Els lagomorfs (Lagomorpha) són un ordre de mamífers que tenen com a caràcter distintiu el fet de presentar un segon parell de dents incisives bisellades al darrere d'un parell primari de dents incisives grosses i de creixement constant al maxil·lar superior. Se n'han descrit un centenar d'espècies vivents. Es poden trobar en tots els continents tret de l'Antàrtida (a Oceania, com a espècies introduïdes).
Avui en dia inclouen dues famílies: els lepòrids (llebres i conills) i els ocotònids (piques). A més a més, contenen nombrosos gèneres extints, el més antic dels quals es remunta a l'Eocè inferior, fa aproximadament 55 milions d'anys.
Les incisives els creixen contínuament com als rosegadors però, en canvi, els lagomorfs tenen una capa d'esmalt que els recobreix ambdues cares. Durant molt de temps foren classificats entre els rosegadors. Tanmateix, se'n diferencien per tenir dos parells de dents incisives a cada mandíbula mentre que els rosegadors en tenen un sol parell.
Com a regla general, tenen el pelatge llarg i tou i fins i tot els peus estan coberts de pèl.
Taxonomia i història evolutiva Altres noms utilitzats per a aquest ordre, ara considerats sinònims, inclouen: Duplicidentata (Illiger, 1811); Leporida (Averiànov, 1999); Neolagomorpha (Averiànov, 1999); Ochotonida (Averiànov, 1999) i Palarodentia (Haeckel, 1895; Lilian, 2016).
La història evolutiva dels lagomorfs encara no s'entén bé. A finals del , es va acceptar generalment que Eurymylus, que vivia a l'est d'Àsia i es remunta a finals del Paleocè o principis de l'Eocè, era un avantpassat dels lagomorfs. Exàmens de les proves fòssils al van suggerir que els lagomorfs podrien ser descendents dels mimotònids, mamífers presents a Àsia durant el Paleogen amb una mida corporal i una estructura dental similars als primers conills europeus com Megalagus turgidus, mentre que Eurymylus estava més estretament relacionat amb rosegadors (encara que no és un avantpassat directe). Els lepòrids van aparèixer per primera vegada a finals de l'Eocè i es van estendre ràpidament per tot l'hemisferi nord; mostren una tendència cap a les extremitats posteriors cada cop més llargues a mesura que es va desenvolupar la forma moderna de marxar saltant. Les piques van aparèixer una mica més tard a l'Oligocè de l'est d'Àsia.
Els lagomorfs eren certament més diversos en el passat que en el present, amb al voltant de 75 gèneres i més de 230 espècies representades al registre fòssil i moltes més espècies en un sol bioma. Aquesta és una evidència que els llinatges de lagomorfs estan disminuint.
Un estudi de 2008 suggereix un origen indi per a l'ordre, que possiblement va evolucionar de manera aïllada quan l'Índia era un continent insular en el Paleocè.
Anatomia externa Els conills són mamífers de mida petita i mitjana, amb una longitud corporal d'entre 15 i 30 centímetres per a la majoria de les espècies, encara que algunes llebres poden assolir fins a 70 centímetres de longitud corporal. El pes dels animals adults varia entre 0,1 i 7 quilograms; es creu que l'espècie extinta Nuralagus rex pesava fins a 12 quilograms.
La cua de les llebres sol ser molt curta, a les llebres xiuladores està completament absent. També és variable la longitud de les conspícues potes posteriors i de les orelles, sent aquestes últimes molt llargues sobretot en les espècies de regions desèrtiques a causa del seu ús per a la termoregulació. La coloració dels lagomorfs sol ser poc cridanera i es camufla segons l'hàbitat. Les llebres xiuladores i les de climes temperats també mostren un canvi de color estacional per millorar el camuflatge. En moltes espècies de llebres, algunes parts del pelatge són més cridaneres i s'utilitzen per a la comunicació - això afecta principalment la cua (la «flor»), però també les orelles o zones dels flancs. miniatura|Llebre d'Alaska (L. othus) Tots els lagomorfs tenen un pelatge dens, amb tipus de pèl que van des de les expressions llanoses fins als pèls rígids i eriçats. A la cara hi ha pèls sensorials conspicus, coneguts com a bigotis de llebre, que es distribueixen al voltant de la zona de la boca (vibrisses mistacials) i sobre els ulls (vibrisses superciliars). A les plantes de les potes es troben pèls especialment rígids, que probablement tenen la funció d'absorbir els impactes. En canvi, solen faltar els coixinets de la petja i només les llebres xiuladores tenen coixinets als dits i al canell.
