Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya situat a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat. La seva forma singular i identificable destaca en el paisatge. En la història de Catalunya, la muntanya ha tingut un paper important perquè s'hi aixeca el monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat.
És la muntanya més emblemàtica de Catalunya. Situada a 40 kilòmetres de Barcelona, és un dels llocs més visitats del país. Els cims retallats amb imponents agulles i roques, sumats a l'enclavament del monestir, han captivat visitants i pelegrins des de fa segles.
Montserrat és un destí habitual dels excursionistes, muntanyencs i escaladors catalans. La proximitat a les grans ciutats i la facilitat dels accessos, fan que la muntanya sigui un lloc preferent per a moltes activitats esportives i de lleure.
Montserrat ha estat sempre un lloc concorregut i vinculat als pobles i als habitants del peu de la muntanya dedicats a l'agricultura i l'aprofitament del bosc. L'ocupació humana ha donat forma al territori, en un paisatge de camps de secà amb masos i masies al voltant de la muntanya i un bon nombre d'ermites entaforades entre les agulles i roques més enlairades. center|miniatura|600x600px|Vista de Montserrat des del sud-est. Al centre-dreta de la imatge, de color blanc, s'identifica el monestir
Toponímia Etiologia i etimologia L'etiologia (causa del nom) i l'etimologia (significat del nom) del topònim són ben transparents, «Pròpiament "muntanya serrada", per la forma de les penyes esqueixades de la famosa muntanya» (Joan Coromines).
Pel que fa a les mencions antigues, segons afirma el mateix Coromines, no cal citar-ne per a «un nom tan universalment conegut». Apareix: Monte serrato (España Sagrada XXVIII, 64, 3); Monte Serrato (cartulari de Sant Cugat I, 229); Monte Serrato (llistes de les parròquies vigatanes p.p. Pladevall, p. 72); any 1359. Muntserrat (CoDoACA xn, 28). Primeres aparicions del topònim recollides a Onomasticon Cataloniae.
Altres escriptors i estudiosos infereixen que, antigament, el nom de la muntanya era Mons Cells, que en caldeu vol dir "munts". S'afirma que Plini (segle I d.C) l'anomenà Mons exorcil o estorcil que significa "muntanya rara o estranya". Passada l'època romana, el nom va ser Carrafat i els sarraïns l'anomenaren Gis Taus: "penyes vigilants". Afirmen que Carlemany l'anomenà Mont Siat. A l'edat mitjana Mont-Serratus o Mont-Serrato. Alguns autors han castellanitzat el nom en Montserrate. És possible que la formació del nom Montserrat seguís a l'expulsió dels sarraïns cap a mitjan del , canviant en el temps en Mons Obserrato, Monten Obserratum, Montis-Serrati, Mont Serrat, Montserratus i Montserrate.
Per a l'etimologia, Montserrat combina les paraules catalanes mont: muntanya, i serrat: participi del verb serrar, que prové del nom de l'eina per a serrar: serra, atesa la forma que tenen les muntanyes encadenades l'una al costat de l'altra, que també recorden alhora les dents d'una serra. En les representacions heràldiques, el símbol de Montserrat apareix com un grup de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les al damunt.
Com a antropònim o nom de persona, Montserrat també és emprat com a prenom (nom propi) femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un prenom masculí.
Primera menció documental del nom La primera menció documental de Montserrat apareix com "Monte Serrado" en una escriptura del 20 d'abril de l’any 888. En l'escriptura, Guifré el Pilós, donà al Monestir de Santa Maria Ripoll, per tal que hi ingressés com a monjo el seu fill Radulf, “les esglésies de Montserrat, les que estan dalt de la muntanya i les de baix, amb el seu territori” «Et in alio loco in ipsa Marcha locum quem nominant Monte Serrado, ecclesias que sunt in cacumine ipsius Montis vel ad inferiora eius, cum ipso alode».
