Satanàs, també conegut com a Satan, és un personatge bíblic considerat com el príncep dels dimonis. Se l'assimila amb Belial, Beelzebub o Llucifer.
Origen i desenvolupament del terme Satanàs A la Bíblia hebrea Etimologia La paraula Satanàs ve de l'hebreu xatan (שָׂטָן) per la via del grec (satanas Σατανᾶς), significant originàriament en 'aquell qui s'oposa', 'adversari', 'antagonista' i especialment l'acusador o fiscal en un judici.Kelly, Henry Ansgar (2006), Satan: A Biography, Cambridge, England: Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-60402-4
De fet, originalment satan no era més que un mot descriptiu per a una actitud d'oposició i fins i tot quan va ser començat a introduir com un ens sobrenatural servia només per a referir-se a qualsevol àngel enviat per Déu amb l'únic propòsit d'obstruir les activitats humanes. El llibre de Job n'és un clar exemple, i tot i que en aquest relat Satan ja està més emancipat de Déu, li continua demanant permís, el que fa suposar que encara no encarna el mal en el sentit dualista de la paraula.
El significat de l'arrel ŚṬN només es pot determinar a partir de les seves aparicions en el text bíblic. El seu significat sembla ser ser un oponent o acusar , amb el matís de difamar. S'han fet intents de vincular-ho a arrels conegudes assumint que la lletra final nun no formava part de l'arrel. Aquests intents proposen connectar śāṭān a arrels semítiques que tenen una lletra feble com ara ŚṬH (desviar-se, trair o SWṬ (apartar-se ).
Segons Daniel E. Gershenson, hi ha una forta possibilitat perquè el nom Satanàs provingui del grec i la seva etimologia seria Tità, és a dir aquell que habita al cel. Daniel E. Gershenson, The Name Satan, Zeitschrift für die alttestamentliche Wissenschaft, Volume 114, Numéro 3, août 2002
Ocurrències A la Bíblia, l'arrel śāṭan apareix com a substantiu i com a verb. Com a verb, śāṭan apareix sis vegades al text massorètic de la Bíblia hebrea, principalment al Llibre dels Salms (Salms 38, 71 i 109). Fora dels Salms, el verb només està testimoniat al Llibre de Zacaries (3:1).
El rei David, per exemple, és anomenat śāṭān pels filisteus, que significa un adversari militar. Ell mateix anomena Abisai, un membre de la seva cort, śāṭān per proposar condemnar a mort un antic oponent del rei. En la seva carta a Hiram de Tir, el rei Salomó utilitza el terme śāṭān per significar que ja no té un enemic que amenaci el seu regne. Més tard, quan Hadad d' Edom i Rezin de Síria van atacar el seu regne, van ser anomenats śāṭān.
En la Septuaginta, la traducció grega de l'Antic Testament, on la paraula hebrea ha-Satan es refereix als éssers sobrenaturals o al·legòrics, s'utilitza la paraula ho diabolos (en el Llibre de Job 1, i el capítol 3 de Zacaries), però on la paraula hebrea satan es refereix als éssers humans, s'utilitza una transliteració satanas.
En quatre passatges de la Bíblia, el nom śāṭan s'utilitza per referir-se a criatures celestials:Llibre dels Nombres 22:22 i 22:32, nom Llibre de les Cròniques 21:1, Llibre de Zacaries 3:1 i Llibre de Job, capítols 1 i 2. A Nombres i Cròniques, śāṭān apareix en forma indefinida (un satanàs). En nombres, es refereix a un àngel de Jahvè col·locat al camí del profeta Balaam per evitar que el seu ase avancés. És el missatger de Jahvè i no té res en comú amb Satanàs tal com seria concebut més tard. En els dos primers capítols del Llibre de Job, on el terme apareix 14 vegades, sempre apareix en la forma definida (haśśāṭān, Satanàs). Per tant, no és un nom propi. Satanàs té una funció judicial, la d'acusador. Assisteix a Jahvè en el judici de Job, però no és autònom. Tot i que ataca Job, està subjecte a Jahvè i actua només amb el seu permís. Alguns estudiosos han suggerit que aquesta funció d'acusador reflecteix una pràctica dins del sistema legal de l'antic Israel o durant el període persa.
