LAvesta és el conjunt de llibres sagrats de la religió iraniana preislàmica predicada per Zoroastre, el zoroastrisme o mazdaisme, i actualment seguida encara pels anomenats parsis. No es conserven completament, ja que, segons una llegenda, Alexandre Magne els va fer cremar.
Avesta deriva de la forma amb la qual s'anomena aquest conjunt de llibres en pahlavi (una llengua iraniana mitjana): abastag, paraula que sembla venir d'un antic upa-stawa-ka ('lloança'). LAvesta està dividit en diverses parts (segons el que ha sobreviscut i la transcripció medieval més fidel):Zend-Avesta Definiciona
Yasna: conté les normes per a la litúrgia, sobretot instruccions per als sacrificis i uns himnes anomenats Gathas en honor del déu suprem Ahura Mazda, l'autoria dels quals s'atribueix al mateix Zoroastre. Visprat: texts tardans amb instruccions per als fidels i oracions. Videvdad: llibres molt heterogenis que parlen de la vida després de la mort, de la recta conducta i rituals contra el mal. També inclou el text sobre la creació del món i l'elecció dels esperits del mal d'allunyar-se del bé. Yaixt: himnes dirigits a les divinitats secundàries. Khorda Avesta: llibre resum de la totalitat de l'Avesta, el que s'ensenya primer als que volen seguir la religió de Zoroastre.
L'Avesta conté texts de diverses èpoques en dues llengües (o dos dialectes d'una mateixa llengua): l'avèstic antic (també anomenat gàtic -llengua dels Gatha-) i l'avèstic recent. L'avèstic ('la llengua de l'Avesta') és la llengua iraniana més antiga que es coneix: és una llengua indoiraniana (i, per tant, indoeuropea) amb prou semblances amb les llengües índies antigues (vèdic i sànscrit) com per a ajudar els estudiosos europeus del i actuals a la comprensió d'aquests texts i d'aquesta llengua.
El zand (o zend) és un mot persa que indica l'exegesi de l'Avesta, és a dir, el complex de literatura pahlavi que comenta els texts sagrats del mazdaisme. Fou introduït pel lingüista A. H. Anquetil Duperron per tal d'indicar la llengua de l'Avesta o avèstic.
Nom El terme Avesta prové de les obres de la tradició zoroastriana dels segles IX/X en què la paraula apareix com a abestāg del persa mitjà, Llibre Pahlavi ʾp(y)stʾkʼ. En aquest context, els textos abestāg es representen com a coneixement rebut i es distingeixen dels comentaris exegètics (el zand) que hi apareixen. El significat literal de la paraula abestāg és incert; generalment es reconeix que és un manlleu erudit de l'avèstic, però cap de les etimologies suggerides ha estat acceptada universalment. La derivació àmpliament repetida dupa-stavaka prové de Christian Bartholomae (Altiranisches Wörterbuch, 1904), que va interpretar abestāg com a descendent d'una hipotètica paraula iraniana antiga reconstruïda per a cançó de lloança (Bartholomae: Lobgesang); però aquesta paraula no està realment testimoniada en cap text. En pashayi, la llengua dàrdica indoària més occidental parlada principalment a l'est de l'Afganistan, la paraula avesta significa invitació.
L'autor Iàsna William W. Malandra, un orientalista, afirma que el Iàsna no es va compondre fins molt després de la mort de Zoroastre, ja que el text està en el dialecte avestà posterior, no en el dialecte avestà-gatanès parlat per Zoroastre com el del Gathas. Diu que no és possible determinar quan es va compondre un text, però es pot argumentar que el text pot haver estat el producte d'un projecte editorial completat en un moment concret de la història, o un procés de consolidació, on el text es va anar ampliant gradualment durant un llarg període de temps.
William W. Malandra, quan parla de Gathas, diu que el capítol 53 de Yasna és una addició posterior. també Helmut Humbach va dir que Yasna 42 és una addició posterior.
