miniatura|Llama El o la llama (Lama glama) és una espècie de gran camèlid originària dels Andes (Sud-amèrica), particularment del Perú. Les llames són animals socials i viuen amb els altres com un ramat. La seva llana és suau i només conté una petita quantitat de lanolina. Les llames poden aprendre tasques senzilles després d'unes quantes repeticions. Quan utilitzen una motxilla, poden transportar entre el 25 i el 30% del seu pes corporal durant 8 a 13 km. El nom llama (en el passat també s'escrivia lama o glama) va ser adoptat pels colons europeus dels nadius peruans.Oxford English Dictionary, 2nd edition, «llama»
Llama s'utilitza a vegades, amb un sentit més ampli, per designar qualsevol dels quatre animals sud-americans emparentats de la família Camelidae: el llama, la vicunya, l'alpaca i el guanac.
Els orígens de la llama miniatura|140px|esquerra|Primera imatge vista a Europa de llames (1553). El jesuïta José de Acosta escriu un llibre anomenat Historia natural y moral de las Indias on intenta explicar l'origen dels camèlids. En el capítol titulat: «Com sigui possible haver-hi en Índies animals que no hi ha en una altra part del món» dona una versió evolucionista revolucionària per a l'època, en la qual planteja que el problema que resoldre és saber si aquests animals difereixen específica i essencialment de la resta dels animals o si la seva diferència és accidental. Diu de les llames que «és l'animal de majors profits i menors despeses de quants es coneixen» i afirma que Déu va unir en la mateixa espècie ovelles i rucs.
Per als integrants de l'Imperi inca la creació de les llames s'explica mitjançant un mite molt especial: el fill de Manco Cápac i Mama Ocllo (els fundadors mítics de l'imperi inca, en una de les seves llegendes), es va enamorar d'una de les seves germanes menors que estava destinada a ser una Verge del Sol. Òbviament l'emperador inca va prohibir el matrimoni i els joves desobeint-ho van fugir al camp, amb el que el seu pare els va condemnar a mort. La mare va demanar clemència al déu Viracotxa, qui es va apiadar d'ella convertint-los en una parella de llames. Un dia Manco Cápac va sentir parlar de l'existència de dos animals que vagaven amb una mirada humana en els seus ulls i va ordenar que els capturessin i portessin a Cusco i quan els va tenir davant, els va reconèixer i els va manar sacrificar. Els esperits van emprendre viatge per la Via Làctia a l'estatge de Viracotxa. Es diu que quan les llames arribin al seu destí, recuperaran la seva forma humana i tornaran al món per a un nou regne amb harmonia entre els homes.
Classificació taxonòmica miniatura|Una nena quítxua vestida a la manera tradicional amb una llama a Cuzco, el Perú. Els lamoides, o llames (com se'ls coneix més generalment com a grup), estan formats per la vicunya (Vicugna vicugna, prev. Làmina vicugna), el guanac (Lama guanicoe), la alpaca suri i la alpaca huacaya (Vicugna pacos, prev. Làmina guanicoe pacos), i la llama domèstica (Lama glama). Els guanacs i les vicunyes viuen en llibertat, mentre que les llames i les alpaques només existeixen com a animals domèstics. Encara que els primers escriptors comparaven les llames amb les ovelles, aviat es va reconèixer la seva similitud amb el camell. Es van incloure en el gènere Camelus juntament amb la alpaca en el Systema Naturae (1758) de Carl Linnaeus. No obstant això, Georges Cuvier les va separar en 1800 amb el nom de làmina juntament amb el guanac. L'anàlisi d'ADN ha confirmat que el guanac és l'avantpassat salvatge de la llama mentre que la vicunya és l'ancestre salvatge de la alpaca; aquests dos últims es van incloure en el gènere Vicugna.
Els gèneres Lama i Vicugna són, amb les dues espècies de camells veritables, els únics representants existents d'una secció molt distinta dels Artiodactyla o ungulats parells, anomenats Tylopoda, o amb «peus amb protuberàncies», per les peculiars protuberàncies de la planta dels peus. Els Tylopoda formen una sola família, els Camelidae, i comparteixen l'ordre Artiodactyla amb els Suina (porcs), els Tragulina (chevrotains), els Pecora (remugants) i els Whippomorpha (hipopòtams i cetacis, que pertanyen a Artiodactyla des d'un punt de vista cladístic, si no tradicional). Els Tylopoda tenen més o menys afinitat aquests tàxons, se situen en alguns aspectes en una posició intermèdia entre ells, compartint algunes característiques de cadascun, però en uns altres mostrant especials que no es troben en cap dels altres tàxons. miniatura|esquerra|Una llama doméstica.
