miniatura|Una vista de la Glacera Whitechuck al Parc Nacional de les Cascades del nord el 1973 miniatura|La mateixa vista el 2006, en la que aquesta branca de la glacera ha retrocedit 1,9 kilòmetres El ràpid retrocés de les glaceres des de mitjan arreu del món està ben documentada i és un problema climàtic de gran rellevància.Worldwide glacier retreat, RealClimate.org, març de 2005. Aquest fenomen afecta la disponibilitat d'aigua dolça per al consum humà i el regadiu, i, a termini més llarg, podria elevar el nivell general dels oceans. El desglaç podria provocar inundacions tant a escala local, en les poblacions properes a les glaceres, com a escala global a les ciutats costaneres.
El retrocés de les glaceres no s'ha de confondre amb altres fenòmens cíclics, com el desglaç anual que es produeix cada primavera a les muntanyes en fondre's la neu i que, en ser un fenomen purament estacional, no es deu a les mateixes raons que la fosa de les glaceres. La fusió de la neu en els mesos d'estiu té en general conseqüències positives, ja que genera una font valuosa d'aigua dolça i el procés es repeteix any rere any. El problema sorgeix quan el fenomen no és estacional, és a dir, la glacera no recupera el seu volum inicial en els mesos freds, any rere any veu minvat el seu volum i, per tant, la font d'aigua dolça es veu amenaçada. Les causes principals del retrocés de les glaceres són l'increment de la temperatura global i el menor volum de precipitacions a les zones afectades.GLIMS Data at NSIDC. National Snow and Ice Data Center, Global Glacier Recession.
Des del final de la Petita Edat de Gel al voltant de 1850 les glaceres de tot el món han vist decréixer el seu volum. Aquest fenomen és denominat pels glaciòlegs retrocés de les glaceres i, donada la coincidència temporal entre l'aparició del fenomen i l'increment en l'emissió de gasos hivernacle, en els últims anys la tendència és atribuir bona part del fenomen a l'acció humana. No obstant això, el clima és extraordinàriament complex i els seus mecanismes naturals de regulació estan sent investigats actualment. Reconstruir la història climàtica de la Terra no és una tasca senzilla.U.S. Environmental Protection Agency, Recent Climate Change.Understanding and attributing climate change. , IPCC, PDF (5,4 MB).
L'augment global de la temperatura en la primera meitat del s.XX s'atribueix a una barreja de factors naturals i antropogènics. Entre els factors naturals s'inclouen les oscil·lacions cícliques en la radiació solar, degudes entre altres factors a les variacions orbitals de la Terra al voltant del Sol, i les oscil·lacions en l'activitat volcànica. El factor antropogènic és l'increment en les emissions de gasos hivernacle degut entre altres a l'ús de combustibles fòssils i certes activitats industrials. Si el retrocés de les glaceres es deu en major o menor mesura a l'acció de l'home continua sent un tema de debat actualment. No obstant això, en els últims anys, cada vegada més científics advoquen per atorgar més pes al factor antropogènic, especialment com a motor de l'escalfament global que s'ha observat durant les últimes dècades i que no sembla deure's únicament a una oscil·lació natural del clima. En qualsevol cas, independentment de què o qui tinguin la responsabilitat última, el fenomen de la fosa de les glaceres existeix, està àmpliament estudiat i tindrà conseqüències a mitjà termini llevat que el clima canviï espontàniament o es prenguin mesures per limitar el factor antropogènic al màxim amb l'esperança que aquest sigui decisiu.
Balanç de masses i punt d'equilibri Balanç de masses de les glaceres de muntanya més importants del món. Amb l'excepció dels situats a Escandinàvia els més grans retrocedeixen.
