Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de 1941 - Barcelona, 13 de juny de 2005) fou un escriptor català de la Franja de Ponent, és a dir la zona de l'Aragó de parla catalana. Tanmateix defugia l'etiqueta de franjolí i es considerava simplement català de Mequinensa. Considerat com un dels autors catalans més traduïts de la seva època, va rebre diversos premis per la seva obra, entre d'altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l'any 2001.
Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària.
Biografia Nascut al Poble Vell de Mequinensa el 1941, va tenir accés des de molt jove a una bona biblioteca familiar i va sentir des de petit una gran afició per la lectura, l'escriptura i el dibuix. Moltes vegades, Moncada recordava la seva infància a l'antiga Mequinensa com un espai feliç emmarcat entre mines, el Castell de Mequinensa i els rius, especialment l'Ebre que era l'eix econòmic sobre el qual se sustentava la població. Els darrers cursos de batxillerat els va cursar intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino a Saragossa, una escola liberal, rara avis en l'època franquista.Era un col·legi laic, dirigit per un conegudíssim poeta aragonès i la seva família. Miguel Labordeta, el cantautor. És a dir, dintre el col·legi es respirava una 'llibertat' que no es trobava en cap altre col·legi de l'època. […] A més a més, a Saragossa vaig tenir la sort de trobar-m'hi molts professors de literatura, en una època en què la gent no llegia gens ni mica; en això, jo tenia un avantatge enorme sobre la resta dels meus companys, perquè jo era un devorador de llibres. (Entrevista de Josep Gras. Regió 7, 2.I.1998) Va anar a fer el servei militar, inicialment, al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefatura del mateix cos a Saragossa. Moncada va exercir com a mestre durant un breu període a Mequinensa i a Saragossa, encara que era conscient que la docència no li interessava prou i no va dubtar al 1966 a deixar enrere la seva població i un treball estable per traslladar-se a Barcelona per dedicar més temps a pintar i a escriure, dues facetes artístiques que havia començat a treballar des de molt jove. Amb la pintura i l'escriptura intenta guanyar-se la vida. Va haver de deixar la pintura perquè es va adonar que no hi havia prou temps per dedicar-se a totes les disciplines encara que la seva passió per la pintura es retroba a les seves narracions. Tot i renunciar a la pintura per dedicar-se a la narrativa, va continuar utilitzant el dibuix en la vida quotidiana especialment a través de les dedicatòries dels llibres.
El primer any a Barcelona el va passar al costat del pintor mequinensà Santiago Estruga, compaginant el seu treball amb els interessos artístics. Un any després començava a treballar a l'Editorial Montaner i Simón del carrer Aragó, al departament de Producció, amb Pere Calders, on s'estaria tretze anys fins al tancament de l'editorial. Això li va permetre relacionar-se amb autors com Avel·lí Artís-Gener «Tísner» o Xavier Benguerel. Més tard va compaginar diverses tasques editorials per a Enciclopèdia Catalana i Edicions de la Magrana, fins que va acabar dedicant-se exclusivament a la traducció i l'escriptura. Segons explicava, la traducció l'enriquia perquè li permetia treballar amb registres d'altres autors, de manera que mai va voler deixar el seu lloc de traductor i acceptar les propostes que li sorgien de col·laborar amb la premsa. Traduir es va convertir en el seu mitjà de vida, que li permetia tenir temps per poder escriure.
Pere Calders, escriptor a qui admira, l'anima a escriure i l'encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l'Ebre. D'aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria 1971, entre d'altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir de El Cafè de la Granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d'explicar.miniatura|Placa amb la signatura de Jesús Moncada al monument al llibre (Barcelona)Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d'escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).
Tant en el primer recull —que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana— com en el segon, El Cafè de la Granota (1985) recreen —a cavall entre el realisme i la fantasia— el passat mític de l'antiga població de Mequinensa, ara soterrada sota les aigües del riu Ebre; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Va ser guardonada amb el premi Joan Crexells, amb el premi Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el premi Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d'Or i va ser finalista del Premio Nacional de Literatura, el 1990. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una vintena de llengües.
A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l'autor va estudiar als anys 1950. L'acció transcorre en aquesta època i fa flashbacks referits a les dècades de 1930 i 1940 a partir de la revolta que es va produir a la colònia africana d'Ifni. El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d'Or, 1998. En aquesta novel·la d'intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l'afusellament d'uns bandolers a Mequinensa —gent del poble— que van assaltar el recaptador del Banc d'Espanya i l'escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina. El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d'un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.
