miniatura|Mapa mostrant la localització els diversos camps de concentració i els d'extermini arreu d'Europa sota domini de les potències de l'Eix Els camps de concentració nazis són centres de detenció de grans dimensions creats pel Tercer Reich a partir de l'ascens al poder d'Adolf Hitler i vigents fins a la fi de la Segona Guerra Mundial on s'hi internava, explotava la seva força de treball i s'assassinaven els opositors polítics del règim, els residents dels països conquerits per Alemanya durant la guerra, grups ètnics o religiosos concrets, etc. Els propis detinguts són obligats a construir els camps treballant en condicions inhumanes que, sovint, els fan perdre la vida. El Tercer Reich va utilitzar camps de concentració com els de Dachau o Buchenwald per a, inicialment, allunyar i aterrir els seus opositors polítics i, després, per a internar jueus, gitanos, sacerdots i prelats catòlics, testimonis de Jehovà, homosexuals i "elements antisocials" com ara delinqüents, vagabunds, etc. Finalment, un cop iniciada la Segona Guerra Mundial, els camps es multipliquen per tot el territori ocupat per Alemanya -n'hi va haver més de mil en funcionament (inclosos els subcamps)- alhora que comencen a fer-se servir per a empresonar-hi i explotar els opositors dels territoris conquerits i els presoners de guerra. Els empresonats havien de fer jornades laborals esgotadores, amb un règim alimentari insuficient, una atenció mèdica pràcticament inexistent, maltractaments regulars i mortalitat elevada. Tot plegat tenia l'objectiu de deshumanitzar les víctimes i portar-les a una mort ràpida. Al voltant de 1,65 milions de persones hi van ser registrades com a presoneres, de les quals al voltant d'un milió hi van morir.
miniatura|Mesures de seguretat al Camp de concentració de Flossenbürg. El primer camp de concentració nazi es va inaugurar el 22 de març de 1933, a Dachau, immediatament després que Adolf Hitler es convertís en canceller d'Alemanya. Després de la Nit dels ganivets llargs el 1934, els camps de concentració van ser dirigits exclusivament per les SS a través de la Inspecció dels camps de concentració i, posteriorment, per l'Oficina Administrativa i Econòmica Principal de les SS. Inicialment, la majoria dels presoners eren membres del Partit Comunista d'Alemanya, però amb el pas del temps es van detenir diferents grups, inclosos "criminals habituals", "asocials" i jueus. Després del començament de la Segona Guerra Mundial, gent de l'Europa ocupada pels alemanys van ser empresonats als camps de concentració. Després de les victòries militars aliades, els camps es van alliberar gradualment el 1944 i el 1945, tot i que centenars de milers de presoners van morir a les marxes de la mort. Molts dels antics camps s'han convertit en museus que commemoren les víctimes del règim nazi.
A més, en el context de l'Holocaust (la destrucció sistemàtica dels jueus d'Europa), també es van crear sis camps d'extermini, la naturalesa i els objectius dels quals és diferent de la del sistema dels camps de concentració.
Antecedents miniatura|esquerra|Civils bòers fotografiats en un camp de concentració, el 1901 Els primers camps de concentració moderns van ser creats pels espanyols el 1896 com a "reconcentrados" per allotjar els cubans sospitosos de donar suport als insurgents durant la Guerra d'Independència de Cuba i els britànics durant la Segona Guerra Bòer per allotjar els bòers per evitar que donessin suport a les forces de la República Sud-Africana i de l'Estat Lliure d'Orange. No obstant això, els primers exemples del que es podria anomenar "camps de concentració" van ser utilitzats pels Estats Units durant la seva deportació forçada dels nadius americans per allotjar temporalment homes de la tribu índia mentre es decidia on serien obligats a migrar. Segons l'historiador Dan Stone, els camps de concentració eren "l'extensió lògica de fenòmens que havien caracteritzat durant molt de temps el domini colonial". Tot i que la paraula "camp de concentració" ha adquirit la connotació de l'assassinat dels detinguts a causa dels camps de concentració nazis, els camps espanyol, britànic i americà no van implicar l'assassinat sistemàtic dels que hi havia. L'imperi alemany també va establir camps de concentració (alemany: Konzentrationslager), com el de l'illa dels taurons durant el genocidi Herero i Namaqua (1904–1907). La taxa de mortalitat dels enviats a aquests camps va ser del 45%, el doble que la dels camps britànics. Amb el pas del temps, els camps de concentració es van fer més greus. La professionalització dels exèrcits europeus del va conduir a "una doctrina de la necessitat militar que justificava la violència extrema", fins i tot contra civils considerats una amenaça.
