Literatura flamenca és la literatura feta en llengua neerlandesa, als territoris de parla neerlandesa dels Països Baixos del sud i del Westhoek, actualment a la regió de Flandes (Bèlgica) i a França. miniatura|Hendrik van Veldeke al Codex Manesse, segle XIV miniatura|Jacob van Maerlant. miniatura|Joan de Ruusbroec. Edat mitjana El desenvolupament econòmic de les ciutats flamenques va facilitar l'aparició d'una nova literatura sinó a la llengua neerlandesa que aleshores es deia flamenc o dietsch (=llengua del poble). Les primeres obres, de caràcter religiós, foren la Sint Servatius legende (1170) de Hendrik van Veldeke nascut a Veldeke un nucli de Spalbeek al comtat de Loon, autor també d'una Enejda (1190). Per altra banda, durant el es desenvolupà una important literatura de caràcter novel·lesc, inspirada per la temàtica artúrica o el cicle de Carlemany i Roland, que tingué els màxims exponents en les Karel ende Elegast (Carlemany i Elegast, una sàtira als rics), Beatrijs, Theophilus, Roelantslied (Cançó de Roland), Merlijn, Lancelot, Moriaen i Roman van Walewein (del cicle bretó), Van der Vos Reynaert, obra del Meister Willem i considerada com a l'obra més representativa en neerlandès, la primera edició de la qual data del 1270, Roman van Floris ende Blancefloer, i les traduccions Sint Brandaen (Sant Brandà), Van die Rose (traducció feta el 1300 per Hein van Aken), Esopet (Faules d'Isop), Het Biënboek (traducció del Liber Apium) i els assaigs Der seelen troest (El consol de l'ànima) i Marialegenden (Llegendes de Maria).
A més de la temàtica cortesana, però floreix la poesia mística, amb grans autors com la monja Hadewych (fl. 1250), autora de nombroses cançons d'amor místic pel Crist recollides a les Visiones epistole en rimata Haywigis, Ysengrimus (s. XII) i Jan de Weert d'Yperen, autor de Nieuwe doctrinale o Spiegbel der sonden (Mirall doctrinal dels pecats). Els més importants foren Jan van Boendale (1290-1365) de Brussel·les, autor de Der leken spieghel (El mirall dels laics), Brabantsche Yesten (Crònica de Brabant) i Jans teesteye (Convicció de Jan); el prolífic Jacob van Maerlant (1225-1291) autor de les proses didàctiques Eerste Martin (Primer Martí), la satírica Der kercken claghe (Lamentacions de l'església), Roman van Torec (adaptació del Roman de Troie), també traduí Aristòtil al neerlandès i adaptà lAlexanders Gesten de Chatillon i el Merlijns boek; i Jan van Ruysbroek (1293-1381) gran místic que escriví en brabançó i va influir tant en Kempis com en San Juan de la Cruz. Compongué Van der Cierheit der gheesteleker brulocht (De l'ornament de les noces espirituals). Les poesies de Joan I de Brabant i del poeta popular Jan van Hulst foren recollides, com d'altres, a lAntwerpsche liedboek, publicat el 1544.
Al gènere històric hi ha el cronista Jan van der Heelu va compondre durant el regnat de Joan III de Brabant una Rijmkronijk (vers 1320) com a cant del "patriotisme brabançó". També destacaren els peces de teatre Esmoreyt, Elckerlyc i Marieken van Niewmeghen. Més tard, en el , el misteri De seven bliscappen van Maria (Els set goigs de Maria, 1448). I les obres cavalleresques Gloriant, Lanseloet van Denemarken, Lippijn, Die Heye, Drie jaghe here (Tres dies aquí), De truwante (El rodamón) i Nu noch (També ara).
