El fusell és una arma de foc portàtil de canó llarg i amb ànima estriada. Fou una evolució dels anteriors mosquets, essent una arma de foc llarga capaç de disparar projectils a un abast molt major que una pistola. Amb les seves diverses evolucions són les armes personals més utilitzades pels exèrcits des del . Inicialment els fusells s'utilitzaven fixant-hi una baioneta per a la lluita cos a cos, però que aquesta ha quedat obsoleta i que actualment s'utilitza, sobretot, en actes de gala.
En llengua catalana fusell equival a l'espanyol fusil, al francès fusil, l'italià fucile, el portuguès espingarda (fuzil al Brasil) o l'anglès rifle (i, en part, musket).En anglès musket no designa tan sols el 'mosquet', sinó també el 'fusell d'un sol tir i de canó llis'. Dit altrament, els anglòfons anomenaran "mosquet" al 'fusell' fins que no aparegué l'ànima ratllada, moment en què el rebatejaren com a rifle. Per tant, el musket de les fonts en anglès no sempre és un 'mosquet': sovint és un 'fusell'.
Desenvolupament del fusell Fusell de pedrenyal També anomenat fusell d'espurna. Inicialment el fusell era una arma pesant i molt imprecisa, amb recàrrega de munició molt lenta, i el seu ús resultava gairebé impossible en condicions ambientals desfavorables.
El mecanisme de tir existent fins al primer terç del era la clau de pedrenyal, que consistia en un martell amb un fragment de pedrenyal al seu extrem que, en accionar el gallet de l'arma, colpejava una cassoleta d'acer, la qual cosa encenia una petita quantitat de pólvora col·locada en un orifici al final del canó que transmetia així la deflagració a la pólvora per a impulsar la bala a l'ànima (interior del canó). .
Deficiències naturals de la fabricació Preparar un fusell per al tir era un procés lent i qualsevol petit error impedia el tret. Tan sols entre el 30% i 50% dels intents de tir provocaven un tret efectiu, i en condicions ideals un soldat molt entrenat podia disparar un màxim de tres vegades per minut.
A més, l'ànima del fusell (superfície interna del canó) era llisa, i la bala de plom esfèrica, la qual cosa en facilitava la deformació i desviació durant el tret (fenomen conegut com a inestabilitat de tret) i feia gairebé impossible encertar un enemic a més de cent metres. D'altra banda, la mala qualitat de la pólvora emprada convertia les bales perdudes en pràcticament innòcues a més de cinc-cents metres.
Fusell de percussió i altres innovacions Cap a 1830 es generalitzen els fusells que disparen amb el mecanisme de clau de percussió i es comencen a usar els fusells amb ratllat de lànima, però ja eren comunes les modificacions en la composició i forma de la bala a començaments del .
La clau de percussió és un sistema de tret que consisteix en un martell percussor que colpeja una xapa de coure ajustada sobre la boca d'un tub (anomenat xemeneia) comunicat amb la recambra (interior de la part posterior del canó del fusell). L'esquer es col·loca endins de la xapa de coure i la xemeneia, encara que també hi havia mecanismes de cinta de paper amb esquers encapsulats al seu interior que es desplacen sobre el tub. El martell-percussor fa explotar a l'esquer d'un cop, i s'allibera una flama per la xemeneia que causa la ignició de la càrrega de pólvora comprimida al canó i, doncs, el tret.
Aquest sistema de tir és molt més segur i eficaç que el del fusell de pedrenyal, fins i tot en condicions atmosfèriques adverses, i encara que no millora la cadència de tir ofereix la seguretat que el 90% dels intents de tir seran efectius. La càrrega de l'arma es continua efectuant per la boca del canó, de manera que el soldat ha de romandre dempeus, exposat al foc enemic, mentre carrega l'arma.
miniatura|Funcionament d'un fusell amb clau de percussió
Primers materials addicionals en les bales A començaments del , les bales de plom es comencen a endurir aliant-les amb antimoni o recobrint-les de coure per tal d'evitar que la bala es desviï de la trajectòria habitual a causa de les deformacions provocades durant el tret. També se'ls dona forma cilindro-cònica per tal d'afavorir la rotació de la bala en ser disparada d'un canó amb ànima ratllada.