Durant la Primera Guerra Mundial, de vuit a nou milions de presoners de guerra van ser detinguts en camps de presoners de guerra, alguns d'ells en llocs que després van ser les seus dels camps nazis, com Theresienstadt i Mauthausen. Molts presoners detinguts per Alemanya van morir com a conseqüència de la retenció intencionada d'aliments i de les perilloses condicions de treball en violació de la Convenció de la Haia de 1907. En països com França, Bèlgica, Itàlia, Àustria-Hongria i Alemanya, els civils considerats "d'origen enemic" van ser desnaturalitzats. Centenars de milers van ser internats i sotmesos a treballs forçats en dures condicions. Durant el genocidi armeni, l'internament va resultar mortal per als armenis que van ser detinguts en camps temporals abans de la seva deportació al desert de Síria. A l'Alemanya de la postguerra, jueus d'Europa de l'Est van ser empresonats a Cottbus-Sielow i Stargard com a "estrangers no desitjats".
Història Primers camps (1933-1934) miniatura|Els presos custodiats per homes de la SA s'alineen al pati del camp de concentració d'Oranienburg, el 6 d'abril de 1933 miniatura|El comandant Theodor Eicke es dirigeix a 600 presoners de Dachau que van ser alliberats el Nadal de 1933. El crac econòmic de 1929 va desestabilitzar la República de Weimar i l'últim govern elegit va caure el març de 1930. Una seqüència de cancellers designats pel president Paul von Hindenburg governats per decrets llei segons l'article 48 de la Constitució de Weimar. El 30 de gener de 1933, Adolf Hitler es va convertir en canceller després d'acordar un acord amb l'anterior canceller, Franz von Papen. Segons l'historiador Nikolaus Wachsmann, els nazis no tenien cap pla per als camps de concentració abans de prendre el poder. El sistema de camps de concentració va sorgir els mesos següents a causa del desig de suprimir desenes de milers d'opositors nazis a Alemanya. L'incendi del Reichstag el febrer de 1933 va ser el pretext per a les detencions massives; el Decret de l'Incendi del Reichstag va eliminar el dret a la llibertat personal recollit a la Constitució de Weimar. El primer campament va ser Nohra, establert a Nohra, Turíngia, el 3 de març de 1933 a una escola. Les detencions van augmentar després de les eleccions del 5 de març i el primer camp de concentració nazi es va inaugurar el 22 de març, a Dachau. En una circular que Himmler, director de la policia de Baviera, va fer arribar a tots els caps de policia, hi anunciava l'obertura del camp amb l'objectiu d'aconseguir "la pacificació nacional i segons el desig de la població". Malgrat aquesta publicitat, el cap de la policia auxiliar de Múnic, Johann-Erasmus Freiherr von Malsen-Ponickau, ja va avisar els guardes de les SS que van arribar a Dachau després de la seva obertura sobre quin era el seu veritable objectiu:
Camarades de les SS!