Durant el domini borgonyó (s. XV), de gran prosperitat econòmica i cultural, es formaren les Cambres de Retòrica, influïdes pel Consistori de Gay Saber occità, formada pels rederijkers: el coninc, el cap, era el ciutadà principal; el prins o keizer, l'ajudant; el dekens era un eclesiàstic; el factor, un director a sou; i el nat o zot, el bufó. Cada any convocaven una landjuweel (fira anyal) amb tornejos i concursos poètics, per a lluïment d'Anthonis de Roovere (1430-1482), poeta oficial de Bruges i autor de Vander Mollen feeste (Festa dels talps) i del retòric brussel·lès Colijn van Rijssele, autor del Spieghel der Minne (Mirall d'amor, 1480). També estrenaven misteris teatrals com els Voornaamste bliscappen, die Maria geschiedden (Goigs principals que corresponen a Maaria), estrenats entre 1439 i 1500, i també els Tspel van dem Heiligen sacramente, Marieke van Nimwagen i Spieghel der salicheyt van elcerlyc (Espill de la salvació d'un mateix). Durant aquests anys també destacaren els cronistes flamencs Oliver van Dixmude (mort el 1459) i Edmond van Dynter (1375-1448), autor de la Crònica dels ducats de Brabant i Lorena. Gheraert van Velsen fou autor de poesies populars, i també destacaren en aquesta època els místics Geert Groote de Deventer (1340-1384) amb Epistolae i De abstinentia, Jan van Scoonhoven (mort el 1431) i Floris Redewijnsz (1350-1400) autor d'un Tractatus de spiritualibus exercitus.
Decadència (segles i ) miniatura|Primera pàgina del primer volum dels Refereinen d'Anna Bijns (1528). miniatura|Retrat de Willem Ogier, de Gaspar Bouttats per la publicació de "De seven hooft-sonden" el 1682 Malgrat les constants guerres del període, la producció literària durant el fou important i de qualitat. Destacarien, entre d'altres, Matthijs de Castelein (1485-1550), autor d'un Const van Rethoriken; Cornelisz de Man (1505-1579), autor del poema De doot (La mort, 1549); l'historiador Pieter van Dieve (1536-1591), autor en llatí De antiquitatibus Galliae Belgicae (1564); Adriaan van Roomen (1561-1616) autor del tractat Ideae Mathematicae (1593); el calvinista brusselenc Marnix van Sint Aldegonde (1540-1598) partidari dels Orange que s'exiliaria a la república de les Set Províncies Unides, on escriuria el satíric Biencorf der H. Roomsche Kercke (El rusc de la Santa Església Romana, 1569) i el poema Wilhemus van Nassouwe, l'himne dels protestants neerlandesos i l'actual himne nacional dels Països Baixos; Pontus van Heinter, autor d'una Nederduitsche orthographie (Ortografia neerlandesa, 1581) intent de modernització del neerlandès de l'època; i la poetessa mística Anna Bijns (1494-1575), autora de Refereinen. Altres escriptors són Jonker van der Noot (1540-1595) autor de Het bosken (1570), Lofsang van Braband (1580), Das buch extasis/Olympias (1576) i Het theatre oft tonn-neel (1568) de caràcter voluptuós, Richard Vestergen (1555-1640), Adriaan Pointers i Justus de Harduyn (1582-1640).
La repressió sanguinolent de l'ocupant castellà als Països Baixos espanyols va fer fugir a la república neerlandesa quasi tots els intel·lectuals el que va significar la mort de literatura a Flandes, tret al Westhoek ocupat per França amb els autors Dominic de Jonghe (1654-1717) traductor de Le Cid de Pierre Corneille; Michel de Swaen (1654-1707) poeta, amb Het leven en dood van Jesus Christus (La vida i mort de Jesucrist, 1694) de caràcter èpic, i De gecroonde leerse (La bota coronada) de caràcter dramàtic; i Willem Ogier (1619-1689) amb els drames De gulzigheid (La golafreria, 1635) i De zeven hoofzoonden (Els set pecats capitals, 1644-1678), cicle de drames.
Durant el la producció literària fou escassa. Tot i així, el 1761 H. Des Roches va publicar una Nederduitsche spraekkunst (Gramàtica neerlandesa), on s'enfrontà a l'ús del llatí com a llengua de cultura i al francès com a llengua de prestigi, reclamant l'ús normalitzat del flamenc. L'advocat brussel·lès Jan Baptist Verlooy (1746-1797) va escriure Verhandeling op d'onacht der moederlijke taal in de Nederlanden (1788), assaig sobre el menysteniment de la llengua neerlandes, de la qual va fer una apologia. Per por de la censura austríaca, va publicar-lo anònimament i va posar un lloc de publicació fictici, Maastricht, on els austríacs no tenien pas soberania. Uns altres escriptors són Willem Verhoeven (1738-1809), Karel Broeckaert (1767-1826), autor de la primera prosa moderna, Jelle en Mietje (1811), i Jan Baptist Hofman (1758-1835), autor de drames burgesos.