Comença el ratllat de l'ànima La primera menció sobre l'ús d'estries dins l'ànima dels canons es troba en un edicte del govern suís de 1563, que descriu unes armes tosques, de poca utilitat perquè empraven bales d'arma curta o de canó de l'època, i aquestes eren esfèriques. Això va fer rebutjable l'ús de les estries durant segles, i es va donar preferència a l'ús de canons llisos.
El ratllat (estriatge) de l'ànima consisteix a gravar una sèrie d'estries al llarg de l'ànima del canó, les quals que van girant en un determinat sentit fins a completar un gir de 360° al voltant de l'eix del canó a cada certa distància.
Les estries provoquen que la bala giri diverses vegades, i d'aquesta manera es manté estable la trajectòria durant l'avenç, en mantenir l'eix paral·lel amb la línia de vol. Com a conseqüència. augmenta l'abast i la punteria del fusell.
Primers fusells de llarg abast L'obtenció de pólvores molt més potents i la incorporació d'elements de punteria i alces per a disparar a diferents distàncies permeten que un bon tirador assoleixi fàcilment un blanc enemic a més de 300 m de distància, i que la bala sigui letal a més d'1 km.
Fusell de cartutx La següent gran innovació és l'aparició del cartutx, que conté en un únic element la bala, la seva càrrega de projecció i el fulminant que inicia el tret, els quals fins llavors venien separats o embolicats parcialment al paper que s'emprava com a furga per a la càrrega. Els primers cartutxos apareixen sobre la dècada de 1840; solen ser d'embolicada de cartró o tela encerada i de vegades no inclouen el fulminant, que es col·loca de forma similar a les armes de percussió tradicionals esquinçant el cartutx per la part posterior en inserir-lo i tancar l'arma, com en la famosa Sharps, una mítica carrabina àmpliament utilitzada en la colonització de l'oest dels Estats Units. La càrrega de l'arma se simplifica i accelera al màxim amb l'ús del cartutx, encara que la majoria de les armes continuen sent d'un sol tret.
Fusell de forrellat sense carregador A Europa apareix cap a la meitat del el primer fusell de forrellat, anomenat d'aquesta manera pel mecanisme d'extracció de la bala i de muntatge seu per al tir: un cilindre metàl·lic amb un sortint lateral semblant al forrellat dels antics panys, que permetia obrir l'arma per la recambra per a col·locar-hi el cartutx, muntant-se alhora el conjunt de molla i percussor que colpejarien la part posterior del cartutx; i tancar-la després per a efectuar el tret. Les armes de cartutx es carreguen, així, per la part posterior del canó, és a dir, per la recambra. D'aquesta manera es pot carregar l'arma en qualsevol posició, la qual cosa permet al soldat posar-se a cobert durant el procés.
Durant la Guerra de Secessió dels Estats Units, i partint de diversos prototips preexistents, es desenvolupen gran quantitat de fusells i carrabines capaços de disparar diverses vegades mitjançant procediments mecànics accionats manualment, generalment palanques; aquests fusells amb sistema de palanca són el que en català es coneix pel terme anglosaxó de rifle. Apareix en aquesta guerra el fusell model Spencer. Els nous cartutxos són ja metàl·lics i impermeables, i se solen emmagatzemar en tubs intercanviables o fixos al cos de l'arma; neix així el primer carregador de forma tubular (tub al llarg i per sota del canó), com el del rifle Winchester de palanca o "Lever Action". Aquest rifle Winchester és emblemàtic en l'última part de la guerra i dona un gran avantatge a la cavalleria de la Unió: un soldat pot disparar dotze vegades per minut amb total seguretat davant els tres trets que pot fer un soldat d'infanteria armat amb fusell de percussió. En la postguerra s'acabarà de forjar la llegenda del Winchester 44.
