Salas és un conceyu del Principat d'Astúries al centre-occident de la regió. Tal com diuen les guies turístiques, Salas és "la Puerta del Occidente" d'Astúries, limita al nord amb Valdés, Cudillero i Pravia, al sud amb Belmonte de Miranda, a l'est amb Pravia, Candamu i Grau i a l'oest amb Tinéu, i novament, amb Valdés. La capital del concejo és la vila homònima de Sales, i al costat d'aquesta, destaquen les localitats de Cornellana, a l'est a la vega del Narcea, a la seva confluència amb el Nonaya, i La Espina, poble assentat en un estratègic encreuament de camins, a la part alta del Port de La Espina. Des d'on el camí es bifurca en direcció a Tinéu, i d'allí a Pola de Allande o Cangas del Narcea; o bé cap a terres de Valdés, descendint la carretera per la vall de l'Esva cap a Brieves, Trevías o Ḷḷuarca, ja a la costa.
Història Prehistòria i època romana Els primers indicis que mostren l'existència d'ocupació humana al concejo provenen de diverses troballes, dispersos per tot el municipi, de materials lítics de moments paleolítics. Les primeres proves més sòlides es corresponen amb el període megalític, sent manifestada la seva existència en diversos llocs amb formacions de necròpolis tumulars. Són de destacar els túmuls de la Serra de les Traviesas a Leiguazu, el túmul de Terra Riba a Cermoño, la necròpoli de La Campa de San Juan a Mallecina i la necròpoli de Penausén a l'altura de Carrales (La Bouga). De l'edat del bronze es descobriren diversos materials metàl·lics com una destral plana de bronze trobada al Regueru Secu (Figares), i les destrals de taló i anelles d'Alava i Malleza.
Es coneixen alguns castros a Casazorrina, Alava, Láneo, Linares, Priero, Godán, Santiago de la Barca, San Esteban de las Dorigas, San Antolín de las Dorigas, Figares i Soto de los Infantes. Cap d'aquests ha rebut l'atenció arqueològica que ens confirmi la seva adscripció cronològica o cultural, tot i que seria d'esperar que arrenquessin a l'edat del ferro fins a arribar als primers moments de l'època romana. L'ocupació romana deixa diverses mostres al concejo, sent importants les nombroses explotacions auríferes que es manifesten amb múltiples curtes mineres (com les de Godán-Ablaneda, Carlés, El Courío); canals hidràulics (com els que van des de La Pereda fins a Ablaneda i Godán); i estanys de captació d'aigua (com els de Els Muel·les o el Pozu Ful·leirico). En relació de proximitat a les labors extractives d'Ablaneda, va aparèixer una làpida que contenia la inscripció romana de: "aquí jeu Flavio Cabarco, fill d'Auledo i de Caya, de la tribu o la família de Beriso mort als XV anys". Altres proves relacionades amb la presència romana són les restes d'una vila romana a Doriga i multitud de topònims que podrien fer-nos intuir la seva procedència romana.
Edat mitjana miniatura|Palau Valdés-Salas, al centre de Salas La primera notícia documentada de Salas, correspon a l'època medieval i es fa referència a una donació efectuada pel príncep Gonzalo l'any 896 al bisbat d'Oviedo, cedint-li diversos béns entre els quals hi havia l'església de San Martín. Fruela II d'Astúries cedeix al 912 la Vila Azeliana a Salas i Anonaya, i el 1006, la reina Velasquita cedeix el monestir de San Martín de Salas. De l'any 1024 data la fundació d'un monestir que estaria lligat estretament amb el concejo. Es tracta del monestir de San Salvador de Cornellana, construït per ordre de la infanta Cristina i que seria cedit l'any 1122 pel comte Suero Bermúdez i la seva esposa Enderquina a l'ordre de Cluny. El 21 de juliol d'aquest any, Alfons VII concedeix i delimita el vedat del monestir, la jurisdicció del qual va dependre la població, fins que passà al municipi independent de Salas el 1827, ja entrat el .
