miniatura|Menhir d'Iruñarri (Malerreka), atribuït en la mitologia basca al llançament de pedres per part dels gentils La mitologia basca és el conjunt de mites i llegendes tradicionals, tant de caràcter pagà com cristià, pròpies dels bascos. Tot i la intensa cristianització soferta en l'últim mil·lenni i la persecució de la bruixeria per part de la Inquisició a partir de l'edat moderna, el poble basc ha conservat nombroses llegendes que parlen d'una mitologia pirinenca molt antiga. Aquesta mitologia forma part de la tradició oral de la llengua basca i ha estat recollida al llarg del per estudiosos com ara José Miguel de Barandiarán, Julio Caro Baroja i Olivier de Marliave entre d'altres.
La mitologia basca no mostra cap analogia amb les mitologies indoeuropees: no hi ha herois, semideus ni històries èpiques. En canvi, és força anàloga a les narracions xamàniques, fet pel qual alguns estudiosos en suggereixen l'origen al període Paleolític. D'altra banda, les llegendes dels pobles veïns al vessant sud dels Pirineus, com ara les de l'Alt Aragó, Catalunya, La Rioja o Cantàbria, mostren una sorprenent similitud amb les dels bascos. En la majoria de casos, la raó és que quasi tots aquests territoris van conservar la llengua basca i, per tant, la cultura ancestral, fins a una època relativament recent (especialment a l'Alt Aragó, de manera que molts personatges i mites bascos es retroben, sovint sota noms semblants, en la mitologia aragonesa).
Context històric Els primitius bascos miniatura|En blau clar, extensió de la llengua basca al , una època en què predominava el paganisme a la major part del territori Algunes hipòtesis de l'origen dels bascos en suggereixen la permanència a la zona cantàbrica i pirinenca des del Neolític. Les primeres notícies històriques dels avantpassats dels bascos actuals daten de l'edat antiga: Ptolemeu, Estrabó, Plini el Vell i Pomponi Mela, entre d'altres, documenten les diverses tribus que habitaven les terres compreses entre la Garona i l'Ebre, allò que podríem considerar l'hàbitat natural dels pobles bascoides d'aquella època, si més no a jutjar per l'abast teòric de la llengua protobasca al (vegeu imatge adjunta). En resum, del Cantàbric a l'actual Cerdanya, passant per Aquitània i La Rioja, hi hauria els càntabres, vàrduls, caristis, autrígons, aquitans (subdividits alhora en nombroses tribus), berons i vascons. S'ha demostrat la filiació basca de l'antiga llengua aquitana i la dels vascons, però no hi ha quasi vestigis de la dels altres pobles. Malgrat tot, la majoria d'estudiosos coincideixen a assenyalar que, si més no al , el protobasc s'estenia des de Santander a la Cerdanya i des de Bordeus a tocar de Sòria, Saragossa i Lleida. Joan Coromines va establir que el basc (o una llengua bascoide) es va mantenir al Pallars i l'Alta Ribagorça fins al , mentre que altres estudis demostren que aquesta llengua va subsistir a l'Alt Aragó fins a ben entrada l'edat moderna.
A la seva obra Femmes Pyrénéennes de 1987, Isaure Gratacos afirma que el grup ètnic basc i les regions gascones del Comenge i el Coserans, si més no, comparteixen el mateix origen i que «les diverses colonitzacions romanes, visigòtiques i franques no van destruir l'antic costumari, que va romandre inalterat [...] fins a finals del ». Al mateix temps, per a Xavier Ravier, el fet que els principals mites de Bigorra i del País Basc siguin idèntics confirmaria la coherència d'un corpus mitològic pirinenc pertanyent a la mateixa àrea cultural, que s'estén des de les regions pirinenques i subpirinenques i l'Atlàntic fins a la conca superior de la Garona.
De tots els pobles bascoides, els primers a entrar dins l'òrbita romana van ser els de l'antiga Hispània Tarraconense, que van començar a ser subjugats arran de la conquesta romana provocada per la Segona Guerra Púnica a partir del . A mitjan van fer-ho els aquitans, a qui Juli Cèsar va derrotar durant la seva campanya a la Gàl·lia. Més tard, tota la resta va anar sent conquerida també. Al tombant del , la submissió de les tribus vascones i vàrdules a l'Imperi Romà era ja absoluta.