Després de la Guerra Franco-prussiana de 1870-1871, tots els exèrcits del món canvien els fusells de percussió per diversos sistemes de cartutx, generalment monotret i amb sistemes de palanca o forrellat.
Fusells contemporanis Fusell de forrellat amb carregador
miniatura|Lee-Enfield No.4 Mk.1, fusell de 1944, amb baioneta calada
En la dècada de 1890 apareixen els primers fusells de forrellat amb carregador intern en forma de caixa metàl·lica, amb un ressort de molla en la part inferior i que es carreguen col·locant els cartutxos en una cinta metàl·lica, obrint la recambra de l'arma i col·locant i empenyent el contingut de la cinta a l'interior del carregador. Els fusells de forrellat amb carregador fix més famosos són possiblement els alemanys Mauser 98, amb calibre 7,92 mm, 7,65 mm, etc.
En la mateixa època aparegueren també fusells de forrellat que empraven carregador extraïble; per exemple, el Lee-Enfield britànic.
El fusell de forrellat amb carregador (intern o extern) va ser l'arma personal més utilitzada per la infanteria en la primera meitat del , fins al final de la Segona Guerra Mundial i tot. Posteriorment el fusell d'assalt el substituí en l'ús comú, però encara es continua utilitzant en molta menor quantitat.
Per les seves característiques, s'usa en activitats que requereixin altíssima punteria en llarga distància amb el mínim nombre de bales com, per exemple, la cacera i els franctiradors.
Hi ha fusells de fabricació actual tant en calibres moderns com en calibres antics. La cadència de tir continua essent d'uns 10 a 12 trets per minut.
Fusell semiautomàtic miniatura|M1 Garand El fusell semiautomàtic es distingeix d'altres tipus diferents perquè en accionar el gallet una sola vegada, dispara únicament una sola bala i col·loca automàticament a la recambra un altre cartutx, que serà disparat en prémer de nou el gallet. Són armes que disparen "tret a tret" i es recarreguen automàticament a cada tret, però no tenen capacitat per a emetre ràfegues, és a dir, no tenen "selector del tipus de tret". Aquestes armes, entre les quals es troba el fusell M1 Garand dels EUA, van ser les predecessores de les automàtiques. Genèricament es defineixen com a armes de forrellat mòbil; per això el nom tècnic d'aquest forrellat és "conjunt mòbil".
D'aquesta manera, i sobretot si usen carregadors extraïbles (no era el cas del Garand), de canvi molt més ràpid i senzill que els carregadors tubulars o els carregadors fixos dels fusells de forrellat manual, un soldat pot gairebé triplicar la quantitat de trets per minut respecte a un oponent armat amb un fusell primari de forrellat manual, independentment que el carregador sigui del tipus integrant (intern) o del removible (extraïble).
Hi ha dues menes d'armes de forrellat mòbil: Tenen el percussor fix al forrellat o conjunt mòbil, de manera que el forrellat, en abatre's cap endavant per efecte del ressort recuperador, empeny un cartutx del carregador cap a la recambra del canó, i en tancar-se totalment percudeix al cartutx. Per efecte de l'empenta del cartutx enrere pels gasos, el cartutx empeny enrere el forrellat, el qual al seu camí fa l'expulsió del cartutx buit mitjançant el finestrell extractor i per l'acció de l'ungla extractora. En arribar enrere, el forrellat és empès novament endavant pel ressort, i s'inicia un nou cicle de tret, expulsió, recàrrega i tret. Si l'operador manté pressionat el gallet, el cicle és continu i es produeix el tret continu o "ràfega".
Tenen el percussor al forrellat, però no és fix. Quan es dispara també es mou el forrellat enrere, però l'empenta del forrellat és per efecte d'una presa de gasos que es fa a la recambra. D'aquesta manera hi ha un major aprofitament dels gasos i una millor estabilitat que permet una millor precisió, així com parts de massa menor, cosa que produeix una arma més lleugera. El forrellat és empès igualment enrere i endavant per al cicle de tret, expulsió, recàrrega i tret, però per la forma de presa de gasos al canó s'obté una cadència de tir superior.