Els descobriments del segle XIX d'una vasta i inesperada fauna paleógena extingida d'Amèrica del Nord, segons la interpretació dels paleontòlegs Joseph Leidy, Edward Drinker Cope i Othniel Charles Marsh, van ajudar a comprendre la història primerenca d'aquesta família. Les llames no sempre van estar confinades a Sud-amèrica; es van trobar abundants restes similars a les llames en dipòsits del Plistocè ales Muntanyes Rocalloses i a Centreamèrica. Alguns fòssils de llames eren molt més grans que les formes actuals. Algunes espècies van romandre a Amèrica del Nord durant les últimes glaciacions. Les llames nord-americanes es classifiquen com un únic gènere extint, Hemiauchenia. Els animals semblants a les llames eren comunes fa 25.000 anys en les actuals Califòrnia, Texas, Nou Mèxic, Utah, Missouri i Florida. miniatura|Llames de Barrancas, Argentina. El llinatge dels camèlids compta amb un bon registro fòssil. S'han rastrejat animals semblants als camèlids des de les espècies modernes completament diferenciades fins a les primeres formes del Miocè. Les seves característiques es van generalitzar i van perdre les que els distingien com a camèlids, per la qual cosa es van classificar com a artiodàctils ancestrals. No s'han trobat fòssils d'aquestes formes anteriors en el Vell Món, la qual cosa indica que Amèrica del Nord va ser la llar original dels camèlids i que els avantpassats dels camèlids del Vell Món van creuar a través del pont terrestre Pont de Beríngia de l'Estret de Bering des d'Amèrica del Nord. La formació de l'istme de Panamà fa tres milions d'anys va permetre als camèlids estendre's a Sud-amèrica com a part del Gran Intercanvi Americà, on van continuar evolucionant. Mentrestant, els camèlids nord-americans es van extingir a la fi del Plistocè.
Chilihueque miniatura|140px|Il·lustració de 1776 de diverses làmines, inclòs el chilihueque a la part superior dreta. El chilihueque, chilliweke, o hueque va ser una varietat o espècie de guanac a l'Amèrica del Sud que va existir en el centre i sud-centre de Xile a l'època prehispànica i colonial. Hi ha dues hipòtesis sobre el seu estat entre els camèlids de Sud-amèrica: la primera suggereix que són guanacs domesticats localment; la segona, que són una varietat de flames portades del nord al centre-sud de Xile. L'alpaca també s'ha suggerit com la seva possible identitat.
Segons Juan Ignacio Molina, el capità neerlandès Joris van Spilbergen va observar l'ús de chilihueques pels maputxes de l'illa Mocha com a animals llaurats en 1614.The Geographical, Natural and Civil History of Chili, Pages 15 and 16, Volume II
Les poblacions de chilihueques van disminuir cap a l'extinció en els segles i , sent reemplaçades per bestiar europeu. Les causes de la seva extinció no són clares, però es creu que la introducció d'ovelles va causar competència entre totes dues espècies. A finals del , el chilihueque havia desaparegut del territori nacional; i segons Tomás Guevara, només els maputxes de Mariquina i Huequén juntament amb els d'Angol van criar als últims exemplars.
Reproducció de les llames miniatura|Mare i la seva cria a Laguna Colorada, Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa, Bolívia.
Les llames tenen un cicle reproductiu inusual per a un animal de gran grandària. Les dius femelles són ovuladores induïdes. En l'acte de l'aparellament, la femella allibera un òvul i sovint és fecundat en el primer intent. Les llames femelles no «entren en zel».
Igual que els humans, els mascles i les femelles de llama maduren sexualment a ritmes diferents. Les femelles aconsegueixen la pubertat al voltant dels 12 mesos, mentre que els mascles no aconsegueixen la maduresa sexual fins als tres anys.
Aparellament Les llames s'aparien en posició kush (tombades), similar a la dels grans felins i canins, la qual cosa és bastant inusual en un animal de gran grandària. S'aparien durant un temps prolongat (20-45 minuts), la qual cosa també és inusual en un animal gran.
Gestació El període de gestació d'una llama és de 11,5 mesos (350 dies). Les mares (llames femelles) no llepen a les seves cries, ja que tenen una llengua adherida que no arriba fora de la boca més enllà de 1,3 cm. En el seu lloc, acaricien i emeten sons cap als seus nounats.
Importància econòmica Abans de la presència espanyola, les llames foren representades en la ceràmica Mochica (200-600 dC) i van constituir els únics animals ungulats domèstics de l'Imperi Inca. Van ser apreciats no solament com a bèsties de càrrega, sinó també per la seva carn i les llanes. Després de l'arribada dels espanyols, les llames foren utilitzades en lloc del cavall, del bou, de la cabra i de les ovelles, animals originaris del Vell Món, però la seva escassa eficiènciaRomano, 2004: 55 va fer que fossin ràpidament desplaçades a un segon pla per aquestes espècies després de la conquesta.Renieri, 2008: 244
Eren usades per tots els pobles andins des del sud de Colòmbia a l'Araucanía al sud de Xile. La seva població abans de la conquesta s'estima en 30 a 50 milions d'animals; eren el principal bestiar d'aquestes tribus i nacions, encara que després de la conquesta la seva població es va reduir marcadament, igual que la dels indígenes.
Ús La llama continua sent utilitzada pels pobladors andins per la seva llana, carn, i com a transport de mercaderia. La seva fibra s'usa per teixir abrics, els seus intestins per fer cordes i tambors, i els seus excrements com a combustible. Encara avui, al Perú i a les zones andines de Bolívia i del nord-oest de l'Argentina, la seva llana, de bona qualitat, és produïda i comercialitzada.
Escuts andins La llama és el símbol patriòtic bolivià que representa el regne animal o fauna autòctona de Bolívia i es troba representada en l'Escut de Bolívia des del 2004, quan substituí l'alpaca. També apareixia en el primer escut del Perú de 1820, si bé després fou reemplaçada per una vicunya.
La llama també apareix en l'escut comunal de la ciutat xilena de Calama.
Referències
Categoria:Mamífers del Perú Categoria:Mamífers de l'Equador Categoria:Mamífers de Bolívia Categoria:Andes Categoria:Camèlids Categoria:Artiodàctils domèstics