CVO, va ser un oficial i explorador de la Reial Armada britànica que va dirigir dues expedicions a l'Antàrtida: l'Expedició Discovery (1901-1904) i l'Expedició Terra Nova (1910-1913). Durant la seva segona aventura Scott va encapçalar un grup de cinc homes que van arribar al pol Sud el 17 de gener de 1912, encara que només per descobrir que l'expedició noruega de Roald Amundsen se'ls havia avançat. En el viatge de tornada, Scott i els seus quatre camarades van morir per una combinació d'esgotament, fam i fred extrem.
Abans del seu nomenament per dirigir l'Expedició Discovery, Scott havia seguit una carrera convencional en temps de pau com a oficial de l'armada de l'Anglaterra victoriana, on les oportunitats de promoció professional estaven limitades i, per tant, molt sol·licitades pels oficials ambiciosos. Va ser l'oportunitat per obtenir distinció personal el que va motivar Scott a liderar la Discovery, més que cap altre interés per l'exploració polar. Després d'aquest pas el seu nom va restar inseparablement vinculat a l'Antàrtida, el camp de treball al qual va dedicar els últims dotze anys de la seva vida.
Després de conèixer la notícia de la seva mort, Scott va esdevenir un icònic heroi britànic, un estatus que va mantenir durant més de mig segle i que es veu reflectit en els nombrosos memorials aixecats per tot el seu país. En les últimes dècades del la seva llegenda va ser avaluada de nou i l'atenció es va centrar en les causes del desastre de la seva mort i la dels companys d'equip, així com el grau de culpabilitat del mateix Scott. Així, l'explorador va passar de llegenda a figura controvertida, del qual es van qüestionar la competència i el caràcter. Al va ser considerat més positivament, i s'emfasitza la seva valentia personal i estoïcisme al mateix temps que es reconeixen els seus errors. El fracàs de l'expedició s'atribueix principalment a la mala fortuna.
Biografia Robert Falcon Scott va néixer el 6 de juny de 1868, tercer de sis germans i fill gran de John Edward i Hannah Scott, a Stoke Damerel, prop de Devonport i Plymouth al comtat de Devon. Encara que el pare era productor de cervesa i magistrat, hi havia tradició naval i militar en la família. El seu avi i quatre oncles havien servit en l'exèrcit o l'armada. John Scott va prosperar gràcies a la venda d'una petita cerveseria que posseïa a Plymouth i que havia heretat del seu pare. La infància de Scott va ser molt confortable, però anys després, quan Robert ja llaurava una carrera en l'armada, la família patiria greus problemes econòmics.
D'acord amb la tradició familiar, Robert i el seu germà petit Archibald estaven predestinats a ingressar a les forces armades. Robert va romandre quatre anys a l'escola local abans de ser enviat a la Stubbington House School, a Hampshire, una escola que preparava els estudiants per als exàmens d'ingrés en el vaixell escola HMS Britannia a Dartmouth. Als tretze anys Robert va superar els exàmens i va començar la carrera naval el 1881 com a cadet.
Principis de la seva carrera naval El juliol de 1883 Scott va acabar la formació i va deixar el Britannia com guardiamarina, setè d'una classe de 26. L'octubre ja era en camí a Sud-àfrica per embarcar al HMS Boadicea, vaixell insígnia de l'Esquadró del Cap i primer dels vaixells en què va servir durant els seus anys com guardiamarina. Quan s'estava a l'illa de Sant Cristòfor, al Carib, a bord del HMS Rover, es va trobar per primera vegada amb Clements Markham, llavors secretari de la Royal Geographical Society ( Reial Societat Geogràfica), que va tenir gran importància en la carrera de Scott. En aquella ocasió, el 1r de març de 1887, Markham va observar al cúter del guardiamarina Scott guanyar la cursa matutina per la badia. Markham tenia el costum de «fitxar» joves oficials de la marina com Scott per a futures exploracions polars. Va ser impressionat per la intel·ligència, entusiasme i encant de Scott, i va prendre nota del guardiamarina de divuit anys.
Al març de 1888 Scott va superar els exàmens de subtinent amb excel·lents qualificacions. La seva carrera progressava sense problemes, va servir en diversos vaixells i ascendir a tinent el 1889. El 1891, després d'un llarg temps en aigües estrangeres, va presentar la seva candidatura per a un curs d'entrenament torpediner de dos anys a bord de la HMS Vernon, un pas important en el seu ascens, ja que es va graduar amb excel·lents notes tant en els exàmens pràctics com en els teòrics. L'estiu de 1893 va ocórrer un petit incident quan es va encallar un vaixell torpeder manat per ell, contratemps que li va costar una lleu reprimenda.
Quan preparava la biografia dual de Scott i Amundsen, Scott and Amundsen, després publicat com The Last Place On Earth, l'historiador Roland Huntford va investigar un possible escàndol en els primers temps de Scott a l'armada, cap 1889-1890, quan era tinent al HMS Amphion. D'acord amb aquest historiador, Scott «va desaparèixer dels registres navals» durant vuit mesos, des de mitjan agost de 1889 fins al 26 de març de 1890. Huntford al·ludeix a la seva relació amb una dona nord-americana casada i al seu encobriment i protecció per oficials d'alt rang. El biògraf David Crane redueix aquest període a onze setmanes, però no aclareix res més i rebutja la idea de la protecció per part d'alts oficials sobre la base que Scott no era important ni estava tan ben relacionat com per justificar això. Els documents que podrien aclarir aquest assumpte no es troben en els registres de l'Almirallat britànic.
