La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes de l'Estat Espanyol: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.Mestre, 1998: p. 642, entrada: "Mancomunitat de Catalunya" Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.
Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país. Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera». Després del cop d'Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.
En general, la Mancomunitat de Catalunya va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
Context La bonança econòmica de la segona meitat del a Catalunya, la Renaixença cultural i el Modernisme van promoure una generació d'intel·lectuals, burgesos i tècnics amb una mentalitat catalana i europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per mirar a París, Londres o Roma, en el que teòrics com Vicente Cacho Viu anomenen un procés d'independència cultural. Era una generació optimista, potent a nivell intel·lectual, polític i econòmic. La Renaixença i el catalanisme van generar corals, centres excursionistes, ateneus, diaris, orfeons, escoles... tot un seguit d'elements que van bastir en la societat civil un fort sentiment catalanista.
Estructura politicoadministrativa miniatura|Deute de la mancomunitat de Catalunya, a l'exposició amb motiu del centenari de la Mancomunitat La institució s'estructurava en tres instruments: la Presidència, el Consell Permanent i l'Assemblea General.
La Presidència de la Mancomunitat, que requeia en la persona que elegissin els membres de l'Assemblea General. El càrrec fou exercit per: Enric Prat de la Riba (1914-1917) de la Lliga Regionalista, substituït a la seva defunció. Romà Sol i Mestre (1917) del Partit Liberal, interinament durant la malaltia i els tres messos posteriors a la mort de Prat de la Riba. Josep Puig i Cadafalch (1917-1924) de la Lliga Regionalista, destituït després del cop d'Estat de Primo de Rivera Carlos de Lossada y Canterac (1924), era governador militar i va ser president interí durant el mes de gener de 1924. Alfons Sala i Argemí (1924-1925) de la Unión Monárquica Nacional que va ser imposat pel règim colpista fins al desmantellament definitiu de la institució.
El Consell Permanent estava constituït per vuit conselleries més la presidència. Per evitar el centralisme barceloní teòricament havien de recaure a dues persones de cada una de les províncies; i per evitar l'hegemonia política també es va intentar que altres partits a banda de la Lliga s'integressin en aquest «govern», tot i que els regionalistes sempre hi van predominar. Les carteres que es van crear foren: Camins i Ports; Cultura i Instrucció; Agricultura i Serveis Forestals; Beneficència i Sanitat; Obres Hidràuliques i Ferrocarrils; Telèfons; Política Social i Hisenda.
LAssemblea General era sobirana i aplegava 96 diputats provincials —36 de Barcelona i 20 de cadascuna de les tres restants—, i que es renovava al mateix moment que aquestes —per meitats, cada dos anys, per sufragi universal masculí, a raó de quatre diputats per partit judicial. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes.
Foren elegides sis assemblees generals: l'abril de 1914, març de 1915, març de 1917, juliol de 1919, juny de 1921 i juny de 1923. La III Assemblea General, el 1917, estava composta per 36 monàrquics dinàstics (23 liberals, 9 conservadors i 4 maurins), 28 de la Lliga, 23 republicans, 6 carlins, 2 reformistes i 1 independent i la VI i darrera, el 1923, 38 catalanistes (27 de la Lliga i 11 d'Acció Catalana), 29 monàrquics, 21 republicans (15 del Partit Republicà Català i 6 radicals lerrouxistes) i 8 de diverses, menors, adscripcions polítiques, mostrant doncs, la institució, una gran estabilitat política.
Fonaments legals La Mancomunitat de Catalunya no va néixer de cap pacte ni cap reconeixement del Govern espanyol envers Catalunya, sinó de la voluntat intrínseca dels catalans que van aprofitar al màxim les possibilitats que preveia el marc normatiu espanyol general. A banda de la Llei Reguladora de les Províncies de 28 d'agost de 1882, fou un decret de 1913 del Govern d'Eduardo Dato el que va permetre que les diputacions que volguessin s'agrupessin per fer més eficients llurs serveis administratius. Les quatre diputacions catalanes foren les úniques que van utilitzar aquesta possibilitat. La Mancomunitat no va tenir mai més funcions que les que tenien les mateixes diputacions; tot i les aspiracions catalanes de superar-les per assolir una futura autonomia.
Història Antecedents El 1833 l'Estat espanyol es va dividir en províncies. A final del el catalanisme va anar agafant cada cop més força arreu del territori català, i va incrementar la seva demanda de competències al Govern espanyol. El 1882, Valentí Almirall va fundar el Centre Català. Pocs anys després, el 1892, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana. El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat. El catalanisme creixia de manera progressiva i sense aturador.