El balanç de masses d'una glacera és la diferència entre la neu que s'acumula i es transforma en gel, i la que es fon per l'acció de la calor. Aquest càlcul és la clau per entendre l'evolució de qualsevol gran massa de gel. Qualsevol glacera tendeix a estabilitzar-se entorn d'un punt d'equilibri en el qual la diferència entre el gel que es fundi i el que es genera a causa de les nevades és exactament zero. Si es fon més gel del qual es crea, la glacera perd l'equilibri i la seva massa disminueix i, al revés, si el que s'agrega és més del que es fon, la glacera incrementa la seva mida. En ambdós casos la glacera tendirà de manera natural a redimensionar-se al voltant del seu punt d'equilibri adaptant-se a les noves circumstàncies climàtiques, encara que a causa de les oscil·lacions del clima, això no succeeix pràcticament mai. Les glaceres van creixent i retrocedint en funció de si fa més o menys fred i la quantitat de neu que cau. Tanmateix, això no impedeix que es pugui apreciar una tendència clara als llarg d'un període prou llarg, com els últims 150 anys. El canvi climàtic causa variacions tant en la temperatura com en la intensitat de les nevades, provocant que el balanç de masses d'una glacera desplaci el seu punt d'equilibri. Actualment existeixen molt poques glaceres que creixin, i els que ho fan creixen lentament pel que es pot suposar que són a prop d'assolir el seu punt d'equilibri i aviat deixaran de fer-ho. Est mètode de càlcul, aparentment senzill d'explicar i d'entendre, no ho és tant a la pràctica. Monitorar el balanç de masses de les glaceres de manera global implica realitzar grans inversions en investigació i desenvolupament i l'establiment d'observatoris permanents en llocs com l'Antàrtida. Per a aquest tipus de projectes sol ser necessària la col·laboració internacional i no sempre s'aconsegueix el consens.
La glacera Easton ha retrocedit aproximadament 255 metres entre 1985 i 2003.
Quan una glacera fora del seu punt d'equilibri comença a fondre's, les primeres zones afectades són les de menor altitud i grossor, a causa que en general a les parts més altes de la glacera la temperatura sol ser més baixa i hi ha més gel acumulat. Si la glacera s'allunya del seu punt d'equilibri, les "faldilles" del mateix van fonent-se gradualment fins que l'equilibri es restableixi o com a mínim s'apropi a ell. No obstant això, si el desequilibri a les zones d'acumulació de gel de la glacera és prou gran, la glacera simplement es fondrà per complet sense poder reequilibrar-se llevat que la temperatura baixi o les precipitacions augmentin.
La glacera d'Easton situada entre la Colúmbia Britànica i l'Estat de Washington, és un bon exemple que permet il·lustrar com una glacera es fon gradualment, començant per les parts de menor altitud i ascendint a poc a poc cap al cim. En la imatge de l'esquerra es poden apreciar els canvis que s'han produït en disset anys, entre 1985 i 2003, durant els quals les faldilles de la glacera han anat desapareixent gradualment, mentre que la cimera|cim gelada contínua en bon estat i en equilibri amb el seu entorn, almenys fins a l'actualitat. Si en algun moment futur, les temperatura a prop de la cimera|cim augmentés prou o les precipitacions disminuïssin, el cim de la glacera perdria l'equilibri, es fondria completament i desaparèixer per complet deixant la cimera|cim de la muntanya a l'aire lliure.
La situació actual de les glaceres més rellevants Procés de transformació de la neu en gel glacial.
