que l'atomisme va ser "la culminació del pensament grec antic".
A més d'aquests filòsofs, els sofistes eren professors de retòrica que ensenyaven als estudiants a debatre sobre qualsevol aspecte d'un tema. Si bé com a grup, no tenien opinions específiques, en general van promoure el subjectivisme i el relativisme. Protàgores, un dels filòsofs sofistes més influents, va afirmar que "l'home és la mesura de totes les coses", suggerint que no hi ha una veritat objectiva. Això també s'aplicava a qüestions d'ètica, amb Pròdic de Ceos argumentant que les lleis no es podien prendre seriosament perquè canviaven constantment, mentre que Antifont afirmava que la moral convencional només s'havia de seguir en societat. Període clàssic miniatura|Bust de Sòcrates, còpia romana d'un original grec del miniatura|Aristòtil a L'escola d'Atenes, de Rafael El període clàssic de la filosofia grega antiga se centra en Sòcrates i les dues generacions d'estudiants que el segueixen.
Sòcrates va experimentar un esdeveniment que li va canviar la vida quan el seu amic Querefont va visitar l'Oracle de Delfos on la Pítia li va dir que ningú a Atenes era més savi que Sòcrates. En assabentar-se d'això, Sòcrates va passar gran part de la seva vida qüestionant qualsevol persona a Atenes que el comprometés, per tal d'investigar el qu ehavia dit Pítia.West, Thomas G., and Platon. Plato's Apology of Socrates: an interpretation, with a new translation. Ithaca, NY: Cornell University Press, 1979. Sòcrates va desenvolupar un enfocament crític, ara anomenat mètode socràtic, per examinar les opinions de la gent. Es va centrar en temes de la vida humana: eudaimonia, justícia, bellesa, veritat i virtut. Tot i que Sòcrates no va escriure res ell mateix, dos dels seus deixebles, Plató i Xenofont, van escriure sobre algunes de les seves converses, tot i que Plató també va exposar Sòcrates com a personatge de ficció en alguns dels seus diàlegs. Aquests diàlegs socràtics mostren el mètode socràtic que s'aplica per examinar problemes filosòfics.
L'interrogatori de Sòcrates li va fer guanyar enemics que finalment el van acusar d'impietat i de corrompre la joventut. La democràcia atenesa el va jutjar, va ser declarat culpable i va ser condemnat a mort. Tot i que els seus amics li van oferir ajudar-lo a escapar de la presó, Sòcrates va optar per romandre a Atenes i complir amb els seus principis. La seva execució va consistir en beure cicuta verinosa. Va morir l'any 399 aC.
Després de la mort de Sòcrates, Plató va fundar l'Acadèmia Platònica i la filosofia platònica. Tal com havia fet Sòcrates, Plató identificava virtut amb coneixement. Això el va portar a plantejar-se preguntes d'epistemologia sobre què és el coneixement i com s'adquireix.
Sòcrates va tenir diversos altres estudiants que també van fundar escoles de filosofia. Dos d'aquestes van ser de curta durada: l'escola d'Eretria, fundada per Fedó d'Elis, i l'escola de Megara, fundada per Euclides de Mègara. Altres dos van ser de llarga durada: el cinisme, fundat per Antístenes, i el cirenaïcisme, fundat per Aristip de Cirene. Els cínics consideraven el propòsit de la vida de viure en virtut, d'acord amb la natura, rebutjant tots els desitjos convencionals de riquesa, poder i fama, portant una vida senzilla lliure de totes les possessions. Els cirenaics van promoure una filosofia gairebé oposada a la dels cínics, basada en l'hedonisme, sostenint que el plaer era el bé suprem, especialment les gratificacions immediates; i que la gent només podia conèixer les seves pròpies experiències, ja que la veritat que hi podia haver més enllà era incognoscible.