Ja sabeu la missió que ens ha donat el Führer. No hem vincut aquí per a qüestions humanitàries amb aquests porcs. No els considerem éssers humans, com nosaltres, sinó persones de segona classe. Durant anys, ha npogut dur a terme la seva existència criminal; però, ara, tenim el poder. Si aquests porcs l'haguessin ostentat, ens haurien tallat el cap a tots. Per tant, no hi ha espai per al sentimentalisme. Si algú no pot veure la sang dels camarades, no pertany al grup i, més val que marxi. Mentre més porcs d'aquests fem caure, a menys n'haurem d'alimentar.
La base legal per a les detencions era la pràctica prèvia de "detenció protectiva", que significava restringir la llibertat d'una persona per a la seva pròpia protecció, o bé "prendre elements sediciosos sota custòdia durant les emergències", inclosos alguns membres del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) a la República de Weimar. La custòdia protectora significava que la presó podia continuar després que una persona fos absolta o hagués acabat la seva condemna.. Els diaris d'aquella època van informar dels camps de concentració amb un detall considerable i van demonitzar els presoners com perillosos elements d'esquerra. El vuitanta per cent dels presos eren comunistes i el deu per cent socialdemòcrates; el deu per cent restant estava afiliat a un partit diferent, eren activistes sindicals o no tenien cap relació amb un partit polític. A finals d'any, 241 exdiputats del Reichstag de Weimar havien estat arrestats. Molts presoners van ser alliberats a finals de 1933 i, després de la ben publicitada amnistia nadalenca, només quedaven algunes desenes de camps.
El nombre de presoners entre 1933 i 1934 és difícil de determinar; Jane Caplan la va estimar en 50.000, amb detencions potser superiors a 100.000, mentre que Wachsmann va estimar que entre 150.000 i 200.000 persones van ser detingudes sense judici el 1933. Al 1933 es van establir uns 70 camps, en qualsevol estructura convenient que podria contenir presoners, incloses fàbriques, presons, finques rurals, escoles, cases de treball i castells. Molts llocs van ser reutilitzats com a centres de detenció nazis més tard. No hi havia cap sistema nacional; el camps eren operats per la policia local, les SS i la SA, els ministeris de l'interior o una combinació dels anteriors. Els primers camps del 1933-1934 eren heterogenis i, a diferència dels creats el 1936 i després, en aspectes fonamentals com l'organització, les condicions i els grups empresonats. Per tant, els investigadors han començat a anomenar-los "camps inicials" en lloc de "camps de concentració". Tot i que els camps no eren llocs de matances rutinàries, la seva violència sense precedents va marcar el final de la República de Weimar.
Institucionalització (1934-1937) miniatura|Heinrich Himmler inspecciona Dachau el 8 de maig de 1936. miniatura|esquerra|Fulletó contemporani del 1936 conservat pel Bundesarchiv amb les codificacions dels emblemes dels uniformes dels presoners (vermell= polític, verd = pres "professional", blau = emigrant, violat = presoner religiós (usat p. ex. en Testimonis de Jehovà) rosa = homosexuals, negre = incapaç pel treball o discapacitat El 26 de juny de 1933, Himmler va nomenar Theodor Eicke comandant de Dachau, el segon que el camp tenia. Eickel va iniciar unes reformes que esdevindrien el model seguit a d'altres camps. Tot i que només va ocupar el càrrec un any, el seu lideratge va suposar una reorganització integral del complex que serviria de model per a la resta de camps de concentració nazis. Tan bon punt va arribar a Dachau, va acomiadar la meitat dels 120 guardes que hi treballaven i redactà un reglament intern que equiparava la tolerància amb la feblesa i que establia nous protocols basats en una disciplina estricta, en l'obediència absoluta a les ordres i en l'enduriment de les mesures disciplinàries i de càstig (Lagerordnung, el Codi Disciplinari i Penal) per als detinguts. Va introduir l'ús d'uniformes tant pels guàrdies com pels presoners, essent l'ideòleg de l'infame pijama de franges blaves i blanques que acabaria simbolitzant els camps de concentració i d'extermini nazis arreu d'Europa. L'uniforme dels guàrdies també incloïa la calavera dels Totenkopf al coll de la camisa.