El 1138, Alfons VII de Castella va atorgar les localitats de Salas, Lamuño, i els vedats de San Salvador i Linares a la família Lamuño, passant aquestes localitats a ser el Senyoriu de Salas, la família Lamuño matindria el títol de Senyors de Salas fins a l'abolició dels Senyorius el 1837. L'actual escut de Salas és el d'aquesta família. La vila de Salas apareix en fonts documentals associades al riu que flueix per les seves terres, coneixent-se com Salas de Nonaya. Salas va anar poblant-se a poc a poc, arribant a aconseguir el 1277 la carta de poblament per obra i gràcia d'Alfons X el Savi, instituint-se la vila i el concejo de Sales.
El nucli generador de la pobla el constituïa un castell donat per la reina Urraca el 1120 al Comte Sèrum. Aquesta concessió de pobla implicarà diversos conflictes amb el vedat monacal de San Salvador de Cornellana al que va desplaçar la influència sobre la zona. El 1277, Salas ja exerceix vida municipal signant la carta de germanor amb els concejos d'Avilés, Pravia, Grado, Somiedo, Valdés, Tinéu, Cangas del Narcea i Allande, tenint lloc aquest esdeveniment a La Espina.
A principis del , el 1301, va haver-hi un conflicte entre l'arquebisbe d'Oviedo i el consell de Valdés perquè els habitants del vedat de Lavio eren rebuts com veïns a Cadavéu. Així mateix, el 1316, durant la minoria d'edat d'Alfons XI de Castella, Sales forma part, juntament amb molts altres concejos asturians d'una germanor que tenia com principal objectiu mantenir l'ordre en aquells díficils moments. Ja en la segona meitat del , entre 1373 i 1382, Salas cau sota el senyoriu del comte Alfons, fill bastard d'Enric II de Castella. No obstant això, la infatigable activitat subversiva del comte no va trigar a provocar el final d'aquest breu parèntesi en la història concejil de Salas.
A finals del , el 1490, neix una nova germanor formada pels concejos de Grado, Pravia, Salas, Valdés i Miranda que sol·liciten als monarques el reconeixement d'una personalitat jurídica unitària. Aquests concejos estarien, més tard, units al mateix partit dins de la junta General del Principat d'Astúries. A les juntes anteriors a la formació del Principat d'Astúries, Salas va estar representada per mediació de Pedro Díaz de Salas i García Fernández de Doriga.
A partir de 1594, la representació del consell ve donada per les famílies Doriga i Malleza que acabarien entroncant-se en un mateix llinatge. El consell sempre va ser lloc de passada obligat a les peregrinacions cap a Santiago pel seu recorregut interior, fet que va fer que al territori hi haguessin hospitals per a atendre aquestes persones, resultant de certa importància els de Cornellana, Salas i La Espina, el qual, cosa curiosa, depenia de la mitra compostel·lana.
Edat moderna A final del , el 1594, el concejo de Salas apareix formant part de la Junta General del Principat d'Astúries. Únicament s'escapen del govern municipal els següents vedats: el d'abadenc de Cornellana, que comptava en aquells dies amb uns 100 vassalls (sense contar les vídues), qui menjaven dues vegades a l'any amb l'abat i cadascun dels quals podia valdre 5.000 maravedís; el vedat de Soto de los Infantes; el vedat de Linares, de curta durada i; el vedat de Lavio, jurisdicció epicospal, passa, amb la desamortització de béns eclesiàstics promoguda en temps de Felip II, a ser redimit pels seus veïns el 3 de març del 1583 (per un valor de 706.557 maravedisos), i es converteix llavors en un ajuntament autònom.
Els tres vedats més importants mantenen la seva jurisdicció al marge del concejo a mitjans del . El de Cornellana presentava una extensió de 8.790 dies de bous, sumava 116 veïns (sense les vídues) i el seu major hisendat era el monestir, que contava entre els seus béns un molí i la farmàcia. El de Soto de los Infantes comprenia uns 11.280 dies de bous i 60 veïns (també sense les vídues) i pertanyia al marquès de Valdecarzana que, a més, era el seu major hisendat. Finalment, el vedat de Lavio amb 2,5 llegües de perímetre (uns 7,5 km), seguia en mans dels seus veïns; la seva hisenda més rica pertanyia a Fernando de Prado, corregidor de Calatrava.