La cristianització dels bascos
Malgrat l'ocupació romana de tot l'antic territori de cultura basca, el procés de romanització a Bascònia i Aquitània va ser desigual i, en moltes àrees, superficial o inexistent. La primitiva religió basca va perviure entre els habitants del territori sense gairebé escletxes, mentre que l'arribada i penetració del cristianisme al llarg de l'alta edat mitjana no hi va ser fàcil. Si bé a l'ager vasconum ('camp dels vascons', la zona meridional, agrària), els principals nuclis urbans (Pamplona, Calahorra) van començar a cristianitzar-se ja durant els segles -, gràcies especialment a les vies romanes (com va ser el cas d'Iruña-Veleia), al saltus vasconum ('bosc dels vascons', la zona cantàbrica i pirinenca, de Guipúscoa a Jaca) la situació va ser molt diferent a causa del seu aïllament. Segons la tesi més estesa, el procés devia culminar cap a finals del . El procés de la cristianització basca fou, doncs, lent i progressiu i va conviure durant molt de temps amb els anomenats «vestigis o restes de paganisme».
Amb el temps, però, el cristianisme va acabar substituint del tot l'antiga religió pagana basca, va imposar les seves formes i va emmascarar els cultes i les deïtats autòctones, que van anar conformant l'univers mitològic basc actual, en què els antics déus ja no tenen cap influència real i han esdevingut una mena de personatges de contes fantàstics. Aquesta evolució es va produir al llarg dels segles, sense que fos possible documentar-la per la manca de registres escrits. De fet, no va ser fins a finals del que Jean-François Cerquand va emprendre un autèntic treball etnogràfic sobre el tema, una feina continuada i ampliada més tard per José Miguel de Barandiarán.
La primitiva religió basca Fonts històriques Les principals fonts d'informació sobre les antigues creences no cristianes dels bascos són les següents:
Estrabó, que esmenta el sacrifici de cabres i humans. Escriptors àrabs de l'època de la conquesta omeia d'Hispània. El diari del del pelegrí francès Aymeric Picaud. Diverses fonts medievals que fan referències a rituals pagans, inclosos els registres de la Inquisició. Col·leccions de mites i contes populars dels segles i , com els recollits per José Miguel de Barandiarán, que inclouen, amb diferència, el material més gran relacionat amb creences i pràctiques no cristianes. L'estudi modern dels topònims al País Basc.
Síntesi miniatura|esquerra|Entitats principals de la mitologia basca: Mari, al centre de tot, flanquejada per la lluna (Ilargi), el sol (Eguzki), Mikelats i Atarrabi; a baix, l'Herensuge i Zezengorri, tots encerclats per Amalur, la Mare Terra. L'antiga religió basca sembla haver estat centrada en una divinitat central de caràcter femení que representa la natura, anomenada Mari. El seu consort masculí rep el nom de Maju o Sugaar ('drac', de suge 'serp' i ar 'mascle'), que representa la ira del cel, els trons i les tempestes. Sovint se'l relaciona amb una divinitat inferior, Orko (el déu dels trons) i amb Herensuge (el drac primigeni).
Malgrat que hi ha nombroses referències a l'existència d'una divinitat celeste, anomenada Urtzi —que podria ser assimilable al Júpiter romà o al Déu cristià—, aquest sembla no tenir cap paper en les llegendes i és probablement una incorporació d'origen exterior. L'antiga religió basca és, per tant, de caràcter ctònic: tots els seus personatges tenen el seu cau a la Terra i no al firmament, que apareix com un paratge buit pel qual Mari o Maju viatgen de muntanya a muntanya, o pasturen ramats de núvols.
A més del panteó terrestre principal, hi ha altres forces naturals, com ara el Sol (Eguen o Eguzki), que va foragitar les forces de la foscor (es diu que el lauburu basc és un símbol solar, com l'esvàstica) i la Lluna (Hil o Ilargi), que emergeix del món ocult, de la foscor i la mort, i sovint es representa amb una destral i les eines de filadora.