Extensió del topònim Montserrat miniatura|Montserrat vista des del nord-est. A la part central s'hi pot observar l'esbelta agulla del Cavall Bernat i a la dreta el cim de Sant Jeroni sobre la imponent muralla nord. Existeixen més d'un centenar de topònims homònims de Montserrat a Catalunya i altres escampats per la geografia dels Països Catalans, d'Europa i d'Amèrica. miniatura|Montserrat vista des del nord-oest. Regió de les Agulles America Central i del Nord: Montserrat (Massachusetts) població residencial, possiblement transportat als Estats Units de l'Illa de Montserrat; Montserrat (Petites Antilles) illa britànica. Amb nom castellanitzat: Montserrate (Mèxic) illa del golf de Califòrnia; Montserrate (Tabasco, Mèxic) illa fluvial, al riu Usumacinta; Montserrate (Chiapas, Mèxic) ejido (partida de terres); Montserrate (l’Havana, Cuba) barri; Montserrate (Matanzas, Cuba) barri; Montserrate (Arecibo, Puerto Rico) barri; Montserrate (San Salvador, el Salvador) colònia. Amèrica del Sud: Montserrat (departament de Libertad, província de Huamachuco, districte de Sartinamba, Perú) centre aurífer de Fara; Valle de Montserrat (departament d'Arequipa, Perú) municipi. Amb nom castellanitzat: Montserrate (parròquia de Pinheiros, Salto de Irú, Brasil) poble; Montserrate (estat de Bahía, Brasil) indret; Monserrate (província de Bogotà, Colòmbia) muntanya i ermita a la serralada oriental. Europa: Montserrat (Càller, Sardenya) barri, dit també abans Pauli Pirri; Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) municipi; Montserrat (Brussel·les, Bèlgica) barri; Montserrat (Ondarrabia, País Basc) caseriu del barri de Jizubia. Amb nom italianitzat: Montserrato (Catània, Sicília) barri;
Singularitat orogràfica i toponímia miniatura|La Cadireta i la Foradada, a la regió o sector de les Agulles de Montserrat miniatura|Les Agulles de Montserrat. Vista des de l'est a prop de les Bohïgues La singularitat orogràfica i la forma, sovint capriciosa, de les roques ha generat una toponímia riquíssima en un espai relativament reduït. Les agulles i les roques, amb les seves formes, evoquen coses i éssers i la imaginació humana els atribueix un nom, sovint pròxim i familiar, atenent la seva semblança. En els primers registres escrits de la muntanya ja hi ha referències a alguna roca o agulla. Hi ha denominacions amb referències religioses, molt pròpies del lloc: Sant Jeroni, l’agulla de la Creu, les Magdalenes, els Frares Encantats. Algunes agulles i roques tenen noms de fruits i hortalisses: la Pera, el Dàtil, el Rave, el Carbassó. També noms d’animals: l’Elefant, la Salamandra, el Camell, el Lloro. N'hi ha que inspiren temor: els Diables o el Mal Pas. Noms enginyosos: l’Ou de Colom, el Pito del Sereno o la Panxa del Bisbe. Amb noms de personatges per les seves formes i siluetes: el Sereno, el Pallasso, el Gendarme, el Novici, la Monja, el Faraó, la Mòmia. També hi ha noms d'objectes: el Dau, el Càntir, la Cadireta, el Setrill, la Gorra Frígia, la Gorra Marinera o la Palangana. Molts dels topònims montserratins, com altres a tot el país, han anat canviant amb el temps. N'hi ha que venen de ben lluny i encara romanen ben vius, mentre que n'hi ha de molt recents. A més a més, la topografia complexa i característica de la muntanya suposa sovint un problema en el moment de fixar els noms en els mapes de petita escala.
Geografia miniatura|Montserrat vista des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres El massís de Montserrat té 10 km de llargària i 5 d’amplada, amb un perímetre de 25 km i una altitud màxima de 1.236 metres (msnm). Té una orientació ESE-NNO. El massís resta relativament enlairat sobre les terres més baixes de l'Anoia i el Baix Llobregat i manté connexió geològica i orogràfica amb les serres de Sant Llorenç i l'Obac, a la riba esquerra del Llobregat. És una muntanya majestuosa, ben visible i identificable des de molts indrets de Catalunya i més enllà. El massis muntanyós s'alça a la riba dreta del Llobregat, fent partió comarcal entre els límits del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, repartit entre els termes municipals de Monistrol de Montserrat, Collbató, el Bruc i Marganell.