Visperad El Visperad no es considera una secció independent, sinó més aviat una extensió de la secció Yasna. El propòsit del Visperad és embellir les cerimònies de Yasna durant els cinc festivals principals (festivals zoroastrians). El text es va completar a mitjans o finals del període sassànida.
Yashts Arthur Christensen creu que algunes parts dels Yashts existien abans de l'aparició del zoroastrisme i algunes parts dels Yashts es van afegir després de l'aparició del zoroastrisme, Almut Hintze comenta que és impossible distingir entre textos pre-zoroastrians i post-zoroastrians, mentre que Ilya Gershevitch creu que els Yashts existien abans del zoroastrisme però es van introduir més tard a l'Avesta, Prods Oktor Skjaervo assenyala que els Yashts van ser compostos pels aquemènides per consolidar el seu poder.
Vendidad William W. Malandra va afirmar que els estudiosos generalment coincideixen que els autors de la Vendidad eren mags, a l'època aquemènida o posterior.
Khordeh Avesta Va ser composta a mitjans i finals del període sassànida.
Manuscrits de l'Avesta L'Avesta consta de 5 parts, que són Yasna, Vispered, Yashts, Vendidad. El fragment de text més antic que es conserva data del 1323 dC. AV Williams Jackson diu que cap manuscrit conté l'Avesta complet. El passatge més antic compost del llibre és el Gathas, i hi ha un consens general gradual a favor de situar els Gathas al voltant del 1000 aC. Ara hi ha un ampli consens que durant la major part de la seva llarga història, els diversos textos de l'Avesta es van transmetre oralment i independentment els uns dels altres
Història Tradició zoroastriana La història zoroastriana de l'Avesta es troba en l'àmbit de la llegenda i el mite. Les versions més antigues que es conserven d'aquests contes es troben en els textos de la tradició zoroastriana dels segles IX a XI (és a dir, en els anomenats llibres pahlavi). Les llegendes diuen el següent: Els vint-i-un nasks ('llibres') de l'Avesta van ser creats per Ahura Mazda i portats per Zoroastre al seu mecenes Histaspes (Denkard 4A, 3A). Suposadament, Vishtaspa (Dk 3A) o un altre kayan, Daray (Dk 4B), en va fer fer dues còpies, una de les quals es va guardar al tresor i l'altra als arxius reials (Dk 4B, 5). Després de la conquesta d'Alexandre, l'Avesta va ser suposadament destruït o dispersat pels grecs, després que haguessin traduït qualsevol passatge científic que poguessin utilitzar (AVN 7-9, Dk 3B, 8). Diversos segles més tard, un dels emperadors parts anomenat Valaksh (un dels Vologases) suposadament va fer recollir els fragments, no només dels que havien estat escrits prèviament, sinó també dels que només s'havien transmès oralment (Dk 4C).
El Denkard també registra una altra llegenda relacionada amb la transmissió de l'Avesta. En aquesta història, el mèrit de la col·lació i la recensió s'atorga al sacerdot de principis de l'època sassànida Tansar (summe sacerdot sota Artaxerxes I, r. 224–242 dC, i Sapor I, 240/242–272 dC), que va fer recopilar les obres disperses, de les quals només va aprovar una part com a autoritària (Dk 3C, 4D, 4E). L'obra de Tansar va ser suposadament completada per Adurbad Mahraspandan (summe sacerdot de Sapor II, r. 309–379 dC), que va fer una revisió general del cànon i va continuar assegurant-ne l'ortodòxia (Dk 4F, AVN 1.12–1.16). Suposadament es va dur a terme una revisió final al segle VI dC sota Còsroes I (Dk 4G).
