Lady Macbeth de Mtsensk (en rus: Леди Макбет Мценского уезда, transcrit: Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda), op. 29, és una òpera en quatre actes de Dmitri Xostakóvitx, amb llibret d'Aleksandr Preis i el mateix compositor, basat en una narració de Nikolai Leskov, que al seu torn es va inspirar en un fet real. S'estrenà al teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg el 22 de gener de 1934 dirigida per Samuïl Samossud. La va dedicar a la seva esposa Nina Vasilievna Varzar. miniatura|esquerra|Dmitri Xostakóvitx Xostakóvitx va escollir la història per subratllar dos eixos principals. D'una banda, volia retratar la crueltat i deshumanització de la vida en les petites comunitats de la Rússia antiga; de l'altra, subratllar la difícil situació de la dona en una societat opressiva. La protagonista escull un camí irracional i autodestructiu per intentar alliberar-se. El compositor tenia la intenció de seguir aquesta obra amb una segona òpera, ambientada en una època posterior, on la dona trobaria una via més racional i assenyada cap a la seva llibertat.
Després de tenir un molt bon acolliment, tant del públic com dels especialistes, amb més de cent representacions a Leningrad i a Moscou, l'òpera va ser censurada dos anys més tard per iniciativa de Stalin i retirada de l'escenari durant dècades. Per aquest motiu s'ha convertit en un símbol de les pressions polítiques sobre la música.
El 1962, l'autor va estrenar-ne una versió revisada i suavitzada, amb el títol de Katerina Izmàilova, amb un nou número d'opus (op. 114).
Origen i context Xostakóvitx era un jove compositor reconegut però descontent, observant de prop la repressió burocràtica que limitava la diversitat de pensament. A més, percebia que una personalitat destacada podia ser ofegada tant per la repressió com per l'avorriment de la societat russa. En aquell moment, els vincles amb l'Occident s'estaven trencant, i els compositors soviètics corrien el risc de convertir-se en provincians. A això s'hi afegia el patiment intens a causa de la seva complicada relació amb la seva futura esposa, Nina Varzar.
miniatura|esquerra|Nikolai Leskov, autor del llibre en què es basa El mes d'octubre de 1930, Xostakóvitx va iniciar la composició de Lady Macbeth inspirant-se en la novel·la breu del mateix nom escrita per l'aclamat autor rus del segle XIX Nikolai Leskov, que havia publicat l'obra originalment el 1865 i que havia estat reeditada aquell mateix any. El compositor va admetre que «vaig llegir la història i em va fascinar de tal manera que immediatament vaig començar a escriure una òpera».
Nikolai Leskov, tot i ser poc conegut fora dels països de llengua russa, és considerat una de les glòries de la literatura russa. La seva obra, que comprèn 36 volums, és extensa i detallada en la riquesa de la llengua russa, és alabada per la seva narrativa aguda i la seva penetrant observació dels costums. Amb uns orígens socials heterogenis, Leskov mostrava un desig apassionat per conèixer la seva terra, que es reflecteix en el seu talent literari.
La novel·la de Leskov explica la història tràgica de Katerina, una jove que viu en una zona rural i que està casada amb un comerciant més gran a la remota localitat de Mtsensk, situada a més de tres-cents quilòmetres al sud de Moscou, en una part de la Rússia profunda, a prop de les províncies de Riazan, en un indret pràcticament desconegut. El seu marit és constantment absent, deixant-la sola amb un sogre autoritari que la turmenta. Per escapar de l'avorriment, Katerina es llança als braços de Serguei, un nou capatàs amb ambicions socials que li ofereix una fugida momentània. Decidida a eliminar qualsevol obstacle en el seu camí cap a la felicitat amb Serguei, Katerina orquestra la mort del sogre, del marit i fins i tot del jove nebot. Les seves accions la porten, com a la Lady Macbeth de Shakespeare, a una sèrie de desgràcies que culminen amb el seu exili a Sibèria. Durant el viatge, Serguei comença a flirtejar amb Sonietka, una captivadora presonera, i quan Katerina els descobreix, consumida per la gelosia, es llança a un llac gelat posant fi a la seva tragèdia.