A principi del , el 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana. Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d'on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d'un sistema de mancomunitats de províncies. El Govern espanyol s'hi va oposar completament, i més encara arran dels fets de la Setmana Tràgica de 1909.
Procés de sol·licitud
miniatura|Parlamentaris que defensaren el projecte de Mancomunitat (1911) A partir de la constitució de la Diputació de Barcelona el maig de 1911 es començà a pensar en la reconstitució de la personalitat catalana regida per una diputació única, una idea impulsada pel diputat Manuel Folguera. Després d'aconseguir el suport de la resta de diputacions, es van redactar les bases del projecte comunitari, que es va aprovar l'octubre, i el 8 de desembre de 1911 els quatre presidents de les diputacions catalanes les presentaren al president del Govern espanyol, José Canalejas y Méndez, qui els va confirmar que ni ell ni el seu Partit Liberal no s'oposarien a la proposta, tot i que havia de passar per les Corts. La Lliga Regionalista va recuperar Francesc Cambó a l'escena política, qui fou elegit diputat el març de 1912, a fi que encapçalés la defensa de la proposta comunitària en l'àmbit parlamentari. El projecte va tenir l'oposició dels conservadors i lerrouxistes, però també de les faccions liderades per Segismundo Moret i Alcalà-Zamora dins el Partit Liberal. Tot i això, l'interès de Canalejas per estar a bé amb els catalans va fer que tirés endavant i el projecte que es va aprovar a la cambra baixa el 17 d'octubre de 1912 amb l'abstenció de conservadors i lerrouxistes i el vot en contra dels moretistes i el grup d'Alcalà-Zamora. Però tan sols un mes després, el 12 de novembre, Canalejas va morir assassinat i el president Romanones va aturar el seu pas al Senat.
El juny de 1913 es va reactivar el procés en començar el debat al Senat, però la dimissió de Romanones l'octubre va deixar un buit de poder i les Corts dissoltes. Davant la nova paralització, a Catalunya s'organitzen tres «diades regionalistes», uns actes reivindicatius de caràcter popular, als municipis de Falset, Cornudella de Montsant i Santa Coloma de Queralt. També es va organitzar un plebiscit entre els 1.073 ajuntaments catalans sobre la Llei de Comunitats, amb un suport de 1.016 d'ells que representaven el 95,7% de la població. El 24 d'octubre, la Lliga Regionalista va organitzar, junt amb els nacionalistes republicans, una Assemblea Catalana amb presència de tots els partits catalans i una manifestació popular a Barcelona amb l'assistència de 60.000 persones. Tres dies després va prendre possessió Eduardo Dato com a president espanyol, i Prat de la Riba li va comunicar immediatament el resultat de la votació municipal. Tot seguit, els diputats regionalistes Cambó, Abadal i Duran i Ventosa es van reunir amb José Sánchez Guerra, ministre de Governació, per proposar-li una aprovació via decret i així evitar un risc d'aldarulls populars. Els catalans van redactar una proposta de decret, i el consell de ministres va aprovar el 18 de desembre de 1913 el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya. El següent pas fou la promulgació del reial decret d'aprovació de l'estatut, pel qual es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.
Constitució miniatura|Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya La llarga demanda històrica dels catalans per federar les quatre diputacions significava, en cert sentit, un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes. La Mancomunitat naixia com una solució a la ineptitud d'un Estat i el descontentament de les forces vives i de la població. El sentit finalista i polític dels creadors era construir els fonaments d'una societat amb instruments modernitzadors que el mercat i sobretot l'Estat no proveïa, i que eren del tot necessaris per garantir el desenvolupament de la societat. La rellevància d'aquesta institució fou que va començar una etapa nova de la vida política contemporània catalana.
Després del llarg procés d'aprovació, la Mancomunitat de Catalunya es va formar el 6 d'abril de 1914. En una solemne Assemblea general dels 96 diputats provincials reunida a l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya es va elegir Enric Prat de la Riba com a primer president. Era el president de la Diputació de Barcelona i l'inspirador del nou projecte que havia sabut unir els esforços de grups i persones diverses. Tot i que la protagonista política fou la Lliga Regionalista, cal tenir en compte que sense el suport tant del catalanisme republicà d'esquerres com dels catalans dels partits dinàstics espanyols no s'hauria aconseguit la unanimitat que en va permetre l'aprovació. En el discurs inaugural Prat de la Riba va destacar la importància del que s'havia aconseguit, recordant que feia dos-cents anys que Catalunya havia perdut l'autogovern:
Prat de la Riba, però, també fou sincer en el discurs inaugural, reconeixent que la Mancomunitat era una concessió simbòlica: «L'Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s'ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l'Administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».