Primers estudis occidentals Els textos de l'Avesta van estar disponibles per a l'erudició europea relativament tard, per la qual cosa l'estudi del zoroastrisme als països occidentals es remunta només al . Abraham Hyacinthe Anquetil-Duperron va viatjar a l'Índia el 1755 i va descobrir els textos entre les comunitats zoroastrianes (parsi) índies. Va publicar un conjunt de traduccions franceses el 1771, basades en traduccions proporcionades per un sacerdot parsi. Les traduccions d'Anquetil-Duperron van ser inicialment desestimades com una falsificació en sànscrit deficient, però va ser reivindicat a la dècada de 1820 després de l'examen de la llengua avesta per part de Rasmus Rask (Dissertació sobre l'autenticitat de la llengua zend, Bombai, 1821). Rask també va establir que els manuscrits d'Anquetil-Duperron eren un fragment d'una literatura molt més extensa de textos sagrats. Els manuscrits d'Anquetil-Duperron es troben a la (manuscrits de la sèrie «P»), mentre que la col·lecció de Rask es troba actualment a la Biblioteca Reial de Dinamarca (sèrie «K»). Altres grans col·leccions de manuscrits en llengua avesta són les del Museu Britànic (sèrie «L»), la Biblioteca KR Cama Oriental de Mumbai, la biblioteca Meherji Rana de Navsari i les de diverses biblioteques universitàries i nacionals d'Europa.
A principis del segle XX, la llegenda de la col·lació de l'era part va generar una recerca d'un arquetip part de l'Avesta. Segons la teoria de Friedrich Carl Andreas (1902), es va assumir que la naturalesa arcaica dels textos avèstics es devia a la preservació mitjançant la transmissió escrita, i es va assumir que les grafies inusuals o inesperades en els textos supervivents eren reflexos d'errors introduïts per la transcripció de l'era sassànida de les escriptures pahleví derivades de l'alfabet arameu. Pel sumari de la teoria d'Andreas vegeu . La recerca de l'arquetip arsàcida va ser cada cop més criticada a la dècada del 1940 i finalment es va abandonar a la dècada del 1950 després que Karl Hoffmann demostrés que les inconsistències assenyalades per Andreas eren en realitat degudes a alteracions inconscients introduïdes per la transmissió oral. Hoffmann identifica aquests canvis com a deguts, en part, a modificacions introduïdes mitjançant la recitació; per exemple, la repetició del prefix com a paitī... paitiientī vs. paiti... aiienī (Y. 49.11 vs. 50.9), o sandhi processos sobre límits de paraules i síl·labes, p. adāiš per a at̰.āiš (48.1), ahiiāsā per ahiiā yāsā, gat̰.tōi per gatōi (43.1), ratūš š́iiaoθanā per, ratū š́iiaoθanā (33.1). en part a influències d'altres llengües iranianes recollides en la ruta de transmissió des d'algun lloc de l'est de l'Iran (és a dir, Àsia Central) a través d'Aracòsia i Sistan fins a Pèrsia; i en part a causa de la influència dels desenvolupaments fonètics de la mateixa llengua avesta. Per exemple, YAv. -ō en lloc de l'esperat OAv. -ə̄ per Ir. -ah en gairebé tots els polisil·lables.
Erudició moderna La noció d'una col·lació i recensió de l'època arsàcida és generalment rebutjada pels estudiosos moderns. En canvi, ara hi ha un ampli consens que durant la major part de la seva llarga història els diversos textos de l'Avesta es van transmetre oralment i independentment els uns dels altres. Basant-se en aspectes lingüístics, estudiosos com Kellens, Skjærvø i Hoffman també han identificat una sèrie de fases diferents, durant les quals es van compondre diferents parts del corpus avèstic, es van transmetre en forma fluida o fixa, així com es van editar i redactar.
Transmissió oral La primera fase comprèn la creació dels textos de l'antic avestà, com els gathes. Avui dia, els estudiosos consideren possible un període entre el 1500 i el 900 aC, i molts consideren probable una data propera al 1000 aC. Deuen haver cristal·litzat aviat, cosa que significa que la seva transmissió no va canviar. Durant la seva llarga història, els textos gats semblen haver-se transmès amb la màxima precisió.
miniatura|Horitzó geogràfic dels topònims trobats als textos del jove avèstic