Edat contemporània miniatura|Ajuntament de Salas El posarà fi a aquesta situació. El 1804 s'integren les parròquies de San Antolín de les Dorigas, San Esteban de las Dorigas, San Justo de las Dorigas i Santa Eulalia de las Dorigas provinents de Grau. El 1809 el mariscal Michel Ney inicia la invasió francesa d'Astúries per l'occident i passa per Salas. Fins al 17 de maig, havent arribat ja les tropes de Napoleó Bonaparte a Cornellana, el marquès de la Romana, general de l'exèrcit de defensa, no adverteix la situació, perduda ja tota capacitat de resposta. Amb la segona invasió del 1810, dirigida pel mariscal Bonet des de l'orient d'Astúries, l'exèrcit asturià va instal·lar la seva caserna general a la vila, però les seves línies van ser trencades i la localitat va tornar a ser ocupada.
Així mateix, el 1836, durant la Primera Guerra Carlina, la partida manada pel general Pablo Sanz va sofrir una contundent derrota el 24 d'octubre després de fracassar en el seu intent de prendre Oviedo. El 1820, Sales es converteix en el capdavant del partit judicial i durant el trienni liberal es crea un ajuntament independent a La Espina amb jurisdicció també sobre altres llocs. Però l'any més important serà 1827, data en la qual s'integren al consell els històrics vedats de Cornellana, Soto de los Infantes i Lavio (el fugaç concejo de La Espina ja ho havia fet en 1823). Quan, el 1829, es segreguen les parròquies de Folgueras i Cordoveiru, que passen a Pravia, el terme salenc adquireix la seva fisonomia actual. Poc després, el 1835, és suprimit el monestir de San Salvador de Cornellana, el temple del qual passa a ser església parroquial sota l'advocació de Sant Joan Baptista.
La segona meitat del i primers anys del van aportar al concejo alguns processos d'importància, sobretot pel que fa a l'aspecte socioeconòmic. S'introdueixen nous cultius com la remolatxa sucrera, destinada a la fàbrica de Pravia i el tabac, fonamentalment a la vega del Narcea (especialment a Láneo). En les primeres dècades del , s'assisteix a la lenta substitució del policultiu cerealista per un monopoli especialitzat en el bestiar boví, amb destinació als mercats de carn primer i a la producció làctia després. L'arribada dels indians amb riquesa es fa particularment evident a Malleza, anomenada, fins i tot, la petita Cuba. El 1900 es va construir l'ajuntament.
Amb motiu de la revolució de 1934, el general López Ochoa passa per Salas en el seu avanç a la zona central de la regió, on reprimirà la revolta. També afecta Salas la penetració de columnes gallegues durant la guerra civil: la de Tejeiro, que venia per la costa i la de Gómez Iglesias, que venia per l'interior. Ambdues van convergir a La Espina el 27 d'agost de 1936. Les forces conjuntes progressen lentament a causa dels continus combats. És la primera vegada que les tropes de la defensa republicana compten amb suport aeri, circumstància que es fa notar. L'aturada davant Salas li va costar a Tejeiro el comandament de les dues columnes, que Mola va atorgar, aleshores, al tinent coronel De Miguel. El 3 de setembre queia la vila de Salas. Dies després, les columnes dels nacionals intentaren prosseguir el seu avanç, tot i que a Cabruñana xocaren amb una nova oposició que els va fer aturar la marxa. Amb tot, les terres salenques havien quedat ja a la zona nacional, encara que no terminantment. Al novembre, els republicans aconseguiren tallar les comunicacions entre Grado i Salas, tot i que els nacionals van restablir ràpidament la posició, aquesta vegada de forma definitiva.
Ja acabada la guerra, Salas es va incloure al camp d'operacions de la partida guerrillera de José Fernández, àlies Pin de Dimas, després de la seva reaparició el 1947, bastants anys després d'haver-se evadit de presó. El 1959, en el moment que s'anava a iniciar la seva restauració, es va esfondrar bona part de la torre de Salas. La intervenció a la torre va haver de ser més agressiva del que estava previst, donant com a resultat una estranya forma una mica historicista, de cort francesa, que difereix ostensiblement de l'antiga.
Geografia