La Meca (, ‘Meca la Venerada’) és una ciutat de l'oest de la península Aràbiga. Antigament es va anomenar Makoraba. En aquesta ciutat va néixer Mahoma i és la més important de totes les ciutats santes de l'islam, visitada cada any per nombrosos pelegrins.Fattah, Hassan M.Islamic Pilgrims Bring Cosmopolitan Air to Unlikely City, The New York Times. gener 20, 2005
Història Abans de l'islam La primera vegada en la història que es menciona la Meca, amb el nom de Makoraba, és al pel geògraf egipci Claudi Ptolemeu.
Abans que Mahoma prediqués l'islam ja era una ciutat santa per als pelegrins, amb diversos llocs d'importància religiosa, el més important dels quals és la Kaba.
La ciutat estava governada pels Djurhum i després pels Khuzaa tot i que amb privilegis per a altres families. Al els quraix van substituir als Khuzaa mercès al prestigi de Kusayy, descendents de Quraix (Fihr). Fou l'origen dels clans Abd al-Dar, Abd Shams, Nawfal, Hashim, al-Muttalib, i Asad; altres clans estretament relacionats foren els Zuhra, els Makhzum, els Taym, els Sahms, els Djumah i els Adi. Altres clans quraix del grup establert als afores de la Meca foren els Muharib, Amir ibn Luayy i al-Harith ibn Fihr. Al la Meca va esdevenir un centre comercial important encara que feia segles que ja exercia el comerç; a la segona meitat del segle el comerç s'hauria desenvolupat extraordinàriament, se suposa que a causa de la guerra romano-sassànida. Les caravanes dels rics de la Meca anaven de Síria al Iemen i al revés.
La guerra de Fijar va suposar l'eliminació de Taïf com a centre rival, passant a ser una posició subordinada en el sistema comercial dels mequesos. La ciutat estava governada per la mala o senat, assemblea de caps i membres principals dels clans, però sense poder executiu, atès que per exemple només podia imposar penes el cap de cada clan als seus membres. Només figures excepcionals podien adquirir una certa hegemonia com fou el cas d'Abu-Sufyan el 624. La mala tenia doncs objecte principalment d'arranjar diferències entre clans i adoptar posicions comunes en afers diversos. En la guerra entre l'Imperi Romà d'Orient i Pèrsia, la Meca va declarar la neutralitat fins i tot després de l'ocupació del Iemen pels perses (vers 570 o 575). Cada família principal tenia uns serveis determinats: la sikaya (abastir d'aigua als pelegrins), la rifada (aprovisionament de menjar), la liwa (porta estendard en temps de guerra), el mai (confecció del calendari), etc.
Uns anys després de la guerra, un membre del clan Asad va entrar en contacte amb els romans d'Orient i va oferir a la ciutat un acord comercial favorable a canvi de ser escollit com a cap de la ciutat; però la proposta fou rebutjada i l'home acusat d'aspirar a la reialesa. La població practicava una religió tradicional, i hi havia molts jueus i cristians. Mahoma hi va néixer el 570, dins el clan dels Hashim; per la mort abans de néixer del seu pare i encara més abans del seu avi, no va poder heretar; els seus parents eren tots comerciants. Mahoma es va casar amb una dona dedicada al comerç de nom Khadija vers 595 i es va dedicar als afers amb els diners d'aquesta. Vers el 610 va començar a predicar la revelació alcorànica que en general fou ignorada pels seus conciutadans, però vers el 614 havia aconseguit reunir un nombre de joves al seu entorn; alguns dels seus seguidors, fills de comerciants, es van adonar que per la seva força política emparada en la religió, amenaçava les seves pròpies posicions. Així els dissidents i els que mai l'havien cregut van formar un moviment d'oposició, i sota pressió els seus partidaris van haver d'emigrat a Abissínia. Mahoma va poder restar a la Meca sota protecció del seu clan que era dirigit pel seu oncle Abu-Tàlib, però quan aquest va morir el 619 la direcció va passar a Abu-Làhab que li va refusar la protecció i el 622 va haver d'anar-se'n a Medina on la població estava ben disposada a considerar-lo un profeta.