Entre les fosses nasals i la boca discorre una fossa sensorial que travessa el llavi superior i que dona nom al llavi leporí que es pot trobar en l'ésser humà. Les vores del llavi es dirigeixen cap a dins formant un solc pelut, que està cobert de glàndula i que s'anomena «òrgan de les galtes». El pelatge del pont del nas es retira regularment durant el «parpelleig del nas» típic dels lagomorfs.
Especialment a les llebres, les orelles són habitualment grans. Tenen forma d'embut i es poden moure independentment els uns dels altres per a localització de sons. Les llebres xiuladores tenen pavellons auriculars més petits i rodons. Estan àmpliament adherits al capdavant, tenen un cridaner penjoll de pell a la paret interior i normalment estan coberts per llargs pèls. Els ulls són grans i se situen a un costat del cap, cosa que permet una visió panoràmica.
Anatomia interna Estructura de l'esquelet miniatura|Llebre de muntanya (Lepus timidus) en abric d'estiu. miniatura|Conill europeu (Oryctolagus cuniculus) A l'esquelet destaca el crani de construcció molt lleugera, fortament perforat a la part anterior a les llebres i obert per una finestra cranial triangular a les llebres xiuladores. Les plaques òssies són de parets molt fines. La cavitat nasal és molt gran, igual que les conques oculars. Un tret important que distingeix els lagomorfs d'altres mamífers és un orifici circular dins de l'òrbita (foramina òptica fusionada).
En total, els lagomorfs tenen entre 26 i 28 dents. La dentició té similituds superficials amb la dels rosegadors, però els lagomorfs posseeixen un segon parell d'incisius, que només es desenvolupen en forma d'agulla i s'amaguen darrere del parell major (duplicitat). Els grans incisius estan coberts d'esmalt, no tenen arrel i creixen durant tota la vida. Igual que en els rosegadors, hi ha un buit (diastema) entre les dents incisives i molars, faltant els canins. Els premolars i els molars estan àmpliament desenvolupats i tenen plecs transversals profunds, arrels obertes i també creixen de per vida.
La columna vertebral és molt flexible i consta de 7 vèrtebres cervicals, de 19 a 22 toràciques i lumbars, 4 sacres i de 7 a 16 caudals. Aquestes darreres solen ser molt petites i formen una cua corresponentment curta. A la cintura escapular poden faltar les clavícules. Deu costelles s'uneixen a la columna toràcica, les vuit primeres estan unides per l'estèrnum i les dues últimes només cartilaginosament. La pelvis és allargada i es troba paral·lela a la columna sacra.
Les potes davanteres tenen cinc dits, el primer dels quals, el polze, està clarament escurçat. A diferència de les de la majoria dels rosegadors, no es poden utilitzar per agafar. Les potes del darrere tenen quatre dits, que solen ser clarament allargats. Es formen com a garrons, les cuixes són curtes i els ossos de la part inferior de la cama (peroné i tíbia) es fusionen per formar un os fort.
Sistemes d'òrgans L'estructura interna dels lagomorfs és essencialment la mateixa que la dels mamífers de tipus bàsic. Les característiques especials es troben sobretot en l'estructura del tracte gastrointestinal i els òrgans sexuals.
L'estómac és simplement un estómac glandular, seguit, com en tots els altres mamífers, per l'intestí prim, que passa a l'intestí gruixut i, en el mateix punt, al grandíssim apèndix. Pot contenir unes deu vegades el contingut de l'estómac i, només a les llebres xiuladores, és una vegada i mitja més llarga que els animals. L'apèndix vermiforme contigu conté una gran quantitat de teixit limfàtic i a les llebres xiuladores hi ha també diversos altres apèndixs d'estructura similar.