Moncada estava treballant en una nova novel·la quan va ser diagnosticat de càncer de pulmó. Moria al juny de 2005 i, a petició seva, les seves cendres van ser portades a Mequinensa, on van ser escampades al solar que havia ocupat casa seva al Poble Vell de Mequinensa. Pel conjunt de la seva trajectòria literària va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000), la Creu de Sant Jordi (2001), la Medalla de Santa Isabel d'Aragó (2004) i Premi de les Lletres Aragoneses (2004). Pòstumament, va ser nomenat fill predilecte de la vila de Mequinensa.
Mequinensa universal Jesús Moncada va aparèixer en el panorama literari català el 1981 amb el recull de relats Històries de la mà esquerra. A partir d'aquell moment, la seva obra El Cafè de la Granota, Camí de sirga, La galeria de les estàtues, Estremida memòria i Calaveres atònites reflectirà tot un món de personatges i d'històries amb un rerefons comú marcat per les seves arrels: Mequinensa i el seu entorn. Però aquest fet no impedeix, segons el propi Moncada, que les seves obres es puguin llegir de manera independent les unes de les altres. Altrament, el caire qualitatiu d'universalitat que pren el tema Mequinensa amb els seus personatges en el decurs de la seva literatura ha afavorit la internacionalitat dels seus llibres, essent Moncada, a hores d'ara, un dels escriptors en llengua catalana més traduït: al castellà a l'anglès, l'alemany, el francès, el suec, el vietnamita o el japonès, entre d'altres.
Obra pictòrica i fotogràfica La faceta pictòrica de Jesús Moncada es va poder veure en diverses exposicions de les dècades de 1970 i 1980, tant col·lectives com individuals. Gran part dels seus lectors no van descobrir la seva faceta pictòrica fins a la defunció de l'escriptor, fruit de les exposicions realitzades a Mequinensa (2005), Tarragona (2005), Lleida (2006, 2009), Barbastre (2007) i Calataiud (2007). Actualment, l'obra plàstica i fotogràfica pot visitar-se en els Museus de Mequinensa que disposen d'un ampli espai propi dedicat al seu fill predilecte.
En 2014, el Museu Etnològic de Barcelona, en col·laboració amb l'Ajuntament de Mequinensa, van produir l'exposició Mequinensa! Fotografies de Jesús Moncada. L'exposició permetia recórrer les fotografies de Jesús Moncada fetes per ell mateix al Poble Vell de Mequinensa abans de desaparèixer sota les aigües del pantà de Riba-roja a principis dels anys 1970 combinades amb diversos textos de les seves obres literàries.
Centre d'Estudis Jesús Moncada Poble Vell de Mequinensa vora l'Ebre|miniatura Mequinensa va inaugurar el 2018 el Centre d'Estudis Jesús Moncada dedicat a recuperar i mantenir viva la memòria del passat de Mequinensa, de la mateixa manera que ho va fer Jesús Moncada. Es tracta d'un projecte dedicat a la recuperació i la difusió de la història i la memòria col·lectiva de l'antiga vila vora l'Ebre i de tots aquells mequinensans i mequinensanes que van destacar per diversos motius en diferents camps. A part de Jesús Moncada, es pot trobar informació i documents de personatges com ara l'historiador i periodista Edmon Vallès, l'editor i filantrop Joaquín Torres, els músics Antonio Vallès, Joan Barter, José Soler Casabón, els pintors Santiago Estruga, o Miguel Ibarz, la pedagoga Maria Quintana, o altres figures rellevants com Tomás Germinal Gracia Ibars, María Silvestre, Pedro Clemente o l'arxiu històric de la conca carbonífera de Mequinensa.
Anualment, el Centre d'Estudis Jesús Moncada convoca el Premi d'Investigació Jesús Moncada amb una dotació de 3.000 euros per a treballs d'investigació basats en la figura de Jesús Moncada (des de la seva perspectiva literària, pictòrica o fotogràfica), la història de Mequinensa, o totes dues. L'objectiu d'aquest premi és promoure l'estudi de la literatura, la llengua, la cultura i el territori a través de l'obra i la figura de l'escriptor mequinensà i la història de la localitat.
Museus de Mequinensa miniatura|Museus de MequinensaL'Ajuntament de Mequinensa, amb l'objectiu de vetllar per la divulgació i l'estudi de l'obra de Jesús Moncada, va dedicar-li un espai propi als Museus de Mequinensa, dins el Museu de la Història de Mequinensa. Allí s'hi troben representades totes les facetes de Moncada: fotògraf, dibuixant, pintor i escriptor. A més, s'organitzen rutes literàries pels espais del Poble Vell de Mequinensa que van protagonitzar les seves obres literàries. Els Museus de Mequinensa formen part de l'associació Espais Escrits - Xarxa del Patrimoni Literari Català i de la Xarxa Mundial de Museus de l'Aigua de la UNESCO.