Fins i tot en aquest cas, no és necessàriament una funció oficial per a un acusador professional; pot ser un estatus legal atorgat temporalment en circumstàncies apropiades. La forma definida utilitzada al Llibre de Job s'entén generalment com un exemple de determinació imperfecta, on l'article no emfatitza la identitat precisa d'un personatge sinó més aviat allò que el caracteritza en les circumstàncies particulars de la narració.
Satanàs també apareix com a figura al·legòrica al tercer capítol del Llibre de Zacaries. A la quarta visió de Zacaries, el gran sacerdot Josuè es troba davant l'àngel de Jahvè amb Satanàs per acusar-lo. L'àngel renya Satanàs i dóna roba nova al gran sacerdot. Aquesta visió es pot entendre com un símbol d'una comunitat jueva recentment restaurada al seu retorn de l'exili a Babilònia a finals del segle VI aC. i a qui Jahvè va perdonar els seus pecats. També es pot entendre com una al·legoria política que simbolitza -C. lluita entre Nehemies (l'àngel) i Sanbal·lat l'horonita (Satanàs) per la influència sobre el sacerdoci del net de Josuè, Eliaixib. La comunitat jueva estava aleshores profundament dividida en qüestions de culte i el summe sacerdoci. La intervenció de Satanàs contra el summe sacerdot pot simbolitzar les divisions internes dins de la comunitat.
Al primer llibre de les Cròniques, la paraula śāṭān apareix en forma indefinida i aquest és l'únic lloc de la Bíblia hebrea on aquesta forma potser designa un nom propi (Satanàs i no un substantiu comú (un satanàs). Aquest passatge indica que va ser Satanàs qui va incitar David a fer un cens del poble. En el passatge paral·lel del Segon Llibre de Samuel, però, és Jahvè qui inicia aquest cens. S'han proposat diverses explicacions per a aquesta transferència de responsabilitat de Jahvè a Satanàs. Quan l'autor de les Cròniques va reelaborar el Llibre de Samuel, potser volia exonerar Jahvè d'un acte clarament reprehensible. Una altra explicació ho veu com una reflexió sobre l'origen del mal en la literatura bíblica posterior. La literatura antiga, inclòs Samuel, només reconeix una causa en la història de la humanitat: Jahvè. El cronista sembla proposar un nou desenvolupament introduint una causa secundària, Satanàs.
Durant el període del Segon Temple A la literatura jueva de l'època hel·lenística, altres punts de vista sobre Satanàs van començar a circular dins del judaisme. La demonologia es va desenvolupar més, potser sota la influència de la religió persa i el dualisme zoroastrià. En aquesta literatura postbíblica, Satanàs apareix com el nom d'un dimoni. S'esmenta al Llibre dels Jubileus (23:29) i a l’Assumpció de Moisès (10:1). El text pseudoepigràfic de l'Apocalipsi de Moisès conté una llegenda sobre com Satanàs es va transformar en un àngel de llum i va treballar amb la serp per enganyar Eva. La literatura d'aquest període també esmenta altres dimonis pel seu nom, com ara Asmodeu al Llibre de Tobit i Azazel al Llibre d'Henoc (8:1-2). Al Llibre d'Henoc, Satanàs sempre està al servei de Déu com a acusador i àngel del càstig. El Diable ja apareix en la forma de l'àngel caigut Azazel. Tanmateix, com els humans, és seduït per Satanàs i els seus àngels. Després del Judici Final, els àngels pecadors i els pecadors de l'infern seran lliurats a Satanàs per ser torturats. Tot i que Satanàs apareix als Llibres dels Jubileus, és principalment Mastema qui està al capdavant dels esperits demoníacs i a qui se li atribueix la responsabilitat de les accions problemàtiques de Jahvè. Als manuscrits de Qumran, les forces de les tenebres estan representades per Belial. A la Bíblia, belial és un terme que caracteritza una persona sense valor mentre que a Qumran, belial esdevé un nom propi. La proliferació de dimonis en la literatura postbíblica reflecteix una evolució en la percepció del món. Mentre que a la Bíblia, el món es regeix únicament per