La majoria de les glaceres han perdut en les últimes dècades tant massa com a superfície, amb l'excepció del període 1940-1980 aproximadament durant el qual, a causa d'un lleuger refredament global, moltes glaceres van recuperar alguna cosa de volum o com a mínim van conservar el que els quedava. A partir de 1980 la temperatura ha continuat incrementant-se fins als nostres dies, pel qual la majoria de glaceres del món o han desaparegut completament o estan amenaçats. Aquest fenomen afecta pràcticament totes les regions del món des dels tròpics, passant per les latituds mitjanes fins als pols. Per exemple, les glaceres dels Alps han perdut dues terceres parts de la seva superfície en els últims 150 anys. Aquest fenomen ha tingut ja efectes prou grans perquè es pugui comprovar visualment comparant fotografies antigues i actuals, sense necessitat d'aparells sofisticats que permetin mesurar la massa i superfície de la glacera. Aquest procés ha afectat també les zones polars on en els últims anys s'ha pogut observar el despreniment de grans icebergs i plaques de gel. A finals del s.XX, entre 1980 i 1990, excepcionalment es van poder observar glacials en creixement a Noruega, Nova Zelanda, Islàndia i a l'Antàrtida occidental, degut fonamentalment a l'augment de precipitacions en aquestes zones. Tanmateix, des de l'any 2000 aquest procés local sembla haver-se revertit, alentit o parat del tot, sobretot en la dues primeres regions.
Les serralades de latituds mitjanes, tals com l'Himàlaia, els Alps, les Muntanyes Rocoses i els Andes del Sud, així com certs cims tropicals aïllats com la Muntanya Kilimanjaro a l'Àfrica, estan sofrint algunes de les pèrdues proporcionalment més importants.
Glaceres de latituds mitjanes Aquest gran grup el formen aquelles glaceres que estan situades entre el Tròpic de Càncer i el cercle polar àrtic, o entre el Tròpic de Capricorn i el cercle polar antàrtic. Aquestes dues grans zones de la Terra contenen fonamentalment glaceres de muntanya entre les quals destaquen els de l'Himàlaia, els Alps, els Pirineus, les Muntanyes Rocoses, els Andes i Nova Zelanda. Les glaceres d'aquestes regions solen ser extenses i estenen a ser més i més extensos com més a prop es troben d'un dels cercles polars. Aquest grup ha estat estudiat amb deteniment durant els últims 150 anys i pràcticament totes les seves glaceres tenen un balanç de massa negatiu, és a dir, estan retrocedint.
Hemisferi oriental Europa El World Glacier Monitoring Service reporta els canvis en el punt terminal i en l'elevació més baixa que assoleixen les glaceres al voltant del món cada cinc anys. A la seva edició de 1995-2000, varen registrar les variacions del punt terminal de les glaceres a través dels Alps. Durant el període de cinc anys comprès entre els anys 1995 al 2000, 103 de les 110 glaceres examinades de Suïssa, 95 de les 99 glaceres d'Àustria, les 69 glaceres d'Itàlia, i les 6 glaceres de França es trobaven en retirada.
Alps miniatura|Glacera d'Aletsch Pràcticament totes les glaceres dels Alps tenen un balanç de masses negatiu. En els anys 70 existien 5.150 glaceres que cobrien una superfície total de 2.903 km² (1342 km² a Suïssa, 602 km² a Itàlia, 542 km² a Àustria i 417 km² a França). S'ha realitzat un estudi sobre la seva evolució des de 1850 arribant en la conclusió que fins a 1970 el 35% de la seva superfície havia desaparegut, arribant fins al 50% l'any 2000.Zemp, Michael (2006): Glaciers and climate change – Spatio-temporal analysis of glacier fluctuations in the European Alps after 1850. Tesis doctoral, Universidad de Zürich, 201 páginas (PDF, 7,4 MB)
Àsia miniatura|Aquesta imatge de la NASA mostra la formació de nombrosos llacs a la part terminal de les glaceres en retrocés del Bhutan a l'Himàlaia.
L'Himàlaia així com altres serralades de l'Àsia central cobreixen vastes regions gelades; només a l'Himàlaia hi ha unes 6.500 glaceres amb una superfície total de 33.000 km². Aquestes reserves de gel representen un paper central en l'obtenció d'aigua en països àrids com Mongòlia, certes regions de la Xina, Pakistan i l'Afganistan. Aquestes glaceres estan fonent-se a gran velocitat i la seva desaparició total podria tenir conseqüències greus tant ecològiques com humanes.