També hi ha éssers intermediaris entre els homes i els déus, els Basajaunak, 'senyors del bosc', peluts i terriblement forts, una mena d'esperit benèvol que protegeix els ramats i serva els secrets de l'agricultura. Algunes llegendes els equiparen amb els fills d'un ós i una dona. Els Basajaunak, així com els Mairuak i els Jentilak, gegants pagans, són considerats els constructors de dòlmens i cromlecs al País Basc. La llegenda de Kixmi explica que aquests gegants i la seva deessa Mari van desaparèixer amb l'arribada del cristianisme.
Raons de la seva supervivència miniatura|upright|La transmissió oral en entorns rurals va permetre conservar les antigues creences dels bascos La tardana cristianització que apuntava José Miguel de Barandiarán a la seva obra El hombre primitivo en el País Vasco, sobretot en aquelles parts allunyades de les vies d'accés romanes, va poder ser la causa de la pervivència de la primitiva religió basca fins a estadis molt tardans en comparació amb la resta d'Europa; mostra d'això serien les restes de sengles assentaments als contraforts de la serra d'Aralar que els habitants de la zona tenien com a estada de «gentils» encara al . La pervivència de l'entorn rural preeminentment agrícola fins a pràcticament mitjans del ha permès de transmetre gran part de les tradicions orals i no és estrany que així l'arquetip de Mari hagi sobreviscut fins a l'actualitat, encara que fos de vegades demonitzada i altres vegades sincretitzada per part de l'Església catòlica.
Al País Basc, la mitologia ancestral basca ha estat sempre molt present en l'imaginari popular i ha fet possible, per exemple, que la pel·lícula Irati de Paul Urkijo (2022) esdevingués un gran èxit als cinemes. La pel·lícula es basa en la sèrie de còmics El ciclo de Irati de Juan Luis Landa i Jon Muñoz, publicada de 1995 a 1997 per Glénat, i barreja història i ficció en una epopeia ambientada al Pirineu basc durant el , amb profusió d'elements de la mitologia basca.
El panteó basc Arbre genealògic
Mari, la mare
Com s'ha dit, el panteó de la mitologia basca antiga es basava, aparentment, en un geni o una divinitat central de caràcter femení: Mari. El seu consort Sugaar sembla que també va poder tenir certa importància. Es deia que quan es reunien a les coves dels cims sagrats (segons Toti Martínez de Lezea, per a fornicar), engendraven tempestes. Aquestes reunions les celebraven els divendres a la nit, el dia dels aquelarres. Fruit de les seves trobades amb Sugaar, Mari va tenir dos fills: Mikelats i Atarrabi, la personificació del mal i el bé, respectivament. Els Zezengorri 'brau vermell' o Behigorri 'vaca vermella', bous salvatges autòctons de la zona (de raça betizu), eren els encarregats de protegir l'entrada a les grutes on habitava la deessa i on a més d'haver-hi un mobiliari d'or hi corrien rius de llet i mel.
De les diverses llars que s'atribueixen a Mari destaca la de la cova de la muntanya d'Anboto, prop de Durango, de la qual sortia periòdicament travessant el cel com una llum brillant per anar a la seva altra seu. Segons una de les tradicions, cada set dies la també anomenada Anbotoko Dama 'Dama d'Anboto' viatjava des de la seva cova de l'Anboto a una altra. Segons la versió, aquest altre lloc canvia, tot i que de vegades s'esmenta la muntanya de Txindoki, a la serra d'Aralar), d'altres es diu que el temps era humit quan s'estava a la muntanya d'Anboto i sec quan s'estava a la serra d'Aloña (a les muntanyes Basques, al sud-est d'Oñati), o bé que les collites eren abundants quan era a la cova de Supelegor (a Orozko, Arratia-Nerbioi). La multiplicitat de Maris al territori no sembla que fos cap problema per als que hi creien, com va passar també, amb l'arribada del cristianisme, amb les advocacions a la Mare de Déu, de qui, al País Basc, es deia que eren set germanes.