Naixement del moviment flamenc () miniatura|Jan Frans Willems miniatura|150px|Hendrik Conscience Durant el es produí un renaixement literari al marc del moviment flamenc, un moviment d'emancipació de la població de parla neerlandesa de Bèlgica contra l'estat jove que des de 1830 volia imposar el francès com a única llengua nacional. Filips Blommaert (1809-1871) va compondre l'estudi Aloude geschiedenis der Belgen of Nederduitschers (1849) on atorga de manera nacional-romàntica a la "raça flamenca" una missió històrica de civilització. El seu company Ferdinand Snellaert (1809-1872) escriví Wael en Vlaming (1846), al qual també defensa la preeminència del flamenc.
El 1837 també es funda la primera revista literària a Bèlgica, Het Belgisch Museum, de Jan-Frans Willems i Hendrik Conscience, que vincularien la seva obra al moviment flamenc en resposta a la imposició del francès.i Publicaran la primera generació d'escriptors flamencs, entre altres Jan Jacob de Laet (1815-1891) autor de la primera novel·la en flamenc Het lot (1846); Jan Frans Willems (1793-1846), poeta i editor de clàssics, amb Aen den Belgen (1818) i Verhandeling over de nederduytsche taal-en letterkunde (Tractat sobre filologia i literatura neerlandesa, 1819-1824); Hendrick Conscience (1812-1883) considerat el pare de la narrativa flamenca moderna, amb les narracions històriques In't wonderjaar 1566 (El meravellós any 1566, 1836), De leew van Vlaanderen (El lleó de Flandes, 1838), Jacob van Artevelde (1839), De kerels van Vlaanderen (Els homes de Flandes, 1870) i De burgmeester van Luik (El burgmestre de Liège, 1866); Jan Michiel Dautzenberg (1808-1869), amb les novel·les Volksleesboek (1854), Verhaelen uit de geschiedenis van België (1856) i De Tockomat (1857); Prudens van Duyse (1804-1859) amb Natalia (1842) i Het Klaverbad (1848); Karel Lodewijk Ledeganck (1805-1847) amb la trilogia De drie zustersteden (Les tres ciutats germanes, 1846) sobre Gant, Bruges i Antwerpen; Jan Baptist David (1801-1866), considerat com el capitost del moviment, autor dels estudis lingüístics Nederduitsche spraekkunst (Gramàtica neerlandesa, 1839) que serviran de base al flamenc literari, així com Vaderlandsche historie (Història de la Pàtria, 1842-1864) i Einige regels over de vlaemsche taal (Normes elementals de la llengua flamenca, 1823); i Theodoor van Rijswijk (1814-1849), considerat com a 'poeta popula i fundador de la societat literària De Olijftak.
Per altra banda, el 1878 la revista De Vlaamsche Vlagge, portaveu de l'ASB, va promoure un altre grup d'escriptors, encapçalats per Albrecht Rodenbach (1856-1880), autor de Gudrun (1882) i Karel de Goede (1875); Pol de Mont (1857-1931) polític i autor dels idil·les, 1883), Loreley (1882), Vier vlaamsche legenden (1904) i In Noord en Zuid (Al nord i al sud, 1887); Jan van Beers (1821-1888) amb Martha (1853) i l'estudi Jacob van Maerlant (1860); Rosalie Loveling (1834-1882) amb les novel·les infantils Polidoor en Theodoor (1882); la seva germana Virginie Loveling (1836-1919), amb Drie novellen (Tres novel·les, 1883), Een dunne eed (Un jurament que costa car, 1891) i De twistappel (La poma de la discòrdia); i Jan Lambrecht Sleeckx (1818-1900) amb les novel·les Dirck Meyer (1864) i Eekbroeders Tybaerts & Co (1867).
Paral·lelament, va aparèixer a Brussel·les la revista literària en francès La Jeune Belgique que volia contribuir a una literatura belga. En aquest projecte s'hi engrescaren alguns autors de flandes que escrivien en francès, com André Van Hasselt (1806-1874), Emile Verhaearen (1855-1916), autor de Tout la Flandre (1910) i Georges Eekhoud (1854-1927), Kees Doorik (1887) i Escal-Vigor; Charles van Lerberghe, Max Elskamp i Maurice Maeterlinck, Premi Nobel de Literatura de 1911 i un dels escriptors belgues més coneguts internacionalment.