Establiment de l'islam El període entre el 622 i el 628 quan va tornar en triomf a la Meca, va ser de lluita. Després d'alguns atacs a caravanes que no van tenir èxit el 624 els seguidors de Mahoma van atacar una caravana a Nakhla, prop de la Meca. Davant això els comerciants van posar una forta protecció a una caravana que marxava cap a Síria, però l'afer va acabar amb la batalla de Badr en què els mequesos foren derrotats i diversos caps de la ciutat van morir inclòs el cap de l'expedició Abu-Jahl. Abu Sufyan es va fer càrrec del poder i el 625 va voler venjar la derrota de Badr i va aconseguir una certa victòria a Úhud, prop de Medina, però que no va afectar greument Mahoma. El 627 Abu Sufyan feu un nou atac que va acabar en derrota i Abu Sufyan sembla que va decidir optar per la pau, però la majoria de les comerciants es va oposar al retorn de Mahoma i de 1.600 seguidors seus el 628 oficialment per pelegrinar. Aviat una expedició de deu mil musulmans va marxar a la Meca i la van ocupar i es van destruir els ídols de la mitologia àrab de la Kaba. Una concentració de nòmades a l'est de la ciutat fou derrotada per Mahoma en la batalla d'Hunayn. Un jove musulmà fou nomenat governador de la Meca i Medina restaria la capital dels mahometans. La Meca com a centre del pelegrinatge va conservar una importància espiritual, però va perdre la importància política.
Califats omeia i abbàssida El 682 un exèrcit omeia va anar a la Meca i segurament per accident es va produir un incendi que va destruir en part la Kaba. Sota el califat la Meca va recuperar importància política a la mort de Muàwiya I, quan l'anticalifa Abd-Al·lah ibn az-Zubayr s'hi va establir aprofitant l'oposició dels quraixites a la successió de Yazid I, el fill de Muàwiya. Ibn az-Zubayr va dominar la major part d'Aràbia i l'Iraq va fer restaurar la Kaba; finalment el general al-Hajjaj ibn Yússuf, pel compte de l'omeia Abd-al-Màlik ibn Marwan, va derrotar Ibn az-Zubayr que va morir a la lluita. Després d'això la Meca va tenir governadors que depenien del governador d'Hijaz amb seu a Medina.
El 747 fou ocupada pel cap rebel kharigita iemenita Abu-Hamza, que fou derrotat i mort per un exèrcit enviat pel califa Marwan II. Al final del califat d'al-Mahdí (774-785) Medina fou ocupada per l'alida hassànida Hussayn ibn Ali, però prop de Fakhkh (a la vora de la Meca) va ser massacrat amb els seus homes per l'enviat abbàssida. Harun ar-Raixid va concedir a la ciutat grans sumes de diners i or. Sota al-Mamun (813-833) els alides Hussayn al-Aftas i Ibrahim ibn Mussa es van apoderar de Medina, la Meca i el Iemen i van saquejar els tresors de la Kaba. Al-Mamun va acabar nomenant alguns governadors alides per la Meca.
El 865/866 Ismaïl ibn Yùssuf i el seu germà Muhàmmad ibn Yússuf, alides hassànides, van dominar la Meca, Medina i Jiddah. A partir del 916 els càrmates barraven el pas de les caravanes; el 930 van atacar la Meca de sobte, van matar milers d'habitants i es van emportar la Pedra Negra a Bahrayn (Aràbia oriental, no les illes) que no fou retornada fins al 950. Progressivament, va créixer la influència dels alides que a partir d'aquesta època foren coneguts com els xerifs, títol que van conservar fins al .
Xerifat de la Meca No se sap del cert l'any en què l'alida hasànida Abu-Muhammad Djafar ibn Muhammad es va apoderar de la Meca i va fundar la dinastia dels Musawis (Musawites o Musàwides). La data més retardada és el 951 i la més avançada el 968. Per tant, diríem entorn del 960. Els alides hasànides foren coneguts col·lectivament a la Meca com a xerifs, mentre a Medina el títol es donava als alides husaynites. La fundació del xerifat va suposar una hegemonia de la Meca sobre Medina que fins llavors havia estat la capital de l'Hijaz. El 976 la Meca va refusar l'homenatge al califa fatimita i aquest va assetjar la ciutat poc després; bloquejada l'arribada de provisions la Meca es va haver de rendir.