Xostakóvitx va definir d'aquesta manera els personatges principals: «Katerina Izmailova és una dona intel·ligent i dotada, sufocada per la seva ambició i per la recerca d'una via d'escapament per les seves energies; enverina al seu sogre instigada pel seu amant, Serguei, un home absolutament indigne moralment (encara que el seu aspecte ha de brillar per la seva bellesa i galanteria), que és contractat per treballar a la finca dels Izmailov. El pare, Borís Timoféievitx, és un amo ancià, poderós i sobrat de vitalitat; i el seu fill, Zinovi Borisovitx, marit de Katerina i bastant més gran que ella, és un home lamentable, pretensiós i despreocupat. Per arribar a casar-se amb Serguei, Katerina comet un seguit de crims atroços: primer acaba amb el seu marit, i també acaba amb el seu petit nebot». La mort del darrer nen, no va ser finalment inclòs en l'òpera.
Els quatre assassinats comesos per Katerina difícilment podrien sorprendre el públic lector rus de l'època de la novel·la, ja que estava acostumat als contes brutals de corrupció dels pobles de Píssemski i a les novel·les d'assassinats de Dostoievski. Sí que els va esgarrifar la manera de relatar els assassinats de Leskov.
Xostakóvitx i el seu co-llibretista Aleksandr Preis fan canvis essencials en els personatges i la narrativa del conte de Leskov. Principalment, el paper del sogre Borís Isinailov, un ancià d'uns vuitanta anys i vidu, experimenta una àmplia i significativa ampliació, així com una major dimensió sexual i agressiva. L'altre gran canvi és la no inclusió de l'assassinat del nebot, que segons va escriure Xostakóvitx en un assaig de 1934, «era una mica extra, l'assassinat d'un infant, qualsevol que sigui la seva explicació, sempre crea una impressió negativa».
Xostakóvitx va identificar dos temes principals en aquesta història. Volia retratar tant la crueltat i falta d'humanitat de la vida en les petites ciutats de la Rússia antiga, com la situació particular de les dones dins d'una societat opressiva. El compositor tenia la intenció que fos part d'una sèrie on, amb la següent ambientada en una època posterior, mostraria una dona trobant un camí més assenyat cap a la seva llibertat.
Representacions miniatura|Samuïl Samossud, director de l'estrena El 22 de gener de 1934 Samuïl Samossud va dirigir l'estrena a Leningrad de Lady Macbeth de Mtsensk, la primera òpera del jove Xostakóvitx de gran envergadura, després d'haver estrenat l'òpera satírica i curta El Nas. Els crítics van afirmar que, des de La dama de piques de Txaikovski, la música russa no havia presenciat una obra que assolís un nivell de profunditat i grandesa similar. Els anys posteriors van corroborar aquestes lloances. L'òpera va gaudir d'un èxit espectacular, amb vuitanta-tres funcions exhaurides només a Leningrad. No obstant això, pocs exemples en la història del teatre musical internacional poden comparar-se amb el destí tràgic que va patir Lady Macbeth.
Caos en lloc de música Malgrat l'èxit popular i de crítica, Lady Macbeth es va convertir en el vehicle d'una denúncia general de la música de Xostakóvitx per part del PCUS a principis de 1936: després de ser condemnada en un article anònim (de vegades atribuït a Ióssif Stalin però en realitat sembla que l'autor és David Zaslavsky) al Pravda, titulat Caos en lloc de música, va ser prohibida a la Unió Soviètica durant gairebé trenta anys, fins al 1961.
Durant més de vint anys, Lady Macbeth va quedar atrapada en l'oblit, titllada de ser un exemple lamentable i grotesc de "soroll, cruixit i xiscles", "cacofonia" i "soroll musical", segons l'editorial del Pravda. Les dures crítiques van ser inapel·lables i sense espai per a cap defensa. La seva força provenia del fet que tenien el suport directe de Stalin, cosa que les feia inqüestionables. A cada estudiant de la immensa Rússia li va quedar clar què significava "caos en lloc de música".