la voluntat de Jahvè, el judaisme postbíblic veu l'aparició d'una mitologia que reprèn temes ja presents a la Bíblia, tot i que rebutjats pels profetes. Al Nou Testament, veiem Jesús de Natzaret utilitzant el terme Satanàs com a nom propi diabòlic, Satanàs és conegut amb l'expressió llatina: Vade Retro, Satanàs!, extret de l'Evangeli segons Mateu (4:10) segons la Vulgata de Jeroni d'Estridó, durant la temptació de Jesús al desert. També es cita al passatge corresponent de l'Evangeli segons Marc: «Immediatament, l'Esperit va empènyer Jesús al desert, on va passar quaranta dies, temptat per Satanàs». (Marc 1:11-12), així com en un altre passatge, a l'Evangeli segons Lluc: Jesús els va dir: «Vaig veure Satanàs caure del cel com un llamp!»(Lluc 10:18)
Judaisme Els Savis de la Mixnà rarament esmenten Satanàs. Hi apareix com una força impersonal del mal. Entre els amorreus, Satanàs ocupa un lloc més destacat. Desenvolupa la seva pròpia identitat. S'identifica amb el yetzer harà, que designa la inclinació al mal, la temptació. És responsable de tots els pecats descrits a la Bíblia. Les fonts rabíniques identifiquen Satanàs amb la serp del Jardí de l'Edèn (Sanedrí 29a). El consideren responsable del pecat del Vedell d'or (Shabbat 89a) i del pecat de David amb Betsabé (Sanedrí 107a). Una de les funcions del xofar durant la celebració de Roix ha-Xanà és cobrir les acusacions que Satanàs fa contra els fills d'Israel (Roix ha-Xanà (Talmud) 16b). Satanàs, a més, és impotent contra ells en Yom Kippur (Yoma 20a).
Tal com s'ensenya a la Torà d’Israel, l'autoritat divina és indivisible, i en aquest sentit el diable no existeix: hi ha una instància anomenada el Satanàs, amb l'article definit perquè no és un nom propi sinó una funció, el propòsit de la qual és provar tot èxit per tal d'autenticar-lo, com al Llibre de Job on Satanàs participa a l'assemblea d'àngels. Després de la destrucció del Segon Temple l'any 70 dC i la revolta de Ximon bar Kokhebà l'any 132 dC, el judaisme rabínic es va alinear amb el punt de vista estrictament monoteista de la Bíblia hebrea. Per exemple, Trifó el jueu va criticar les idees de Justí el Màrtir sobre els Nefilim del capítol 6 del Gènesi com a blasfemes, però, de fet, les creences de Justí s'originen en mites jueus, com ara el Llibre d'Henoc.
Cristianisme miniatura|Satanàs vist per Dante a La Divina Comèdia. Il·lustració de Gustave Doré. miniatura|Satanàs inspirant l'Anticrist.Detall d'un fresc de Luca Signorelli a la capella de San Brizio.
En la tradició cristiana, Satanàs és esmentat al Llibre de Job i als Evangelis per Jesús, que el descriu com a príncep d'aquest món. Se l'identifica com el líder dels àngels caiguts. Aquest concepte es basa en escrits bíblics: l'àngel rebel va ser enderrocat segons Isaïes i Ezequiel a l'Antic Testament i Pere i Judes al Nou Testament. Segons l'ensenyament del Catecisme de l'Església Catòlica Romana, tots els àngels van ser creats per Déu per ser bons, però alguns es van tornar dolents i es van girar contra el seu creador. The Catechism of the Catholic Church, Numéro 391. . Com que els àngels no necessiten fe perquè ja posseeixen coneixement de totes les coses celestials, la seva rebel·lió contra Déu constitueix un acte imperdonable The Catechism of the Catholic Church, Número 393. . per a aquells que ho diuen, és a dir, per als homes (que ho escriuen), és a dir, que trair l'Etern també és trair el Temps; és una caiguda fatal, un error fatal. Mateu anomena aquesta rebel·lió un pecat imperdonable en «aquesta era o una era per venir».
Satanàs també s'identifica amb la Serp del Gènesi.
Satanàs s'associa tradicionalment amb Belzebú o Baal-Zebub (el déu Baal anomenat Senyor de les mosques) pels fariseus als Evangelis i a Mefistòfil a l'Edat mitjana. Satanàs és sovint anomenat Llucifer, un terme llatí absent de les versions originals de l'Antic o Nou Testament.