El 1011 el xerif Abu l-Futuh (999-1039) es va proclamar califa, probablement instigat per l'heretgia d'al-Hakim (Abu-Alí Mansur ibn al-Aziz al-Hàkim bi-amr-Al·lah) a Egipte, però aquest aviat va debilitar el poder del nou califa i aprofitant una absència d'Abu l-Futuh un parent seu va prendre el poder. Abu l-Futuh va tornar ràpidament a la Meca i la va recuperar a costa de reconèixer al-Hakim.
Amb Sukhr ibn Abi l-Futuh (1039-1061) es va acabar virtualment la dinastia de xerifs musawis, descendents de Musa ibn Abd Allah ibn Musa ibn Abd Allah ibn Hassan ibn Hassan ibn Ali ibn Abi Talib. No va deixar fill mascle i va esclatar la lluita pel poder dins la família. La família dels Bani Shayba (o els Shaybis) va aconseguir apoderar-se de tots els metalls preciosos de la Meca i el príncep sulàyhida del Iemen Ali Ibn Muhammad Ibn Ali al Sulayhi va decidir intervenir. Va restablir l'ordre i la seguretat, però l'ocupació estrangera no agradava als mequesos que van demanar al príncep de nomenar un alida hasànida i abandonar la ciutat. El príncep va designar gran xerif a Abu Hashim Muhammad (1069-1094) que va fundar la dinastia dels Hawashim (nom que no derivava d'aquest Abu Hashim, sinó d'un homònim germà d'Abu-Muhammad Djafar ibn Muhammad, el primer xerif, descendent en quarta generació de l'ancestre dels musawis Musa (II) ibn Abd Allah ibn Musa (I) ibn Abd Allah ibn Hassan ibn Hassan ibn Ali ibn Abi Talib.
S'hi va oposar la branca dels sulaymanis, que se sentia humiliada per haver estat apartada del poder, i que eren descendents de Sulayman, un germà de Musa (II) ibn Abd Allah ibn Musa (I) ibn Abd Allah ibn Hassan ibn Hassan ibn Ali ibn Abi Talib. Abu Hashim Muhammad de manera escandalosa va vendre la seva lleialtat al que pagava més, fos el califa fatimita o el sultà seljúcida. Diverses vegades la khutba es va llegir en nom de l'un, després de l'altra, per tornar al primer i altre cop el segon una vegada i una altra. Finalment, el sultà seljúcida cansat de la situació, va enviar un exèrcit de turcmans a la Meca.
Abu Hashim Muhammad va atacar diverses vegades caravanes de pelegrins per apoderar-se de botí. Aquesta situació va romandre amb els seus successors. L'andalusí Ibn Djubayr n'esmenta alguns testimonis en els seus viatges a la Meca el 1183 i 1185. Progressivament, els Hawashim van perdre poder perquè la nova dinastia dels aiúbides que governava a Egipte (des de 1171) va exercir progressivament el control de manera més efectiva que els fatimites. A la khutba el nom del califa abbàssida era llegit, en primer lloc, i el seguia el xerif i després el sultà aiúbida. El 1186 els aibites van derogar la norma zaydita en ús al Hijaz, i van emetre moneda en nom de Saladí, i va reprimir a la guàrdia del xerif que és la que feia gran part dels actes de bandidatge. El ritu xafiita va esdevenir el dominant.
Qatada ibn Idrís, descendent també de Musa (II), que tenia molta influència a Yanbo, va estendre aquesta influència a la Meca on va guanyar molts amics. En un cop d'estat (del seu fill Hanzala) o en un atac per sorpresa mentre la població estava absent a una cerimònia, Qatada es va apoderar de la ciutat. El seu projecte era fer del Hijaz un principat independent. Enfrontat als aiúbides (va tractar de manera brutal al fill d'al-Malik al-Adil 1145-1218) va tenir també l'enemistat del califa pels seus atacs als pelegrins a l'Iraq (va aconseguir calmar al califa al qual va enviar una ambaixada que va tornar amb regals). Va donar suport a un imam hasànida al Iemen en contra dels aiúbides que no obstant van recuperar el territori. Qatada finalment va haver d'incloure en la khutba els emirs aiúbides d'Egipte, Síria i el Iemen, després del califa i el xerif.