El compositor l'any 1962 va revisar Lady Macbeth, rebatejant-la Katerina Izmailova (en ) i assignant-li l'op. 114. Va substituir dos dels seus intermezzos, va ajustar l'acte I, l'escena 3 i va fer canvis més petits en altres llocs. Katerina Izmailova es va representar per primera vegada el 26 de desembre de 1962 a Moscou al Teatre Musical Stanislavski-Nemirovich-Danchenko, i es va gravar per primera vegada en estudi el 1964. Però des de la mort de Xostakóvitx, la versió original s'ha interpretat amb més freqüència. La versió original sense censura no es va tornar a representar a Rússia fins a l'any 2000.Grove, George, et al. The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan Press, 1994.
A partir del 1979, Mstislav Rostropóvitx i la seva dona Galina Vixnévskaia, en el paper de Katerina Ismailova, van ampliar el coneixement de l'òpera en forma de disc a Occident. Avui en dia ja forma part del repertori clàssic.
A Catalunya aquesta versió revisada es va estrenar al Liceu de Barcelona el 28 de desembre de 1965. La versió original no s'hi va fer fins a l'any 2002. ALIER, Roger. Guia universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. Ievgueni Nesterenko, baix rus que feia de Vell presoner en la producció de Barcelona del 2002, i que va arribar a conèixer a Xostakóvitx en persona va afirmar: «He de dir alguna cosa una mica diferent sobre la segona versió. Es va estrenar amb èxit a Rússia i a tot el món i Xostakóvitx va viatjar a diversos països per presentar-la i es va mostrar encantat d'ella. És clar que va canviar algunes coses que li havien criticat, però un músic em va dir que Xostakóvitx li havia reconegut una vegada que els canvis els va fer sobretot per poder cobrar drets, ja que havia venut els de l'original».
Rols miniatura|upright=1.3|Representació del 2006 al Teatre Nacional Serbi +RolTipus de veuElenc estrena, 22 de gener 1934Director: Samuïl SamossudBorís Ismailov, un comerciantbaixSinovi, el seu filltenorKalerina Isimailova, dona de SinovisopranoAgrippina Ivanovna SokolovaSerguei, ajudant dels IsmailovtenorAxinia, la cuinerasopranoUn treballador esparracat i borratxotenorTreballador, treballador dels IsmailovbarítonIntendentbaixUn porterbaixPrimer treballador, empleat dels IsmailovtenorSegon treballador, empleat dels IsmailovtenorSacerdotbaixPavel YuravlenkoInspector de policiabaixAleksei Petrovich IvanovNihilistatenorSergentbaixVell convictebaixSoniètka, una presoneramezzosopranoUna dona convictasopranoSentinellabaixFantasma de Borís IsmailovbaixGeorgiy Nikolaievich OrlovCor: SATB, parts dividides – Treballadors i treballadores contractats pels Ismailov; Policies; Convidats de boda; homes i dones presos
Música Xostakóvitx no tenia la intenció de crear personatges amb els quals el públic pogués empatitzar fàcilment, per la qual cosa va evitar el mètode clàssic d'òpera utilitzat per Verdi o Txaikovski, que es basava en àries, duets i conjunts tradicionals. El seu enfocament musical va ser molt diferent. La protagonista, Katerina, és l'única figura amb la qual es pot sentir certa compassió, tot i la seva naturalesa erràtica i autodestructiva, i només ella rep àries importants, plenes de malenconia i reflexió. Els altres personatges es contraposen bruscament i són representats de manera burlesca, amb frases musicals breus i tallants, que evoquen el cant-parlat, influenciat per Mússorgski i Janácek. També els cors recorden aquestes influències, impregnats de motius folklòrics, que aporten una atmosfera inquietant a l'obra.