L'estómac és molt difícil de digerir a causa de la seva riquesa en cel·lulosa. Per tant, l'apèndix és la principal zona de digestió de les llebres (cecotròfia), en què es descompon la polpa dels aliments amb l'ajuda d'una flora intestinal eficaç. Des del cec, els aliments digerits passen a l'intestí gruixut. Perquè els nutrients alliberats beneficiïn l'organisme, els animals han de tornar a absorbir la farineta alimentària. L'excreten en forma de boletes fecals toves (cecotrofs) i se les tornen a empassar directament; els nutrients s'absorbeixen durant el pas següent per l'intestí prim. En canvi, les femtes pròpiament dites estan formades per boletes fecals dures. Aquest tipus de digestió és similar a la dels rumiants, però l'aliment és regurgitat, no reabsorbit.
Les femelles tenen un doble úter ('úter dúplex'), les banyes del qual s'obren per separat a la vagina. A les llebres, l'orifici sexual i l'anus estan separats per un dam (perineu), a les llebres xiuladores tots dos s'obren, en canvi, en un orifici excretor comú poc profund (cloaca). El penis dels mascles està retret i col·locat cap enrere quan estan en repòs; les llebres xiuladores, a diferència de les llebres, tenen un os penià. No es forma un escrot "veritable", ja que falten les modificacions cutànies corresponents, com el dartos; per això es parla de bosses escrotals, en què els testicles es troben sota la pell. El múscul elevador testicular (Musculus cremaster) forma una beina muscular al voltant dels testicles.Anne Schulze: Anatomical peculiarities in the rabbit (Oryctolagus cuniculus f. domestica). En: Franz-Viktor Salomon et al (eds.): Anatomía para la medicina veterinaria. 2ª edición ampliada. Enke, Stuttgart 2008, ISBN 978-3-8304-1075-1, p. 732.
Mode de vida Comportament miniatura|Pika princeps. Els conills solen viure a terra i habiten en diversos hàbitats, des dels deserts fins als boscos tropicals i la tundra àrtica. En general, viuen en caus a terra, especialment les diverses espècies de conills excaven habitatges complexos amb cambres subterrànies individuals. El conill salvatge, per exemple, té caus curts que acaben en un niu encoixinat. Altres espècies, com els conills de pantà i d'aigua, construeixen nius teulats amb entrades laterals. En canvi, alguns conills socials i xiuladors construeixen estructures habitables més complexes amb diverses càmeres, zones de nidificació, passadissos i múltiples sortides. També hi ha llebres xiuladores i conills vermells que utilitzen caus i esquerdes naturals. La majoria de les llebres que viuen en paisatges més oberts utilitzen els anomenats sassen, depressions a terra on estableixen els seus llocs de descans.
L'estructura social de les llebres va des de les espècies solitàries, com la majoria de les llebres, fins als grups familiars socials, com els que es troben en alguns conills i llebres xiuladores. Les llebres xiuladores tenen una àmplia gamma de sons de comunicació, als quals també deuen el seu nom trivial alemany. Els sons vocals també són presents en algunes altres llebres socials, però no amb tanta amplitud vocal. A més, el copejament amb les potes del darrere és molt pronunciat, especialment com a senyal d'advertiment en cas de perill potencial. La postura i presentació de parts del cos de colors cridaners, així com l'ús d'olors, també s'utilitzen per a la comunicació.
Per regla general, les llebres no són molt defensives i són presa de diferents depredadors. L'estratègia més comuna de protecció és la fugida i evitar el contacte amb l'enemic. Per això, els animals estan molt alerta i són molt espantadissos i poques vegades se'ls troba a gaire distància dels seus caus. Especialment, les llebres que viuen en camp obert també són corredores ràpides i poden fer ziga-zaga hàbilment per perdre els seus perseguidors.
Dieta miniatura|Esquelet d'una llebre d'Alaska (Museu d'Osteologia, Oklahoma)