És un massís de formes singulars que s'enlaira bruscament a l'oest del riu Llobregat fins als 1.236 m del cim de Sant Jeroni, que també és cim comarcal de l'Anoia i del Bages. Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, el Serrat del Moro, roca de Sant Salvador, Miranda dels Ecos, Miranda de Santa Magdalena i l'Albarda Castellana (1178 m), sostre comarcal del Baix Llobregat, entre altres. La muntanya obtingué la declaració de parc natural el 1987 per garantir la seva conservació natural i regular les activitats.
miniatura|500px|center|Vista de la muntanya cap a l'est des del cim de Sant Jeroni, (1.236 metres). En dies molt clars i sense calitja, es pot albirar la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància.
Els vessants Al vessant nord de la muntanya, és on hi ha les parets i cingleres més altes i verticals, que superen els 300 metres d'alçada: la llarga cinglera del Frares Encantats, els Ecos, la Paret de Sant Jeroni, el Serrat del Moro, la Paret dels Diables, l'agulla del Cavall Bernat, el Serrat de les Barretines i el Serrat del Vent. De les altes cingleres es desprenen cap al nord importants serrats i contraforts entre els quals discorren torrents força llargs com el torrent del Casot, el de la Font del Llum, el de Piteu i el de les Escometes que arriba fins a la vora de Monistrol.
Al vessant sud, que s'aboca a el Bruc, can Jorba, la Vinya Nova i Collbató, no hi ha parets de tanta alçada com al vessant nord. Aquest vessant és un formidable laberint de serrats plagats de monòlits entre els quals desfilen dretes canals que s'enfilen fins als cims més alts. Hi ha roques i agulles com la Miranda del Pas del Príncep, el Montgròs, l'Albarda Castellana, l'agulla dels Pollegons i la Gorra Frigia, amb parets i arestes que arriben als 150 m. d'alçada. Les canals més enlairades acaban en torrents, gairebé tots d'orientació sud o sud-oest. Els més llargs són: el torrent del Porquer, al nord de el Bruc, i seguint d'oest a est, el del Tambor, el del Clot del Boixar, el de Migdia, el del Pont i el de la Font Seca, a tocar de Collbató. miniatura|Part baixa del torrent de Santa Maria, al peu del telefèric de Montserrat a prop de Monistrol A l'extrem est, des dels cims de Sant Salvador i de Sant Miquel, i entre Monistrol de Motserrat i el pont de ca n'Astruc, ressegint el Llobregat a la part baixa, el vessant de la muntanya és un seguit de cingleres i feixes intercalades en una alçada que s'aproxima als 700 metres de desnivell. Tallant aquest sistema de cingles i feixes discorre el torrent de Santa Maria (també anomenat de Vallmala), que davalla des de Sant Jeroni, a la part més alta de la muntanya i a prop de la triple partió comarcal, passant pel pla dels Ocells i el monestir de Montserrat. El torrent de Santa Maria, d'una llargària de 5 km, discorre dividint la regió de Sant Salvador al nod de la regió de les Magdalenes al sud.Mapa topogràfic de Catalunya 1:25.000. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat - 51 2a edició, 2018, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Antigament, aquest torrent delimitava els bisbats de Vic i Barcelona.
A l'extrem oest, a la vora del coll de can Maçana, la Paret de les Agulles i el Serrat de la Portella formen una muralla que s'acosta als 200 m. d'alçada, d'on sobresurten, com una proa cap al nord-oest, la Roca Foradada i la Cadireta. En aquest extrem de la muntanya hi ha el Serrat de Guirló que divideix les aigües cap al nord: els torrents del Bosc del Frare i del Teix, o bé cap al sud: torrents de l'Illa i de la Diablera.
A grans trets, la muntanya queda dividida, en dues parts i de nord a sud, pel solc que formen la canal i el torrent de Migdia, al vessant sud, i la canal de la Font del Llum, al vessant nord, que s'uneixen al Portell de Migdia (1.029 m.), separant la regió dels Ecos a ponent de la regió de Sant Jeroni a llevant.
Hidrografia