El 1894, mentre servia com a oficial torpediner en el vaixell HMS Vulcan, Scott va tenir notícia de la mala situació econòmica de la seva família. John Scott, que havia venut la cerveseria i invertit imprudentment els diners, s'havia quedat sense capital i era virtualment en fallida. Amb 63 anys i una salut precària, es va veure obligat a tornar a treballar com a gerent d'una cerveseria i a traslladar tota la seva família a Shepton Mallet a Somerset. Tres anys després, mentre Robert servia al HMS Majestic, vaixell insígnia de l'Esquadró del Canal, el pare va morir d'una malaltia cardíaca i a la família li va sobrevenir una nova desgràcia. Hannah Scott i les seves dues filles solteres van ser llavors a càrrec del sou de Scott i del seu germà Archibald, que havia deixat l'exèrcit per un lloc millor pagat en el servei colonial. La mort d'Archibald a la tardor de 1898, com a conseqüència d'unes febres tifoides, va significar que tota la responsabilitat financera de la família recaigués sobre Robert.
Els ascensos, i l'augment d'ingressos que aquests suposarien, es van convertir en assumpte prioritari per Scott. A principi de juny de 1899, s'estant a casa de permís, Scott es va trobar casualment en un carrer de Londres amb Clements Markham, ja llavors nomenat Sir i president de la Royal Society. També va tenir notícia per primera vegada d'una imminent expedició a l'Antàrtida sota l'auspici de la Societat, el que era una oportunitat per assumir un comandament i obtenir distinció. No se sap què va passar entre els dos homes aquest dia, però poc després, l'11 de juny, Scott es va presentar a la residència de Markham i es va oferir voluntari per liderar l'expedició.
Expedició Discovery (1901-1904)
L'Expedició Antàrtica Britànica, després coneguda com a Expedició Discovery, va ser una aliança d'empreses entre la Royal Geographical Society i la Royal Society. Somni llargament acariciat per Markham, aquesta va necessitar totes les seves habilitats i astúcia per arribar a bon port, sota comandament naval i en gran part integrada per personal de l'armada. Scott potser no va ser la primera opció de Markham per liderar l'empresa, però després de decidir-se per ell el seu suport va ser constant. El comitè va batallar molt sobre l'abast de les responsabilitats de Scott, perquè la Royal Society volia posar un científic a càrrec del programa de l'expedició, mentre que Scott només enviaria el vaixell. No obstant això, es va acabar imposant l'opinió de Markham i Scott va rebre tot el comandament, i va ser ascendit a comandant abans que la Discovery salpés cap a l'Antàrtida el 31 de juliol de 1901.
Hi va haver molt poc entrenament en equipament i tècniques abans que el Discovery es fes a la mar. Es van dur gossos i esquís, però gairebé ningú sabia com utilitzar-los. Segons l'opinió de Markham, la professionalitat es considerava menys digna que la «veritable aptitud», i possiblement Scott compartia el mateix punt de vista. En el primer dels dos anys sencers que el Discovery va passar en el gel aquesta despreocupació va ser severament posada a prova, ja que l'expedició va haver de lluitar per afrontar els desafiaments d'un entorn gens familiar. Així, un dels primers intents per viatjar a través del gel va acabar amb la mort de George Vince, que va lliscar per un precipici l'11 de març de 1902.
L'expedició tenia objectius tant científics com exploratoris, i aquest últim incloïa un llarg viatge en direcció al Pol Sud. Aquest viatge, de Scott, Ernest Shackleton i Edward Wilson, els va portar a una latitud de 82° 17′ S, a uns 850 km del pol. Al terrible viatge de tornada Shackleton va patir un col·lapse físic i va haver d'abandonar de manera prematura l'expedició. Durant el segon any es va millorar en equipament i èxits, fet que va culminar en un viatge de Scott cap a l'oest que li va permetre descobrir l'Altiplà Polar, cosa que un escriptor ha descrit com «un dels grans viatges polars». Els resultats científics de l'expedició van incloure importants troballes biològiques, zoològiques i geològiques, encara que algunes de les lectures meteorològiques i magnètiques obtingudes van ser criticades més tard com a poc professionals i imprecises.
Al final de l'expedició van haver de recórrer al suport de dos vaixells de subministrament i l'ús d'explosius per alliberar el Discovery del gel. Scott no va quedar molt convençut que els gossos i els esquís fossin la clau per fer viatges eficients pel gel, de manera que en els anys següents, i gairebé fins al final de la seva carrera antàrtica, va continuar expressant la preferència britànica per l'arrossegament humà. La seva insistència en les formalitats de la Reial Armada durant l'expedició va fer difícils les relacions amb el contingent de marins mercants, molts dels quals van tornar a casa amb el primer vaixell de subministrament el març de 1903. Al segon comandant, Albert Armitage, oficial de la marina mercant, se li va oferir l'oportunitat de tornar per raons humanitàries, però va interpretar l'oferiment com una cosa personal i va refusar. Armitage també va promoure la idea que la decisió d'enviar Shackleton a casa en el vaixell de subministrament es va deure més a la seva mala relació amb Scott que al seu propi deteriorament físic. Encara que hi va haver tensions entre Scott i Shackleton pel xoc de les seves ambicions polars, en públic va regnar el civisme mutu entre ambdós. Scott es va unir a la recepció oficial que es va brindar a Shackleton al seu retorn de l'Expedició Nimrod el 1909, i tots dos van intercanviar correspondència de to cortès el 1909 i 1910 sobre llurs respectives aspiracions.
Entre les expedicions Heroi popular El Discovery va tornar a Gran Bretanya el setembre de 1904. L'expedició havia captivat la imaginació pública i Scott va esdevenir un heroi popular. Va ser guardonat amb nombroses medalles i honors, molts de fora del seu país, i va ascendir al rang de capità de navili. El rei Eduard VII el va convidar al castell de Balmoral, on el va nomenar comanador de l'Orde Reial de Victòria.