L'última escola de filosofia que es va establir durant el període clàssic va ser l'escola peripatètica, fundada per l'alumne de Plató, Aristòtil. Aristòtil va escriure àmpliament sobre temes d'interès filosòfic, com ara la física, la biologia, la zoologia, la metafísica, l'estètica, la poesia, el teatre, la música, la retòrica, la política i la lògica. La lògica aristotèlica va ser el primer tipus de lògica que va intentar categoritzar tots els sil·logismes vàlids. La seva epistemologia comprenia una forma primerenca d'empirisme. Aristòtil va criticar la metafísica de Plató com a metàfora poètica, tot i que no va exposar una explicació per al canvi. Aristòtil va proposar el model de les quatre causes per explicar el canvi: material, eficient, formal i final, totes elles basades en el que Aristòtil va anomenar el motor immòbil. Els seus punts de vista ètics van identificar l'eudaimonia com el bé últim, ja que era bo en si mateix. Va pensar que l'eudaimonia es podia aconseguir vivint segons la naturalesa humana, que és viure amb raó i virtut, definint la virtut com el mitjà àuri entre extrems. Aristòtil va veure la política com l'art més alt, ja que totes les altres activitats estan subordinades al seu objectiu de millorar la societat. L'estat hauria d'aspirar a maximitzar les oportunitats per a la recerca de la raó i la virtut mitjançant l'oci, l'aprenentatge i la contemplació. Aristòtil va ser tutor d'Alexandre el Gran, que va conquerir gran part de l'antic món occidental. L'hel·lenització i la filosofia aristotèlica han exercit una influència considerable en gairebé tots els filòsofs posteriors d'Occident i Orient Mitjà.
Filosofia hel·lenística i romana lang=ca|miniatura|Mapa de l'imperi d'Alexandre el Gran i la ruta que va fer amb Pirró d'Elis a l'Índia miniatura|Bust romà d'Epicur Els períodes hel·lenístic i de l'Imperi Romà van veure la continuació de l'aristotelisme i el cinisme, i l'aparició de noves filosofies, com ara el pirronisme, l'epicureisme, l'estoïcisme i el neopitagorisme. El platonisme també va continuar però va rebre noves interpretacions, especialment l'escepticisme acadèmic en el període hel·lenístic i el neoplatonisme en el període imperial. Les tradicions de la filosofia grega van influir molt en la filosofia romana. A l'època imperial, l'epicureisme i l'estoïcisme eren especialment populars.
Les diverses escoles de filosofia van proposar mètodes diversos i contradictoris per assolir l'eudaimonia. Per a algunes escoles, va ser a través de mitjans interns, com la calma, l'ataràxia (ἀταραξία), o la indiferència, l'apatia (ἀπάθεια), que possiblement va ser causada per l'augment de la inseguretat de l'època. L'objectiu dels cínics era viure d'acord amb la natura i contra les convencions amb coratge i autocontrol. Això va ser una inspiració directa per al fundador de l'estoïcisme, Zenó de Cítion, que va adoptar els ideals cínics de fermesa i autodisciplina, però va aplicar el concepte d'''apatia a les circumstàncies personals més que a les normes socials, i va defensar el compliment decidit dels deures socials. L'ideal de "viure d'acord amb la natura" també va continuar, i va ser vist com el camí cap a l'eudaimonia, que en aquest cas es va identificar com la llibertat davant pors i desitjos i que requeria escollir com respondre a les circumstàncies externes, ja que la qualitat de vida es considerava basada en les pròpies creences al respecte. Els cirenaics i els epicuris van presentar una visió alternativa. Els cirenaics eren hedonistes i creien que el plaer era el bé suprem de la vida, especialment el plaer físic, que consideraven més intens i més desitjable que els plaers mentals. Els seguidors d'Epicur també van identificar "la recerca del plaer i evitar el dolor" com l'objectiu final de la vida, però van assenyalar que "no ens referim als plaers de despilfarrar o de la sensualitat... ens referim a l'absència de dolor en el cos i els problemes a la ment". Això va conduir l'hedonisme a la recerca de l'ataràxia.